Bodegó amb raïm, oli/tela.
Les arts, sempre han gaudit d’un halo de misteri. La majoria encara sol creure que els artistes estan tocats, ungits, triats un a un per una mà... divina. La majoria d’artistes els encanta, és més solen alimentar aquesta creença que en aquests darrers anys tan... mediàtics no ha fet altra cosa que incrementar-se. Els diaris i suplements culturals, televisions i ara internet ajuden a que la llegenda engreixi i alguns ja han superat la categoria de mite.
La pintura, diuen els entesos, està en hores baixes: el video art, com abans ho va fer el video amb l’estrella de la radio, acabat matant-la i les noves tendències ja no volen veure la pintura ni en pintura (impossible reprimir-me de fer aquest acudit tan tòpic). Tot i així encara hi ha gent que pinta i els pocs que quedem, tal com ha de ser, no ens posem d’acord. I és normal que sigui així perquè entre la vella escola rupturista que volia cremar museus i ara els han envaït i els figuratius que pinten del natural a través de l’ull polifèmic d’un visor, poc es pot triar.
I per acabar-ho d'arreglar, els pocs que se salven solen confondre la pintura amb el perfeccionisme pictòric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada