Els nenúfars del llac de casa. Highland Lakes, NJ. oli/cartró.
Divendres; la setmana blanca ha passat en un tancar i obrir d’ulls. Tot i així ha resultat profitosa. Feina a casa que ja no podia esperar més, lectures, repassar apunts i notes i pintar. El temps ha acompanyat i la llum de les darreries de febrer i començament de març és realment preciosa.
Pintant, a vegades un fa com una mena d'introspecció i aquests dies possiblement perquè tenia recent la lectura de les cartes de Monet he pensat en les seves reflexions, tan personals però a l’hora tan comunes a qualsevol pintor que pinti del natural.
També a principis de març de 1896 escrivia a la seva muller que estava contínuament començant i cobrint teles i es queixava de que tot el que feia era tan dolent, tan espantós. Estic molt afligit li deia, però no desanimat, vull seguir lluitant. Sempre queixant-se de la seva turpitud i lentitud per veure i comprendre els temes i com resoldre’ls. Com tractar les llums i els reflexes que el portaven de cap.
Al seu marchand li escriu sobre una exposició que no es veu amb cor de fer: Sóc molt exigent amb mi mateix, possiblement és cert, però és preferible ser-ho que no pas exposar coses mediocres... no vull molestar al públic exposant poques teles satisfactòries, quatre o cinc... n’acabo de destruir al menys trenta, cosa que he fet amb gran satisfacció. Tot i així encara m’agrada pintar-les, però amb el temps me n’adono de quines són bones i de les que no s’han de conservar i mantinc l’entusiasme i la confiança de que pintaré millor.
L’esforç i l’honestedat dels grans, i sobre tot la seva passió, ara, més que mai, els hem de tenir en compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada