Les Strelitzies florides com mai amb el Boss i la Reina.
Aquests darrers dies un ha anat una mica atrafegat i amb poc temps per poder-lo dedicar al blog. Tot i així no he pogut d’estar-me’n de llegir el darrer llibre de Trapiello. Gaudint ja de les vacances de Pasqua m’he posat al teclat per parlar-vos-en. L’ha titulat Apenas sensitivo que intueixo és un homenatge a Rubén Darío que al seu poema Lo fatal diu:
Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,
y más la piedra dura porque esa ya no siente,
pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo,
ni mayor pesadumbre que la vida consciente.
Com sol fer, parla de pintura. És realment emotiu amb tot el que li dedica a Gaya. Fa comentaris d’exposicions, sempre encertadíssims, com el de la dedicada a Vermeer al Prado on se’l comparava a Velázquez. Fa molts anys, vaig tenir una mena de confrontació amb una amic pintor que també el comparava a Velázquez i com que no es tracta de voler canviar ni els gustos ni les opinions de ningú, vaig sortir amb la idea de que com algú que pinta pugui ser tan cec i no veure la gran diferència que hi ha entre un senyor que omple teles i un altra que les buida. La llum de Vermeer, tot i buscar sempre una finestra, és artificiosa i las seves figures són corpòries, estàtiques, desanimades perquè el seu pinzell tot el que toca ho fixa, ho petrifica.
De l’exposició al Prado recordo les sales abarrotades, tenint de veure el quadres entre caps i espatlles i haver de sentir com els experts comparaven el seu Homenatge a la pintura amb Las meninas. Vaig sortir decebut, i trist. M’entristeix sortir de veure exposicions i no haver-hi trobat el que cal. En canvi, quan a altres museus he vist coses de Vermeer m’han agradat, sobre tot aquesta mena de miniatures, amb els tan agraïts clarobscurs que acaben tenint una mena de brillo d’esmalt i que estant tan ben integrats amb el marc. Formant un conjunt... artístic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada