Depurar. JRJ.

El tocador, detall. Aquarel·la/paper.

Depurar no vol dir, necessariament, modificar (transformar). Una poesia pot quedar perfectament depurada- i això és freqüent en les meves- sense haver sofert el menor canvi. Depurar-la va ser només sotmetre-la a un examen rigorós de la consciencia que va tenir la immensa alegria de trobar-la (sense defectes) perfecta.

Quan jo dic corregir, depurar, no dic “perfeccionar”, paraula odiosa, ni menys “acabar”, paraula fúnebre. Dic “completar”.

Aquesta reflexió de JRJ podem fer-la extensible a qualsevol altre àmbit de la creació, de la vida.

Un aforisme de JRJ.

Davant la font d'Apolo que tant desagradava a JRJ.

No puc evitar transcriure aquest aforisme, potser un dels mes coneguts, de JRJ. Vemos una escultura, leemos una poesía, oímos una música antiguas, y nuestro mayor elojio és: “Parece de ahora”. Pues pensemos que el elojio mayor que un antiguo resucitado pudiera hacer de lo nuestro, sería: “Parece de entonces”. Porque el espíritu y el arte (como el sol, el desnudo, el oro, la rosa, el rayo, el mar y la muerte) son siempre iguales.

Jean-Claude Brisville.

Lliris, oli/paper.

Aquests darrers dies he estat llegint tot el teatre que tinc de Jean-Claude Brisville. Haver vist a Barcelona El encuentro entre Descartes y Pascal Joven m’ha portat a fer-ho. Volia delectar-me, aquest cop, amb la seva lectura. Recordar el text parlat, i retenir-lo. Ha estat com quan es mengen cireres que no se’n pot menjar només una i al acabar-lo he llegit La cena i la seva lectura m’ha portat a recordar la posta en escena que vaig veure a Madrid, ja fa uns quans anys, i que em va agradar molt. Josep M. Flotats i Carmelo Gómez estaven al límit, dos actors en estat de gràcia. El Fouché de Carmelo Gómez era tan sanguini.

Comparar les dues obres, del mateix autor i posades en escena pel mateix actor i director ha estat inevitable. Tot i així em quedo amb el text de El encuentro... subtil, refinat i assequible. Per acabar he llegit La antecámara i a falta de que la posin en escena ja n’he fet una lectura... teatral, esperant que, potser, algú amb talent li doni vida a dalt d’un escenari.

Mariano Fortuny Madrazo.

Palau Orfei, Venècia.

El Museo del Traje de Madrid, mostra fins el 27 de juny i amb el títol de Inspiraciones, la col•lecció de vestits i dissenys tèxtils de Fortuny adquirits per l’amo de Inditex (Zara) i donats a l’Estat, juntament amb pintures, gravats, fotografies i dissenys pertanyents a diferents col•leccions i museus entre ells el museu Fortuny i la Fundació Giorgio Cini de Venècia, La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Museo Arqueológico, La Biblioteca Nacional i El Prado. L’exposició mostra més de cent trenta peces. Coincidint en el temps, a Barcelona, a l’edifici de La Pedrera, amb el patrocini de Caixa de Catalunya, també fins el 27 de juny, hi ha l’exposició Fortuny, El mag de Venècia que presenta unes tres-centes obres.

No és pas la primera vegada que es mostra obra del fill de Fortuny a Espanya. A la tardor de l’any 1984 a la sala del banco de Bilbao de Madrid es va inaugurar una exposició amb el nom de El Fortuny de Venecia, que després va anar cap a Barcelona. Quatre anys més tard, al novembre de 1988, se’n va fer una altra per inaugurar el Mercado de la Puerta de Toledo, comissariada per qui va ser director del IVAM i del MNARS, Juan Manuel Bonet. En aquesta mostra, ja s’hi van mostrar més de cent cinquanta peces. I la Biblioteca Nacional l’any 1994, per Nadal, va presentar una exposició dels dos Fortuny (pare i fill) on hi havia la col•lecció de gravats que Henrietta, la dona del fill va regalar al govern espanyol, cosa que també va fer amb el palau Orfei de Venècia i que va se rebutjat per les autoritats franquistes.

De Mariano Fortuny i Madrazo hi ha moltes anècdotes ja que va ser un personatge mundà, culte i creatiu que va fer girar al seu voltant tot el món cultural europeu. Marcel Proust el nombra amb admiració a la seva obra i fa que les seves protagonistes vesteixin les exquisides túniques o els quasi bé inconsútils vestits. No sé perquè, fantasiejo que Isadora Duncan va morir, accidentalment estrangulada, portant un dels fulards dissenyats per Fortuny.

Madrid y els impressionistes.

Les camelies del Museu Thyssen.

Madrid, sembla l’ambaixada dels impressionistes. La Fundación Mapfre amb Impresionismo, el nuevo Renacimiento y el Museu Thyssen y CajaMadrid amb Monet y la abstracción n’han portat una bona representació.

Cues inacabables per poder entrar a Mapfre; sort de matinar i poder ser dels primers. La visita em va portar records del meu primer viatge a París, ai! aquell Jeu de Paume que em va trasbalsar.

Entre les dues exposicions un es queda amb la primera, perquè hi havia Sisley i Pissarro que cada dia m’agraden més, mentre que els altres m’agraden menys; perquè hi havia dos peces de Cézanne (les altres no li feien cap favor) i una, només una però preciosa, de Monticelli (nature morte au pichet blanc). Definitivament, Renoir no.

Com sol passar amb els catàlegs i els tríptics sempre posen a la portada la pitjor pintura, o potser hauria de dir la més...fotogènica?.

Maruja Mallo.

Grafitis en un carrer del barri de Chueca.

Una de les exposicions que he visitat, i en tenia ganes ja que és la primera vegada que podia veure tanta obra junta, és la que li ha dedicat La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Maruja Mallo. De Mallo, un havia vist obra en alguna col•lectiva i publicacions ad maiorem gloriam de la generació del 27, sabia que havia estat una dona alliberada i alguna que altra maldat en qüestió de nuvis entre ella i Lorca.

Divendres Sant, a primera hora estàvem sols davant l’obra; tota la sala era per nosaltres. La primera impressió va ser la que sempre he tingut dels pintor que, diguem-ne, volien formar part de l’avantguarda: saber dibuixar i pintar era un llast. La segona: cercar, fos com fos, un llenguatge propi i original. I la tercera: literaturitzar la pintura. De l’obra, m’agrada la que està esbossada, alguns dibuixos molt noucentistes, proves de color i poca cosa més. Tot queda massa decoratiu, massa fet i arreglat però... sense alè. Tot hi així és millor que el Botero, que sembla el seu epònim (maldestre).

De l’exposició, que s’acaba un dia d’aquest, no he pogut aconseguir el catàleg (els fetitxistes del 27 han exhaurit dues edicions) que m’hauria agradat per llegir-ne els texts (on endevino que tot deu està escrit mullant la ploma en un encenser) i veure les fotos de l’època. Quin color més real tenen les fotos d’època, en blanc i negre, en segons quins catàlegs de pintura.

Velázquez, tan prop, tan lluny.

La sala de Les menines buida. 

Aquests dies de Pasqua he aprofitat per veure unes quantes exposicions (malgrat les cues, els desplaçaments, els horaris, etc.). Començarem pel Prado on hi ha la dedicada a La Real Armería y el retrato de corte. Sempre s’agraeix poder contemplar uns quans quadres de Ticià i Rubens que solen estar als magatzems esperant exposicions puntuals per mostrar-los. Aquests quadres, en altres pinacoteques, serien peces estrella però, és clar al Prado són peces de... magatzem.

És força interessant veure les armadures i els retrats que els pintors van fer dels reis portant-les, exposats una al costat de l’altre i poder comprovar com els pintors representaven, no tan sols a la persona sinó tot aquell treball... d’orfebreria amb tot el seu simbolisme.

Continuant per la planta baixa calia donar un cop d’ull a les, ja per fi, sembla que definitives, sales que allotgen pintura espanyola del Romànic fins al Renaixement i de passada admirar, un cop més, als pintors italians: Fra Angelico, Mantegna Andrea del Sarto, Tintoretto, Correggio, Ticià i sempre, el retrat de Michelle Tarcaniota Marullo de Botticelli.

El Prado està de canvis. La gran sala oval de Velázquez està de reformes; impressiona veure-la buida amb les parets en blanc (han arrencat les teles que la folraven) i amb unes proves de color, diferents tonalitats de grisos (molt velazquians) que hom suposa serviran per triar el color adient amb els quadres que s’hi penjaran. Tot hi estar la sala potes enlaire, un no pot evitar sentir el de sempre: emoció. Sembla que Les menines no l’hagin abandonat del tot.

Tot Velázquez està ara a la nau central amb la seva magnífica llum natural i Les menines estan, al meu parer, molt millor il•luminades, sense cap brillo ni reflex; en canvi, el quadre de Sargent, obra convidada, col•locada al centre del corredor, la llum li donava una lluïssor estranya, que et feia avançar i recular per poder-lo contemplar.

El museu, està portant a terme una nova pràctica (possiblement des de l’exposició antològica dedicada a Manet) que tracta de penjar quadres de pintors i artistes que es van inspirar amb Velázquez o amb altres com Goya o Ribera. Una nova manera de veure l’art i entendre’l i de valorar l’obra dels convidats en un intent d’apropar-nos a ells. En realitat, l’obra que es valora, perquè és inimitable, és la de Velázquez que cada cop s’allunya més... dels altres.

Els colors del camp.

Muscari

Fent una passejada pels voltants de casa un se n'adona com de ràpid canvia el paisatge aquests primers dies de primavera, encara que el temps no acabi de decidir-se, és a dir, a fer sol de valent i que les temperatures pugin. Entre els nous colors ja es comença a veure el violeta, color de setmana santa per excel•lència, dels diminuts i afiligranats muscari, que en castellà es diuen nazarenos. També ja hi ha una gran floridissa d’asfòdels; farigoles de totes les tonalitats, des del blanc fins al blavós passant pels rosats; romer, tan blau; les argilagues que camuflent les espines d'un daurat lluminós; conillets d’un cridaner fúcsia i la ravenissa, la blanca i la groga que sembla que s’ensenyoreixi de tot el camp que mostra la saó amb uns verds tendríssims.

Una imatge val més que mil paraules ?

Tríptics del Premio Internacional de Cerámica Contemporánea, Aragón 2010.

D’una temporada ençà, els cartells, tríptics, pamflets etc. per anunciar el que sigui han donat, com dirien els afectes, un pas endavant, encara que potser davant hi ha un precipici. Tot val per anunciar el que sigui i sembla que el que menys importa és el producte que s’anuncia; és més crec que és un plus de qualitat i de modernitat fer un anunci on no s’expliciti el que s’ha de fer saber; segurament els nous gurús i artistes del disseny i la publicitat ens en farien cinc cèntims i ens ho raonarien.

Festivals de teatre que el cartell és un meló obert pel mig; setmana cultural que el tríptic sembla una revista eròtica, trobada de llibreters amb roba estesa i així fins l’infinit que deu ser on resideix, en darrera instància, el quid de la creativitat.

Un, potser pels anys, els estudis, l’escola, és a dir la repressió, encara ensenya al seus alumnes la importància del cartell, de la imatge visual i el que ens diu o ha de dir al primer cop de vista. No cal ja ni que explicar, un cop oblidada la febre Mariscal, la importància de la tipografia per poder entendre millor el missatge. Superada ja la idea de que un cartell ha de ser un crit a la paret, també els dic que s’ha de poder llegir en un cop d’ull, com si anéssim en cotxe per l’autopista i d’una ullada ens haguéssim d’assabentar, sense distreure’ns, del que ens vol dir.

Avui he rebut dos tríptics, on m’anunciaven la desena edició de la fira de Ceràmica Contemporània de l’Aragó, i al primer cop d’ull semblava que m’invitaven a la festa de la picota a la vall del Jerte.

Què toca el pet amb el beure, que diuen al meu poble.

El silenci abans de Bach.

Die stille vor Bach

Del director, un ja no s’espera res (ja fa massa anys que viu dels redits de la gauche divine i de les ajudes estatals); al veure que hi participava l’enfant terrible de la música territorial m’esperava algun acudit visual, alguna irreverència, algun piano trencat o quelcom per l’estil (aquí l’ha ofegat) i a qui està dedicada la pel•lícula m’esperava... respecte.

Com que no vaig poder veure-la al cinema la vaig comprar en DVD. Tenia certa curiositat de veure-la tot i que l’instin d’emanació juanramonià em deia que hi havia quelcom que grinyolava. La foto del cartell, de la caràtula, tot i els dits empastifats de tinta (no puc creurem aquesta brutícia ni per estètica) de la mà dibuixant el pentagrama, augmentava les ganes de veure la pel•lícula. I aquesta, desafortunadament, és l’única imatge que és pot salvar, possiblement perquè no dura ni cinc segons. Tota la resta és postís, superficial i vuit. Fins i tot l’alemany que parlen, sobretot al mercat, de disseny medieval (quins bròquils i quins apis), sona fals.

El camioner intel•lectual, músic i amb la cabina decorada amb la Macarena, altres verges i crists coronats d’espines, és impagable. Alguna fixació sexual dels autors?

