L'autèntic Papa.

De Velázquez, aquarel·la/paper.

Aquests darrers dies els amics, amb l’anada a Roma, solen donar consells d’on anar a menjar, que fer o que veure a segons quins barris o senzillament fan bromes. La més "original" de totes és aquesta: records al Papa o qualsevol altra sortida amb ell de protagonista.

Sí, sense cap mena de dubte aniré a veuré al Papa, el més viu i autèntic, aquell que va tenir la sort de que la mirada i el pinzell de Velázquez el lliuressin de tota la parafernàlia eclesial i li donessin dignitat... humana.

Roma.

Caracalla, llapis grafit/paper.

Preparant un viatge a Roma un no para de mirar per internet, apart de per reservar entrades per visitar els sancta sanctorum sense haver de fer cues inacabables, quines són les ofertes més interessants per poder veure. Entre les opcions hi ha poder passar tot un dia a la Villa Adriana, definitivament; veure l’exposició dedicada a Nerò al Coliseu, Foro romà i al Palatino amb la que sembla volen treure-li la mala fama que té; fer una visita al quadre A woman at her toilet de Rembrandt, exhibit gràcies a un intercanvi amb la National Gallery del Canadà.

Una altra exposició per veure és Ritratti. Le tante facce del potere que sembla ser un compendi de tot i que com que ampren un bust magnífic, poderós, de Caracalla com portada de la mostra, penjo al blog un retrat del bust de Caracalla que hi ha al Metropolitan de Nova York i que guardava entre les moltes carpetes i blocs amb dibuixos.

Una xerrada ininterrompuda.

La mare fent mitja, llapis/paper.

Entre els calaixos, capses i carpetes que aquests primers dies de vacances estic endreçant hi està sortint de tot. Sobretot apunts i dibuixos, la majoria dels quals quasi bé ni recordava però que al veure'ls m'ha vingut a la memòria, encara que ja no és ni sombra de com era, el moment exacte en que vaig fer-los.

Avui, aniversari de la mort de la mare, porto al blog aquest apunt fet, com quasi bé tots mentre fèiem petar la xerrada. Una xerrada que continua ininterrompuda.

The Hispanic Society of America.

Gitana de Sorolla, oli/vidre.

El dominical de La Vanguardia d’avui diumenge porta un reportatge de la Hispanic Society de Nova York. Com és natural, els records m’han portat uns quants anys enrere, quan vivint a Nova York, a partir de 1984, hi anava cada setmana a fer la visita. Un lloc tranquil, com cap a la ciutat, on un podia estar-hi hores i hores respirant aquell aire conventual i sense ser molestat per ningú. Poques vegades hi vaig coincidir amb visitants. La Hispanic, quedava lluny dels circuits culturals de la ciutat fins i tot pels espanyols que en aquelles èpoques visitaven NY. A més el barri no era un lloc on els turistes els agradés perdre’s.

El museu, ja em va impressionar quant l’any 1976 el vam visitar amb una beca de la Diputació de Barcelona, per haver organitzat la 1ª Fira Nacional del Dibuix, de la mà de Rafael Santos Torroella. Amb quina alegria ens van rebre! Algú d’Espanya i de l’escola de Belles Arts de Barcelona que els visitava.

Uns anys després hi vaig tornar portant uns gravats de Benet Espuny que em van permetre conèixer al seu director Mr Breadsley.

Com recordo la visita guiada amb que em va obsequiar, mostrant-me les diferents sales que romanien tancades per manca de pressupost i explicant-me amb una vehemència contagiosa els avatars per poder mantenir la Societat. Després, deixant-me sol em va dir: "ahora te dejo para que, solo, descubras los tesoros de esta tu casa". Mrs Carmen, amabilíssima, amb el seu accent sud-americà contant-me històries i anècdotes del museu i trucant a galeries perquè veiessin els meus quadres. En un racó, sense obrir boca, tímid, Manuel Borja Villel amb una beca fent pràctiques museístiques i si mal no recordo un treball sobre Tàpies.

Avui, porto al blog aquest record i un dels molts apunts i notes que vaig fer dels quadres i racons de la Hispanic, fets amb ànim d’aprendre i de respecte, que la casualitat ha volgut que aquests dies fent neteja de calaixos i capses n’apareguessin uns quants que ja tenia oblidats.

L'oclocràcia artística.

Nenúfars de casa, tinta xinesa/paper.

Fa una colla, massa, de dies que no entro al blog. Diferents motius en tenen la culpa tot i que l’única culpa, la darrera, sempre és meua. Aquesta vegada el culpable ha estat un llamp que ha deixat les instal•lacions elèctrica i telefònica de casa fetes un nyap. La dita, tan dita, d’aquestes terres “mal te caiguen cent llamps” amb mi n’ha tingut prou amb un que ha fet més mal que "una tossina solta dins un favar".

Oclocràcia, paraula ben estranya, ho anomenava Polibi. Deia que amb ella volia donar nom al resultat d’una acció demagògica recolzada per una majoria, majorment inculta, amb efectes tirànics i a l’ús indegut de la força per obligar als governants a adoptar polítiques diferents a les que marca la llei. No sé perquè tinc la impressió que des de uns mesos ençà estem immersos i dominats per una oclocràcia, la qual sembla tenir la complaença intel•lectual de certa gent, que no són altra cosa que derelictes del naufragi franquista: ergo kumbaiàs.

Mal acostumat com estic a l’oclocràcia artística, beneïda amb titulacions, premis, exposicions i assajos no puc sentir altra cosa que rebuig. Rebuig a aquesta mena de pensament únic i unitari que no cerca altra cosa que excloure a qui sigui diferent.

He penjat aquest apunt del natural amb tinta xinesa per desitjar-li bon viatge al Manu que se'n va una temporada al Marroc, i podrà gaudir dels llargs i càlids crepuscles nordafricans.