Federico García Lorca

Retall del Diario Español de Tarragona. 8 de juliol de 1977.

Entre les lectures que he fet aquests dies “postrado en el lecho del dolor” ha estat el darrer llibre (darrer fins avui) de Ian Gibson sobre Lorca, of course!, Qué dir d’algú que ha fet de la biografia del poeta el seu modus vivendi. Hi ha pàgines i pàgines del llibre que són “cortar i pegar” de tots els anteriors i repetint sempre el mateix i sinó espicossant de tots els altres autors que han publicat ja sigui articles, assajos, llibres o tesines sobre el poeta. Possiblement, ja no queda gran cosa que dir o escriure a no ser que es descobreixin noves cartes, escrits inèdits o documents que algú pugui tindre i no es donin a conèixer per aquesta falsa moral que encara se'n fa ús. I  sinó sempre ens quedaran els coneguts, familiars i nebots i demés parentela, hereters al cap i a la fi, que es creuen amb dret a tot. Són els seus vicaris aquí a la terra vivint dels redits de la fama de l’oncle.

A principis dels anys setanta, el grup de teatre que teníem al poble, varem voler representar Yerma i com era natural en ple franquisme s’havia de demanar permís per tot al Gobierno Civil. El que va ser curiós va ser comprovar que la censura per fer l’obra no venia de governació sinó de la família. Finalment, la varem poder representar a l’estiu de 1977.

PS. Per treure’m el mal gust de Gibson m’he rellegit Lorca, poeta maldito de Paco Umbral. Ah, i les castellanades són en homenatge a l’hispanista.

Tota obra és l'essència dels atributs morals de l'autor.

Retrat de l'Alfredo, oli/tela.

Estic llegint En España con Federico Gracía Lorca de Carlos Morla Lynch (Ed. Renacimiento), llibre que supera amb escreix totes les biografies escrites, i que he llegit, sobre el poeta. El llibre, de més de sis-centes pàgines, es deixa llegir sense cap mena d’impediment i podria dir d’una manera golosa. Després d’un pròleg avorrit i tímid, hi ha un prefaci de l’autor on sembla que vulgui justificar el perquè de la publicació dels seus diaris. Al segon o tercer paràgraf ja es comença a intuir que estem davant d’una obra personalíssima i per tant, autèntica. No puc per menys que copiar aquestes reflexions.
"Por cuanto si su obra asombrosa ha sido ampliamente difundida y ha cruzado las fronteras, poco se sabe de la legítima idiosincrasia del poeta, de su real temperamento, de su clima individual en aquellas horas en que se hallaba circunscrito a su aura genuina. Se desearía verle de cerca, sentirle "vivir" en esos trechos de su camino en que, desligado del público -que, de cierta manera, se apodera de los artistas-, se reintegraba al desempeño del papel de su personaje auténtico.
La terrena personalidad del artista es casi siempre inferior a lo que su espiritu realiza. En su obra nos ofrece lo que posee de más selecto y elevado: la esencia de sus atributos morales. Pero luego pensé también que era precisamente en los momentos en que Federico se evadía del escenario en que actuaba cuando mayor brillo irradiaban sus extraordinarias facultades naturales”.
Tota una demostració de principis.