Yo dejaría así la fuente. JRJ.

Entre el llibres que estic llegint hi ha Guerra en España de JRJ, de l’editorial Point de Lunettes, en una edició d'Ángel Crespo revisada i ampliada per Soledad González Ródenas. El llibre és sucós, l’agafi per on l’agafi; personalíssim com només pot ser sent qui és l’autor. Circulava una edició, espurgada (per no emprar una altra paraula), del 1984 de l’editorial Seix Barral amb 400 pàgines menys on sembla que tota la progressia (i retrogressia), que no hi sortien ben parats, hi van posar l’estisores.

El llibre és un compendi de texts, cartes, poemes, fotografies, documents etc. que JRJ va anar recopilant i guardant per poder donar, des de l’exili, la seva visió de la guerra civil. Si, algú encara tenia algun dubte de que JRJ sempre va ser un home honrat i conseqüent amb tot el que feia i escrivia, aquest llibre li posarà les coses clares.

Cada pàgina és un descobriment i la lectura, tot i que un cop s’agafa el llibre és pràcticament impossible de deixar-la, la dosifico. Aquets darrers dies l’he dedicat a l’Album I, i de la col•lecció de fotografies amb notes i escrits em quedo amb la de la font d’Apolo, al passeig del Prado de Madrid. El peu de foto diu així: En Madrid, Las obras de arte están concienzudamente protegidas contra los bombardeos. La fuente de Apolo del Paseo del Prado, enteramente cubierta por un muro de ladrillos y sacos de cemento. Sota, escrit a mà, el poeta hi va posar: Yo dejaría así la fuente. Quanta raó tenia!

Serrat, Miguel Hernández.

Avui m’ha arribat el darrer disc de Serrat, dedicat a Miguel Hernández. Vaig escoltar fa dos setmanes la cançó que dóna títol al disc i vaig decidir, immediatament, comprar-lo, perquè hi ha gent que no es mereix ser piratejada. L’he estat escoltant aquest capvespre i he tingut la necessitat de tornar al primer Miguel Hernández (1972), per retrobar-me amb els records quan de jove era un dels meus discs preferits, i la senzillesa en l’acompanyament orquestral i amb una veu més jove però no per això menys madura.

Ara, estic escoltant Menos tu vientre, amb la seva introducció musical tan lleu i la seva lletra... i deixaré pel final la que sempre m’emociona: boca que arrastra mi boca, boca que me has arrastrado, boca que viene de lejos a iluminarme de rayos.

Els colors de l'Ebre.

L'Ebre des de casa, oli/fusta.

L’Ebre aquests darrers dies baixa ple, o ample, o gros, o crescut en paraules de la gent d’aquestes terres, de gent que el coneixen. Però tot hi anar el riu cabalós ve dolç, com tan sàviament diuen al delta (gràcies Marcel•la). Des de la finestra de l’habitació, on estic escrivint, es veu, ara que els aubes encara no verdegen, la seva línea transcorrent entre els horts i els tarongerars i que arribant "als Estrets", curiosament, s’eixampla. Avui l’aigua celeja i pel canvi de color es nota els llocs on està amansida. L’aire, que remoreja de baix, dibuixa grans superfícies sobre el riu que s’irisa o llampurneja. Estranyament, el reflex de l’aigua adquireix unes tonalitats i unes llums molt més clares que el celatge que aquestes hores ja comença a tenyir-se, enteranyinant-se, de roses, i malves.

Benet Espuny, esglèsia de La Reparació, Tortosa.

Benet Espuny treballant amb els esbossos a l'esglèsia de la Reparació de Tortosa.

L’altre dia, amb el pare, varem anar a visitar al sr. Benet ja que la seva salut l’impedeix pujar a casa com solia fer. Com sempre, i més darrerament, Benet va estar parlant dels seus records i que ara sembla que empri més, possiblement perquè recordar el manté viu.

Varem comentar l’exposició que li volen fer pel mes de juny en el remodelat Palau Oliver de Boteller. Un, té la impressió (i Benet també) que el que volen fer els organitzadors de la mostra (bé, si 9 olis, 7 o 8 dibuixos i 3 o 4 gravats es pot considerar una mostra) és rentar-se la consciència i fer currículum abans que Benet mori. Sembla ser, que els organitzadors ho atribueixen a la mala adequació que s’ha fet de la gran sala d’exposicions que hi havia al Palau Oliver. Tortosa, poc a poc s’ha anat quedant sense sales on poder penjar-hi cap quadre i una que quedava, infrautilitzada, han acabat amb ella. Qualsevol dia no només Tortosa sinó tot el territori es quedarà sense pintors.

