Anada a Barcelona i per fi he entrat al Pavelló Mies van der Rohe. Trobar-se, a finals de maig d’un dissabte, les portes tancades del MNAC a les 7 de la tarda i amb un sol que bada les pedres ho ha propiciat.
La llum de la solpostada ho daurava tot i donava al marbre travertí una pàtina de tarda romana. Alba, l’escultura de Georg Kolbe amb el seu gest tan característic, que li fa pena la llum del sol de l’albada, es retalla sobre la paret de marbre verd emergent de l’aigua que l’emmiralla, mentre el sol, filtrant-se entre l’arbreda, li llampurneja el cap.
L’escultura, que sempre m’agradat, cada cop menys m’aguanta la mirada i la distància curta; és per això que romanc poca estona prop seu i l’admiro i fotografio entre les parets rectilínies del pavelló, com qui juga a mirar sense que et vegin, buscant una nova composició.
Què no donaria per poder-la veure d’esquena !
