Anada a Barcelona i per fi he entrat al Pavelló Mies van der Rohe. Trobar-se, a finals de maig d’un dissabte, les portes tancades del MNAC a les 7 de la tarda i amb un sol que bada les pedres ho ha propiciat.
La llum de la solpostada ho daurava tot i donava al marbre travertí una pàtina de tarda romana. Alba, l’escultura de Georg Kolbe amb el seu gest tan característic, que li fa pena la llum del sol de l’albada, es retalla sobre la paret de marbre verd emergent de l’aigua que l’emmiralla, mentre el sol, filtrant-se entre l’arbreda, li llampurneja el cap.
L’escultura, que sempre m’agradat, cada cop menys m’aguanta la mirada i la distància curta; és per això que romanc poca estona prop seu i l’admiro i fotografio entre les parets rectilínies del pavelló, com qui juga a mirar sense que et vegin, buscant una nova composició.
Què no donaria per poder-la veure d’esquena !
M'has eriçat el pèl! Preciós! He estudiat aquest Pavelló moltes vegades, però viure'l és màgic. Perfecte i coherent des de el tot fins al detall, Mies pur.
ResponEliminaEn quant a l'escultura, descoberta des de el corredor:
"Desde el pasillo (...) se descubre la estatua sumergida por una avalancha de luz que la inunda , luz terrible, más brillante y clara, por el contraste con la penumbra del pasillo en cuyo fondo aparece la estatua, desenmarcada de su oscuridad medrosa y protectora... Frühlicht -la luz nueva del crista- está alcanzando a la mujer. Pero la mujer no se despereza, no irradia esa luz, ni la luz la descubre chispeante de policromía, sino que, aplastándola con su peso, irritándola con su corrosión, la funde y evapora. La piel de la mujer muestra los desconchados que ya la consumen. La mujer trata de rechazar la luz con sus brazos, cubre su rostro, para resguardarlo con una sombra precaria."
Josep Quetglas. El Horror Cristalizado