The Hispanic Society of America.

Gitana de Sorolla, oli/vidre.

El dominical de La Vanguardia d’avui diumenge porta un reportatge de la Hispanic Society de Nova York. Com és natural, els records m’han portat uns quants anys enrere, quan vivint a Nova York, a partir de 1984, hi anava cada setmana a fer la visita. Un lloc tranquil, com cap a la ciutat, on un podia estar-hi hores i hores respirant aquell aire conventual i sense ser molestat per ningú. Poques vegades hi vaig coincidir amb visitants. La Hispanic, quedava lluny dels circuits culturals de la ciutat fins i tot pels espanyols que en aquelles èpoques visitaven NY. A més el barri no era un lloc on els turistes els agradés perdre’s.

El museu, ja em va impressionar quant l’any 1976 el vam visitar amb una beca de la Diputació de Barcelona, per haver organitzat la 1ª Fira Nacional del Dibuix, de la mà de Rafael Santos Torroella. Amb quina alegria ens van rebre! Algú d’Espanya i de l’escola de Belles Arts de Barcelona que els visitava.

Uns anys després hi vaig tornar portant uns gravats de Benet Espuny que em van permetre conèixer al seu director Mr Breadsley.

Com recordo la visita guiada amb que em va obsequiar, mostrant-me les diferents sales que romanien tancades per manca de pressupost i explicant-me amb una vehemència contagiosa els avatars per poder mantenir la Societat. Després, deixant-me sol em va dir: "ahora te dejo para que, solo, descubras los tesoros de esta tu casa". Mrs Carmen, amabilíssima, amb el seu accent sud-americà contant-me històries i anècdotes del museu i trucant a galeries perquè veiessin els meus quadres. En un racó, sense obrir boca, tímid, Manuel Borja Villel amb una beca fent pràctiques museístiques i si mal no recordo un treball sobre Tàpies.

Avui, porto al blog aquest record i un dels molts apunts i notes que vaig fer dels quadres i racons de la Hispanic, fets amb ànim d’aprendre i de respecte, que la casualitat ha volgut que aquests dies fent neteja de calaixos i capses n’apareguessin uns quants que ja tenia oblidats.

L'oclocràcia artística.

Nenúfars de casa, tinta xinesa/paper.

Fa una colla, massa, de dies que no entro al blog. Diferents motius en tenen la culpa tot i que l’única culpa, la darrera, sempre és meua. Aquesta vegada el culpable ha estat un llamp que ha deixat les instal•lacions elèctrica i telefònica de casa fetes un nyap. La dita, tan dita, d’aquestes terres “mal te caiguen cent llamps” amb mi n’ha tingut prou amb un que ha fet més mal que "una tossina solta dins un favar".

Oclocràcia, paraula ben estranya, ho anomenava Polibi. Deia que amb ella volia donar nom al resultat d’una acció demagògica recolzada per una majoria, majorment inculta, amb efectes tirànics i a l’ús indegut de la força per obligar als governants a adoptar polítiques diferents a les que marca la llei. No sé perquè tinc la impressió que des de uns mesos ençà estem immersos i dominats per una oclocràcia, la qual sembla tenir la complaença intel•lectual de certa gent, que no són altra cosa que derelictes del naufragi franquista: ergo kumbaiàs.

Mal acostumat com estic a l’oclocràcia artística, beneïda amb titulacions, premis, exposicions i assajos no puc sentir altra cosa que rebuig. Rebuig a aquesta mena de pensament únic i unitari que no cerca altra cosa que excloure a qui sigui diferent.

He penjat aquest apunt del natural amb tinta xinesa per desitjar-li bon viatge al Manu que se'n va una temporada al Marroc, i podrà gaudir dels llargs i càlids crepuscles nordafricans.

Caravaggio i el diari El País.

La conversió de sant Pau, Caravaggio.

Fa uns quants dies em vaig comprar l’obra completa de Caravaggio. Tachen la té de rebaixes i no vaig poder resistir-me. Com es de suposar he estat mirant el llibre i comparant-lo amb altres però sobretot amb els catàlegs de Skira que es van editar amb motiu de l’exposició Caravaggio e l’Europa a Milà a finals de 2005. Avui buscant per internet l’adreça del palau Odescalchi Balbi de Roma on s'hi exposa La conversió de Sant Pau m’han sortit, com és lògic, un fotimer de pàgines. Entre elles una del diari El País del 2010 amb el títol "El millonario Caravaggio de Berlusconi". La crònica està escrita el dia de la clausura de la gran exposició que hi va haver a Roma dedicada al pintor i ens en fan cinc cèntims dels intents de compra del quadre per part del primer ministre italià, per un preu exorbitant, a la seva propietària la princesa Nicoletta Odescalchi. Sembla ser que Berlusconi es va enamorar del quadre al veure’l a la mostra.

La crònica està acompanyada de la fotografia d’un altre quadre de Caravaggio. Es tracta d’un altre tema de La conversió de San Pau però que aquest pertany a l’Esglèsia de Santa Maria del Popolo, a la capella Cerasi, on hi fa parella amb La Crucifixió de sant Pere.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/millonario/Caravaggio/Berlusconi/elpepucul/20100615elpepucul_4/Tes

Bravo Armani !

Bodegó amb raïm, oli/tela.

Ahir La Vanguardia portava un escrit, a les pàgines de Gent, del seu corresponsal a Roma Eusebio Val dedicat a les declaracions que Giorgio Armani va fer en acabar la seva desfilada de moda per a homes a Milà.

El títol ja era significatiu: La moda està en mans dels bancs. La resta era un resum de tot el que el gran de la moda va dir durant una entrevista. Sembla ser que no va deixar “titere con cabeza”.

Va tirar contra la premsa que dóna publicitat a col•leccions provocadores, de pèssim gust, que semblen un circ (ara es queixaran els artistes circenses, inclús els animals), insulten als homes i els ridiculitzen. Va criticar els que agafen la via del mal gust que es converteix en chic, que només es faci el show pel show i que la premsa darrerament sol ignorar a la gent que es dedica a treballar i crear sense participar en l’espectacle mediàtic. Sembla que va acabar l’andanada dient que ell, només depèn de la seva creativitat i dels seus col·laboradors. Tota una declaració de principis del més gran de la moda als seus 77 anys.

Sense cap mena de dubtes la crítica d’Armani podríem fer-la extensible a la resta del món de les arts.

Tot i que no vaig anar de revetlla, com homenatge a Armani, vaig treure l’americana de fil de l’armari i me la vaig posar per sopar.

Benvinguda.

Bodegó amb càntir, oli/paper.

Amiga Marga, ahir al entrar al blog em vaig adonar que t’hi havies afegit. He buscat la foto d’un dels quadres que teniu a casa i l’he penjat per donar-te la benvinguda.

La solpostada al ralentí.

Arrossars a Camarles.

Ja fa una colla d’anys que vaig pintar aquest oli, petit, d’un lluent a Camarles. El delta està ja completament inundat i els camps d’arròs ja comencen a verdejar; els que estan una mica endarrerits espillegen i fan que les solpostades es gaudeixin per partida doble. Les llums de la tramuntada, als lluents, s’allarguen més i fan que la mirada es quedi embadalida, lliscant pel terra, admirant uns reflexes ja desapareguts del cel però que encara podem veure’ls impressionats a l’aigua mansa dels arrossars.

L'art i internet.

Apunt del natural, sanguina/paper.

Després d’haver vist El misantrop he tingut ganes de llegir-lo. Com que no he pogut trobar-lo, ai els llibres que es deixen i no es tornen !, he entrat a internet i l’he llegit on line. Volia llegir-lo per traurem el mal gust que em va deixar la versió del Nacional i poder paladejar el vers.

No hi ha res que m’agradi més que entrar a internet i trobar el que busco, ja sigui informació, llibres, pintures, escultures, etc. No fa pas gaire, després de buscar per llibreries sense èxit, vaig trobar Il diario fiorentino de Luca Landucci.

Tot i que ja hi ha molt de material trobo a faltar que museus i institucions no s’hagin posat al dia penjant tota la seva obra a l’abast del públic i moltes pàgines no permeten baixar les imatges. Per qui ens dediquem a l’ensenyament, sobretot de l’art, és una eina bàsica que encara no està assolida.

Dissabte per Barcelona.

El MNAC des la terrassa de l'antiga plaça de bous.

Dissabte per Barcelona a veure l’exposició del MNAC i El misantrop al Teatre Nacional. Sense ser res de l’altre món l’exposició es deixa veure: sempre s’agraeix poder contemplar junts la sèrie d’autoretrats que es va fer Courbet i trobar alguna que altra sorpresa: quadres que no havia vist mai al natural o pintors i temes dels quals no en tenia notícia. També un s'hi pot trobar amb pintors i quadres que no tenen res a veure amb l’exposició però un ja està acostumat i m’ho prenc com una ullada “transgressora” del comissari de la mostra. Que som al segle XXI al cap i a la fi. La projecció fílmica del quadre L’origen del món, està de més.

El teatre, com no, també es manté darrerament de ullades transgressores. Què seria del teatre si no remogués consciencies?. La versió del Misantrop feta per Sergi Belbel, lliure i sense vers (hauria pogut suprimir l’al•lusió al color verd del vestit d’Alcest si havia d’anar vestit de gris) i dirigida per Georges Lavaudant en una posta en escena que no fa referència a cap època concreta, com sol passar darrerament, i que recorda a l’estètica matrix.

L’obra, molt accelerada, va ser cridada. Potser l’espai del Nacional es massa gran per aquesta mena de texts; al menys Lluís Soler i Rosa Novell, em van demostrar que el text no es necessari cridar-lo ni esgolar-se perquè arribi a tothom ple de matisos i sense que se’ls perdi ni una síl•laba.

L’aparatositat del decorat necessita d’un grup de criats (segons el tríptic) per poder-lo moure amunt i avall de l’escenari. Donen la impressió que treballin per una casa de mudances.

La llum al delta.

Arrosar prop de Camarles.

El delta està completament inundat i els camps d’arròs ja comencen a verdejar; els que estan una mica endarrerits espillegen i aquesta tarda a la solpostada els lluents, prop de Camarles, estaven magnífics. La horitzontalitat del paisatge fa que la mirada s’amansi.

Dia mundial dels museus.

Ram de roses.

Ja fa dues setmanes vaig rebre un mail de la National Gallery de Londres perquè compri l’entrada, no sigui cas que em quedi sense veure-la, de l’exposició que preparen dedicada a Leonardo i que obriran a finals de novembre (més de mig any d’antelació). Amb la publicitat hi ha un llistat de productes (merchandissing en diuen) en venda per recordar l’exposició. Fins a rams de flors naturals a l’estil de Leonardo.

L’art i la cultura venen, estan de moda. Això comporta molts de calerons i com no pot ser d’altra manera els mitjans se’n fan ressò. Els diaris i els telenotícies estan que no paren. Fa uns dies parlaven de les visites nocturnes al museus i avui ho fan perquè és el dia internacional dels museus, amb portes ofertes de franc. Per tot arreu hi han febrasses museístiques que els mitjans en donen puntual informació i sobretot xifres, ja siguin monetàries o de públic. Una mena de carrera boja per veure qui ofereix més i amb més resposta o acceptació.

Qui vivim fora de l’anomenada civilització, tenim una mica difícil de celebrar tal dia com avui visitant un museu. Jo he optat per donar un tomb pels voltants de casa on la primavera, gràcies a les pluges, s’està deixant veure com mai: hi ha una floridissa que no fa altra cosa que fer ressaltar encara més la verdor. Com és natural, tota mena d’ocells espicossen per arreu amb una cridadissa només suportable a l’aire lliure. Una rabera de catxaps amb moviments que recorden autòmats ni s’ha immutat de veure’m. Una serp amb moviments oliosos s’ha esmunyit al meu pas. Així fins que el sol ha traspassat la carena de Mont Caro.

En arribar a casa he tallat unes roses i he fet aquest ram mentre intentava imaginar quina mena de rams lluiran avui a les fornícules del Metropolitan de Nova York per commemorar tal dia.

http://www.nationalgallery.org.uk/whats-on/exhibitions/leonardo-da-vinci-painter-at-the-court-of-milan

La pintura i el perfeccionisme pictòric.

Bodegó amb raïm, oli/tela.

Les arts, sempre han gaudit d’un halo de misteri. La majoria encara sol creure que els artistes estan tocats, ungits, triats un a un per una mà... divina. La majoria d’artistes els encanta, és més solen alimentar aquesta creença que en aquests darrers anys tan... mediàtics no ha fet altra cosa que incrementar-se. Els diaris i suplements culturals, televisions i ara internet ajuden a que la llegenda engreixi i alguns ja han superat la categoria de mite.

La pintura, diuen els entesos, està en hores baixes: el video art, com abans ho va fer el video amb l’estrella de la radio, acabat matant-la i les noves tendències ja no volen veure la pintura ni en pintura (impossible reprimir-me de fer aquest acudit tan tòpic). Tot i així encara hi ha gent que pinta i els pocs que quedem, tal com ha de ser, no ens posem d’acord. I és normal que sigui així perquè entre la vella escola rupturista que volia cremar museus i ara els han envaït i els figuratius que pinten del natural a través de l’ull polifèmic d’un visor, poc es pot triar.

I per acabar-ho d'arreglar, els pocs que se salven solen confondre la pintura amb el perfeccionisme pictòric.

La Vanguardia en català.

Us asseguro que ja podré dormir tranquil. L’artista català per excel·lència ha fet, per fi !, la portada del nou diari en català (que també ja era hora). No hi manca res. Tòpics, típics i acudits. S’agraeix la foto de l’artista, més ell que mai, amb pintures de guerra.

Després de veure el títol d'un dels dos escrits que porta, una pregunta: Tot el que surt de les mans d’un artista és pot considerar art?

L'ètica i l'estètica.

Eivissa, gouache/paper.

L’ètica i l’estètica, i quina davant l’altra? ja que sembla que s’ha oblidat l’asseveració del filòsof que ens deia que eren la mateixa cosa. Tot això m’ha vingut al cap, després de rebre la invitació d’una exposició d’un artista a qui ni una cosa ni l’altra li importen gens ni mica. Podria ser que ni s’ho hagués plantejat. O potser la modernitat creadora és com és perquè ni l'ètica ni l’estètica hi tenen cabuda.

Aquesta tarda la dedicaré a llegir, el temps acompanya, Juan Ramón Jiménez home que va fer de la seva vida una obra d’art. La seva ètica estètica no va ser tan sols una teoria sinó la manera de viure, actuar i ser.

Tots els colors són ara al jardí.

L'Sprekelia en plena floració.

Des de fa una colla de dies el jardí llueix, per fi, primaveral. Després de llarg hivern (sempre els trobo llargs) i d’haver fet neteja, el jardí es veia empobrit i encara m’entristia més mirar al racó de les siques que una nit el Boss va destrossar intentant foragitar un gat, que possiblement devia venir per pescar al llac dels nenúfars.

Ara, gràcies a les generoses pluges i a les llargues estones de sol, les plantes creixen dia a dia i les que floreixen sembla que estiguin competint a veure quina ho fa amb més ufana, quantitat o color.

Els nenúfars i lliris d’aigua que varem netejar i trasplantar ja suren cobrint bona part de l’aigua i les seves flors, blanques, roses, vermelles, grogues, i algunes amb tonalitats d’albercoc, semblen catifes que entapissaran l’aigua fins a finals d’octubre.

Diumenge per la tarda vaig començar a pintar tota la lluentor de l’aigua i el negre reflex que hi dóna el xiprer.

El perfum dolç de la ravenissa no té res que envejar al del gessamí.

El filtre del Prado.

Bodegó amb carta, oli/tela.

Des de fa una colla d’anys, la direcció del Prado s’ha posat al dia en el tema de les exposicions, tal com pertoca a un museu de la seva categoria, i que amb l’ampliació duta a terme permet fer-hi tota mena d’exposicions sense caler envair l’espai de l’antic edifici, sobre tot la galeria central i algunes altres sales adjacents. Les noves sales, al meu parer, són idònies per encabir qualsevol exposició des de la que va servir per inaugurar-la dedicada a la pintura espanyola del segle XIX fins Bacon.

Tot això m’ha vingut al cap després d’haver llegit el que sobre l’exposició de Vermeer escrivia al seu darrer llibre Trapiello. Recordo, no obstant, que la gran decepció la vaig tenir quan van dedicar tota la nau central a Manet, penjant-hi els seus quadres al costat dels seus admirats mestres tal com estaven quan ell va visitar el Prado. Un, sense voler, no podia per menys comparar (al cap i a la fi era el que l’exposició pretenia) i la pintura del pintor francès encara em va semblar més encartonada del que ja creia, sobre tot quan pinta figura, i llògicament quedava en evidència que li mancaven grisos i sobretot transparència. Quadres, al cap i a la fi, sense ànima.

L’obra de Manet, igualment que l’obra d’altres pintors que hi han estat penjades des de llavors, va quedar mal parada, tot i que l’exposició suposo pretenia el contrari.

Al Prado no hi pot entrar qualsevol cosa, perquè queda fulminada, reduïda al no res. L’aire del Prado i la seva llum són un filtre, implacable, no ja de la mediocritat, sinó de qualsevol pintura que no excel•leixi .

De pintar del natural

Per un homenatge a Corelli, oli/paper.

Un, sempre pinta del natural, però encara que no ho sembli, pintar del natural no m’impedeix tenir en compte que la pintura no és un mer reflex del natural. I no hi ha altre remei que acceptar-ho; perquè sinó ho fem així llavors el resultat és una altra cosa... que no té res a veure amb la pintura.

Del darrer llibre d'Andrés Trapiello

Les Strelitzies florides com mai amb el Boss i la Reina.

Aquests darrers dies un ha anat una mica atrafegat i amb poc temps per poder-lo dedicar al blog. Tot i així no he pogut d’estar-me’n de llegir el darrer llibre de Trapiello. Gaudint ja de les vacances de Pasqua m’he posat al teclat per parlar-vos-en. L’ha titulat Apenas sensitivo que intueixo és un homenatge a Rubén Darío que al seu poema Lo fatal diu:

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,

y más la piedra dura porque esa ya no siente,

pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo,

ni mayor pesadumbre que la vida consciente.

Com sol fer, parla de pintura. És realment emotiu amb tot el que li dedica a Gaya. Fa comentaris d’exposicions, sempre encertadíssims, com el de la dedicada a Vermeer al Prado on se’l comparava a Velázquez. Fa molts anys, vaig tenir una mena de confrontació amb una amic pintor que també el comparava a Velázquez i com que no es tracta de voler canviar ni els gustos ni les opinions de ningú, vaig sortir amb la idea de que com algú que pinta pugui ser tan cec i no veure la gran diferència que hi ha entre un senyor que omple teles i un altra que les buida. La llum de Vermeer, tot i buscar sempre una finestra, és artificiosa i las seves figures són corpòries, estàtiques, desanimades perquè el seu pinzell tot el que toca ho fixa, ho petrifica.

De l’exposició al Prado recordo les sales abarrotades, tenint de veure el quadres entre caps i espatlles i haver de sentir com els experts comparaven el seu Homenatge a la pintura amb Las meninas. Vaig sortir decebut, i trist. M’entristeix sortir de veure exposicions i no haver-hi trobat el que cal. En canvi, quan a altres museus he vist coses de Vermeer m’han agradat, sobre tot aquesta mena de miniatures, amb els tan agraïts clarobscurs que acaben tenint una mena de brillo d’esmalt i que estant tan ben integrats amb el marc. Formant un conjunt... artístic.

De l'orgull

Apunt del natural, sèpia/paper.

L’orgull, dintre la nostra cultura mediterrània, sol està mal vist. Ja sigui emprat com substantiu o com adjectiu se li sol donar un significat despectiu. Això fa que s’entengui malament i s’hagin de fer tota mena de circumloquis o explicacions quan es tracta d’explicar l’orgull, legítim, que tota persona sent o pot sentir quan acompleix, amb el seu esforç, les fites que s’havia proposat. Apart (això ja és una altra cosa), hauríem de dilucidar sí els objectius aconseguides aporten quelcom de valuós o només es tracta d’un exercici d’autocomplaença.

