Dues reflexions per acabar l'any

L'Ebre a Flix, aquarel·la/paper.

Aquarel·la quasi bé amb peresa de deixar de ser aigua. R.Santos Torroella.
L'arista no copia, ni pot copiar; objectivitza una emoció, sostenint l'instant i fent-lo perenne. M. Espinosa.
I tornant a Brodsky, ens recorda que la bellesa és on l'ull reposa.  Encara que l'ull mai descansa, en tot cas... s'amanseix.

Claude Monet. Correspondència

El llac del parc, Tortosa. Oli/fusta.

Aquest dies de Nadal solen ser dies de regals i de “guilandos”, com dèiem abans. L’amiga Pili que sempre va a tiro fet (ja són molts anys d’amistat), ja uns dies abans em va demanar quins llibres tenia a la llista per comprar. El seu regal ha estat la correspondència de Monet amb els seus amics pintors, el seu marchant i la seva muller que ha publicat l’editorial Turner. Los años de Giverny, Correspondencia es titula el llibre. Golosament, m’he posat a llegir-lo i creieu-vos que ja el tinc pràcticament enllestit.

Normalment, als pintors els anem coneixent per les seves pintures però sense cap mena de dubtes, i encara que sigui com una violació de la seva intimitat, llegir les cartes que escrivien ens ajuda a conèixer-los més i millor i no penso en aquests cas només amb Monet. És gratificant llegir coses que un com a pintor també ha experimentat o experimenta. Les preocupacions perquè no acabem de resoldre un quadre o perquè encara no ens hem acostumat a la llum d’un nou lloc; reconèixer que no ens sentim capaços d’acabar un tema o que senzillament estem passant una temporada en que tot el que fem no és el que voldríem.

Els canvis d’humor tan ben reflectits quan escriu al seu galerista “vostè coneix la meva naturalesa tan presta al desànim com al ànim” i la seva queixa de quan ràpid canvia la llum i quan fugisser és el moment que volem pintar i que si vol acabar el tema, no li tocarà altre remei que fer-ho a l’estudi; que per donar un quadre per acabat ha de poder-lo tenir una temporada al taller observant-lo, familiaritzant-se amb ell. Del repòs, de l’assaonament i de la tranquil·litat i l’observació que tota obra necessita.

A través de les seves cartes també descobrim l’admiració i gratitud que sentia pels seus mestres i de l’amistat planera i sincera amb els seus companys de paleta i pinzell, i com no, encara que no quedi ni gens bohemi ni gens romàntic, ni literari, de la preocupació que tenia de no poder arribar a fi de mes perquè no li pagaven el que havia venut o perquè no venia res. Mentrestant, li demano que no m’oblidi, doncs la tranquil·litat és el primer de tot per treballar bé, li diu al seu marxant demanant-li diners en una carta on també li escriu que quan tingui algun quadre que valgui la pena ja li ho enviarà.

Un Monet proper, humà i sobretot... familiar.

Sobre la claredat en art

L'Ebre a Tortosa. Oli/tela.

Quasi bé per tot arreu, però sobretot entre les pàgines dels llibres que llegeixo, hi tinc anotacions fetes en un paper (no m’agrada embrutar les pàgines del llibre), de frases, fins i tot pàgines senceres, o paraules de l’autor i moltes vegades hi afegeixo el que en aquell moment em ve al cap, ja sigui per arrodonir-ho, emfasitzar-ho o, per què no? portar la contraria. Al cap del temps, quan torno al llibres, ja sigui per una relectura o perquè hi busco quelcom en concret, hi trobo a més a més les paraules o frases que un temps enllà em van sobtar o agradar o emocionar.

D’Albert Camus, en porto avui una que com és natural podem transliterar-la al món de l’art: Aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els que escriuen obscurament tenen comentaristes.

Bons Nadals

Enguany, per felicitar-vos les festes han sorgit dubtes i els he tingut alhora de triar de la terna que més m'agradava: el belen napolità que als peus d'un arbre monumental, tot guarnit d’angels amb vestits de seda, és instal·lat davant del reixat del cor de la catedral de Valladolid del Metropolitan de Nova York, o potser el belen de Salzillo que està al museu de Múrcia. Finalment he triat una filmació del Museu d'Escultura de Valladolid. Es tracta del seu magnífic belen napolità, un dels més complets, que espero vos agradi.

http://www.youtube.com/watch?v=n4Au_CSZXkg&feature=related

L'important no és quan

Apunt del natural, llapis comté/paper.

Juan Ramón Jiménez, a qui li agradava corregir i reescriure quasi bé tot el que escrivia deia que per què si es corregeix l’obra present i es corregirà la que encara no està escrita, no es pugui fer el mateix amb la passada.

Al pintor, per exemple –continua dient-, li és més difícil corregir, perquè la matèria pictòrica es torna vella en si, s’eixuga; però el músic i el poeta poden intentar-ho sempre amb la seva matèria substancial o essencial eternament nova. El poeta continua insistint: quin inconvenient hi ha en que un pianista, un lector de poesia, un director d’orquestra, un actor, qualsevol intèrpret, millori una interpretació de joventut, sigui, el que anomena, un intèrpret successiu?. Llavors, per què ha de ser menys l’autor que l’intèrpret?.

Per acabar diu que l’important no és, senyors filòlegs, que tal poema hagi estat escrit en tal època ni en segons quines circumstàncies; perquè l’art no és història sinó que el poema romangui de la millor forma possible, ja que els anys, les maneres i les condicions del poeta no són res en relació amb la possible duració de la seva formosa obra i la seva legenda.

JRJ, que va pintar durant la seva joventut i sempre va cuidar, amb autèntica obsessió, el disseny dels llibres que publicava fins l’últim detall de la impressió, potser no va entendre que els pintors corregim sempre... la propera obra.

Privilegi de pocs

Tivissa, detall. Oli/tela.

Andrés Trapiello, escriptor a qui admiro, quan la premsa i les televisions van anunciar que s’havia descobert un altre possible quadre de Velázquez va dir, en una de les seves acurades observacions, que no calia tanta parafernàlia per saber si un quadre era o no del mestre. Per l’escriptor, saber si un velázquez és o no verdader, només cal fer unes quantes passes enrere, haver vist cinquanta velázquez i comparar: saltaria a la vista. Saber que no és fals un dalí, és privilegi que no té ni Dalí. Qui diu Dalí, pot dir l’obra de qualsevol artista d’una centúria ençà.

I no es va equivocar gaire, per no dir gens ni mica i que cadascú s’ho prengui per on vulgui.

El pare fa 90 anys

El pare bufant les espelmes del pastís.

Avui el pare cumpleix 90 anys. Com no, després de dinar li hem fet bufar les espelmes colocades damunt d'una sopa de la reina. Tot el dia que truquen familiars i amics per felicitar-lo. Visites que ja van començar ahir i regals inesperats, que són els millors. Com que gaudeix de bona salut ens ha fet saber que espera arribar als cent.