Sobre la crítica

Esbossos per La Mirandolina (Goldoni). Dibuixos aquarel·lats/paper.

Luís Cernuda, es va referir a la crítica que feia Juan Ramón Jiménez amb aquestes paraules: La crítica literària de Juan Ramón Jiménez sol tenir a vegades tanta justesa que cap altre crític del seu temps l’ateny. La seva crítica va quasi bé sempre més enllà de la figura literària del personatge, i ho veu i ens ho ofereix com element d’un conjunt més vast, en el temps i en l’espai, la qual cosa és en definitiva la missió de la crítica.

Un crític no està per donar la seva opinió. Això ho fan els tertulians, els plumífers i els diletants. El crític ha de donar i aportar arguments amb els seu saber perquè els lectors, el públic, si els comparteixen, puguin ampliar els seus. I un cop ampliats, si convé, podran opinar i la seva opinió pot ser valuosa. Però la opinió d’un crític a part de no valer res, no ens importa.

De l'emanació de les coses.

Les pomes, oli/tela,detall.

Llegint els Aforismos de JRJ, triats per A. Trapiello, a les primeres pàgines n’hi ha un que m’era familiar. A una pregunta de que com podia jutjar un llibre sense haver-lo llegit, responia: per la seva emanació. Com totes les coses del món, els llibres emanen la seva substància i no hi ha que llegir-los per valorar-los, no sempre, quan es tenen els sentits aptes per l’emanació estètica.

Aquesta afirmació, que d’entrada ens pot semblar fruit d’algú que té ganes de fer-se notar o una boutade, és una veritat com un temple. Quantes vegades, només veient la portada d’un llibre, el cartell d’una pel•lícula (si veiéssim el tràiler seria ja una confirmació), l’anunci d’una obra de teatre o l’exposició estrella de la temporada artística, i ara mateix, les cròniques dels diaris d’ARCO, ja en tenim prou com per no anar-hi.

Trobar l'equilibri és la fita.

El port de l'Ametlla de Mar, aquarel·la/paper.

Llegit no recordo on que la senzillesa estètica és un producte últim de cultura refinada i que la ignorància és jactadora. Això em fa pensar amb Juan Ramón Jiménez que va fer de la senzillesa la seva màxima de vida i com és lògic la seva obra n’és el més clar exponent.

Senzill: l’aconseguit amb els menys elements, és a dir que no hi manqui ni sobri res; l’explícit en la seva justesa, i tot hi així tornant a JRJ hi descobrim que una obra pot ser senzilla i complicada alhora. Trobar l’equilibri és la fita.