L'oclocràcia artística.

Nenúfars de casa, tinta xinesa/paper.

Fa una colla, massa, de dies que no entro al blog. Diferents motius en tenen la culpa tot i que l’única culpa, la darrera, sempre és meua. Aquesta vegada el culpable ha estat un llamp que ha deixat les instal•lacions elèctrica i telefònica de casa fetes un nyap. La dita, tan dita, d’aquestes terres “mal te caiguen cent llamps” amb mi n’ha tingut prou amb un que ha fet més mal que "una tossina solta dins un favar".

Oclocràcia, paraula ben estranya, ho anomenava Polibi. Deia que amb ella volia donar nom al resultat d’una acció demagògica recolzada per una majoria, majorment inculta, amb efectes tirànics i a l’ús indegut de la força per obligar als governants a adoptar polítiques diferents a les que marca la llei. No sé perquè tinc la impressió que des de uns mesos ençà estem immersos i dominats per una oclocràcia, la qual sembla tenir la complaença intel•lectual de certa gent, que no són altra cosa que derelictes del naufragi franquista: ergo kumbaiàs.

Mal acostumat com estic a l’oclocràcia artística, beneïda amb titulacions, premis, exposicions i assajos no puc sentir altra cosa que rebuig. Rebuig a aquesta mena de pensament únic i unitari que no cerca altra cosa que excloure a qui sigui diferent.

He penjat aquest apunt del natural amb tinta xinesa per desitjar-li bon viatge al Manu que se'n va una temporada al Marroc, i podrà gaudir dels llargs i càlids crepuscles nordafricans.