Aprofitant una anada a Tarragona i fent temps he tornat a veure l’exposició Mòmies Egípcies al CaixaForum. Es tracta d’una mostra procedent del Museu Nacional d’Antiguitats de Leiden i que gira al voltant de la vida d’Ankhhor, un important sacerdot de Tebes i que visqué uns 650 anys aC.
Mòmies humanes i d’animals (fins i tot un petit cocodril), sarcòfags, vasos canòpics, amulets, estatuetes de tots el déus, papirs del Llibre dels morts, joies...
Entre les peces que em criden l’atenció una litografia de les piràmides de Guiza de Karl Richaard Lepsius, delicadíssima, amb unes tonalitats que recorden el, en èpoques pretèrites tan emprat color marró mòmia, resultat de moldre les mòmies i convertir-les en pólvores, la tant cobdiciada “mumiya” durant el segle XVI. Ara em ve a la memòria una anècdota atribuïda a Monet, diuen que quan es va assabentar que el color marró que utilitzava per pintar estava fet de mòmies moltes va agafar tots els tubs i els va enterrar al seu jardí de Giverny. Un ostracó (pedres per escriure) amb una subtil coloració; una sítula, recipient metàl·lic en forma de gota i amb ornaments de lotus, planta que era símbol de la regeneració.
Curiós i didàctic, si més no, és veure tot l’instrumental que feien servir per momificar i quin ús en feien i sobretot el simbolisme que tot plegat comportava. L’ús de resines, ambres, natró, benes i amulets; la importància que pels egipcis tenia el culte a la mort, el més enllà, l’altra vida.
Una exposició que es deixa veure amb plaer i que desperta encara més la curiositat per aquesta civilització llunyana però tant arrelada en la nostra cultura i educació. L’esoterisme, el misteri, les seves creences i costums, el mite que acompanya l’antic Egipte es pot sentir aquests dies a Tarragona.
Una frase del sacerdot Ankhhor, gravada al seu sarcòfag, ens recorda que els sentiments són apàtrides i intemporals: Pronunciar el nom d’un mort és fer-lo reviure.
