dilluns, 31 de maig del 2010

L'art, passa de moda?


Del llibre En España con Federico García Lorca que he acabat de llegir només puc dir que m’ha impressionat. Quan de sentiment, autenticitat i elegància en cadascuna de les opinions de l’autor sobre les persones que coneix i es relaciona. Per casa seva hi passa tot el qui és algú en aquella Espanya convulsa i ell, com a bon secretari d’ambaixada, en pren nota i dóna la seva opinió, que dedueixo de manera encertada, amical i respectuosa i això fa que els personatges apareguin als nostres ulls d’una manera més propera i directa. M’ha cridat l’atenció quan parla de l’art d’avantguarda i no puc evitar traslladar-ho aquí: " Un té de caràcter artístico en casa de (...) que posee una notable colección de cuadros (...) Cuadros de Picasso, de Juan Gris, de Manuel Ángeles Ortiz, de Cossío (...) modernos todos.
Es una impresión paradojal la que experimento. Son obras tildadas de “vanguardistas”, y que siento, no obstante, pasadas de moda ".
I continua opinant sobre les emocions que li produeixen aquestes pintures. El curiós és que ja en aquells anys a algú entès en art, amic dels artistes, músic i home d’una cultura cosmopolita, li produïssin la impressió de “caducats” quadres acabats de pintar.

dissabte, 29 de maig del 2010

Els lluents del delta

Pintant una aquarel·la.

Aquests dies el delta, que ja està inundat, mostra una bellesa única, aquàtica i al mateix temps aèria, una bellesa que podríem anomenar atmosfèrica ja que a cada instant del dia canvia i ens mostra la part... amagada d’aquesta bellesa.
A més a més, en aquesta època el delta desafia les hores. A un no li cal esperar a la solpostada o matinar per poder gaudir d’aquest moments del dia, únics i generosos que són capaços d’embellir qualsevol paisatge. El delta, desafiant, mostra la seva serenor a tota hora del dia.
El delta, quan els camps d’arròs estan inundats i lluentegen, és quan ens descobreix una bellesa que, tot i ser senzilla, propera i casolana, sembla heretada. Heretada i veneciana.

diumenge, 23 de maig del 2010

La mirada de Gimeno.

Frances Gimeno, autoretrat, detall.

La galeria Anna Ruiz de Barcelona exposa fins a finals de juny obres de Francesc Gimeno i per celebrar-ho han editat un catàleg, més que digne, on hi reprodueixen els dinou quadres que mostren.
Alguns diaris se n’han fet ressò i entre ells destaco el de Tarragona que acaba la seva crònica dient: ...las obras del pintor Francesc Gimeno va orientada a los grandes coleccionistas. Y es que, al margen del precio, la pintura del artista destaca por no ser agradable, sino más bien dura. Poco que ver con los paisajes bonitos. Gimeno fue un artista marcado por vivir en la probreza que practicaba trazos bastos y texturas ásperas.
D’això, en podríem dir que és escriure del que un no sap.
Pocs pintors hi hagut a Catalunya com Gimeno, amb pinzellada poderosa, ajustada i segura, que a més a més valora i mai resolt un quadre... a les braves, encara que sigui una nota, un apunt, un esbós; que no tria mai temes anecdòtics i que fa pictòric tot el que toca. A Gimeno, per definir-lo amb poques paraules podríem dir que la seva mirada estava feta per a la pintura. Fins hi tot, els seus dibuixos són... pictòrics.

dimecres, 19 de maig del 2010

Amb Benet Espuny a Miravet.


Amb Benet Espuny a Miravet.

Aquesta tarda hem anat amb Benet Espuny a Miravet. Es tractava de fer una filmació, on ens varem conèixer ja fa 40 anys, per recordar moments i parlar de pintura. La filmació és per acompanyar l’exposició que d’avui a un mes s’inaugurarà a Tortosa a la remodelada sala del Palau Oliver de Boteller.
Benet Espuny està ja molt vell i amb una salut delicada i avui, possiblement degut a l’emoció de sortir de casa després de tant de temps sense poder-ho fer, Benet Espuny sempre tan xerrador ha emmudit. No ha tingut ànims de parlar de res i només em deia que ja no recordava res però que li agradava haver sortit per donar aquest tomb, riu amunt fins a Miravet. Ens em assegut a l’ombra d’uns arbres mirant cap la típica silueta del poble mentre Guillem i Santi preparaven les càmeres i els micros. Després, empenyent la cadira de rodes, hem anat per la vora del riu, sota els aubes, on tantes vegades hi va pintar i on ens varem veure per primera vegada.



Miravet.

La mirada copsadora, golosa, àvida però alhora reposada del pintor, avui, contemplant el paisatge que tant ha pintat i que tant coneix i estima, ha estat entelada per una melangia que semblava, seguint la corrent, anar-se’n riu avall cap el ...delta.

diumenge, 16 de maig del 2010

Benet i Jornet.

Amb Benet i Jornet i Marta Manzanares; que n'erem de joves.

Aquesta setmana, a La contra de La Vanguardia, Benet i Jornet contesta a les preguntes del entrevistador que com a titular ha triat: “Em moriré sense haver escrit una sola cosa decent”.
Vaig conèixer Benet i Jornet durant les jornades teatrals de Llorenç del Penedès, al març del 93, on hi varem participar en una taula rodona sobre el teatre a Catalunya. Allí, ja em va semblar un home senzill, quasi bé casolà i sobre tot amb les idees molt clares de qui era i que feia. L’èxit mediàtic, pel que llegeixo, no l’ha canviat. Per aquelles èpoques, amb el grup de teatre La Ringa de Xerta, li estàvem muntant Revolta de bruixes.
Tota l’entrevista em porta records de les trobades teatrals, uns amateurs, altres no; uns propers i altres...absents. Benet i Jornet, tanca l’entrevista amb una frase que el defineix com a escriptor i com a persona: És que el teatre em torna boig.

dijous, 13 de maig del 2010

La mirada "subvencionada".

L'Ebre a Flix, Oli/tela.

