Anada a Madrid, aprofitant les vacances, per gaudir de l’exposició que hi ha al Prado dedicada a El Greco. Després d’haver admirat les de Toledo tocava venir a veure aquesta.
El Greco & la pintura moderna és, al meu parer, una de les exposicions més aconseguides que mai ha presentat el museu del Prado. Exposició de una gran complexitat on d’una manera didàctica submergeix l’espectador en el subjectiu món de l’art de la mà d’un dels pintors més incomprès, i que, després d’uns segles d’ostracisme, ressorgeix gràcies a noves mirades i interpretacions de generacions d’artistes que sense tants prejudicis veuen en la seua obra un nou camí a recórrer i que els obria noves maneres d’expressar-se. Sense cap mena de dubtes, la visita a Espanya de l’escriptor i crític Théophile Gautier al 1840 va tenir molt a veure. Pocs artistes, de totes les tendències, van poder-se resistir a ignorar al pintor toledà fins hi tot que alguns d’ells tota la seua obra gira al seu voltant. El Prado i Toledo van convertir-se en llocs de pelegrinatge de tota la modernitat pictòrica i aquesta exposició ens ho recorda i n’és una bona mostra.
Si les exposicions de l’any Greco de Toledo, repartides per totes la ciutat, eren una nova mirada a l’obra del pintor, la major part d’elles al lloc pel qual van ser concebudes i pintades, arribades de totes les parts del món per festejar aquest esdeveniment, l’exposició del Prado és un repàs a tota la pintura a partir del segle XIX, la major part plenament influenciada pel Greco.
Tenint en compte que a Toledo podíem admirar més de cent obres, el Prado es conforma amb una vintena i poc més per mostrar-nos el bo i millor del pintor i el mestratge que exercí en pràcticament tots els pintors un cop Manet va posar el Prado, després de la seua visita el 1865, en el circuit cultural francès, que al cap i a la fi és dir al centre del món.
Com no podia ser d’altre manera l’exposició s’obre amb Manet, pintor enamorat del museu del Prado i en definitiva de la pintura espanyola que tant el va influenciar posteriorment i per continuar amb una altre francès, ens trobem amb Cézanne que, a partir de reproduccions no va parar de interpretar al Greco. I darrere d’ells tota la modernitat va venir a les fonts del Prado i de Toledo. Modigliani, Derain, Delaunay, Kokoschka, Schiele, Beckmann, Chagall, Soutine, Giacometti, Bacon… són la part europea d’aquesta exposició. Rivera, Orozco, Matta, Benton i Pollock, realment obsessionat per la pintura del Greco, la part americana.
Picasso és l’artista més representat; és notòria l’atracció que el pintor malagueny tenia pel Greco però no va ser l’únic ni el primer, però si que va ser el que més profit en va treure. Fortuny, Rusiñol, amb la seua processó laica pels carrers de Sitges amb el grecos comprats a París i el posterior monument dedicat al pintor, Sorolla, Madrazo i en gran manera Zuloaga, admirador incondicional del Greco, de qui posseïa varies obres, entre elles La visió de sant Joan i Saura.
Obres que vaig enyorar a l’exposició del Museo de Santa Cruz les he trobat aquest cop al Prado: La visió de sant Joan del Metropolitan de Nova York, autèntica icona i gènesis de la pintura cubista comparteix protagonisme amb Laocoont, de la National Gallery de Washington col·locats de manera estratègica a l’exposició, sota la gran lluerna del nou edifici de Moneo, com si estiguessin en una àgora.
Fray Hortensio Félix de Paravicino aquest cop ens espera assegut, mirada viva i com si ens volgués donar entendre quelcom que no li és permés. I la composició del quadre que ens reafirma amb el que va dir R. Gaya del Greco: “¿pintor místico? si es sensualidad y lujuria", no només el llibre apuntalat al seu engonal, sinó tota la composició de línies i color hi convergeixen. Què sabia el pintor i ens ho volia fer saber?
Poques vegades, en una exposició, he vist un diàleg tan intens i tan directe i alhora tan harmònic entre pintors de diferents èpoques, estils i maneres d’entendre la pintura. Fins i tot el Greco en surt beneficiat i se’ns mostra com només els clàssics poden fer-ho: nou, actual i límpid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada