Els tomàquets del pare

Com ja sol ser habitual per aquestes dates, porto al blog al pare i la seua collita de tomàquets que, tot i ser una mica tardanes i haver tingut alguns entrebancs quan les va plantar, estan madurant d'una manera exhuberant.

La merla, enguany es porta força bé i no les sol espicossar com solia fer, això vol dir que durant la collita no perdran les amistats.

L'escultor tortosí Agustí Querol

Durant un dels viatges a Madrid vaig anar a visitar el Panteón de Hombres Ilustres, visita que no sé per quins motius sempre anava postergant, ja que tenia ganes de veure el Mausoleu del polític conservador Antonio Cànovas del Castillo (1828-1897) que fou President del consell de ministres i  varies vegades ministre, obra de l’escultor tortosí Agustí Querol.

Com que ahir l’entrada al blog tractava de l’exposició d’escultors de les terres de l’Ebre he cregut oportú dedicar aquesta entrada a l’escultor nascut a Tortosa i portar una de les seves obres més coneguda, on l’artista hi va posar, possiblement, tot el seu sentiment a l'haver de esculpir el mausoleu de la persona que més l’havia ajudat en la seua carrera artística, com a darrer tribut d’agraïment i amistat.

Escultors de l'Ebre

El proppassat diumenge va finalitzar una exposició, comissariada per Nùria Gil, al Palau Oliver de Boteller dedicada als escultors ebrencs dels darrers dos segles. Durant un mes s’ha pogut admirar un recull de peces que sota el títol Llavor ebrenca al Palau, patrimoni escultòric dels segles XIX i XX, presentava obra dels escultors d’aquestes terres.
L’exposició, sense aportar obres cabdals, és gratificant de veure i està presentada amb dignitat, a més a més la sala dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de les Terres de l’Ebre, tan ben condicionada, fa que la visita sigui plaent.  
Obres dels germans Cerveto, Soriano Montagut, del malaurat Julio Antonio, de Folia, Subirat, Costa Baqué, Brull, del gran Agustí Querol ens fan viatjar per un món escultòric ja totalment periclitat i sobretot menyspreat per una modernitat mal entesa que els ha tingut condemnats a un ostracisme gens merescut.
S’agraeix poder contemplar, sense aldarulls de gent i amb silenci, l’obra d’uns artistes honestos, treballadors i sobretot hàbils i destres, coneixedors del seu ofici i també, i això encara és més d’agrair de les seues limitacions. Entre tots ells sobresurten, com no, Julio Antonio del qual es poden admirar uns conjunts d’esbossos de la Poesia, Venus mediterrània, el Mausoleu Lemonier, el bust de Condesita de Gracia y del Recuerdo… i Agustí Querol el gran tortosí desconegut. Bustos en bronze, terracota i marbre, digníssim el de Madame Curie, ens en fan cinc cèntims de qui va ser l’escultor que va endur-se tots el premis i va omplir el món de monuments.

Una llàstima que aquesta mostra no s’hagi fet durant el curs escolar perquè així els alumnes dels nostres instituts i escoles haurien tingut l’oportunitat d’apropar-s’hi i conèixer escultors de les nostres contrades i que no solen estar als llibres.

El color del mar. Sorolla

Al CaixaForum de Barcelona, tot el que queda d’estiu, s’hi pot admirar l’exposició de Sorolla El color del mar. Podríem dir, a mena d’acudit, que aquesta és una exposició idònia per visitar en aquests mesos calorosos ja que la visió del mar i el seu gaudi sembla que vagi associat a èpoques estivals; el cert és que aquesta mostra, temàtica, ens permet un cop més admirar l’obra d’un artista que va pintar com ningú el mar, fent-lo un “leit-motiv" de la seua obra, de manera tan viva i personal que els seus paisatges marins van passar de ser tema a ser estil.

Amb fons del museu Sorolla de Madrid, el Carmen Thyssen de Màlaga i col·leccions particulars s’ha muntat aquesta mostra dividida en tres seccions, que més o menys coincideixen en períodes de producció. El que sí es fa palesa és la manera en què l’artista pintava segons on era: lògicament un home com Sorolla tan enamorat del natural no podia interpretar de la mateixa manera el paisatge marítim o la llum de València, les Illes o el Cantàbric.

Des de la nota de color al quadre acabat podem admirar, no només la destresa (tan grollerament criticada per alguns) del pintor sinó la seua sensibilitat, estat d’ànim i fins i tot l’instint a l’hora de triar un motiu.