He vist, al departament, un targetó invitant a l’exposició que es presenta a l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Tortosa (ara d’Art i Disseny). Està patrocinada per la Diputació i porta per títol: La mirada reposada. Com ja sol ser habitual en aquesta mena d’exposicions porta un subtítol: Una revisió del paisatge. Artistes dels anys 80. Terres de l’Ebre. Els "paniaiguats" són quatre artistes d’aquestes terres (alguns d’ells “exiliats”). El més curiós de tot és que cap d’ells ha reposat mai la seva mirada per pintar un paisatge.

diumenge, 9 de maig del 2010

Tota obra és l'essència dels atributs morals de l'autor.

Retrat de l'Alfredo, oli/tela.

Estic llegint En España con Federico Gracía Lorca de Carlos Morla Lynch (Ed. Renacimiento), llibre que supera amb escreix totes les biografies escrites, i que he llegit, sobre el poeta. El llibre, de més de sis-centes pàgines, es deixa llegir sense cap mena d’impediment i podria dir d’una manera golosa. Després d’un pròleg avorrit i tímid, hi ha un prefaci de l’autor on sembla que vulgui justificar el perquè de la publicació dels seus diaris. Al segon o tercer paràgraf ja es comença a intuir que estem davant d’una obra personalíssima i per tant, autèntica. No puc per menys que copiar aquestes reflexions.
"Por cuanto si su obra asombrosa ha sido ampliamente difundida y ha cruzado las fronteras, poco se sabe de la legítima idiosincrasia del poeta, de su real temperamento, de su clima individual en aquellas horas en que se hallaba circunscrito a su aura genuina. Se desearía verle de cerca, sentirle "vivir" en esos trechos de su camino en que, desligado del público -que, de cierta manera, se apodera de los artistas-, se reintegraba al desempeño del papel de su personaje auténtico.
La terrena personalidad del artista es casi siempre inferior a lo que su espiritu realiza. En su obra nos ofrece lo que posee de más selecto y elevado: la esencia de sus atributos morales. Pero luego pensé también que era precisamente en los momentos en que Federico se evadía del escenario en que actuaba cuando mayor brillo irradiaban sus extraordinarias facultades naturales”.
Tota una demostració de principis.

dimecres, 5 de maig del 2010

Benet Espuny.

Església de la Reparació, Tortosa. Benet Espuny.

S’està preparant una exposició de Benet Espuny i com que ja s’ha corregut la veu estrany és el dia que no em trobi algú (i això que no surto) o que no em truquin per preguntar-me si en sóc sabedor. Possiblement, saben que ho sé, però volen confirmar-ho perquè sinó seria una mica com el banyut de la història. Bé, acudits apart, aquesta primavera és parla, pel que em fan sabedor, de Benet Espuny. Ara li toca a ell, com altres temporades ha tocat o tocarà a altres. En un món tan petit com aquest (per tenir-la al costat, tan propera, tan familiar) creiem, per desgràcia i erròniament, que tenim una cultura minsa o el que és pitjor... casolana i oblidem que només sent de poble podem arribar a ser cosmopolites; que estant arrelats al nostre territori podem traspassar fronteres; que sent propers és quan podem arribar més lluny.
I ara, només voldria remarcar una cosa i que podria ser vàlida en qualsevol altre àmbit on hi ha un protagonista: Es parla molt d’ell, però no amb ell que al cap i a la fi és el que compte i val.

dissabte, 1 de maig del 2010

Dono el meu parer no com bo sinó com meu. Montaigne.

Mercat del peix, Tortosa. Gouache/paper.

D’Andrés Trapiello, de qui per confirmar unes lectures he rellegit El gato encerrado, porto aquí la seva opinió (que comparteixo) sobre un pintor que darrerament està molt de moda entre la progressia de gustos conceptuals i abstractes i que a mi només sol agradar-me quan il•lustra portades de llibres en edicions d’Alfaguara o Herralde o així, i que avui La Vanguardia me l’ha recordat, ja que portava la noticia que el meu admirat Monzó havia parlat a Nova York de com l’inspira la pintura de Hopper (Monzó, igual t’estimo).
“Vaig descobrir Hopper en un llibre. Aquelles gasolineres desolades, aquells carrers buits i provincians; aquelles dones assegudes en sòrdids hotels, en viso, davant la seva maleta oberta de bat a bat, tot allò em va agradar molt. Després vaig veure alguns quadres al natural i em van semblar pitjor que els pitjors cartelons de cinema de la Gran Via, que és el que són. Reconeixia en ells el tema, l’assumpte, però la pintura era, com amb els Magritte, una castanya”.
I Trapiello acaba dient: “ Jo no tractaria de convèncer a ningú del que em semblen, però sé que molts em tirarien en cara que digués el que em semblen en públic. No sé perquè. Els hi trec jo a ells que els agradi?. Doncs llavors”.
Montaigne, també avui, ens ajuda: Je donne mon avis non comme bon mais comme mien.

dimecres, 28 d’abril del 2010

La vanitat, un cop més.

Mimoses, tècnica mixta/cartró.

Tornant a la vanitat, hi ha pintors que mostren la seva obra, altres l’exhibeixen.
Ara, em ve al cap un amic pintor que quan anàvem a veure exposicions de segons qui em deia: Manel, tot això només és traca. El bo, és que uns dies ho deia pel públic assistent, altres... per l’obra exhibida.
I tot plegat ens porta a l’aforisme de Sainte-Beuve: diguem qui t’admira i et diré qui ets.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Tornem a Arasa.

Reflexes a l'Ebre, aquarel·la/paper.

Tornem a Arasa. Pobre home, tant que va patir per poder posar cada dia l’olla al foc i ara tot són especulacions amb el preu dels seus quadres; sol passar massa sovint aquesta perversió amb els artistes. El mercat de l’art, com tots els mercats especulatius, és rar i imprevisible, però perquè un artista tingui nom i es cotitzi (l’art i la vàlua, com als toreros, se li suposa), es necessita quelcom més que una exposició celebrant el seu centenari i que estigui apadrinada per l’entitat bancària provincial, el polític de torn, el becari i el seu tutor i els col•leccionistes de la zona. I no sé perquè, amb motiu d’aquella exposició i tot l’enrenou que va portar, em ve al cap una frase de Il gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que escau molt bé a la gent d’aquestes terres: Siamo fraticide et incestuosi: lo faciamo tutto in familia.

dissabte, 24 d’abril del 2010

La vanitat.