Porto avui aqui al blog les fotos dels esbossos que Benet va fer per l’església de la Reparació de Tortosa on es pot apreciar com Benet estén sobre la paret els dibuixos definitius per estargir-los amb sinòpia (fer la trepa), i així poder començar els frescos. Era l’any 1953 i va ser ajudat pel seu company de l’Escola de Belles Arts de San Fernando Ramiro Ramos, nascut a Tànger. Hi van estar treballant quasi bé dos mesos i un cop acabat, Benet Espuny va marxar cap Estats Units.

L'art i la prudència.

Figues de moro, témpera/paper.

Encara que sembla que l’agosarament, la irreverència i la improvisació cotitzin a l’alça des que Duchamp pintés els seus acudits i eleves als altars de la modernitat el seu pixador, en el món de l’art hi hauríem d’entrar amb molta prudència, per no dir respecte ja que aquesta paraula pot semblar, als primmirats, autoritària, perquè d’un temps ençà sembla que amb l’àmbit artístic hi hem establert una relació quasi bé familiar.

Quasi bé tot és art; tot, gairebé tot és cultura i així anem sumant en una mena de litúrgia d’acceptació que sembla que el motiu que l’impulsi sigui, no cap altre més que, el de fer-nos passar bou per bèstia grossa.

No tot el que desperta la nostra curiositat o atenció pot, ni ha de ser considerat o catalogat d’interès general. Ni molt menys és art tot el que l'artista diu que ho és i el crític de torn, caudatari modern, ho corrobora.

El color ja primavereja.

Camí vell d'Ulldecona, oli/tablex.

Tot i el fred que encara està fent, els voltants de casa ja s’han omplert de color. Les ravenisses són les que han florit amb més abundància i tots els camps que no estan conreats mostren la seva blancor. Algunes zones del jardí mostren també la seva blancor, tan espessa i entapissada que hom diria artificial; res més lluny, és l’alyssum que mostra la seva blancor arrapada al terra i que a les hores que el sol calenta més desprèn una flaire dolça, mel•lífera, que atrau tota mena d’insectes i petits ocells. Als llocs més frescos i humits ja comencen a groguejar els trèvols i d’aquí a no res les farigoles lluiran les seves tonalitats blanques, rosades i blavoses.

L’elegància és actitud.

Hotel Flora, Venècia. Aquarel·la/paper.

L’elegància és actitud, no una actitud; la resta és abillament, decorat o accessori.

D'on no em criden què voldran de mi.

Aldover i la vall del riu des de casa, aquarel·la/paper.

Feia temps que no em trucaven de cap poble on fan concursos de pintura. L’altre dia, X, historiadora de l’art, em va contactar per si podia anar a “tal” poble per formar part del jurat d’un dels molts concursos de pintura que se solen celebrar per aquestes contrades. Estrany que pensés en mi ja que no tenim cap relació i a més no sóc de la seva corda, diguem-ne, estètica. No devia tenir a ningú més o potser els qui creia que li dirien que sí, li van dir que no.

Un, ja no s’estranya de res, però que X se’n recordés de mi per formar part d’un jurat em dóna a pensar ja que quan ha de repartir exposicions i catàlegs subvencionats no em troba a la seva agenda. Això definitivament em confirma que quan se’n recorden mi és quan menys em necessiten i així es compleix el vell adagi de on no em cridem què cony voldran de mi.

La naturalesa imita l'art.

Mont Caro nevat.

Les solpostades, amb els cims de Mont Caro com escenari, solen ser de contemplació i aquestes darreres setmanes, dia sí dia també, degut al temps tan canviant que tenim, han estat realment admirables. N’hi ha hagut de tota mena i podríem emprar adjectius bíblics, religiosos o eclesiàstics per nomenar-les. No obstant, serem senzills i ens limitarem a cercar paraules visuals o pictòriques per definir-los. A l’amiga Marcel•la li agrada molt la tan descriptiva a poqueta nit que empren els valencians; per aquestes terres, als foscans també resulta gràfica.

Els crepuscles, aquest hivern, han “imitat” totes les faccions artístiques, encara que sembla que han guanyat les impressionistes, les expressionistes i les romàntiques. Alguns d’aquestos capvespres han estat dignes de pintors, que sense formar part de cap escola, grup, facció o isme han creat mestratge i per conseqüència són únics, o sigui inimitables, com per tant són inimitables les postes de sol. D’aquest pintors únics, Ticià (el capvespre és l’hora de la pintura), Velázquez, Giotto, Rembrandt, n’hi ha hagut algunes.

