A primera hora del matí arribàvem a l’estació de Toledo on ens recollia un amic en cotxe per portar-nos, sense perdre temps, al Museo de Santa Cruz. Teníem reservada l’entrada i volíem ser-hi tan aviat com s’obrís per evitar, fins on ens fos possible, les aglomeracions.
No anàvem errats i vam poder gaudir de l’exposició amb tranquil·litat, tot i ser 1r de maig i trobar la ciutat bullint de turistes.
Un cop dins, el daurat dels murs, la música, la gran sala que ens acollirà amb un sostres espectaculars fan que tota aquesta escenografia ens corprengui i ens submergeixi 400 anys enrere. Ens dóna la benvinguda, com no, el quadre Vista y Plano de Toledo, obra delicada i quasi transparent on el color de la sarga juga amb els colors de l’oli i… comença l’experiència. Obres de primera època com el Tríptic de Mòdena, La curació del cec (Parma) i l’Expulsió dels mercaders (Washington) ens mostren un Greco incipient però que ja apuntava per on aniria la seua obra i sobretot l’admiració que sentia per Tintoretto. Els retrats d’aquella època ho palesen: el retrat de Pompeo Leoni (col·lecció particular, Ginebra) i el retrat de ‘home amb estris d’escritura que alguns identifiquen amb l’arquitecte Paladi (Museu de Copenhague).
La dama de l’armini, que ens mira amb altivesa, de tant natural no pot amagar que és guenya i possiblement és per això que la trobem tan bella. I no faria altra cosa que anar nomenant quadres i més quadres que em mostraven un Greco diferent sense deixar de ser ell.
El Sant Sebastià de la catedral de Palencia, el drapejat en blaus i liles de la Magdalena, de bellesa andrògina (Budapest): és un picasso avant la lettre. Del museu de Montreal han portat el retrat del Cavaller de la casa de Leiva, preciós, de mirada viva i cara rosada tant diferent als lívids retrats masculins, segell indiscutible del Greco.
Del Metropolitan ha vingut el Cardenal Niño de Guevara de mirada feréstec i posat autoritari. La troballa del frare Trinitari de Kansas, de rostre gairebé esbossat, m’ha fet enyorar Fray Hortensio Félix de Paravicino del Museu de Boston. El Sant Llorenç de Montforte de Lemos i la seua casulla, quasi bé escultòrica i de qualitats tàctils
La vista de Toledo del Metropolitan que ens mostra una ciutat de cristall, de verds primaverals sota un cel tempestuós i ennegrit que sembla il·luminada per l’espetec d’un llamp, vista que es repeteix a la Immaculada Concepción de la capella de Isabel de OValle, reconstruïda en una de les sales, on hi destaca un primer terme amb unes assutzenes i peònies, que sorprenen per la seua naturalitat en un quadre on tot és d’una teatralitat exagerada.
El Sant Martí de Washington, de figura adolescent, compartint la seua capa amb el pidolaire em fa pensar amb els amics de Xerta.
L’exposició continua amb el tondo d’Illescas, la Nativitat, el Cavaller de la mà al pit, d’esguard displicent, ens contempla, acostumat a ser admirat, sembla sentir-se a gust de nou a Toledo, El Concert dels ángels (Grécia) i l’Anunciació (Banc Santander), quadre tallat en dues parts i ara reunits, l’Adoració dels pastors, la Crucifixió del Louvre i la de Sevilla, el Baptisme de Crist del palau Barberini i tota la col·lecció d’apòstols omplen la planta en creu del museu i fan que el temps passi sense que ens adonem que en 15 minuts tenim hora per visitar la capella de San José.
Anem al claustre on hi descansem una estona i després sortim al carrer per gaudir de l’ambient festiu i assolellat de la ciutat i ens dirigim cap el proper “espai Greco”. 