Bodegó amb mimoses, oli/paper.

El poeta Paul Valéry en una de les seves reflexions ens recorda que plaure’s a un mateix és orgull; als altres és vanitat. D’aquesta observació podem treure'n unes quantes lliçons. La primera, que l’orgull tan blasmat en la nostra societat és quelcom legítim mentre que la vanitat no deixa de ser quelcom espuri.
L’orgull és quelcom íntim, la vanitat, públic; l’orgull és personal i la vanitat aliena;. L’orgull forma part del jo i la vanitat de l’ego. L’orgull ens reafirma en canvi la vanitat ens debilita. L’orgull és púdic i la vanitat és exhibicionista. L’orgull, tot i ser mínim ens engrandeix en canvi la vanitat, per mínima que sigui, ens vulgaritza.
L’orgull només necessita solitud i silenci en canvi la vanitat necessita públic, soroll i corifeus.
La vanitat sol ser com la ració de droga del drogoaddicte: hem d'augmentar la dosi per poder obtenir un plaer que cada cop minva fins alienar-nos i despersonalitzar-nos.

divendres, 23 d’abril del 2010

El fet creatiu.

Agapantus i Hemerocallis, aquarel·la/paper.

En una entrevista a la contraportada de La Vanguardia l’investigador, professor i neuròleg Joaquín Fuster, raona sobre la memòria i la intuïció. Diu que la intuïció és una forma de memòria inconscient i que la corada, el pressentiment, és un acte executiu sense cap raonament lògic, però profund i fundat. És una percepció inconscient i també la base de una altra cosa: la saviesa.
Lògicament he pensat amb el fet creatiu, tan intuïtiu com segur, tan inconscient com raonat. Tan ple de dubtes i a la fi... encertat.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Els records tornen quan menys se'ls espera.

Peixetera (antic mercat del peix a Tortosa). Gouache/paper.

Conversant amb uns amics de Tarragona, van recordar (quasi bé sempre que parlem surt aquest tema, recurrent, com si no s’ho acabessin de creure) que a la inauguració de l’exposició que la Diputació i una entitat bancària van organitzar al pintor tortosí Ferran Arasa (i d’això ja fa uns quans anys), hi va haver poca representació del món polític i cultural tortosí el dia de la inauguració al Museu d’Art Modern de Tarragona.
Recordo que al Ni per embolicar el peix d’aquelles dates, vaig llegir que, amb aquesta exposició, es pretenia donar a Arasa el prestigi que es mereix i fins i tot, algun periodista es va atrevir a insinuar que hauria d’estar a les millors pinacoteques del món.
El món cultural (a mi també m’agrada exagerar) a les Terres de l’Ebre, o en fa poc o en fa massa, o com diuen a casa: quan no se’n ve de raça... Està molt bé que es fes aquella exposició per commemorar el centenari d’Arasa (així de passada conreàvem la necrofília que lliga molt bé amb el costum de en vida ni aigua, que tant escau a aquestes llars), s’edités un llibre sobre la seva obra (al menys, les entitats bancàries, de pas que s’estalvien impostos, queden digníssimes recolzant la cultura) i els polítics i demés turiferaris puguin omplir les pàgines de cultura dels seus diaris, i de passada s’especula amb l’obra de l’artista (al qual li van malpagar quan vivia). Però tampoc hem de treure les coses de lloc: Arasa va ser un pintor com n’hi ha hagut molts, ni més ni menys, i sense que això porti cap càrrega de menyspreu. I d’aquest tema sí que se’n podria parlar molt, com també se’n podria parlar de perquè no es va fer un catàleg raonat de la seva obra, ja que tot estava pagat i becat, i quin criteri es va seguir per la selecció dels quadres i a quins propietaris i col•leccionistes es va voler beneficiar (per Tortosa, no es parlava d’altra cosa entre els còrvids que de la possible alça de preu dels quadres d’Arasa). La resposta, possiblement, al segle vinent.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Escriure és el mateix que dibuixar,

Posta de sol, aquarel·la paper.

Escriure és el mateix que dibuixar: nuar les línies de tal manera que es transformin en escriptura, o desnuar-les de tal altra que l’escriptura esdevingui dibuix. Escriure o dibuixar són essencialment la mateixa activitat, el mateix acte creatiu ens diu Jean Cocteau a Opium, llibre que recopila els diaris que va escriure i dibuixar durant el procés de desintoxicació de la seva addicció a l’opi, des que va morir el seu company Raymond Radiguet al 1923 fins que va morir.

dijous, 15 d’abril del 2010

Depurar. JRJ.

El tocador, detall. Aquarel·la/paper.

Depurar no vol dir, necessariament, modificar (transformar). Una poesia pot quedar perfectament depurada- i això és freqüent en les meves- sense haver sofert el menor canvi. Depurar-la va ser només sotmetre-la a un examen rigorós de la consciencia que va tenir la immensa alegria de trobar-la (sense defectes) perfecta.
Quan jo dic corregir, depurar, no dic “perfeccionar”, paraula odiosa, ni menys “acabar”, paraula fúnebre. Dic “completar”.
Aquesta reflexió de JRJ podem fer-la extensible a qualsevol altre àmbit de la creació, de la vida.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Un aforisme de JRJ.

Davant la font d'Apolo que tant desagradava a JRJ.

No puc evitar transcriure aquest aforisme, potser un dels mes coneguts, de JRJ. Vemos una escultura, leemos una poesía, oímos una música antiguas, y nuestro mayor elojio és: “Parece de ahora”. Pues pensemos que el elojio mayor que un antiguo resucitado pudiera hacer de lo nuestro, sería: “Parece de entonces”. Porque el espíritu y el arte (como el sol, el desnudo, el oro, la rosa, el rayo, el mar y la muerte) son siempre iguales.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Jean-Claude Brisville.

Lliris, oli/paper.

Aquests darrers dies he estat llegint tot el teatre que tinc de Jean-Claude Brisville. Haver vist a Barcelona El encuentro entre Descartes y Pascal Joven m’ha portat a fer-ho. Volia delectar-me, aquest cop, amb la seva lectura. Recordar el text parlat, i retenir-lo. Ha estat com quan es mengen cireres que no se’n pot menjar només una i al acabar-lo he llegit La cena i la seva lectura m’ha portat a recordar la posta en escena que vaig veure a Madrid, ja fa uns quans anys, i que em va agradar molt. Josep M. Flotats i Carmelo Gómez estaven al límit, dos actors en estat de gràcia. El Fouché de Carmelo Gómez era tan sanguini.
Comparar les dues obres, del mateix autor i posades en escena pel mateix actor i director ha estat inevitable. Tot i així em quedo amb el text de El encuentro... subtil, refinat i assequible. Per acabar he llegit La antecámara i a falta de que la posin en escena ja n’he fet una lectura... teatral, esperant que, potser, algú amb talent li doni vida a dalt d’un escenari.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Mariano Fortuny Madrazo.

Palau Orfei, Venècia.

El Museo del Traje de Madrid, mostra fins el 27 de juny i amb el títol de Inspiraciones, la col•lecció de vestits i dissenys tèxtils de Fortuny adquirits per l’amo de Inditex (Zara) i donats a l’Estat, juntament amb pintures, gravats, fotografies i dissenys pertanyents a diferents col•leccions i museus entre ells el museu Fortuny i la Fundació Giorgio Cini de Venècia, La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Museo Arqueológico, La Biblioteca Nacional i El Prado. L’exposició mostra més de cent trenta peces. Coincidint en el temps, a Barcelona, a l’edifici de La Pedrera, amb el patrocini de Caixa de Catalunya, també fins el 27 de juny, hi ha l’exposició Fortuny, El mag de Venècia que presenta unes tres-centes obres.
No és pas la primera vegada que es mostra obra del fill de Fortuny a Espanya. A la tardor de l’any 1984 a la sala del banco de Bilbao de Madrid es va inaugurar una exposició amb el nom de El Fortuny de Venecia, que després va anar cap a Barcelona. Quatre anys més tard, al novembre de 1988, se’n va fer una altra per inaugurar el Mercado de la Puerta de Toledo, comissariada per qui va ser director del IVAM i del MNARS, Juan Manuel Bonet. En aquesta mostra, ja s’hi van mostrar més de cent cinquanta peces. I la Biblioteca Nacional l’any 1994, per Nadal, va presentar una exposició dels dos Fortuny (pare i fill) on hi havia la col•lecció de gravats que Henrietta, la dona del fill va regalar al govern espanyol, cosa que també va fer amb el palau Orfei de Venècia i que va se rebutjat per les autoritats franquistes.
De Mariano Fortuny i Madrazo hi ha moltes anècdotes ja que va ser un personatge mundà, culte i creatiu que va fer girar al seu voltant tot el món cultural europeu. Marcel Proust el nombra amb admiració a la seva obra i fa que les seves protagonistes vesteixin les exquisides túniques o els quasi bé inconsútils vestits. No sé perquè, fantasiejo que Isadora Duncan va morir, accidentalment estrangulada, portant un dels fulards dissenyats per Fortuny.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Madrid y els impressionistes.

Les camelies del Museu Thyssen.

Madrid, sembla l’ambaixada dels impressionistes. La Fundación Mapfre amb Impresionismo, el nuevo Renacimiento y el Museu Thyssen y CajaMadrid amb Monet y la abstracción n’han portat una bona representació.
Cues inacabables per poder entrar a Mapfre; sort de matinar i poder ser dels primers. La visita em va portar records del meu primer viatge a París, ai! aquell Jeu de Paume que em va trasbalsar.
Entre les dues exposicions un es queda amb la primera, perquè hi havia Sisley i Pissarro que cada dia m’agraden més, mentre que els altres m’agraden menys; perquè hi havia dos peces de Cézanne (les altres no li feien cap favor) i una, només una però preciosa, de Monticelli (nature morte au pichet blanc). Definitivament, Renoir no.
Com sol passar amb els catàlegs i els tríptics sempre posen a la portada la pitjor pintura, o potser hauria de dir la més...fotogènica?.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Maruja Mallo.

Grafitis en un carrer del barri de Chueca.

Una de les exposicions que he visitat, i en tenia ganes ja que és la primera vegada que podia veure tanta obra junta, és la que li ha dedicat La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Maruja Mallo. De Mallo, un havia vist obra en alguna col•lectiva i publicacions ad maiorem gloriam de la generació del 27, sabia que havia estat una dona alliberada i alguna que altra maldat en qüestió de nuvis entre ella i Lorca.
Divendres Sant, a primera hora estàvem sols davant l’obra; tota la sala era per nosaltres. La primera impressió va ser la que sempre he tingut dels pintor que, diguem-ne, volien formar part de l’avantguarda: saber dibuixar i pintar era un llast. La segona: cercar, fos com fos, un llenguatge propi i original. I la tercera: literaturitzar la pintura. De l’obra, m’agrada la que està esbossada, alguns dibuixos molt noucentistes, proves de color i poca cosa més. Tot queda massa decoratiu, massa fet i arreglat però... sense alè. Tot hi així és millor que el Botero, que sembla el seu epònim (maldestre).
De l’exposició, que s’acaba un dia d’aquest, no he pogut aconseguir el catàleg (els fetitxistes del 27 han exhaurit dues edicions) que m’hauria agradat per llegir-ne els texts (on endevino que tot deu està escrit mullant la ploma en un encenser) i veure les fotos de l’època. Quin color més real tenen les fotos d’època, en blanc i negre, en segons quins catàlegs de pintura.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Velázquez, tan prop, tan lluny.

La sala de Les menines buida. 

