Estic llegint la darrera biografia de Caravaggio de l'historiador i crític d'art anglés Andew Graham-Dixon. A les solapes hi ha un recull de les crítiques rebudes i no poden ser més elogioses; també ens assabenta de que l'autor ha esmerçat 10 anys en completar-la.
La primera biografia del pintor la va escriure un metge de Siena, Giulio Mancini, que va conèixer l'artista a Roma al 1592 i el va tractar durant uns anys, entre 1595 i 1600.
Al primer capítol llegim que una de les millors biografies la va escriure Giovanni Baglione un pintor contemporàni seu i amb el que es va relacionar durant els anys 1061 i 1606 i que després de barallar-se, Caravaggio va llogar sicaris perquè el matessin.
És a la tercera biografia del pintor publicada al 1672, més de 60 anys després de la seva mort, pel antiquari i teòric de l'art Givanni Pietro Bellori, on hi llegim coses que ens criden l'atenció.
Acusava a Caravaggio del que el pintor es vantava: de ser l'únic imitador fidel de la natura, i afegia: malgrat tot li manca "invenzione", decoro i "disegno" (dibuix) i ignora la ciència de la pintura. I ho rematava dient: en el moment que el model desapareixia, la seva mà i la seva ment es buidaven (sortosament, podríem afeigeix-hi).
Bellosi també afirma, càndidament, que Caravaggio va començar, sent fill de paleta, aglutinant la cola per alguns pintors que pintaven al fresc i entra aquí a cometre l'error que solen fer la majoria de teòrics de l'art ja que la pintura al fresc no necessita coles per fixar-se, el pigment s'aplica damunt una fina capa de calç morta i quan aquesta vitrifica el fixa.
I ara, tornant a que el pintor no tenia creativitat, ni falta que li feia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada