De l'orgull

Apunt del natural, sèpia/paper.

L’orgull, dintre la nostra cultura mediterrània, sol està mal vist. Ja sigui emprat com substantiu o com adjectiu se li sol donar un significat despectiu. Això fa que s’entengui malament i s’hagin de fer tota mena de circumloquis o explicacions quan es tracta d’explicar l’orgull, legítim, que tota persona sent o pot sentir quan acompleix, amb el seu esforç, les fites que s’havia proposat. Apart (això ja és una altra cosa), hauríem de dilucidar sí els objectius aconseguides aporten quelcom de valuós o només es tracta d’un exercici d’autocomplaença.

Paul Valery deia que agradar-se és orgull. És clar que un pot agradar-se sense fer res de bo. Voler agradar als demés vanitat. Aquesta subtil diferencia és força palesa en l’obra de molts artistes. Uns mostren l’obra per refermar el seu jo, altres perquè, mostrant la seva producció, necessiten que se’ls hi refermi. O sigui elogis. Públic.

Com sempre, sol haver-hi una tercera via: qui treballa totalment aliè a la complaença personal i molt menys a la pública i que obra rere obra no fa altra cosa que reafirmar-se en un origen, que sol ser únic tot i que compartit, on només si solen trobar una colla d’elegits, homes i dones de totes les èpoques, de totes les arts, de totes les ciències. I que fan que la resta estem orgullosos de la seva obra.