Privilegi de pocs

Tivissa, detall. Oli/tela.

Andrés Trapiello, escriptor a qui admiro, quan la premsa i les televisions van anunciar que s’havia descobert un altre possible quadre de Velázquez va dir, en una de les seves acurades observacions, que no calia tanta parafernàlia per saber si un quadre era o no del mestre. Per l’escriptor, saber si un velázquez és o no verdader, només cal fer unes quantes passes enrere, haver vist cinquanta velázquez i comparar: saltaria a la vista. Saber que no és fals un dalí, és privilegi que no té ni Dalí. Qui diu Dalí, pot dir l’obra de qualsevol artista d’una centúria ençà.

I no es va equivocar gaire, per no dir gens ni mica i que cadascú s’ho prengui per on vulgui.

Dono el meu parer no com bo sinó com meu. Montaigne.

Mercat del peix, Tortosa. Gouache/paper.

D’Andrés Trapiello, de qui per confirmar unes lectures he rellegit El gato encerrado, porto aquí la seva opinió (que comparteixo) sobre un pintor que darrerament està molt de moda entre la progressia de gustos conceptuals i abstractes i que a mi només sol agradar-me quan il•lustra portades de llibres en edicions d’Alfaguara o Herralde o així, i que avui La Vanguardia me l’ha recordat, ja que portava la noticia que el meu admirat Monzó havia parlat a Nova York de com l’inspira la pintura de Hopper (Monzó, igual t’estimo).

“Vaig descobrir Hopper en un llibre. Aquelles gasolineres desolades, aquells carrers buits i provincians; aquelles dones assegudes en sòrdids hotels, en viso, davant la seva maleta oberta de bat a bat, tot allò em va agradar molt. Després vaig veure alguns quadres al natural i em van semblar pitjor que els pitjors cartelons de cinema de la Gran Via, que és el que són. Reconeixia en ells el tema, l’assumpte, però la pintura era, com amb els Magritte, una castanya”.

I Trapiello acaba dient: “ Jo no tractaria de convèncer a ningú del que em semblen, però sé que molts em tirarien en cara que digués el que em semblen en públic. No sé perquè. Els hi trec jo a ells que els agradi?. Doncs llavors”.

Montaigne, també avui, ens ajuda: Je donne mon avis non comme bon mais comme mien.

De l'emanació de les coses.

Les pomes, oli/tela,detall.

Llegint els Aforismos de JRJ, triats per A. Trapiello, a les primeres pàgines n’hi ha un que m’era familiar. A una pregunta de que com podia jutjar un llibre sense haver-lo llegit, responia: per la seva emanació. Com totes les coses del món, els llibres emanen la seva substància i no hi ha que llegir-los per valorar-los, no sempre, quan es tenen els sentits aptes per l’emanació estètica.

Aquesta afirmació, que d’entrada ens pot semblar fruit d’algú que té ganes de fer-se notar o una boutade, és una veritat com un temple. Quantes vegades, només veient la portada d’un llibre, el cartell d’una pel•lícula (si veiéssim el tràiler seria ja una confirmació), l’anunci d’una obra de teatre o l’exposició estrella de la temporada artística, i ara mateix, les cròniques dels diaris d’ARCO, ja en tenim prou com per no anar-hi.

Wie das Gestirn, ohne Hast, aber ohne Rast. Goethe

Encapçalo aquest escrit amb un aforisme de Goethe que Juan Ramón Jiménez admirava i que quasi bé va fer seu: Com l’astre, sense precipitació però sense descans.

Cartell pel vestíbul de l'institut, carbonet i guixos

Dos o tres tardes gaudint de l'àlbum que sobre Juan Ramón Jiménez ha editat La Residencia de Estudiantes. Amb pròleg, tipografia i cura de l’edició d’Andrés Trapiello; magnífic (a vegades, la senzillesa pot arribar a ser grandiosa). És d’aquesta mena de llibres que en primer lloc et produeixen un plaer visual, com un quadre, un paisatge, un... Després un plaer tàctil per la grandària, l’enquadernació i el paper; finalment tot el material que hi ha que és molt més del que un podria esperar d’una biografia, sense cap mena de manipulació, transparent tal com, possiblement i malgrat la seva meticulositat, a l’autor dels versos La transparencia, Dios, la transparencia, li hagués agradat.
El llibre, em serveix per comparar-lo amb un altre que va ser editat l’any 2006 per commemorar els cinquanta anys de la concessió del premi Nobel a JRJ i que era el catàleg d’una exposició. Havent-hi, com és natural, moltes coincidències entre ambdós llibres, en aquest àlbum s’hi troba nou material i sobretot una altra... mirada que m’amplia i referma l’admiració que sento pel poeta.
Coincideix, quantes coincidències! Amb la lectura, en una nova edició (cada edició ens diu una cosa diferent) de La soledad sonora.