Aquests dies ha estat Murillo qui ha rebut l’homenatge de la naturalesa, que emprant la seva pinzellada, ens recordava que a vegades, en contades ocasions, la naturalesa, com si pagués una mena de tribut als grans, imita a l’art.

"Toujours" Montaigne.

Bodegó en grocs, gouache/paper.

Montaigne, home savi, ens va deixar escrit que la saviesa consisteix en anar-se acostumant a no entendre res del que passa i admetre senzillament que no té explicació. Com es pot comprovar no anava gens desencaminat i això que no va conèixer els temps actuals, però sembla que els temps, iguals que les persones, no paren de assemblar-se i repetir-se.

La creació humana.

La plàtera de figues, oli/tela; detall.

Un, cada cop té més clar que en tota creació humana hi ha un afany d’orgull, en l’idea primigènia digne, però que ara deriva cap a l’infatuació i la supèrbia. Quan la creació perd o vicia el concepte ètic que, en principi, hauria de tindre, priva a l’art del que és la seva autèntica essència.

Tota l’obra és una lliçó de vida.

Anada a la “capital” per veure la darrera creació de Flotats. Un, enamorat del teatre de la paraula, ja sap que trobarà en qualsevol peça on Flotats hi posi el seu talent, però cada cop descobreixo el més difícil encara i aquesta vegada, des de la contenció i els silencis. Si els silencis en música són essencials en El encuentro de Descartes con Pascal joven, són l’anima de l’obra.

Un, no pot parlar, tractant-se de Flotats, de tècniques interpretatives: tot el que ell fa està per sobre d’aquests... artefactes, ell despulla, purga i poleix i cada cop més el que ens mostra damunt de l’escenari no és un text teatral, una representació sinó una altra cosa molt propera a la vida. En els seus treballs un ja no va a admirar a l’actor sinó a deixar-se portar i a participar en un acte únic, irrepetible, essencial i... inimitable.

Veure actuar (no crec que aquesta sigui la paraula adient) als actors que tria és un prodigi de mestratge: és veure’l desdoblat.

El encuentro de Descartes con Pascal joven, és un text ple de matisos i silencis, un text d’actituts escrit per Jean-Claude Brisville, autor també de La cena (el muntatge a Madrid amb Carmelo Gómez em va captivar), obra també de dos personatges, possible preludi d’aquesta, molt més continguda, intimista i sobre tot irònica. El muntatge és molt sobri i la llum hi té un paper importantíssim.

El públic de Barcelona és aspre i poc donat al reconeixement, a l’agraïment i va ser gasiu amb els aplaudiments, i no és que n’hi haguessin pocs, però van ser poc efusius, possiblement perquè la majoria encara estava, uns en estat de xoc els altres, al convent parisenc dels Mínims, aquell llunyà, però present i actual, 24 de setembre de 1647, assistint d’una manera privilegiada a la conversa, íntima, de dos dels més grans pensadors amb qui encara ens hi emmirallem, per no perdre el nord, en aquests temps de tanta vilania.

Sobre la coherència.

Sta. Mª de la Salute, aquarel·la/paper, detall.

González Ruano, quan el presentaven com escriptor i periodista deia: no sis plau, no barregem; això és com dir metge i practicant. Ara, en canvi, els escriptors i sobretot els artistes mostren un pedigrí engreixat. Com a mínim són multidisciplinars, que no és poc.

Molts artistes actuals haurien de tenir en compte aquesta frase irònica i no exempta de malícia i així deixarien de mostrar-nos un pedigrí engrandit en lloc de mostrar-nos obra, que és el que haurien de fer. I un, quan diu obra no es refereix a material o a com diuen per aquestes terres, fato, sinó a... coherència.

L'art és un fet visceral.

Branca d'ametller.

L’art no és com ens volen fer creure una conquesta de l’esperit. L’art és un fet físic, visceral, carnal, viu que possiblement alguns han intel•lectualitzat perquè no entenen altra cosa que l’artificialitat.

L'art està de moda.

Les cireres, detall. Oli/tela.

