Sobre la crítica, 2

Estudi de color, oli/cartró.

Amic Sebastià, acabo d'obrir el correu i m'he trobat els teus mails. No pots imaginar-te l'alegria que em fa llegir-te: és com sentir la teva veu el matins a l'insti fotent conya.

M'agrada llegir el que escrius sobre la crítica. Jo no he escrit que els crítics no puguin donar la seva opinió sinó que la seva tasca no és donar-la. L'autèntic crític fa creació i té quelcom superior a l'opinió: el criteri; d'acord que pot donar la seva opinió però no desenvolupant la tasca de crític: una cosa no lliga amb l'altra. No crec que hi hagi, com tu dius, una contradicció in terminis i si així fos la creació n'està plena d'oximorons.

Sabia que l'editorial Elba, no Alba, havia editat aquest recull d'articles de l'expert en restauració Cesare Brandi, d'ell havia llegit la seva Teoria de la restauración que va publicar ja fa bastants anys Alianza.

Sebastià, el quadre dedicat a Corelli que hi ha penjat al blog és d'un col·leccionista que no fa pas gaire em va enviar les fotos dels quadres que té meus perquè els vagi penjant. De la sèrie dedicada a Corelli crec que en queden dos a l'estudi de l'Hospitalet i un que està en dipòsit a una galeria. Intentaré buscar-los, els fotografiaré i te'ls enviaré per si t'agraden. Són olis sobre paper d'estrassa, molt antic, que fabricaven a les papereres de La Sènia. 

Bé, repeteixo, molt content de saber de tu. Una abraçada molt forta a compartir amb la família.

La insuportable realitat dels pintors

Retrat de Joan amb gatolí, oli/tela.

Avui, el diari El País porta a les pàgines de cultura la notícia de que a Sotheby’s de Londres es subhasta el retrat que Bacon va fer de Lucian Freud. Completa la notícia un escrit de Vicente Verdú titulat El yo escurridizo i del text com a titular es ressalta aquesta frase: Els pintors s’autoretraten per desplaçar-se de la seva insuportable realitat. I continuava, ara ja en el terreny dels lletraferits, ens relatem, ens escrivim per d’esfilagarsar-nos progressivament en el fil de la narració. L’escrit continua més que menys amb reflexions d’aquesta mena.

Un que és de caire prosaic, sempre que m’he fet un retrat (suposo que s’entén que és auto...) ha sigut perquè en aquells moments no tenia prop ningú a qui podés està emprenyant durant unes hores, o dies, fent-me de model perquè tenia ganes de pintar figura, com dèiem fa segles a Belles Arts.

Sobre la crítica

Esbossos per La Mirandolina (Goldoni). Dibuixos aquarel·lats/paper.

Luís Cernuda, es va referir a la crítica que feia Juan Ramón Jiménez amb aquestes paraules: La crítica literària de Juan Ramón Jiménez sol tenir a vegades tanta justesa que cap altre crític del seu temps l’ateny. La seva crítica va quasi bé sempre més enllà de la figura literària del personatge, i ho veu i ens ho ofereix com element d’un conjunt més vast, en el temps i en l’espai, la qual cosa és en definitiva la missió de la crítica.

Un crític no està per donar la seva opinió. Això ho fan els tertulians, els plumífers i els diletants. El crític ha de donar i aportar arguments amb els seu saber perquè els lectors, el públic, si els comparteixen, puguin ampliar els seus. I un cop ampliats, si convé, podran opinar i la seva opinió pot ser valuosa. Però la opinió d’un crític a part de no valer res, no ens importa.