Aquests dies de Pasqua he aprofitat per veure unes quantes exposicions (malgrat les cues, els desplaçaments, els horaris, etc.). Començarem pel Prado on hi ha la dedicada a La Real Armería y el retrato de corte. Sempre s’agraeix poder contemplar uns quans quadres de Ticià i Rubens que solen estar als magatzems esperant exposicions puntuals per mostrar-los. Aquests quadres, en altres pinacoteques, serien peces estrella però, és clar al Prado són peces de... magatzem.
És força interessant veure les armadures i els retrats que els pintors van fer dels reis portant-les, exposats una al costat de l’altre i poder comprovar com els pintors representaven, no tan sols a la persona sinó tot aquell treball... d’orfebreria amb tot el seu simbolisme.
Continuant per la planta baixa calia donar un cop d’ull a les, ja per fi, sembla que definitives, sales que allotgen pintura espanyola del Romànic fins al Renaixement i de passada admirar, un cop més, als pintors italians: Fra Angelico, Mantegna Andrea del Sarto, Tintoretto, Correggio, Ticià i sempre, el retrat de Michelle Tarcaniota Marullo de Botticelli.
El Prado està de canvis. La gran sala oval de Velázquez està de reformes; impressiona veure-la buida amb les parets en blanc (han arrencat les teles que la folraven) i amb unes proves de color, diferents tonalitats de grisos (molt velazquians) que hom suposa serviran per triar el color adient amb els quadres que s’hi penjaran. Tot hi estar la sala potes enlaire, un no pot evitar sentir el de sempre: emoció. Sembla que Les menines no l’hagin abandonat del tot.
Tot Velázquez està ara a la nau central amb la seva magnífica llum natural i Les menines estan, al meu parer, molt millor il•luminades, sense cap brillo ni reflex; en canvi, el quadre de Sargent, obra convidada, col•locada al centre del corredor, la llum li donava una lluïssor estranya, que et feia avançar i recular per poder-lo contemplar.
El museu, està portant a terme una nova pràctica (possiblement des de l’exposició antològica dedicada a Manet) que tracta de penjar quadres de pintors i artistes que es van inspirar amb Velázquez o amb altres com Goya o Ribera. Una nova manera de veure l’art i entendre’l i de valorar l’obra dels convidats en un intent d’apropar-nos a ells. En realitat, l’obra que es valora, perquè és inimitable, és la de Velázquez que cada cop s’allunya més... dels altres.

diumenge, 28 de març del 2010

Els colors del camp.

Muscari

Fent una passejada pels voltants de casa un se n'adona com de ràpid canvia el paisatge aquests primers dies de primavera, encara que el temps no acabi de decidir-se, és a dir, a fer sol de valent i que les temperatures pugin. Entre els nous colors ja es comença a veure el violeta, color de setmana santa per excel•lència, dels diminuts i afiligranats muscari, que en castellà es diuen nazarenos. També ja hi ha una gran floridissa d’asfòdels; farigoles de totes les tonalitats, des del blanc fins al blavós passant pels rosats; romer, tan blau; les argilagues que camuflent les espines d'un daurat lluminós; conillets d’un cridaner fúcsia i la ravenissa, la blanca i la groga que sembla que s’ensenyoreixi de tot el camp que mostra la saó amb uns verds tendríssims.

dilluns, 22 de març del 2010

Una imatge val més que mil paraules ?

Tríptics del Premio Internacional de Cerámica Contemporánea, Aragón 2010.

D’una temporada ençà, els cartells, tríptics, pamflets etc. per anunciar el que sigui han donat, com dirien els afectes, un pas endavant, encara que potser davant hi ha un precipici. Tot val per anunciar el que sigui i sembla que el que menys importa és el producte que s’anuncia; és més crec que és un plus de qualitat i de modernitat fer un anunci on no s’expliciti el que s’ha de fer saber; segurament els nous gurús i artistes del disseny i la publicitat ens en farien cinc cèntims i ens ho raonarien.
Festivals de teatre que el cartell és un meló obert pel mig; setmana cultural que el tríptic sembla una revista eròtica, trobada de llibreters amb roba estesa i així fins l’infinit que deu ser on resideix, en darrera instància, el quid de la creativitat.
Un, potser pels anys, els estudis, l’escola, és a dir la repressió, encara ensenya al seus alumnes la importància del cartell, de la imatge visual i el que ens diu o ha de dir al primer cop de vista. No cal ja ni que explicar, un cop oblidada la febre Mariscal, la importància de la tipografia per poder entendre millor el missatge. Superada ja la idea de que un cartell ha de ser un crit a la paret, també els dic que s’ha de poder llegir en un cop d’ull, com si anéssim en cotxe per l’autopista i d’una ullada ens haguéssim d’assabentar, sense distreure’ns, del que ens vol dir.
Avui he rebut dos tríptics, on m’anunciaven la desena edició de la fira de Ceràmica Contemporània de l’Aragó, i al primer cop d’ull semblava que m’invitaven a la festa de la picota a la vall del Jerte.
Què toca el pet amb el beure, que diuen al meu poble.

diumenge, 21 de març del 2010

El silenci abans de Bach.

Die stille vor Bach

Del director, un ja no s’espera res (ja fa massa anys que viu dels redits de la gauche divine i de les ajudes estatals); al veure que hi participava l’enfant terrible de la música territorial m’esperava algun acudit visual, alguna irreverència, algun piano trencat o quelcom per l’estil (aquí l’ha ofegat) i a qui està dedicada la pel•lícula m’esperava... respecte.
Com que no vaig poder veure-la al cinema la vaig comprar en DVD. Tenia certa curiositat de veure-la tot i que l’instin d’emanació juanramonià em deia que hi havia quelcom que grinyolava. La foto del cartell, de la caràtula, tot i els dits empastifats de tinta (no puc creurem aquesta brutícia ni per estètica) de la mà dibuixant el pentagrama, augmentava les ganes de veure la pel•lícula. I aquesta, desafortunadament, és l’única imatge que és pot salvar, possiblement perquè no dura ni cinc segons. Tota la resta és postís, superficial i vuit. Fins i tot l’alemany que parlen, sobretot al mercat, de disseny medieval (quins bròquils i quins apis), sona fals.
El camioner intel•lectual, músic i amb la cabina decorada amb la Macarena, altres verges i crists coronats d’espines, és impagable. Alguna fixació sexual dels autors?

divendres, 19 de març del 2010

Yo dejaría así la fuente. JRJ.

Entre el llibres que estic llegint hi ha Guerra en España de JRJ, de l’editorial Point de Lunettes, en una edició d'Ángel Crespo revisada i ampliada per Soledad González Ródenas. El llibre és sucós, l’agafi per on l’agafi; personalíssim com només pot ser sent qui és l’autor. Circulava una edició, espurgada (per no emprar una altra paraula), del 1984 de l’editorial Seix Barral amb 400 pàgines menys on sembla que tota la progressia (i retrogressia), que no hi sortien ben parats, hi van posar l’estisores.
El llibre és un compendi de texts, cartes, poemes, fotografies, documents etc. que JRJ va anar recopilant i guardant per poder donar, des de l’exili, la seva visió de la guerra civil. Si, algú encara tenia algun dubte de que JRJ sempre va ser un home honrat i conseqüent amb tot el que feia i escrivia, aquest llibre li posarà les coses clares.
Cada pàgina és un descobriment i la lectura, tot i que un cop s’agafa el llibre és pràcticament impossible de deixar-la, la dosifico. Aquets darrers dies l’he dedicat a l’Album I, i de la col•lecció de fotografies amb notes i escrits em quedo amb la de la font d’Apolo, al passeig del Prado de Madrid. El peu de foto diu així: En Madrid, Las obras de arte están concienzudamente protegidas contra los bombardeos. La fuente de Apolo del Paseo del Prado, enteramente cubierta por un muro de ladrillos y sacos de cemento. Sota, escrit a mà, el poeta hi va posar: Yo dejaría así la fuente. Quanta raó tenia!

dimecres, 17 de març del 2010

Serrat, Miguel Hernández.

Avui m’ha arribat el darrer disc de Serrat, dedicat a Miguel Hernández. Vaig escoltar fa dos setmanes la cançó que dóna títol al disc i vaig decidir, immediatament, comprar-lo, perquè hi ha gent que no es mereix ser piratejada. L’he estat escoltant aquest capvespre i he tingut la necessitat de tornar al primer Miguel Hernández (1972), per retrobar-me amb els records quan de jove era un dels meus discs preferits, i la senzillesa en l’acompanyament orquestral i amb una veu més jove però no per això menys madura.
Ara, estic escoltant Menos tu vientre, amb la seva introducció musical tan lleu i la seva lletra... i deixaré pel final la que sempre m’emociona: boca que arrastra mi boca, boca que me has arrastrado, boca que viene de lejos a iluminarme de rayos.

dilluns, 15 de març del 2010

Els colors de l'Ebre.

L'Ebre des de casa, oli/fusta.

L’Ebre aquests darrers dies baixa ple, o ample, o gros, o crescut en paraules de la gent d’aquestes terres, de gent que el coneixen. Però tot hi anar el riu cabalós ve dolç, com tan sàviament diuen al delta (gràcies Marcel•la). Des de la finestra de l’habitació, on estic escrivint, es veu, ara que els aubes encara no verdegen, la seva línea transcorrent entre els horts i els tarongerars i que arribant "als Estrets", curiosament, s’eixampla. Avui l’aigua celeja i pel canvi de color es nota els llocs on està amansida. L’aire, que remoreja de baix, dibuixa grans superfícies sobre el riu que s’irisa o llampurneja. Estranyament, el reflex de l’aigua adquireix unes tonalitats i unes llums molt més clares que el celatge que aquestes hores ja comença a tenyir-se, enteranyinant-se, de roses, i malves.

diumenge, 14 de març del 2010

Benet Espuny, esglèsia de La Reparació, Tortosa.

Benet Espuny treballant amb els esbossos a l'esglèsia de la Reparació de Tortosa.

L’altre dia, amb el pare, varem anar a visitar al sr. Benet ja que la seva salut l’impedeix pujar a casa com solia fer. Com sempre, i més darrerament, Benet va estar parlant dels seus records i que ara sembla que empri més, possiblement perquè recordar el manté viu.
Varem comentar l’exposició que li volen fer pel mes de juny en el remodelat Palau Oliver de Boteller. Un, té la impressió (i Benet també) que el que volen fer els organitzadors de la mostra (bé, si 9 olis, 7 o 8 dibuixos i 3 o 4 gravats es pot considerar una mostra) és rentar-se la consciència i fer currículum abans que Benet mori. Sembla ser, que els organitzadors ho atribueixen a la mala adequació que s’ha fet de la gran sala d’exposicions que hi havia al Palau Oliver. Tortosa, poc a poc s’ha anat quedant sense sales on poder penjar-hi cap quadre i una que quedava, infrautilitzada, han acabat amb ella. Qualsevol dia no només Tortosa sinó tot el territori es quedarà sense pintors.




Porto avui aqui al blog les fotos dels esbossos que Benet va fer per l’església de la Reparació de Tortosa on es pot apreciar com Benet estén sobre la paret els dibuixos definitius per estargir-los amb sinòpia (fer la trepa), i així poder començar els frescos. Era l’any 1953 i va ser ajudat pel seu company de l’Escola de Belles Arts de San Fernando Ramiro Ramos, nascut a Tànger. Hi van estar treballant quasi bé dos mesos i un cop acabat, Benet Espuny va marxar cap Estats Units.

L'art i la prudència.

Figues de moro, témpera/paper.

Encara que sembla que l’agosarament, la irreverència i la improvisació cotitzin a l’alça des que Duchamp pintés els seus acudits i eleves als altars de la modernitat el seu pixador, en el món de l’art hi hauríem d’entrar amb molta prudència, per no dir respecte ja que aquesta paraula pot semblar, als primmirats, autoritària, perquè d’un temps ençà sembla que amb l’àmbit artístic hi hem establert una relació quasi bé familiar.
Quasi bé tot és art; tot, gairebé tot és cultura i així anem sumant en una mena de litúrgia d’acceptació que sembla que el motiu que l’impulsi sigui, no cap altre més que, el de fer-nos passar bou per bèstia grossa.
No tot el que desperta la nostra curiositat o atenció pot, ni ha de ser considerat o catalogat d’interès general. Ni molt menys és art tot el que l'artista diu que ho és i el crític de torn, caudatari modern, ho corrobora.

divendres, 12 de març del 2010

El color ja primavereja.

Camí vell d'Ulldecona, oli/tablex.

Tot i el fred que encara està fent, els voltants de casa ja s’han omplert de color. Les ravenisses són les que han florit amb més abundància i tots els camps que no estan conreats mostren la seva blancor. Algunes zones del jardí mostren també la seva blancor, tan espessa i entapissada que hom diria artificial; res més lluny, és l’alyssum que mostra la seva blancor arrapada al terra i que a les hores que el sol calenta més desprèn una flaire dolça, mel•lífera, que atrau tota mena d’insectes i petits ocells. Als llocs més frescos i humits ja comencen a groguejar els trèvols i d’aquí a no res les farigoles lluiran les seves tonalitats blanques, rosades i blavoses.

dimecres, 10 de març del 2010

L’elegància és actitud.

Hotel Flora, Venècia. Aquarel·la/paper.

L’elegància és actitud, no una actitud; la resta és abillament, decorat o accessori.

dimarts, 9 de març del 2010

D'on no em criden què voldran de mi.

Aldover i la vall del riu des de casa, aquarel·la/paper.

Feia temps que no em trucaven de cap poble on fan concursos de pintura. L’altre dia, X, historiadora de l’art, em va contactar per si podia anar a “tal” poble per formar part del jurat d’un dels molts concursos de pintura que se solen celebrar per aquestes contrades. Estrany que pensés en mi ja que no tenim cap relació i a més no sóc de la seva corda, diguem-ne, estètica. No devia tenir a ningú més o potser els qui creia que li dirien que sí, li van dir que no.
Un, ja no s’estranya de res, però que X se’n recordés de mi per formar part d’un jurat em dóna a pensar ja que quan ha de repartir exposicions i catàlegs subvencionats no em troba a la seva agenda. Això definitivament em confirma que quan se’n recorden mi és quan menys em necessiten i així es compleix el vell adagi de on no em cridem què cony voldran de mi.

diumenge, 7 de març del 2010

La naturalesa imita l'art.

Mont Caro nevat.

Les solpostades, amb els cims de Mont Caro com escenari, solen ser de contemplació i aquestes darreres setmanes, dia sí dia també, degut al temps tan canviant que tenim, han estat realment admirables. N’hi ha hagut de tota mena i podríem emprar adjectius bíblics, religiosos o eclesiàstics per nomenar-les. No obstant, serem senzills i ens limitarem a cercar paraules visuals o pictòriques per definir-los. A l’amiga Marcel•la li agrada molt la tan descriptiva a poqueta nit que empren els valencians; per aquestes terres, als foscans també resulta gràfica.
Els crepuscles, aquest hivern, han “imitat” totes les faccions artístiques, encara que sembla que han guanyat les impressionistes, les expressionistes i les romàntiques. Alguns d’aquestos capvespres han estat dignes de pintors, que sense formar part de cap escola, grup, facció o isme han creat mestratge i per conseqüència són únics, o sigui inimitables, com per tant són inimitables les postes de sol. D’aquest pintors únics, Ticià (el capvespre és l’hora de la pintura), Velázquez, Giotto, Rembrandt, n’hi ha hagut algunes.
Aquests dies ha estat Murillo qui ha rebut l’homenatge de la naturalesa, que emprant la seva pinzellada, ens recordava que a vegades, en contades ocasions, la naturalesa, com si pagués una mena de tribut als grans, imita a l’art.

divendres, 5 de març del 2010

"Toujours" Montaigne.

Bodegó en grocs, gouache/paper.

Montaigne, home savi, ens va deixar escrit que la saviesa consisteix en anar-se acostumant a no entendre res del que passa i admetre senzillament que no té explicació. Com es pot comprovar no anava gens desencaminat i això que no va conèixer els temps actuals, però sembla que els temps, iguals que les persones, no paren de assemblar-se i repetir-se.

dimecres, 3 de març del 2010

La creació humana.

La plàtera de figues, oli/tela; detall.

Un, cada cop té més clar que en tota creació humana hi ha un afany d’orgull, en l’idea primigènia digne, però que ara deriva cap a l’infatuació i la supèrbia. Quan la creació perd o vicia el concepte ètic que, en principi, hauria de tindre, priva a l’art del que és la seva autèntica essència.

diumenge, 28 de febrer del 2010

Tota l’obra és una lliçó de vida.


Anada a la “capital” per veure la darrera creació de Flotats. Un, enamorat del teatre de la paraula, ja sap que trobarà en qualsevol peça on Flotats hi posi el seu talent, però cada cop descobreixo el més difícil encara i aquesta vegada, des de la contenció i els silencis. Si els silencis en música són essencials en El encuentro de Descartes con Pascal joven, són l’anima de l’obra.
Un, no pot parlar, tractant-se de Flotats, de tècniques interpretatives: tot el que ell fa està per sobre d’aquests... artefactes, ell despulla, purga i poleix i cada cop més el que ens mostra damunt de l’escenari no és un text teatral, una representació sinó una altra cosa molt propera a la vida. En els seus treballs un ja no va a admirar a l’actor sinó a deixar-se portar i a participar en un acte únic, irrepetible, essencial i... inimitable.
Veure actuar (no crec que aquesta sigui la paraula adient) als actors que tria és un prodigi de mestratge: és veure’l desdoblat.
El encuentro de Descartes con Pascal joven, és un text ple de matisos i silencis, un text d’actituts escrit per Jean-Claude Brisville, autor també de La cena (el muntatge a Madrid amb Carmelo Gómez em va captivar), obra també de dos personatges, possible preludi d’aquesta, molt més continguda, intimista i sobre tot irònica. El muntatge és molt sobri i la llum hi té un paper importantíssim.
El públic de Barcelona és aspre i poc donat al reconeixement, a l’agraïment i va ser gasiu amb els aplaudiments, i no és que n’hi haguessin pocs, però van ser poc efusius, possiblement perquè la majoria encara estava, uns en estat de xoc els altres, al convent parisenc dels Mínims, aquell llunyà, però present i actual, 24 de setembre de 1647, assistint d’una manera privilegiada a la conversa, íntima, de dos dels més grans pensadors amb qui encara ens hi emmirallem, per no perdre el nord, en aquests temps de tanta vilania.

divendres, 26 de febrer del 2010

Sobre la coherència.

Sta. Mª de la Salute, aquarel·la/paper, detall.

