La llum al delta.

Arrosar prop de Camarles.

El delta està completament inundat i els camps d’arròs ja comencen a verdejar; els que estan una mica endarrerits espillegen i aquesta tarda a la solpostada els lluents, prop de Camarles, estaven magnífics. La horitzontalitat del paisatge fa que la mirada s’amansi.

Dia mundial dels museus.

Ram de roses.

Ja fa dues setmanes vaig rebre un mail de la National Gallery de Londres perquè compri l’entrada, no sigui cas que em quedi sense veure-la, de l’exposició que preparen dedicada a Leonardo i que obriran a finals de novembre (més de mig any d’antelació). Amb la publicitat hi ha un llistat de productes (merchandissing en diuen) en venda per recordar l’exposició. Fins a rams de flors naturals a l’estil de Leonardo.

L’art i la cultura venen, estan de moda. Això comporta molts de calerons i com no pot ser d’altra manera els mitjans se’n fan ressò. Els diaris i els telenotícies estan que no paren. Fa uns dies parlaven de les visites nocturnes al museus i avui ho fan perquè és el dia internacional dels museus, amb portes ofertes de franc. Per tot arreu hi han febrasses museístiques que els mitjans en donen puntual informació i sobretot xifres, ja siguin monetàries o de públic. Una mena de carrera boja per veure qui ofereix més i amb més resposta o acceptació.

Qui vivim fora de l’anomenada civilització, tenim una mica difícil de celebrar tal dia com avui visitant un museu. Jo he optat per donar un tomb pels voltants de casa on la primavera, gràcies a les pluges, s’està deixant veure com mai: hi ha una floridissa que no fa altra cosa que fer ressaltar encara més la verdor. Com és natural, tota mena d’ocells espicossen per arreu amb una cridadissa només suportable a l’aire lliure. Una rabera de catxaps amb moviments que recorden autòmats ni s’ha immutat de veure’m. Una serp amb moviments oliosos s’ha esmunyit al meu pas. Així fins que el sol ha traspassat la carena de Mont Caro.

En arribar a casa he tallat unes roses i he fet aquest ram mentre intentava imaginar quina mena de rams lluiran avui a les fornícules del Metropolitan de Nova York per commemorar tal dia.

http://www.nationalgallery.org.uk/whats-on/exhibitions/leonardo-da-vinci-painter-at-the-court-of-milan

La pintura i el perfeccionisme pictòric.

Bodegó amb raïm, oli/tela.

Les arts, sempre han gaudit d’un halo de misteri. La majoria encara sol creure que els artistes estan tocats, ungits, triats un a un per una mà... divina. La majoria d’artistes els encanta, és més solen alimentar aquesta creença que en aquests darrers anys tan... mediàtics no ha fet altra cosa que incrementar-se. Els diaris i suplements culturals, televisions i ara internet ajuden a que la llegenda engreixi i alguns ja han superat la categoria de mite.

La pintura, diuen els entesos, està en hores baixes: el video art, com abans ho va fer el video amb l’estrella de la radio, acabat matant-la i les noves tendències ja no volen veure la pintura ni en pintura (impossible reprimir-me de fer aquest acudit tan tòpic). Tot i així encara hi ha gent que pinta i els pocs que quedem, tal com ha de ser, no ens posem d’acord. I és normal que sigui així perquè entre la vella escola rupturista que volia cremar museus i ara els han envaït i els figuratius que pinten del natural a través de l’ull polifèmic d’un visor, poc es pot triar.

I per acabar-ho d'arreglar, els pocs que se salven solen confondre la pintura amb el perfeccionisme pictòric.

La Vanguardia en català.

Us asseguro que ja podré dormir tranquil. L’artista català per excel·lència ha fet, per fi !, la portada del nou diari en català (que també ja era hora). No hi manca res. Tòpics, típics i acudits. S’agraeix la foto de l’artista, més ell que mai, amb pintures de guerra.

Després de veure el títol d'un dels dos escrits que porta, una pregunta: Tot el que surt de les mans d’un artista és pot considerar art?

L'ètica i l'estètica.

Eivissa, gouache/paper.

L’ètica i l’estètica, i quina davant l’altra? ja que sembla que s’ha oblidat l’asseveració del filòsof que ens deia que eren la mateixa cosa. Tot això m’ha vingut al cap, després de rebre la invitació d’una exposició d’un artista a qui ni una cosa ni l’altra li importen gens ni mica. Podria ser que ni s’ho hagués plantejat. O potser la modernitat creadora és com és perquè ni l'ètica ni l’estètica hi tenen cabuda.

Aquesta tarda la dedicaré a llegir, el temps acompanya, Juan Ramón Jiménez home que va fer de la seva vida una obra d’art. La seva ètica estètica no va ser tan sols una teoria sinó la manera de viure, actuar i ser.

Tots els colors són ara al jardí.

L'Sprekelia en plena floració.

Des de fa una colla de dies el jardí llueix, per fi, primaveral. Després de llarg hivern (sempre els trobo llargs) i d’haver fet neteja, el jardí es veia empobrit i encara m’entristia més mirar al racó de les siques que una nit el Boss va destrossar intentant foragitar un gat, que possiblement devia venir per pescar al llac dels nenúfars.

Ara, gràcies a les generoses pluges i a les llargues estones de sol, les plantes creixen dia a dia i les que floreixen sembla que estiguin competint a veure quina ho fa amb més ufana, quantitat o color.

Els nenúfars i lliris d’aigua que varem netejar i trasplantar ja suren cobrint bona part de l’aigua i les seves flors, blanques, roses, vermelles, grogues, i algunes amb tonalitats d’albercoc, semblen catifes que entapissaran l’aigua fins a finals d’octubre.

Diumenge per la tarda vaig començar a pintar tota la lluentor de l’aigua i el negre reflex que hi dóna el xiprer.

El perfum dolç de la ravenissa no té res que envejar al del gessamí.