L’art està de moda. Les facultats de Belles Arts, les escoles de disseny tenen numerus clausus de tanta demanda com hi ha; fins hi tot hi ha un Batxillerat artístic, Déu n’hi do!. Les exposicions mesuren el seu èxit depenent el número de visitants. És rescata autors i obres amb tanta sorollositat i fanfàrria com poca vàlua i els telenotícies tenen un apart, cultural, per les exposicions i els artistes... diferents. Cada grup editorial o periodístic té la seva quadra artística-cultural a la que recolza sense cap mena de pudor, rubor ni fissures en una carrera cap el descontrol dedicant-los-hi pàgines i més pàgines a tot color amb comentaris vacus i retòrics. L’artista, ara, ha de ser mediàtic. Si no hi ha clarins un és mort.

I per damunt de tot, sempre prima l’astracanada, l’acudit, l’estrambot. Les escoles de periodisme continuen tan antiquades com quan es van fundar: segueix sent notícia que l’home mossegui al gos.

De l'emanació de les coses.

Les pomes, oli/tela,detall.

Llegint els Aforismos de JRJ, triats per A. Trapiello, a les primeres pàgines n’hi ha un que m’era familiar. A una pregunta de que com podia jutjar un llibre sense haver-lo llegit, responia: per la seva emanació. Com totes les coses del món, els llibres emanen la seva substància i no hi ha que llegir-los per valorar-los, no sempre, quan es tenen els sentits aptes per l’emanació estètica.

Aquesta afirmació, que d’entrada ens pot semblar fruit d’algú que té ganes de fer-se notar o una boutade, és una veritat com un temple. Quantes vegades, només veient la portada d’un llibre, el cartell d’una pel•lícula (si veiéssim el tràiler seria ja una confirmació), l’anunci d’una obra de teatre o l’exposició estrella de la temporada artística, i ara mateix, les cròniques dels diaris d’ARCO, ja en tenim prou com per no anar-hi.

Quan es jutja una obra.

Venècia, tramonto, aquarel·la/paper.

Quan es jutja una obra s’equivoca igualment l’erudit que el profà; tots dos gaudeixen de la mateixa ignorància: una il•lustrada, llegida i viatjada, l’altra... pàrvula i domèstica. Un té una ignorància orgullosa, capitalina i titulada; el recolza tota una carrera universitària; l’altra, té una ignorància assumida i per tant humil, pobletana... i un cert punt innocent.

La fe i el dubte.

Nota de color, aquarel·la/paper.

La necessitat que té tot artista de creure en la vàlua del que fa és axiomàtica. Així, la seva fe, els impedeix dubtar. Quan, quina paradoxa, el que fa tota tasca gran és precisament el dubte.

Sobre els homenatges.

Homenatge als pintors japonesos del S.XVII, oli/tela. Detall.

Algú, podria pensar, indulgentment, que fer homenatges és pintar a la manera de... o fins i tot defensar sense fisures que és copiar o “fusellar” a l’homenatjat. Només voldria dir que quan un se sent mogut per fer un homenatge, a qui sigui, és perquè sento la necessitat de ser agraït amb qui admiro. Personatges, que en un moment o una etapa de la meva vida, m’han enriquit, m’han emocionat o simplement m’agrada el que han fet. Creadors, que sense la seva obra ni el seu mestratge em sentiria encara més poca cosa. És la meva manera de donar-los-hi les gràcies.

Pintar no és deixar anar la mà.

Prenent apunts a Venècia.

Al món de l’art sol passar-li el mateix que a la resta dels móns... mortals. El que la crítica i els diletants anomenen estil (paraula que sembla agrada fins hi tot als artistes, possiblement perquè la gran majoria no han cercat altra cosa que buscar un tret que els identifiqui, que els faci únics) i que no és altra cosa que incapacitat o conformisme. Sol ser com en les converses plenes de paraules que, a la llarga (i a la curta), són claus per conèixer la personalitat de qui parla. Són paraules que se solen repetir, recolzant-se en elles. Hi ha persones que, fins i tot, la seva vida gira, està muntada, a l’aixopluc d’algunes paraules que a més a més solen canviar segons les modes o les temporades i que mentre duren solen repetir constantment. Aquesta mena de connectors lingüístics o conversacionals, actualment, ocupen el lloc dels antics renecs que els homes del poble amollaven cada dos per tres. Fa unes quantes temporades que el “d’alguna manera” arrasa (cobra drets d’autor l’Aute?).

Així, en el món de la pintura, ens troben amb el pintor que repeteix sempre la mateixa pinzellada (l’estil és tirànic) en una mena de virtuosisme que no és altra cosa que ...deixar còrrec la mà per repetir fins l’embafament la mateixa fórmula. Els comparo amb un pianista hàbil fent un glissando per impressionar a la concurrència.

Pintar, no és deixar anar la mà sinó... acompanyar-la.

