Del llibre En España con Federico García Lorca que he acabat de llegir només puc dir que m’ha impressionat. Quan de sentiment, autenticitat i elegància en cadascuna de les opinions de l’autor sobre les persones que coneix i es relaciona. Per casa seva hi passa tot el qui és algú en aquella Espanya convulsa i ell, com a bon secretari d’ambaixada, en pren nota i dóna la seva opinió, que dedueixo de manera encertada, amical i respectuosa i això fa que els personatges apareguin als nostres ulls d’una manera més propera i directa. M’ha cridat l’atenció quan parla de l’art d’avantguarda i no puc evitar traslladar-ho aquí: " Un té de caràcter artístico en casa de (...) que posee una notable colección de cuadros (...) Cuadros de Picasso, de Juan Gris, de Manuel Ángeles Ortiz, de Cossío (...) modernos todos.
Es una impresión paradojal la que experimento. Son obras tildadas de “vanguardistas”, y que siento, no obstante, pasadas de moda ".
I continua opinant sobre les emocions que li produeixen aquestes pintures. El curiós és que ja en aquells anys a algú entès en art, amic dels artistes, músic i home d’una cultura cosmopolita, li produïssin la impressió de “caducats” quadres acabats de pintar.
