El filtre del Prado.

Bodegó amb carta, oli/tela.

Des de fa una colla d’anys, la direcció del Prado s’ha posat al dia en el tema de les exposicions, tal com pertoca a un museu de la seva categoria, i que amb l’ampliació duta a terme permet fer-hi tota mena d’exposicions sense caler envair l’espai de l’antic edifici, sobre tot la galeria central i algunes altres sales adjacents. Les noves sales, al meu parer, són idònies per encabir qualsevol exposició des de la que va servir per inaugurar-la dedicada a la pintura espanyola del segle XIX fins Bacon.

Tot això m’ha vingut al cap després d’haver llegit el que sobre l’exposició de Vermeer escrivia al seu darrer llibre Trapiello. Recordo, no obstant, que la gran decepció la vaig tenir quan van dedicar tota la nau central a Manet, penjant-hi els seus quadres al costat dels seus admirats mestres tal com estaven quan ell va visitar el Prado. Un, sense voler, no podia per menys comparar (al cap i a la fi era el que l’exposició pretenia) i la pintura del pintor francès encara em va semblar més encartonada del que ja creia, sobre tot quan pinta figura, i llògicament quedava en evidència que li mancaven grisos i sobretot transparència. Quadres, al cap i a la fi, sense ànima.

L’obra de Manet, igualment que l’obra d’altres pintors que hi han estat penjades des de llavors, va quedar mal parada, tot i que l’exposició suposo pretenia el contrari.

Al Prado no hi pot entrar qualsevol cosa, perquè queda fulminada, reduïda al no res. L’aire del Prado i la seva llum són un filtre, implacable, no ja de la mediocritat, sinó de qualsevol pintura que no excel•leixi .

De pintar del natural

Per un homenatge a Corelli, oli/paper.

Un, sempre pinta del natural, però encara que no ho sembli, pintar del natural no m’impedeix tenir en compte que la pintura no és un mer reflex del natural. I no hi ha altre remei que acceptar-ho; perquè sinó ho fem així llavors el resultat és una altra cosa... que no té res a veure amb la pintura.

Del darrer llibre d'Andrés Trapiello

Les Strelitzies florides com mai amb el Boss i la Reina.

Aquests darrers dies un ha anat una mica atrafegat i amb poc temps per poder-lo dedicar al blog. Tot i així no he pogut d’estar-me’n de llegir el darrer llibre de Trapiello. Gaudint ja de les vacances de Pasqua m’he posat al teclat per parlar-vos-en. L’ha titulat Apenas sensitivo que intueixo és un homenatge a Rubén Darío que al seu poema Lo fatal diu:

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,

y más la piedra dura porque esa ya no siente,

pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo,

ni mayor pesadumbre que la vida consciente.

Com sol fer, parla de pintura. És realment emotiu amb tot el que li dedica a Gaya. Fa comentaris d’exposicions, sempre encertadíssims, com el de la dedicada a Vermeer al Prado on se’l comparava a Velázquez. Fa molts anys, vaig tenir una mena de confrontació amb una amic pintor que també el comparava a Velázquez i com que no es tracta de voler canviar ni els gustos ni les opinions de ningú, vaig sortir amb la idea de que com algú que pinta pugui ser tan cec i no veure la gran diferència que hi ha entre un senyor que omple teles i un altra que les buida. La llum de Vermeer, tot i buscar sempre una finestra, és artificiosa i las seves figures són corpòries, estàtiques, desanimades perquè el seu pinzell tot el que toca ho fixa, ho petrifica.

De l’exposició al Prado recordo les sales abarrotades, tenint de veure el quadres entre caps i espatlles i haver de sentir com els experts comparaven el seu Homenatge a la pintura amb Las meninas. Vaig sortir decebut, i trist. M’entristeix sortir de veure exposicions i no haver-hi trobat el que cal. En canvi, quan a altres museus he vist coses de Vermeer m’han agradat, sobre tot aquesta mena de miniatures, amb els tan agraïts clarobscurs que acaben tenint una mena de brillo d’esmalt i que estant tan ben integrats amb el marc. Formant un conjunt... artístic.

De l'orgull

Apunt del natural, sèpia/paper.

L’orgull, dintre la nostra cultura mediterrània, sol està mal vist. Ja sigui emprat com substantiu o com adjectiu se li sol donar un significat despectiu. Això fa que s’entengui malament i s’hagin de fer tota mena de circumloquis o explicacions quan es tracta d’explicar l’orgull, legítim, que tota persona sent o pot sentir quan acompleix, amb el seu esforç, les fites que s’havia proposat. Apart (això ja és una altra cosa), hauríem de dilucidar sí els objectius aconseguides aporten quelcom de valuós o només es tracta d’un exercici d’autocomplaença.

Paul Valery deia que agradar-se és orgull. És clar que un pot agradar-se sense fer res de bo. Voler agradar als demés vanitat. Aquesta subtil diferencia és força palesa en l’obra de molts artistes. Uns mostren l’obra per refermar el seu jo, altres perquè, mostrant la seva producció, necessiten que se’ls hi refermi. O sigui elogis. Públic.

Com sempre, sol haver-hi una tercera via: qui treballa totalment aliè a la complaença personal i molt menys a la pública i que obra rere obra no fa altra cosa que reafirmar-se en un origen, que sol ser únic tot i que compartit, on només si solen trobar una colla d’elegits, homes i dones de totes les èpoques, de totes les arts, de totes les ciències. I que fan que la resta estem orgullosos de la seva obra.