Paul Valery deia que agradar-se és orgull. És clar que un pot agradar-se sense fer res de bo. Voler agradar als demés vanitat. Aquesta subtil diferencia és força palesa en l’obra de molts artistes. Uns mostren l’obra per refermar el seu jo, altres perquè, mostrant la seva producció, necessiten que se’ls hi refermi. O sigui elogis. Públic.

Com sempre, sol haver-hi una tercera via: qui treballa totalment aliè a la complaença personal i molt menys a la pública i que obra rere obra no fa altra cosa que reafirmar-se en un origen, que sol ser únic tot i que compartit, on només si solen trobar una colla d’elegits, homes i dones de totes les èpoques, de totes les arts, de totes les ciències. I que fan que la resta estem orgullosos de la seva obra.

Sobre l'autenticitat dels apunts

Pintant un nocturn a la Salute.

Estic llegint un llibre escrit per un aristòcrata i diletant anglès que a principis dels vuitanta del segle XIX se’n va anar a viure a Venècia. Un cop allí va sentir el neguit de crear un jardí, possiblement per portar la contrària a la dita de Venezia, tomba dei fiori. Entre les moltes reflexions, observacions, anècdotes, curiositats que ens proposa l’autor, avui en porto una aquí al blog.

A Venècia, els canvis de color són tan dràstics d’un dia pel altre, i en ocasions d’una hora a la següent... Aquesta variabilitat, que sol desesperar al seu aplicat estudiós, és l’alegria del seu ociós amant. Un pintor troba un tema adorable, i se’n va després del seu primer dia de treball, i potser del segon, content d’haver estat prou hàbil de copsar el to que l’ha subjugat. Però... de sobte arriba un canvi que el fa dubtar del seu treball. La daurada llum és ara platejada, les fredes ombres blaves neden ara amb una riquesa pròpia del Cinquecento. Ha d’alterar la seva paleta de colors o anar-se’n cap a casa. Al dia següent potser que sigui pitjor, i és possible que hagi d’esperar setmanes perquè torni aquell efecte que no ha tingut temps de pintar. És per això que les pintures de Venècia acabades als estudis en rares ocasions li recorden Venècia a qui la coneix, mentre que els ràpids esbossos realitzats per un artista que és capaç de mirar i que posseeix una mà destre de retratar quelcom fidel a la seva vista i gust, són adorables.

La llum de la solpostada

Des de fa 5 anys que floreixen.

La llum de la solpostada potser per efímera i fugissera és una llum que en lloc d’il·luminar... dóna color, ralentitza, eternitza l’instant. I és durant aquests instant quan descobrim la bellesa d’un lloc, que sent familiar, havent-lo vist a plena llum, coneixent-lo mai havíem estat capaços de gaudir-lo tal com aquests darrers segons de la tarda ens el mostra, ens el revela. Només uns segons han estat prou per ensenyar-nos a mirar d’una manera diferent.  

La ciutat nenúfar

Venècia, nota de color. Aquarel·la/paper.

Aquests dies de pluja, el cel es mostra pròdig com mai, són dies de lectures i pintura que barrejo, alternant-ho, depenent de la llum i com no de l’humor. Retocant un oli pintat a Venècia m’ha vingut al cap una frase del pintor americà Whistler, que apart de pintar sovint a la ciutat de la llacuna, durant diferents estadies, va fer una sèrie preciosa de gravats i aiguaforts. El pintor deia que després de la pluja és quan s’ha de veure Venècia a la que anomenava ciutat nenúfar. 

Un risc sense perill

Bodegó d'hivern, detall. oli/tela.

El pintor, quan pinta corre un risc… sense perill. Tot perill comporta una qualitat humana, cosa que no és així amb el risc, i la pintura un cop ha transcendit de la mà, del pinzell, perd la seva qualitat humana, la seva condició física, corpòria per convertir-se en quelcom més intangible i inabastable.

L'ESTEL,500 números

Violetes per L'Estel, aquarel·la/paper.

Solc agafar els pinzells per bastants motius, gairebé tots prosaics. Aquests dies ho he fet per felicitar a l’amic Conrad Duran pels 500 números de la revista L’Estel. I entre les diferents tècniques pictòriques he emprat l’aquarel·la, no per ser més propera o per la seva immediatesa sinó per la seva transparència i senzillesa.

Per això he posat a la composició una copa d’aigua i unes violetes. Transparència i senzillesa, dos de les moltes virtuts de les que gaudeix i adornen L’Estel. Fidel reflex del seu director-editor.

Com no podia ser d’altra manera.

L'esforç i l'honestedat dels grans

Els nenúfars del llac de casa. Highland Lakes, NJ. oli/cartró.

Divendres; la setmana blanca ha passat en un tancar i obrir d’ulls. Tot i així ha resultat profitosa. Feina a casa que ja no podia esperar més, lectures, repassar apunts i notes i pintar. El temps ha acompanyat i la llum de les darreries de febrer i començament de març és realment preciosa.

Pintant, a vegades un fa com una mena d'introspecció i aquests dies possiblement perquè tenia recent la lectura de les cartes de Monet he pensat en les seves reflexions, tan personals però a l’hora tan comunes a qualsevol pintor que pinti del natural.

També a principis de març de 1896 escrivia a la seva muller que estava contínuament començant i cobrint teles i es queixava de que tot el que feia era tan dolent, tan espantós. Estic molt afligit li deia, però no desanimat, vull seguir lluitant. Sempre queixant-se de la seva turpitud i lentitud per veure i comprendre els temes i com resoldre’ls. Com tractar les llums i els reflexes que el portaven de cap.

Al seu marchand li escriu sobre una exposició que no es veu amb cor de fer: Sóc molt exigent amb mi mateix, possiblement és cert, però és preferible ser-ho que no pas exposar coses mediocres... no vull molestar al públic exposant poques teles satisfactòries, quatre o cinc... n’acabo de destruir al menys trenta, cosa que he fet amb gran satisfacció. Tot i així encara m’agrada pintar-les, però amb el temps me n’adono de quines són bones i de les que no s’han de conservar i mantinc l’entusiasme i la confiança de que pintaré millor.

L’esforç i l’honestedat dels grans, i sobre tot la seva passió, ara, més que mai, els hem de tenir en compte.

Sobre la crítica, 2

Estudi de color, oli/cartró.

Amic Sebastià, acabo d'obrir el correu i m'he trobat els teus mails. No pots imaginar-te l'alegria que em fa llegir-te: és com sentir la teva veu el matins a l'insti fotent conya.

M'agrada llegir el que escrius sobre la crítica. Jo no he escrit que els crítics no puguin donar la seva opinió sinó que la seva tasca no és donar-la. L'autèntic crític fa creació i té quelcom superior a l'opinió: el criteri; d'acord que pot donar la seva opinió però no desenvolupant la tasca de crític: una cosa no lliga amb l'altra. No crec que hi hagi, com tu dius, una contradicció in terminis i si així fos la creació n'està plena d'oximorons.

