Cel rogenc al Delta.
Aquesta terra és terra de vent, tot i que és un dels fenòmens atmosfèrics que menys ens agraden; això vol dir que no fem altra cosa que resignar-nos quan bufa, i ho sol fer bastant sovint.
Aquests dies està bufant de valent i sembla que tots els vents s’hagin donat cita aquí per donar la benvinguda al nou any. Cerç, Vent de d’alt, Tramontana són noms tan familiars com temuts i les seves ratxes imprevisibles.
La dita cel rogenc pluja o vent forma part de la parla, de la mateixa manera que ho és parlar de la cella de Mont-Caro. Tot això sol ser sinònim de mal temps i quasi res de bo es pot esperar.
Les grans ventades, algunes vegades, també solen anar acompanyades d’una dramàtica bellesa. Ahir, tornant del Delta la solpostada ja no podia ser més espectacular. Tot el cel era un encés ball de gitanes que empetitia la immensa planície dels arrossars. Durant una estona vaig estar embadalit veient com el cel canviava de formes i de colors mentre sense adonar-me la foscor es va apropiar del paisatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada