Els inicis de curs sempre són trafegosos. Ja siguin reunions, programacions, nous alumnes, més hores...fan que un tingui el cap més a la feina que no pas a altres coses i entre aquestes altres coses hi ha el manteniment del blog.
Aquest estiu, un cop més, Proust ha estat protagonista de les meves lectures i per acabar d’arrodonir-ho altres llibres, biografies, àlbums de fotos i assajos han vingut a ampliar la llibreria proustiana.
Sembla ser que les coses mai solen ocórrer perquè sí, que tot tingui un ritme, un tempo i que hi hagi un lligam que fa que tot vagi una mica encadenat, envoltant-ho tot d’un halo de misteri que a cops ens fa dubtar de la raó i ens... infantilitza. Dic això, perquè l’altre dia, l’últim de l’estiu, va venir Manolita a veure’ns i com sol ser habitual porta un ram de flors del temps que ha collit del seu jardí. Roses a dojo, d’un roig encès, poncelles de llargues tiges que en prou feines podia abastar amb una braçada i entre elles unes delicadíssimes roses blanques, nacrades que semblava que el sol alè podia marcir-les.
Unes roses proustianes que no fan altra cosa que avivar records, allargar l’estiu i perfumar l'estança.