Sabia que l'editorial Elba, no Alba, havia editat aquest recull d'articles de l'expert en restauració Cesare Brandi, d'ell havia llegit la seva Teoria de la restauración que va publicar ja fa bastants anys Alianza.

Sebastià, el quadre dedicat a Corelli que hi ha penjat al blog és d'un col·leccionista que no fa pas gaire em va enviar les fotos dels quadres que té meus perquè els vagi penjant. De la sèrie dedicada a Corelli crec que en queden dos a l'estudi de l'Hospitalet i un que està en dipòsit a una galeria. Intentaré buscar-los, els fotografiaré i te'ls enviaré per si t'agraden. Són olis sobre paper d'estrassa, molt antic, que fabricaven a les papereres de La Sènia. 

Bé, repeteixo, molt content de saber de tu. Una abraçada molt forta a compartir amb la família.

La insuportable realitat dels pintors

Retrat de Joan amb gatolí, oli/tela.

Avui, el diari El País porta a les pàgines de cultura la notícia de que a Sotheby’s de Londres es subhasta el retrat que Bacon va fer de Lucian Freud. Completa la notícia un escrit de Vicente Verdú titulat El yo escurridizo i del text com a titular es ressalta aquesta frase: Els pintors s’autoretraten per desplaçar-se de la seva insuportable realitat. I continuava, ara ja en el terreny dels lletraferits, ens relatem, ens escrivim per d’esfilagarsar-nos progressivament en el fil de la narració. L’escrit continua més que menys amb reflexions d’aquesta mena.

Un que és de caire prosaic, sempre que m’he fet un retrat (suposo que s’entén que és auto...) ha sigut perquè en aquells moments no tenia prop ningú a qui podés està emprenyant durant unes hores, o dies, fent-me de model perquè tenia ganes de pintar figura, com dèiem fa segles a Belles Arts.

Sobre la crítica

Esbossos per La Mirandolina (Goldoni). Dibuixos aquarel·lats/paper.

Luís Cernuda, es va referir a la crítica que feia Juan Ramón Jiménez amb aquestes paraules: La crítica literària de Juan Ramón Jiménez sol tenir a vegades tanta justesa que cap altre crític del seu temps l’ateny. La seva crítica va quasi bé sempre més enllà de la figura literària del personatge, i ho veu i ens ho ofereix com element d’un conjunt més vast, en el temps i en l’espai, la qual cosa és en definitiva la missió de la crítica.

Un crític no està per donar la seva opinió. Això ho fan els tertulians, els plumífers i els diletants. El crític ha de donar i aportar arguments amb els seu saber perquè els lectors, el públic, si els comparteixen, puguin ampliar els seus. I un cop ampliats, si convé, podran opinar i la seva opinió pot ser valuosa. Però la opinió d’un crític a part de no valer res, no ens importa.

Pintar sense ser pintor

Liliums, dedicat a Corelli, oli/paper.

El director d’orquestra Daniel Barenboim opinava que la música és una expressió física de l’ànima humana i que l’ànima de certs músics es manifesta per mitjà de la seva música. Continuava dient que es necessita molta professionalitat per a la música però que aquesta no és una professió.

Tot això lliga amb altres arts que tot i comportar molta professionalitat per exercir-les no seran mai una professió. Un pot escriure i no ser poeta, de la mateixa manera que es pot pintar, només calen colors i pinzells, sense ser pintor.

Admirar un quadre: primer, una cadira

El pont d'Ampost, oli/cartró.

He trobat anotat en una de les llibretes que el pintor alemany Anselm Feuerbach requeria, per mirar un quadre, moltes coses, especialment una cadira. Suposo que ho vaig anotar per la gràcia que em va fer aquesta “sortida de to” d’un home que era molt tocat i posat i que possiblement amb aquesta opinió no exempta de raó i plena d’ironia hi havia un dard enverinat.

I tant que entre les coses que hom es necessita per admirar un quadre és una bona cadira però també una bona llum, certa quietud i algú amb qui poder, entre ullada i ullada, xiuxiuejar, mirar-nos als ulls o sentir la seva respiració, com si cerquéssim ajut per endinsar-nos més en l’obra o confirmació en la complaença, mentre intentem copsar tot el que el pintor pugui oferir-nos.

Mentrestant, cada cop més, ens hem de conformar de poder admirar-los envoltats de gent (alguns cops entre empentes), batibulls, mal il•luminats, drets i cuita-corrents.

Amb segons quin art o pintors, certament, no m’importa, ja que només pot ser vist a carrera feta.

L'art redemptor

Cementiri d'Aldover, oli/tela.

Al diari El País de l'11 de gener hi ha un reportatge que parla del que passa als museus de Sicília, concretament a Palerm. Sembla ser que exsicaris de la màfia són els encarregats de vigilar els museus i servir de guia als visitants gràcies a un programa de reinserció de les autoritats sicilianes que així, de passada, alleugeren una mica les presons que sembla que estan abarrotades. Això sí, obren i treballen quan els hi sembla, encara que fan algunes excepcions (si hi ha un extra de calerons sota mà per part dels turistes).

L'art per fi ha deixat de ser només contemplatiu i el museus casalots que darrerament només competeixen entre ells a veure qui en té més... del que sigui. L’art com a redempció, l’art com taumatúrgia. M’imagino alguns artistes conceptuals i místics com deuen celebrar-ho ja que solen defensar l’obra d’art amb poders curatius i miraculosos.

De totes maneres sempre hi ha gent descontenta. Segons Lirio Abbate, activista antimàfia y periodista de L'Espresso, "Sicília és així, és com posar a la rabosa a vigilar el galliner. Ara els mafiosos tenen més privilegis que els nous llicenciats, el que fa que succeeixin coses tan al·lucinants com aquesta, que el museu només obre quan els mafiosos treballen".

Els museus i les xifres

Prenent notes al MNACRS.

Els diaris i Internet durant aquests dies han anat plens de xifres. Entre les publicitades anaven les de visitants dels museus de Madrid. L’art ara no és res sinó hi ha xifres, de les que siguin, però xifres al cap i a la fi. Alarmaven de que el Prado ha perdut, on?, més de 35.000 visitants mentre que el Reina Sofia i el Thyssen en guanyen.

Segons les dades el Reina Sofia va rebre 2.313.532 persones (batent rècords) i el Prado 2.732.000, perdent pistonada. Continuen les notes dient que el Thyssen passa dels 800.000 i algunes acaben amb el CaixaForum que en va rebre més d’un milió. La Real Academia de San Fernando ni nombrar-la.

