Cardenal Francesco Maria Del Monte, dibuix d'Ottavio Leoni.
Veure un quadre “conegut” per primer cop és tota una experiència. Poques vegades, els grans ens deceben, ans al contrari, ja que se sol complir la màxima de que la fotografia ajuda als mals pintors.
El quadre de Velázquez, sempre l’havia vist a través de fotografies i no sé per quin motiu (mala qualitat de la foto o un trompe l’oeil fals, qui sap), el barret i la gorguera penjats a la paret em semblavent una figura sense acabar, això també hi ajudava la mà del nen aguantant l’ampolla, que creia que era del qui jo considerava “figura inacabada”.
Aquest quadre, de primera època de Velázquez, ja apunta cap on pot anar la seva pintura i em recorda Els borratxos. Les figures no arriben encara al que el pintor ens té acostumats però hi ha un petit detall que ja ens el mostra únic. Sí al Triomf de Bacus el bol ple de vi ens meravella, aqui ho fa el plat amb musclos. Ni el vas ni l’ampolla plens de vi aconsegueixen la subtilesa i tranparència del plat. El quadre, està pintat, però el plat està viu i Velàzquez només tenia 18 anys.
Al seu costat, fent cantonada, per tant podem fer anar la vista d’un a l’altre hi ha Caravaggio amb el seu Tanyedor de llaüt. Tot hi que la figura està acuradament tractada s’hi nota certa rigidesa... que ens l’allunya i fa que busquem el seu talent a un altre lloc del quadre. I el trobem en el petit bodegó de fruites, figues, prunes, una pera macada, el cogombre, a la part esquerra del quadre i en algunes notes del madrigal del segle XVI del compositor francés Jacques Arcadel. Els estudiosos, ens expliquen que sembla ser que el primer vers diu “Voi sapete ch’io v’amo” (sabeu que us estimo). Hom entèn que aquest quadre el regalés al Cardenal Del Monte, protector seu i gran afeccionat a la música.
Al seu costat, compartint paret, Ribera, tants cops infravalorat quan se’l compara amb Caravaggio. El seu Sant Sebastià guarit per les dones santes... emergeix del llenç: és un prodigi de pintura sense insistir, sense llepar i l’escorç del seu cos immòbil, dóna moviment i vida a un quadre on les dones que intenten guarir-lo queden a un segon terme de color, físic i de textura.
Tres grans, tots tres plegats, amb tres obres pintades un a l’inici de la seva carrera, amb 18 anys, els altres amb 24 i 37.
No em puc creure que aquestes tres obres hagin estat penjades juntes sense intenció i com és lògic hi poden haver diferents lectures. Un, ja ha fet la seva, sense vacil·lacions, i només veure'ls.
