Dissabte per Barcelona.

El MNAC des la terrassa de l'antiga plaça de bous.

Dissabte per Barcelona a veure l’exposició del MNAC i El misantrop al Teatre Nacional. Sense ser res de l’altre món l’exposició es deixa veure: sempre s’agraeix poder contemplar junts la sèrie d’autoretrats que es va fer Courbet i trobar alguna que altra sorpresa: quadres que no havia vist mai al natural o pintors i temes dels quals no en tenia notícia. També un s'hi pot trobar amb pintors i quadres que no tenen res a veure amb l’exposició però un ja està acostumat i m’ho prenc com una ullada “transgressora” del comissari de la mostra. Que som al segle XXI al cap i a la fi. La projecció fílmica del quadre L’origen del món, està de més.

El teatre, com no, també es manté darrerament de ullades transgressores. Què seria del teatre si no remogués consciencies?. La versió del Misantrop feta per Sergi Belbel, lliure i sense vers (hauria pogut suprimir l’al•lusió al color verd del vestit d’Alcest si havia d’anar vestit de gris) i dirigida per Georges Lavaudant en una posta en escena que no fa referència a cap època concreta, com sol passar darrerament, i que recorda a l’estètica matrix.

L’obra, molt accelerada, va ser cridada. Potser l’espai del Nacional es massa gran per aquesta mena de texts; al menys Lluís Soler i Rosa Novell, em van demostrar que el text no es necessari cridar-lo ni esgolar-se perquè arribi a tothom ple de matisos i sense que se’ls perdi ni una síl•laba.

L’aparatositat del decorat necessita d’un grup de criats (segons el tríptic) per poder-lo moure amunt i avall de l’escenari. Donen la impressió que treballin per una casa de mudances.