Quan vaig a Madrid procuro visitar totes les exposicions i els museus que puc. De fet hi vaig per això. Procuro arribar al Prado a primera hora, de “mati manyana” -com diem per les terres de l’Ebre-, des de l’hotel caminant per comprovar com es lleva la ciutat i poder admirar la nau central amb tota la llum natural que la desvetlla i quasi bé buida de gent. Sempre hi trobo matiners tot i les coes que s’han de fer són minses ja que els turistes visitants de museus no solen matinar tant.

Un cop surto del Prado, depenent l’exposició, enfilo cap el Thyssen o el Reina Sofia. Al museu de la Tita mai hi ha problemes per accedir-hi, tret d’algunes exposicions puntuals on es restringeix l’entrada cada 15 minuts i que solen tenir continuació a CajaMadrid, d’entrada gratuïta i sense tenir que fer esperes. Al Reina Sofia mai he hagut d’esperar torn per entrar-hi: és arribar i agafar el tiquet. CaixaForum, tot i ser gratuït sempre hi he entrat sense cap mena d’espera.

Sense malícia, qui fa els números?.

De totes maneres, quan vull visitar un museu amb tranquil•litat, sense aldarulls amb plena solitud, quasi bé només amb els vigilants, llavors vaig al de la Real Academia de San Fernando i allí em sento transportat a un altra època quan els museus eren llocs de silenci i recolliment i desitjava amb tota la intensitat del meu cor jove que un dia els museus fossin plens de gent. Ara ja ho són plens de gent, però potser no era això el que m’esperava.

Goya de nou

El gos enterrat, Goya.

La revista Goya porta un treball de Carlos Foradada Baldellou, professor de Belles Arts de la Universitat de Zaragoza, pintor i historiador, a més d’un reputat estudiós de les Pinturas Negras, a les que va dedicar una tesis, sobre la barroera restauració que van patir les pintures de La quinta del sordo de Goya quan van ser traslladades a llenç. L’he llegida amb curiositat i certa melangia.

Un, va fer belles arts i vaig acabar avorrint la cançoneta de la majoria de profes sobre l’angoixada mirada del gos enterrat mirant cap amunt i la buidor tant moderna de tota la pintura. I un, com a bon estudiant obedient i respectuós, s’ho volia creure i cada cop que visitava el Prado (encara em passa), anava a donar un cop d’ull a la pintura del gos per veure si, en una de les visites, hi podia colombrar el que tots els historiadors de l’art, els crítics i pintors socials, hi veuen. Passava el mateix, però aquí amb connotacions polítiques, amb la pintura on dos homes s’esbatussen a garrotades colgats fins els genolls. Deien perquè així lluitarien fins la fi al no poder escapolir-se. Tip en vaig quedar de les lectures caïnites i ara resulta que es peguen en un camp de rostolls que el restaurador va eliminar d’un cop de brotxa.

Llegit l’article surto refermat en la idea de que la pintura és pintura i la resta només són elucubracions i ganes de literaturitzar i que als genolls de La Condesa de Chinchón (per continuar amb Goya) hi ha tot una classe magistral de pintura que la majoria d’estudiosos i pintors encara no han sabut veure.

Enteneu la curiositat i la melangia al llegir-ho ?.

Dues reflexions per acabar l'any

L'Ebre a Flix, aquarel·la/paper.

Aquarel·la quasi bé amb peresa de deixar de ser aigua. R.Santos Torroella.
L'arista no copia, ni pot copiar; objectivitza una emoció, sostenint l'instant i fent-lo perenne. M. Espinosa.
I tornant a Brodsky, ens recorda que la bellesa és on l'ull reposa.  Encara que l'ull mai descansa, en tot cas... s'amanseix.

Claude Monet. Correspondència

El llac del parc, Tortosa. Oli/fusta.

Aquest dies de Nadal solen ser dies de regals i de “guilandos”, com dèiem abans. L’amiga Pili que sempre va a tiro fet (ja són molts anys d’amistat), ja uns dies abans em va demanar quins llibres tenia a la llista per comprar. El seu regal ha estat la correspondència de Monet amb els seus amics pintors, el seu marchant i la seva muller que ha publicat l’editorial Turner. Los años de Giverny, Correspondencia es titula el llibre. Golosament, m’he posat a llegir-lo i creieu-vos que ja el tinc pràcticament enllestit.

Normalment, als pintors els anem coneixent per les seves pintures però sense cap mena de dubtes, i encara que sigui com una violació de la seva intimitat, llegir les cartes que escrivien ens ajuda a conèixer-los més i millor i no penso en aquests cas només amb Monet. És gratificant llegir coses que un com a pintor també ha experimentat o experimenta. Les preocupacions perquè no acabem de resoldre un quadre o perquè encara no ens hem acostumat a la llum d’un nou lloc; reconèixer que no ens sentim capaços d’acabar un tema o que senzillament estem passant una temporada en que tot el que fem no és el que voldríem.

Els canvis d’humor tan ben reflectits quan escriu al seu galerista “vostè coneix la meva naturalesa tan presta al desànim com al ànim” i la seva queixa de quan ràpid canvia la llum i quan fugisser és el moment que volem pintar i que si vol acabar el tema, no li tocarà altre remei que fer-ho a l’estudi; que per donar un quadre per acabat ha de poder-lo tenir una temporada al taller observant-lo, familiaritzant-se amb ell. Del repòs, de l’assaonament i de la tranquil·litat i l’observació que tota obra necessita.

A través de les seves cartes també descobrim l’admiració i gratitud que sentia pels seus mestres i de l’amistat planera i sincera amb els seus companys de paleta i pinzell, i com no, encara que no quedi ni gens bohemi ni gens romàntic, ni literari, de la preocupació que tenia de no poder arribar a fi de mes perquè no li pagaven el que havia venut o perquè no venia res. Mentrestant, li demano que no m’oblidi, doncs la tranquil·litat és el primer de tot per treballar bé, li diu al seu marxant demanant-li diners en una carta on també li escriu que quan tingui algun quadre que valgui la pena ja li ho enviarà.

Un Monet proper, humà i sobretot... familiar.

Sobre la claredat en art

L'Ebre a Tortosa. Oli/tela.

Quasi bé per tot arreu, però sobretot entre les pàgines dels llibres que llegeixo, hi tinc anotacions fetes en un paper (no m’agrada embrutar les pàgines del llibre), de frases, fins i tot pàgines senceres, o paraules de l’autor i moltes vegades hi afegeixo el que en aquell moment em ve al cap, ja sigui per arrodonir-ho, emfasitzar-ho o, per què no? portar la contraria. Al cap del temps, quan torno al llibres, ja sigui per una relectura o perquè hi busco quelcom en concret, hi trobo a més a més les paraules o frases que un temps enllà em van sobtar o agradar o emocionar.

D’Albert Camus, en porto avui una que com és natural podem transliterar-la al món de l’art: Aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els que escriuen obscurament tenen comentaristes.