González Ruano, quan el presentaven com escriptor i periodista deia: no sis plau, no barregem; això és com dir metge i practicant. Ara, en canvi, els escriptors i sobretot els artistes mostren un pedigrí engreixat. Com a mínim són multidisciplinars, que no és poc.
Molts artistes actuals haurien de tenir en compte aquesta frase irònica i no exempta de malícia i així deixarien de mostrar-nos un pedigrí engrandit en lloc de mostrar-nos obra, que és el que haurien de fer. I un, quan diu obra no es refereix a material o a com diuen per aquestes terres, fato, sinó a... coherència.

dimecres, 24 de febrer del 2010

L'art és un fet visceral.

Branca d'ametller.

L’art no és com ens volen fer creure una conquesta de l’esperit. L’art és un fet físic, visceral, carnal, viu que possiblement alguns han intel•lectualitzat perquè no entenen altra cosa que l’artificialitat.

diumenge, 21 de febrer del 2010

L'art està de moda.

Les cireres, detall. Oli/tela.

L’art està de moda. Les facultats de Belles Arts, les escoles de disseny tenen numerus clausus de tanta demanda com hi ha; fins hi tot hi ha un Batxillerat artístic, Déu n’hi do!. Les exposicions mesuren el seu èxit depenent el número de visitants. És rescata autors i obres amb tanta sorollositat i fanfàrria com poca vàlua i els telenotícies tenen un apart, cultural, per les exposicions i els artistes... diferents. Cada grup editorial o periodístic té la seva quadra artística-cultural a la que recolza sense cap mena de pudor, rubor ni fissures en una carrera cap el descontrol dedicant-los-hi pàgines i més pàgines a tot color amb comentaris vacus i retòrics. L’artista, ara, ha de ser mediàtic. Si no hi ha clarins un és mort.
I per damunt de tot, sempre prima l’astracanada, l’acudit, l’estrambot. Les escoles de periodisme continuen tan antiquades com quan es van fundar: segueix sent notícia que l’home mossegui al gos.

dijous, 18 de febrer del 2010

De l'emanació de les coses.

Les pomes, oli/tela,detall.

Llegint els Aforismos de JRJ, triats per A. Trapiello, a les primeres pàgines n’hi ha un que m’era familiar. A una pregunta de que com podia jutjar un llibre sense haver-lo llegit, responia: per la seva emanació. Com totes les coses del món, els llibres emanen la seva substància i no hi ha que llegir-los per valorar-los, no sempre, quan es tenen els sentits aptes per l’emanació estètica.
Aquesta afirmació, que d’entrada ens pot semblar fruit d’algú que té ganes de fer-se notar o una boutade, és una veritat com un temple. Quantes vegades, només veient la portada d’un llibre, el cartell d’una pel•lícula (si veiéssim el tràiler seria ja una confirmació), l’anunci d’una obra de teatre o l’exposició estrella de la temporada artística, i ara mateix, les cròniques dels diaris d’ARCO, ja en tenim prou com per no anar-hi.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Quan es jutja una obra.

Venècia, tramonto, aquarel·la/paper.

Quan es jutja una obra s’equivoca igualment l’erudit que el profà; tots dos gaudeixen de la mateixa ignorància: una il•lustrada, llegida i viatjada, l’altra... pàrvula i domèstica. Un té una ignorància orgullosa, capitalina i titulada; el recolza tota una carrera universitària; l’altra, té una ignorància assumida i per tant humil, pobletana... i un cert punt innocent.

diumenge, 14 de febrer del 2010

La fe i el dubte.

Nota de color, aquarel·la/paper.

La necessitat que té tot artista de creure en la vàlua del que fa és axiomàtica. Així, la seva fe, els impedeix dubtar. Quan, quina paradoxa, el que fa tota tasca gran és precisament el dubte.

dijous, 11 de febrer del 2010

Sobre els homenatges.

Homenatge als pintors japonesos del S.XVII, oli/tela. Detall.

Algú, podria pensar, indulgentment, que fer homenatges és pintar a la manera de... o fins i tot defensar sense fisures que és copiar o “fusellar” a l’homenatjat. Només voldria dir que quan un se sent mogut per fer un homenatge, a qui sigui, és perquè sento la necessitat de ser agraït amb qui admiro. Personatges, que en un moment o una etapa de la meva vida, m’han enriquit, m’han emocionat o simplement m’agrada el que han fet. Creadors, que sense la seva obra ni el seu mestratge em sentiria encara més poca cosa. És la meva manera de donar-los-hi les gràcies.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Pintar no és deixar anar la mà.

Prenent apunts a Venècia.

Al món de l’art sol passar-li el mateix que a la resta dels móns... mortals. El que la crítica i els diletants anomenen estil (paraula que sembla agrada fins hi tot als artistes, possiblement perquè la gran majoria no han cercat altra cosa que buscar un tret que els identifiqui, que els faci únics) i que no és altra cosa que incapacitat o conformisme. Sol ser com en les converses plenes de paraules que, a la llarga (i a la curta), són claus per conèixer la personalitat de qui parla. Són paraules que se solen repetir, recolzant-se en elles. Hi ha persones que, fins i tot, la seva vida gira, està muntada, a l’aixopluc d’algunes paraules que a més a més solen canviar segons les modes o les temporades i que mentre duren solen repetir constantment. Aquesta mena de connectors lingüístics o conversacionals, actualment, ocupen el lloc dels antics renecs que els homes del poble amollaven cada dos per tres. Fa unes quantes temporades que el “d’alguna manera” arrasa (cobra drets d’autor l’Aute?).
Així, en el món de la pintura, ens troben amb el pintor que repeteix sempre la mateixa pinzellada (l’estil és tirànic) en una mena de virtuosisme que no és altra cosa que ...deixar còrrec la mà per repetir fins l’embafament la mateixa fórmula. Els comparo amb un pianista hàbil fent un glissando per impressionar a la concurrència.
Pintar, no és deixar anar la mà sinó... acompanyar-la.

dilluns, 8 de febrer del 2010

La poesia és la paraula exacta. R.Paseyro.

Bouganvillea, estudi de color; aquarel·la/paper.

Si la poesia és la paraula exacta (Ricardo Paseyro), podríem pensar quelcom semblant de la pintura? La pinzellada exacta, justa i on correspongui i si no sabem quina li pertoca fer com Cezànne que no la posava. Tot i així el quadre sense estar acabat estava fet.