Vista de Xerta, aiguada.
Andrés Trapiello, al seu blog ens diu que el pintor López i el diari El País tenen un contracte. La Vanguardia i Tàpies, aquí a Catalunya, mantenen un idil·li que, intuïm es magnifica des de la viudetat i que pot arribar a extrems escatològics. Avui, des de l' AVE, les estones que els inefables exhibicionistes del mòbil deixen el vagó en silenci (alguns d'ells ratllen la impudícia), he pogut constatar que ambdós diaris sembla que s'hagin posat d'acord i dediquen sengles pàgines al finat.
El País, va més lluny i el seu panegíric magnifica l'atreviment del mestre als seus darrers anys. Un Tàpies més potent i corrosiu (tradueixo), un artista que al darrer tram de la seva vida es capbussa obertament en la carn. Entre la pornografia en el sentit més noble del terme (? això ja sobrepassa l’oxímoron), i l' escatològic, com si el presagi d'un final imminent l'hagués alliberat de totes les lligadures.
Peces inèdites, en mans de coŀlecionistes privats d'arreu del món, que les han deixat (quantes ?) per aquesta magna ocasió, es mostren arreu de la fundació, la majoria sense estar penjades, marcant un itinerari laberíntic per al visitant.
Amb un llenguatge alambinat tots dos diaris lloen els darrers treballs de l'artista i el de La Vanguardia acaba així: al soterrani s'hi exhibeix una sèrie realitzada amb làtex, "un material viu, ja que canvia de color amb el temps" ens adverteix la comissària Laurence Rassel, i que es combina amb la representació del llenguatge "sígnic i objectual" de Tàpies. El làtex -similar a l'esperma-, continua alliçonant-nos (en aquest cas haurien de parlar d'esmegma) o el vernís, la sexualitat, la fluència de la vida, l'ombra de la mort (i de la repressió que tot això comporta).
El seu fill amb pinta de motero americà, davant d'un quadre, ens mira desafiant ens aclareix que “en tota l’exposició hi ha una vibració de la mort”. R.I.P.
El muerto al hoyo y el vivo al bollo.