Bons Nadals

Enguany, per felicitar-vos les festes han sorgit dubtes i els he tingut alhora de triar de la terna que més m'agradava: el belen napolità que als peus d'un arbre monumental, tot guarnit d’angels amb vestits de seda, és instal·lat davant del reixat del cor de la catedral de Valladolid del Metropolitan de Nova York, o potser el belen de Salzillo que està al museu de Múrcia. Finalment he triat una filmació del Museu d'Escultura de Valladolid. Es tracta del seu magnífic belen napolità, un dels més complets, que espero vos agradi.

http://www.youtube.com/watch?v=n4Au_CSZXkg&feature=related

L'important no és quan

Apunt del natural, llapis comté/paper.

Juan Ramón Jiménez, a qui li agradava corregir i reescriure quasi bé tot el que escrivia deia que per què si es corregeix l’obra present i es corregirà la que encara no està escrita, no es pugui fer el mateix amb la passada.

Al pintor, per exemple –continua dient-, li és més difícil corregir, perquè la matèria pictòrica es torna vella en si, s’eixuga; però el músic i el poeta poden intentar-ho sempre amb la seva matèria substancial o essencial eternament nova. El poeta continua insistint: quin inconvenient hi ha en que un pianista, un lector de poesia, un director d’orquestra, un actor, qualsevol intèrpret, millori una interpretació de joventut, sigui, el que anomena, un intèrpret successiu?. Llavors, per què ha de ser menys l’autor que l’intèrpret?.

Per acabar diu que l’important no és, senyors filòlegs, que tal poema hagi estat escrit en tal època ni en segons quines circumstàncies; perquè l’art no és història sinó que el poema romangui de la millor forma possible, ja que els anys, les maneres i les condicions del poeta no són res en relació amb la possible duració de la seva formosa obra i la seva legenda.

JRJ, que va pintar durant la seva joventut i sempre va cuidar, amb autèntica obsessió, el disseny dels llibres que publicava fins l’últim detall de la impressió, potser no va entendre que els pintors corregim sempre... la propera obra.

Privilegi de pocs

Tivissa, detall. Oli/tela.

Andrés Trapiello, escriptor a qui admiro, quan la premsa i les televisions van anunciar que s’havia descobert un altre possible quadre de Velázquez va dir, en una de les seves acurades observacions, que no calia tanta parafernàlia per saber si un quadre era o no del mestre. Per l’escriptor, saber si un velázquez és o no verdader, només cal fer unes quantes passes enrere, haver vist cinquanta velázquez i comparar: saltaria a la vista. Saber que no és fals un dalí, és privilegi que no té ni Dalí. Qui diu Dalí, pot dir l’obra de qualsevol artista d’una centúria ençà.

I no es va equivocar gaire, per no dir gens ni mica i que cadascú s’ho prengui per on vulgui.

El pare fa 90 anys

El pare bufant les espelmes del pastís.

Avui el pare cumpleix 90 anys. Com no, després de dinar li hem fet bufar les espelmes colocades damunt d'una sopa de la reina. Tot el dia que truquen familiars i amics per felicitar-lo. Visites que ja van començar ahir i regals inesperats, que són els millors. Com que gaudeix de bona salut ens ha fet saber que espera arribar als cent.

Què és ser antiquat ?

Real Academia de San Fernando, Madrid. Al fons, La Tirana de Goya.

Avui, dos alumnes parlaven d’un altre i deien que és un antiquat. M’ha fet gràcia sentir-los. Per ells un any és un període de temps llarguíssim i tota persona fora del seu cercle d’amistats ja és gran, o vella o antiga i a la seva edat, ser modern, estar al dia, és quelcom que els obsessiona i curiosament no ho relacionen tant amb el món de les idees, per ells un concepte encara massa abstracte, sinó al món físic, en gran manera l’estètica. Com a professor seu, m’agradaria que aquest període d’aprenentatge els fes entendre que la estètica és, sense cap mena de dubte, el resultat d’una ètica.

És ben curiós que el concepte d’antiquat que tenen els adolescents (persones en edat de formar-se), no difereixi gaire o sigui quasi el mateix que regeix en el món de l’art. Els qui estan militant en aquest món de la modernitat abominen dels qui practiquen una altra opció i no dubten de titllar-los (en el millor dels casos), apart de passats de moda, d’acadèmics quan no de dogmàtics. De fet, aquestes paraules han perdut tot el seu valor semàntic primigeni per adoptar-ne un altre totalment pejoratiu que no és altra cosa que un insult... amb ínfules culturals. És clar que se’ls podria contestar, parafrasejant Chesterton, que un està orgullós d’estar lligat a dogmes antiquats perquè només els dogmes que són raonables poden viure el suficient perquè part de les futures generacions els assenyalin com antiquats.

Sense que els afectin el pas del segles, que això si que són un grapat d’anys, com dirien els alumnes.

Suggerir la realitat

Autorretrat, detall; oli/tela.

Si hagués d’explicar en poques paraules què és pintar, segurament empraria, personalitzant-la, una cita d’E. Grombrich: "de fet -diu l’historiador-, el verdader miracle del llenguatge de l’art no és que permeti a l’artista de crear la il·lusió de la realitat. Sinó que és a les mans d’un gran mestre que la imatge es torni transparent i que ensenyant-nos a veure el nou món visible, ens dóna la il·lusió de veure els reialmes invisibles de la ment. Això sí, si sabem com emprar els nostres ulls, la nostra mirada. És a dir, la mirada física si l’hem educat, sensibilitzat, ens obrirà la mirada... interior.

Gombrich continua dient que l’artista no pot copiar la gespa il·luminada pel sol però sí que pot suggerir-la. I és aquí on podem arribar a afirmar la grandesa de l’artista, no per la seva tècnica (que ha de tenir-la) sinó en el poder de... convicció. Perquè al cap i a la fi, què és l’Art sinó una qüestió de fe.

Gombrich ens ho confirma en una de les seves cites més celebrades: "l’Art no existeix, només existeixen els artistes".

El gest harpocràtic

Harpocrates, Musei Capitolini. Roma

Aquests darrers dies he hagut d’anar unes quantes vegades a l’hospital, quan no a la clínica i mentre esperava pacientment el meu torn no feia altra cosa que mirar ja fos a la gent o als diferents cartells i escrits que adornen les parets d’aquests edificis.

Em crida l’atenció veure, encara, cartells que conviden a no fumar però aquets cop n’hi he trobat un de nou: el que convida a guardar silenci. Es tracta de diferents models on en un primer pla hi ha una persona que amb l’index a la boca convida a callar. Sota la imatge un text redunda: El silenci també és salut.

Mirant aquests cartells i durant totes les estones d’espera no he pogut per menys que recordar l’anomenat, en el món de l’art, signum harpocraticum i que tan ben explicat està en un llibre publicat per l’editorial Siruela: El gesto en el arte d’André Chastel.

