Solpostada renaixentista

Estava llegint i de cop l'habitació s'ha omplert de colors càlids. Per la finestra les muntanyes darrera Bítem i el barri de Santa Rosa irradiaven el color d'un celatge encès. He deixat la lectura i des la terrassa del jardí amb el mòbil he fet unes quantes fotos i us en faig cinc cèntims. Aquest vespre tots els colors del Renaixement s'han donat cita en la solpostada. 

Bon Nadal

Enguany us vull felicitar les festes entre fogons. Heu-me aquí preparant el típic dinar de Nadal: escudella i carn d'olla i per suposat sopa de galets. Ja està quasi bé a punt per poder espatufar-nos-ho tots tres, però abans hem volgut fer aquesta fotografia per penjar-la al blog.

Bon Nadal a tothom!

Camille Pissarro

CaixaForum de Barcelona presenta l’exposició de Camille Pissarro que em vaig perdre quan va ser presentada durant tot l’estiu al Thyssen de Madrid. La mostra exhibeix gairebé una setantena d’olis d’un pintor que va ser molt respectat per tota la “troupe" impressionista. Un home senzill, molt admirat i ajudat per Monet, grans amics, segons es desprèn de les cartes i el diari que va escriure: Los años de Giverny. Correspondencia, publicats per l’editorial Turner.   

Pissarro, tot hi haver estat un dels fundadors del moviment impressionista continuava sent el pintor que ajuda a omplir el currículum de les exposicions dedicades a l’art francès que va revolucionar la pintura al segle XIX. Una mena de pintor teloner dels grans noms de la pintura impressionista. I de fet així solia valorar-lo. Quasi bé sempre trobava que els seus quadres eren el d’una persona aplicada que pinzellada rere pinzellada anava fent. Una mica fins aquí arribo. Amb quadres immadurs, resolts amb un modus operandi poc elaborat. Igual barrejava pinzell, que espàtula; temes resolts quasi bé puntillistes com d’altres on la taca ho domina tot; quadres sense unitat ni pictòrica ni estilística, sense primers termes i celatges empastifats. Tot això quan li veia algun dels seus paisatges i que empitjorava quan hi afegia alguna figura, que solia trobar anecdòtica en aquell context de verdura. El rebuig augmentava quan pintava retrats o alguna “nature morte". Aquesta era, tret d’algunes excepcions, la impressió que sempre vaig tenir de Pissarro. I si, a més a més, el comparava amb Sisley, tant subtil i mesurat, ja la cosa es complicava més.

Em feia falta poder contemplar una mostra conjunta de la seva obra per redimir-lo i gaudir amb joia d’un pintor que no només el movia el sentiment sinó que també l’empenyia el mer gust de pintar pel seu propi plaer. Pinto el que m’agrada, el que em motiva i de la manera que em surt, sense artificis ni trucs… pictòrics. 

Possiblement, també em mancava madurar, aprendre a veure l’obra d’un pintor que no ens enlluerna al primer cop d’ull i que la seua estètica difereix tant dels qui ens han estat imposats per les modes, els gustos o… la política museística. 

A l’entrada de les sales, hi ha un panell de benvinguda on s’hi llegeix com Paul Cézanne va definir-lo: humil i colossal, i no es tracta de cap exageració.
Aquest proppassat dissabte al CaixaForum de Barcelona vaig “descobrir” un pintor que no havia valorat com es mereix.

L'Expoli. El Greco

Un dels quadres que sempre m’ha agradat del Greco és l’Expoli. Aquesta obra que atresora la sagristia de la catedral de Toledo es pot ara admirar al Prado que l’exhibeix en una sala explicant els detalls de la seva restauració. L’obra tornarà a Toledo, lloc on normalment s’exposa, de cara a la commemoració del 400 aniversari de la mort del pintor i que se celebrarà amb una gran exposició.

