Caravaggio i el diari El País.

La conversió de sant Pau, Caravaggio.

Fa uns quants dies em vaig comprar l’obra completa de Caravaggio. Tachen la té de rebaixes i no vaig poder resistir-me. Com es de suposar he estat mirant el llibre i comparant-lo amb altres però sobretot amb els catàlegs de Skira que es van editar amb motiu de l’exposició Caravaggio e l’Europa a Milà a finals de 2005. Avui buscant per internet l’adreça del palau Odescalchi Balbi de Roma on s'hi exposa La conversió de Sant Pau m’han sortit, com és lògic, un fotimer de pàgines. Entre elles una del diari El País del 2010 amb el títol "El millonario Caravaggio de Berlusconi". La crònica està escrita el dia de la clausura de la gran exposició que hi va haver a Roma dedicada al pintor i ens en fan cinc cèntims dels intents de compra del quadre per part del primer ministre italià, per un preu exorbitant, a la seva propietària la princesa Nicoletta Odescalchi. Sembla ser que Berlusconi es va enamorar del quadre al veure’l a la mostra.

La crònica està acompanyada de la fotografia d’un altre quadre de Caravaggio. Es tracta d’un altre tema de La conversió de San Pau però que aquest pertany a l’Esglèsia de Santa Maria del Popolo, a la capella Cerasi, on hi fa parella amb La Crucifixió de sant Pere.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/millonario/Caravaggio/Berlusconi/elpepucul/20100615elpepucul_4/Tes

Bravo Armani !

Bodegó amb raïm, oli/tela.

Ahir La Vanguardia portava un escrit, a les pàgines de Gent, del seu corresponsal a Roma Eusebio Val dedicat a les declaracions que Giorgio Armani va fer en acabar la seva desfilada de moda per a homes a Milà.

El títol ja era significatiu: La moda està en mans dels bancs. La resta era un resum de tot el que el gran de la moda va dir durant una entrevista. Sembla ser que no va deixar “titere con cabeza”.

Va tirar contra la premsa que dóna publicitat a col•leccions provocadores, de pèssim gust, que semblen un circ (ara es queixaran els artistes circenses, inclús els animals), insulten als homes i els ridiculitzen. Va criticar els que agafen la via del mal gust que es converteix en chic, que només es faci el show pel show i que la premsa darrerament sol ignorar a la gent que es dedica a treballar i crear sense participar en l’espectacle mediàtic. Sembla que va acabar l’andanada dient que ell, només depèn de la seva creativitat i dels seus col·laboradors. Tota una declaració de principis del més gran de la moda als seus 77 anys.

Sense cap mena de dubtes la crítica d’Armani podríem fer-la extensible a la resta del món de les arts.

Tot i que no vaig anar de revetlla, com homenatge a Armani, vaig treure l’americana de fil de l’armari i me la vaig posar per sopar.

Benvinguda.

Bodegó amb càntir, oli/paper.

Amiga Marga, ahir al entrar al blog em vaig adonar que t’hi havies afegit. He buscat la foto d’un dels quadres que teniu a casa i l’he penjat per donar-te la benvinguda.

La solpostada al ralentí.

Arrossars a Camarles.

Ja fa una colla d’anys que vaig pintar aquest oli, petit, d’un lluent a Camarles. El delta està ja completament inundat i els camps d’arròs ja comencen a verdejar; els que estan una mica endarrerits espillegen i fan que les solpostades es gaudeixin per partida doble. Les llums de la tramuntada, als lluents, s’allarguen més i fan que la mirada es quedi embadalida, lliscant pel terra, admirant uns reflexes ja desapareguts del cel però que encara podem veure’ls impressionats a l’aigua mansa dels arrossars.

L'art i internet.

Apunt del natural, sanguina/paper.

Després d’haver vist El misantrop he tingut ganes de llegir-lo. Com que no he pogut trobar-lo, ai els llibres que es deixen i no es tornen !, he entrat a internet i l’he llegit on line. Volia llegir-lo per traurem el mal gust que em va deixar la versió del Nacional i poder paladejar el vers.

No hi ha res que m’agradi més que entrar a internet i trobar el que busco, ja sigui informació, llibres, pintures, escultures, etc. No fa pas gaire, després de buscar per llibreries sense èxit, vaig trobar Il diario fiorentino de Luca Landucci.

Tot i que ja hi ha molt de material trobo a faltar que museus i institucions no s’hagin posat al dia penjant tota la seva obra a l’abast del públic i moltes pàgines no permeten baixar les imatges. Per qui ens dediquem a l’ensenyament, sobretot de l’art, és una eina bàsica que encara no està assolida.

Dissabte per Barcelona.

El MNAC des la terrassa de l'antiga plaça de bous.

Dissabte per Barcelona a veure l’exposició del MNAC i El misantrop al Teatre Nacional. Sense ser res de l’altre món l’exposició es deixa veure: sempre s’agraeix poder contemplar junts la sèrie d’autoretrats que es va fer Courbet i trobar alguna que altra sorpresa: quadres que no havia vist mai al natural o pintors i temes dels quals no en tenia notícia. També un s'hi pot trobar amb pintors i quadres que no tenen res a veure amb l’exposició però un ja està acostumat i m’ho prenc com una ullada “transgressora” del comissari de la mostra. Que som al segle XXI al cap i a la fi. La projecció fílmica del quadre L’origen del món, està de més.

El teatre, com no, també es manté darrerament de ullades transgressores. Què seria del teatre si no remogués consciencies?. La versió del Misantrop feta per Sergi Belbel, lliure i sense vers (hauria pogut suprimir l’al•lusió al color verd del vestit d’Alcest si havia d’anar vestit de gris) i dirigida per Georges Lavaudant en una posta en escena que no fa referència a cap època concreta, com sol passar darrerament, i que recorda a l’estètica matrix.

L’obra, molt accelerada, va ser cridada. Potser l’espai del Nacional es massa gran per aquesta mena de texts; al menys Lluís Soler i Rosa Novell, em van demostrar que el text no es necessari cridar-lo ni esgolar-se perquè arribi a tothom ple de matisos i sense que se’ls perdi ni una síl•laba.

L’aparatositat del decorat necessita d’un grup de criats (segons el tríptic) per poder-lo moure amunt i avall de l’escenari. Donen la impressió que treballin per una casa de mudances.