Segurament, gràcies a un cartell (per cert sense cap gràcia artística), l’espera se’m feia més curta perquè l’imaginació és imparable i ja em veia a la Villa Adriana, on hi havia instal•lat una escultura del déu Harpocrátes, versió grega de l'Horus egipci, que amb el seu dit ens convidava a passejar pels jardins, com si fóssim al paradís, en silenci, perquè ja en aquells temps el silenci comportava estar més prop dels déus... i d’un mateix.

Venècia: notes i lectures

Góndoles, oli/tela.

Dintre de les moltes dèries que un pugui tindre, n’hi han que, de tan enquistades, s’han diguem-ne... naturalitzat i ja formen part de l’anomenat caràcter personal i que sabent-les portar, fins i tot, ens poden adornar i ens poden fer creure que sense elles no seríem el que som (anant a pitjor, per suposat).

D’aquestes dèries, i se’m va desenvolupar tardana, n’hi ha una que, tot i estar dintre d’una altra dèria: Itàlia, té una autonomia especial: Venècia.

M’agrada llegir qualsevol cosa que en faci referència i els prestatges de la llibreria estan plens de libres de tota mena, també guies turístiques, sobre la “admiradissima”.

Tants dies de llit i repòs (hauria de dir immobilitat) donen temps per a molt, inclús per maleir però l’he dedicat a la lectura de coses oblidades i d’altres que se m’havien ennuegat. També m’està servint per llegir novetats i entre elles n’hi ha dues dedicades a la "favorita".

Es tracta de la Història de Venecia i Venecia en el siglo XIX de l’historiador anglès John Julius Norwich editats per l’editorial Almed, de Granada. Llegir aquestes dues peces m’ha portat, lògicament a altres autors i altres temes, així que no m’ha tocat altre remei que instal·lar-me prop dels prestatges i anar posant i traient, com en una mena de lectura a peu de pàgina que m’ha fet repassar una colla de títols i autors que sense tenir oblidats si que tenia una mica....deixats i aquests dies, estic descobrint un munt de coses que quant els vaig llegir no em van cridar tant l’atenció. Com es natural, també he trobat a cada llibre ja llegit, la corresponent fulla plena de notes sobre coses que volia remarcar. Rellegides, ara, algunes m’han semblat curioses, altres ni he entès perquè les vaig anotar. Algunes notes són idees sorgides de la lectura i d’altres són paraules soltes que anotava per buscar-les al diccionari.

Tot, al cap i a la fi, apunts que em serveixen, el dia menys esperat, per trobar una resposta que ens satisfaci les moltes preguntes.

Editorial Almed. Granada.
http://www.almed.net/

Federico García Lorca

Retall del Diario Español de Tarragona. 8 de juliol de 1977.

Entre les lectures que he fet aquests dies “postrado en el lecho del dolor” ha estat el darrer llibre (darrer fins avui) de Ian Gibson sobre Lorca, of course!, Qué dir d’algú que ha fet de la biografia del poeta el seu modus vivendi. Hi ha pàgines i pàgines del llibre que són “cortar i pegar” de tots els anteriors i repetint sempre el mateix i sinó espicossant de tots els altres autors que han publicat ja sigui articles, assajos, llibres o tesines sobre el poeta. Possiblement, ja no queda gran cosa que dir o escriure a no ser que es descobreixin noves cartes, escrits inèdits o documents que algú pugui tindre i no es donin a conèixer per aquesta falsa moral que encara se'n fa ús. I  sinó sempre ens quedaran els coneguts, familiars i nebots i demés parentela, hereters al cap i a la fi, que es creuen amb dret a tot. Són els seus vicaris aquí a la terra vivint dels redits de la fama de l’oncle.

A principis dels anys setanta, el grup de teatre que teníem al poble, varem voler representar Yerma i com era natural en ple franquisme s’havia de demanar permís per tot al Gobierno Civil. El que va ser curiós va ser comprovar que la censura per fer l’obra no venia de governació sinó de la família. Finalment, la varem poder representar a l’estiu de 1977.

PS. Per treure’m el mal gust de Gibson m’he rellegit Lorca, poeta maldito de Paco Umbral. Ah, i les castellanades són en homenatge a l’hispanista.

Els Elements d'Euclides. Oliver Byrne

Portada del llibre de Oliver Byrne. 

Qui ens dediquem a l’ensenyament del dibuix no ens cansem d’escoltar, cada cop que comença el curs, que el dibuix tècnic, apart de difícil és avorrit, per això solem emprar el color perquè entenguin, sense gaire dificultat i quasi bé com un joc, la complexitat de la matèria i intentar que a la llarga l’acceptin com un exercici mental, és a dir una manera de pensar, de fer fluir idees, de despertar l’esperit.

Amb aquesta idea, fa temps, em vaig regalar un llibre que els crítics o els resenyadors van qualificar de rar. Pobres, a quin punt han arribat per catalogar de rara una joia de la naturalitat, una manera de presentar al ulls de profans, de la manera més entenedora possible, la complexitat de la geometria euclidiana; el seny posat al servei de la pedagogia.

Del llibre, en edició facsímil de la primera edició de 1847, n’és autor Oliver Byrne, enginyer anglès al servei de sa Majestat que va treballar de topògraf a les Faulkand (Malvines) quan la colonització, i està editat per Tachen.

Els crítics, no paren de nombrar als constructivistes russos, a les avantguardes. Relacionen l’autor amb un Mondrian avant la lettre, que ja són ganes (així, és clar, el mèrit és de Mondrian), amb Malevitch. Alguns diuen que els dibuixos són tant bonics com els de Klee. Continuant amb aquest deliri artístic fins arribar a Derain i tots els expressionistes alemanys, sembla que li vulguin llevar mèrit a un home que, sense ser artista, tenia sensibilitat i sobretot coneixements i unes ganes enormes -d’això en podríem dir generositat- de fer arribar aquests coneixements a tothom en unes èpoques en que estudiar només estava a l’abast d’uns privilegiats.

Benet Espuny, per sempre

José Benet Espuny, pintor. 1r d'agost 1920-13 de novembre 2010.

Avui per la tarda ha mort Benet Espuny, tranquil·lament i fonent-se com la llum d’un llantiol que es queda sense oli. Aprimant-se com feia amb la seva pinzellada per aconseguir el to que perseguia. Sense por, segur com el seu traç, perquè tenia molt clar que la vida, com l’art, també s’alimenta de la mort. En silenci, perquè qui ha viscut tota una vida escoltant, no sol ser gaire amic de cridòries. Amb plena consciència i acomiadant-se i sense perdre el seu tan personal sentit de l’humor.

Crec que també ha mort content, perquè en aquest darrer viatge ja no li calen estris ni atuells i Caront, segurament, com els barquers de l’Ebre quan pintava aquestes terres, no li cobrarà peatge a qui ha estat tan generós en vida i el portarà a la riba on, desitjo de tot cor, tot sigui transparència.