Toledo, ciutat que mereix ser visitada uns quants cops a la vida, oferirà les exposicions El Greco. Arte y oficio i El griego de Toledo que permetrà admirar, un cop més, a aquests pintor inclassificable que per diferents avatars de la vida, després de rondar per tota Itàlia, va fer cap a la ciutat espanyola on hi va desenvolupar de manera torrencial, havent-se de barallar amb els gustos imperants, la seva manera personalíssima de ser i de pintar. 

El luxe de pintar per a mi

Tafanejant el catàleg de l’exposició Macchiaioli, realismo impresionista en Italia no puc per menys llegir la pàgina, quina manera de ser gasius, dedicada a Fortuny on la crítica no para d’insistir que els pintors italians i el reusenc van beure de les mateixes fonts i van trobar solucions molt semblants en les seves recerques pictòriques, remarcant que pintaven formats marcadament rectangulars, sobre fusta, i que pintaven plain air.

Em crida l’atenció l’encapçalament de l’escrit. Es tracta d’un paràgraf d’una carta que Marià Fortuny va escriure al baró Davilier el 9 d’octubre de 1874: (…) només per permetre'm el luxe de pintar per a mi: en això consisteix la verdadera pintura.

El pare fa 93 anys

Avui és l'aniversari del pare: 93 anys. Porto al blog aquesta foto acabada de fer on estem "espatofant-nos" un bocí de pastís de poma per berenar.
Com que diu que té de tot no volia cap regal, però li hem comprat unes plantofes perquè vagi ven còmode i amb els peus calents.

Macchiaioli a la Fundación MAPFRE

Una de les exposicions que vaig veure a Madrid va ser la que la Fundación MAPFRE allotjava a la seva seu de Recoletos dedicada als pintors italians, que radicats a Florència i sota l’empara del crític i mecenes Diego Martelli, van iniciar la recerca d’un nou art, radicalment oposat a la pintura acadèmica i practicant amb delectança, avançant-se als impressionistes, la pintura a l’aire lliure.

Aquest grup d’artistes anomenats macchiaioli, apel·latiu netament despectiu amb el que van ser titllats i coneguts, compartien el mateixos ideals pictòrics que polítics, participant activament en les guerres de la independència italiana i promovent campanyes per la seva unitat.

L’exposició que es presenta amb el títol Macchiaioli, realismo impresionista en Italia mostra l’obra d’aquest moviment artístic que es deixa veure amb certa complaença i molta benevolència. Poques de les peces exposades ens cridaria l’atenció pels seus valors pictòrics. Els quadres exposats en conjunt adquireixen el valor històric i com a tal s’han de veure, jutjar-los i respectar-los. 

Recordo, fa anys, haver vist obres d’alguns d’aquests artistes que em van agradar pel seu format petit, com si es tractés de notes de color, allargassat, quasi panoràmic, pintats sobre fusta i diria que sense imprimació que copsaven de manera gairebé plana una llum càlida, quasi bé daurada, projectant grans ombres que donaven a entendre l’hora del dia en que van estar pintats. Molts temes amb figures amb un tractament estàtic i el color aplicat de manera llum-ombra, sense matisos, algunes de les quals, de tant forçades, s’endevinaven fetes a posteriori, a l'estudi, a partir d’una fotografia.

Com sol passar en totes les col·lectives sempre hi ha algun tema, i sobre tot algun pintor, que ens agrada més que un altre. Sense cap mena de dubte els quadres menys macchia estan més aconseguits, els veig més pintura i no tan encotillats, perquè realment la majoria d’obres d’aquest corrent pictòric les noto presoneres de l’estil que tant perseguien.

La mostra s’acaba amb uns quants quadres de Marià Fortuny que la crítica el vol apropar aquest moviment degut a que va estar vivint a Itàlia. Al meu parer res més lluny. Fortuny taca d’una manera completament diferent, amb pinzellada solta i les seues obres vibren, respiren i a diferencia dels macchiaioli ell no vol capturar la llum sinó que… l’emana, alliberant-la.