L’exposició, com ja comença a ser habitual, té una part didàctica adreçada especialment als infants on intenta fer més entenedora la tasca de l’artista i la seua manera de treballar i interpretar els colors, sobretot els sempre canviants, vius i en moviment del mar.

El Greco & la pintura moderna

Anada a Madrid, aprofitant les vacances, per gaudir de l’exposició que hi ha al Prado dedicada a El Greco. Després d’haver admirat les de Toledo tocava venir a veure aquesta.

El Greco & la pintura moderna és, al meu parer, una de les exposicions més aconseguides que mai ha presentat el museu del Prado. Exposició de una gran complexitat on d’una manera didàctica submergeix l’espectador en el subjectiu món de l’art de la mà d’un dels pintors més incomprès, i que, després d’uns segles d’ostracisme, ressorgeix gràcies a noves mirades i interpretacions de generacions d’artistes que sense tants prejudicis veuen en la seua obra un nou camí a recórrer i que els obria noves maneres d’expressar-se. Sense cap mena de dubtes, la visita a Espanya de l’escriptor i crític Théophile Gautier al 1840 va tenir molt a veure. Pocs artistes, de totes les tendències, van poder-se resistir a ignorar al pintor toledà fins hi tot que alguns d’ells tota la seua obra gira al seu voltant. El Prado i Toledo van convertir-se en llocs de pelegrinatge de tota la modernitat pictòrica i aquesta exposició ens ho recorda i n’és una bona mostra. 

Si les exposicions de l’any Greco de Toledo, repartides per totes la ciutat, eren una nova mirada a l’obra del pintor, la major part d’elles al lloc pel qual van ser concebudes i pintades, arribades de totes les parts del món per festejar aquest esdeveniment, l’exposició del Prado és un repàs a tota la pintura a partir del segle XIX, la major part plenament influenciada pel Greco.

Tenint en compte que a Toledo podíem admirar més de cent obres, el Prado es conforma amb una vintena i poc més per mostrar-nos el bo i millor del pintor i el mestratge que exercí en pràcticament tots els pintors un cop Manet va posar el Prado, després de la seua visita el 1865, en el circuit cultural francès, que al cap i a la fi és dir al centre del món.

Com no podia ser d’altre manera l’exposició s’obre amb Manet, pintor enamorat del museu del Prado i en definitiva de la pintura espanyola que tant el va influenciar posteriorment i per continuar amb una altre francès, ens trobem amb Cézanne que, a partir de reproduccions no va parar de interpretar al Greco. I darrere d’ells tota la modernitat va venir a les fonts del Prado i de Toledo. Modigliani, Derain, Delaunay, Kokoschka, Schiele, Beckmann, Chagall, Soutine, Giacometti, Bacon… són la part europea d’aquesta exposició. Rivera, Orozco, Matta, Benton i Pollock, realment obsessionat per la pintura del Greco, la part americana.

Picasso és l’artista més representat; és notòria l’atracció que el pintor malagueny tenia pel Greco però no va ser l’únic ni el primer, però si que va ser el que més profit en va treure. Fortuny, Rusiñol, amb la seua processó laica pels carrers de Sitges amb el grecos comprats a París i el posterior monument dedicat al pintor, Sorolla, Madrazo i en gran manera Zuloaga, admirador incondicional del Greco, de qui posseïa varies obres, entre elles La visió de sant Joan i Saura.

Obres que vaig enyorar a l’exposició del Museo de Santa Cruz les he trobat aquest cop al Prado: La visió de sant Joan del Metropolitan de Nova York, autèntica icona i gènesis de la pintura cubista comparteix protagonisme amb Laocoont, de la National Gallery de Washington col·locats de manera estratègica a l’exposició, sota la gran lluerna del nou edifici de Moneo, com si estiguessin en una àgora.

Fray Hortensio Félix de Paravicino aquest cop ens espera assegut, mirada viva i com si ens volgués donar entendre quelcom que no li és permés. I la composició del quadre que ens reafirma amb el que va dir R. Gaya del Greco: “¿pintor místico? si es sensualidad y lujuria", no només el llibre apuntalat al seu engonal, sinó tota la composició de línies i color hi convergeixen. Què sabia el pintor i ens ho volia fer saber? 

Poques vegades, en una exposició, he vist un diàleg tan intens i tan directe i alhora tan harmònic entre pintors de diferents èpoques, estils i maneres d’entendre la pintura. Fins i tot el Greco en surt beneficiat i se’ns mostra com només els clàssics poden fer-ho: nou, actual i límpid.

http://elpais.com/especiales/2014/el-greco/

http://www.elcultural.es/search.aspx

http://www.abc.es/especiales/el-greco-pintura-moderna/