Des de fa una colla d’anys, la direcció del Prado s’ha posat al dia en el tema de les exposicions, tal com pertoca a un museu de la seva categoria, i que amb l’ampliació duta a terme permet fer-hi tota mena d’exposicions sense caler envair l’espai de l’antic edifici, sobre tot la galeria central i algunes altres sales adjacents. Les noves sales, al meu parer, són idònies per encabir qualsevol exposició des de la que va servir per inaugurar-la dedicada a la pintura espanyola del segle XIX fins Bacon.
Tot això m’ha vingut al cap després d’haver llegit el que sobre l’exposició de Vermeer escrivia al seu darrer llibre Trapiello. Recordo, no obstant, que la gran decepció la vaig tenir quan van dedicar tota la nau central a Manet, penjant-hi els seus quadres al costat dels seus admirats mestres tal com estaven quan ell va visitar el Prado. Un, sense voler, no podia per menys comparar (al cap i a la fi era el que l’exposició pretenia) i la pintura del pintor francès encara em va semblar més encartonada del que ja creia, sobre tot quan pinta figura, i llògicament quedava en evidència que li mancaven grisos i sobretot transparència. Quadres, al cap i a la fi, sense ànima.
L’obra de Manet, igualment que l’obra d’altres pintors que hi han estat penjades des de llavors, va quedar mal parada, tot i que l’exposició suposo pretenia el contrari.
Al Prado no hi pot entrar qualsevol cosa, perquè queda fulminada, reduïda al no res. L’aire del Prado i la seva llum són un filtre, implacable, no ja de la mediocritat, sinó de qualsevol pintura que no excel•leixi .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada