Una de les raons per les quals em vaig instal·lar a les Terres de l’Ebre va ser el seu paisatge. El seu cromatisme alimentat per l’Ebre no pot deixar indiferent a ningú i menys a un pintor recent sortir de l’escola i que volia pintar del natural. La verdor dels horts, els tarongerars envoltats de xiprers, la planícia del delta puntejada per aubes i palmeres, les ufanes vores del riu, les obagues i les masies envoltades d’hortets, autèntiques peces de land art rural i de subsistència, amb els seus fruiters i la palmera donen una personalitat única a aquestes terres.
D’un parrell d’anys ençà i agreujant-se l’estiu passat de manera especial aquest paisatge ha començat a canviar: una invasió d’escarabats morruts està acabant amb les palmeres.
Per la zona d’Aldover entristeix veure com els majestuosos plomalls perden la seua altivesa i en un tres i no res s’assequen deixant l’estípit calb, com si d’un mànec d’escombra vella es tractés.
De continuar així, en poc temps, el personalíssim paisatge d’aquests indrets on la palmera hi regnava desplegant el seu verd i lluent para-sol desapareixerà. Fa uns anys la mosca negra que no deixa pintar, ni tapat ni untat, els llargs crepuscles estiuencs a la vora del riu; ara el morrut roig devorador de paisatges… sembla que aquestes terres estiguin fóra de la mà de Déu.
Porto aquí al blog la fotografia d’un lloc que he pintat sovint i que, primer per una mala gestió i després per una pèssima restauració, tant plena d’afegits que fan mal a la vista, han devaluat i ara, com una mena de rúbrica macabra, el fotut escarabat egipci hi posa la seua cagarada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada