Entrevista 2006

Avui, remenant pels calaixos m'he trobat aquesta relíquia i l'hem penjada a YouTube per compartir-la amb vosaltres.

Adéu a les palmeres

Una de les raons per les quals em vaig instal·lar a les Terres de l’Ebre va ser el seu paisatge. El seu cromatisme alimentat per l’Ebre no pot deixar indiferent a ningú i menys a un pintor recent sortir de l’escola i que volia pintar del natural. La verdor dels horts, els tarongerars envoltats de xiprers, la planícia del delta puntejada per aubes i palmeres, les ufanes vores del riu, les obagues i les masies envoltades d’hortets, autèntiques peces de land art rural i de subsistència, amb els seus fruiters i la palmera donen una personalitat única a aquestes terres.

D’un parrell d’anys ençà i agreujant-se l’estiu passat de manera especial aquest paisatge ha començat a canviar: una invasió d’escarabats morruts està acabant amb les palmeres.

Per la zona d’Aldover entristeix veure com els majestuosos plomalls perden la seua altivesa i en un tres i no res s’assequen deixant l’estípit calb, com si d’un mànec d’escombra vella es tractés.

De continuar així, en poc temps, el personalíssim paisatge d’aquests indrets on la palmera  hi regnava desplegant el seu verd i lluent para-sol desapareixerà. Fa uns anys la mosca negra que no deixa pintar, ni tapat ni untat, els llargs crepuscles estiuencs a la vora del riu; ara el morrut roig devorador de paisatges… sembla que aquestes terres estiguin fóra de la mà de Déu.

Porto aquí al blog la fotografia d’un lloc que he pintat sovint i que, primer per una mala gestió i després per una pèssima restauració, tant plena d’afegits que fan mal a la vista, han devaluat i ara, com una mena de rúbrica macabra, el fotut  escarabat egipci hi posa la seua cagarada.

Casanova Estorach

Continuant a la Casa Gran un no pot deixar de comentar el quadre de Casanova Estorach que ja fa uns quants anys es va instal·lar al primer pis i es veu pujant per les escales. La tela, de dimensions considerables presenta arrues i algunes parts està poc tensada cosa que augmenta les lluentors dificultant la contemplació. No és gens agradable mirar un quadre tenint que anar avant i enrere, torçant el cap intentant buscar un punt de vista que no enlluerni sense poder-ne tenir una visió de conjunt degut als reflexos produïts per una mala il·luminació, per estar el quadre mal penjat i que algunes parts la tela presentin laxitud.

La zona on hi ha tots el nobles amb cara estorada costa de veure degut a les lluentors del vernís i és un llàstima ja que és allí, on crec que el pintor ha aconseguit el millor de l’obra. Casanova és un mestre de la figura però la peça sobre-dimensionada fa que l’artista sembli no estar còmode amb figures que superen la mesura natural, la figura de Carles Vè la veig desproporcionada, com també la del gos, en canvi els nobles em semblen més propers i els seus caps arrenglerats em porten records “grequians" i el seu Enterrament del senyor d’Orgaz. 

Cada cop que vaig a veure aquest quadre, íntimament, desitjo i espero trobar-lo millor penjat i il·luminat però veig que no. La gent que cada dia es mou pel seu voltant, deu ser el costum, ja deuen passar sense mirar-lo o ja s’han habituat a veure les lluentors i les bosses de la tela, però seria desitjable que algú perdés uns minuts contemplant-l´ho i se n’adonaria que amb molt poc esforç el quadre lluiria com cal per major satisfacció de tothom.

La senyora d'Abària. Francesc Masriera

Aquests dies de Nadal en no tenir obligacions un es por dedicar a qualsevol cosa, sense planificació, i a totes posant-hi el mateix interès, gaudint-les amb igual fruïció. Un matí, després de vagarejar pel mercat de Tortosa vam anar a l’ajuntament per poder contemplar el retrat que el pintor barceloní Francesc Masriera va pintar a Clotilde d’Abària i Fortuny i que ha estat donat per la besnéta de la retratada Maria Lluïsa Oliveda Puig.

D’aquesta donació me’n vaig assabentar gràcies, com no, a la informació que l’amic Conrad Duran publica puntualment a les revistes que edita, dedicant-li la portada i pàgina interior del número 24 de Lo gratuït.

L’obra penjada al primer pis del consistori es pot admirar des de diferents angles i amb bona llum natural mercès a la claraboia, cosa que no passa amb l’excel·lent i gran quadre de Casanova Estorach, Carles Vè recull el pinzell de Ticià que s’albira pujant les escales. 

Un funcionari molt amable quan ja sortíem ens va encendre els llums dels retrats pintats per Casanova Estorach del germà i cunyada de Francesc Masriera que hi ha a cada pany de paret del baixant de les escales perquè els poguéssim contemplar millor.

Era estudiant de Belles Arts i recordo que la mare d’una companya de l’escola, es guanyava la vida com a copista, estava fent una còpia del quadre pintat per Masriera titulat L’hivern i que està al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Dia rere dia anava veient com avançava la còpia i sobretot admirava com pintava el maniguet on una jove d’aspecte candorós hi amagava les mans. Aquest va ser el primer cop que vaig tenir contacte amb l’obra de Masriera.

Ara, podem gaudir a Tortosa d’un retrat de considerables dimensions de qui va ser la senyora Abària on ens sorprendrà el detallisme i el gust del pintor per reflectir la moda de l’època, amb nacrats i tornassolats, matisats per una llum que realça la figura femenina i deixa en penombra un interior amb un paravent de laca xinesa, un gerro de porcellana amb un gran ram de liles que hom s’endevina que perfumen la silenciosa estança on hi podríem escoltar el fru-fru de la seda al més lleu moviment de la senyora. Però sobretot, hi podem apreciar la influència dels pintors Marià Fortuny i Federico de Madrazo.