La poesia és la paraula exacta. R.Paseyro.

Bouganvillea, estudi de color; aquarel·la/paper.

Si la poesia és la paraula exacta (Ricardo Paseyro), podríem pensar quelcom semblant de la pintura? La pinzellada exacta, justa i on correspongui i si no sabem quina li pertoca fer com Cezànne que no la posava. Tot i així el quadre sense estar acabat estava fet.

L'or matiner de la mimosa.

Ram de mimoses.

Enguany, degut al fred, l’or matiner de la mimosa encara està mandrós i sembla fins i tot esporuguit d’esclatar no sigui cas que una gelada li faci mal. Tot i així, hi ha racons on, tímidament, ja comença a florir. A la plana del delta ja ho està fent i l’amic Lluís me’n ha dut un ram, perquè com bé diu, em porta material per fer faena, ja que sinó tinc tema m’engossejo.

El ram, damunt d’una de les taules braser (la taula camilla, per entendre’ns) que tinc a l’estudi, lluu com si estès encès i el contrallum del finestral el retalla en una mena d'sfumato.

Les primeres aquarel•les, per anar tantejant el color, començaran a mostrar el camí a seguir per poder pintar, durant la seva curta florida, uns quans olis.

Sobre l'estètica.

Paisaje con fortín, José de Ribera.

En el discurs Una silla para dos Riberas que va fer, quan va entrar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Jesús Aguirre, darrer duc de la casa d’Alba, i que forma part del llibre Altas oportunidades, explica com durant una neteja d’uns quadres que tenien al palau de Monterrey, a Salamanca, van descobrir que eren de Ribera i, possiblement, els únics paisatges que va pintar.

Tot el discurs, com la resta del llibre, és un recull d’erudició i d’anècdotes. Entre elles em va cridar l’atenció la que explica del filòsof Jorge Santayana donant classes a una universitat nord-americana. Conta que va interrompre una de les seves classes al advertir, i tradueixo, a través dels finestrals de l’aula, la bellesa dels arbres propers als qui el sol de la tarda transmutava en lampadari d’un incendi incandescent. “L’estètica és això”, va sentencià sense afegir res més. I va donar la classe per acabada, naturalment.

Per cert, els dos quadres de Ribera són Paisaje con fortín i la seva parella o "pendant", Paisaje con pastores.

Les vores del canal.

Aldover des del canal, aquarel·la/paper.

Darrerament he estat pintant per baix al poble, seguint les vores del canal abans no el buidessin per netejar-lo. Recordo quan vaig venir a viure aquí la bellesa de les ribes del canal, ribetat de tota mena de plantes que es vinclaven fins tocar l’aigua. De quan en quan la renglera d’aubes puntejant els marges quan no una figuera que semblava voler notar la frescor de l’aigua amb les seves branques. Tamarius, canyars i joncs; matisses, regalèssia i algun lliri d’aigua posant l’accent. Els lledoners arrodonits, els xiprers amb la seva ploma i les palmeres donaven una ombria verdosa única que només algunes taques de cel aconseguia il•luminar. Els horts i els tarongerars arribaven fins la mateixa riba. Tot allò és va acabar quan la llei de l’aigua i ho van canviar per ciment i vies de servei.

Un, que no és gaire amic del ciment al camp, continua anant a pintar a la vora del canal en una mena de exercici... cauteritzador, com si volés continuar buscant o trobant bellesa en un lloc on n’hi va haver tanta. I hi vaig més a l’hivern perquè la llum del crepuscle hivernal, tant transparent i sense estridències, sembla que ajudi a mantenir el record del que va ser i ja no tornarà.

Emily Dikinson.

Fa una colla de dies, degut al fred, que un petit barba-roig cerca aixopluc i algun altre crostonet o molleta de pa a l’atri de casa. Per fer-li l’hivern més suportable he comprat menjar i li he posat a un lloc on hi pugui anar sense que tingui por dels gossos. Els barba-roigs em porten records, que sense ser tristos sí són melancòlics.

Uns quans anys ençà, a l’Hospitalet, es va inaugurar un carrer dedicat a un amic mort en accident i que havia dedicat el seu treball de final de carrera a l’antic hospital que dóna nom al poble. L’Ajuntament va demanar-me que preparés quelcom per llegir-ho durant l’acte. Avui, he buscat al calaix l’escrit que vaig fer on hi ha un poema de la poetessa americana Emily Dickinson que vaig traduir.

La mort no és, com erròniament creiem, morir-se un sinó que es mori algú que estimem i tot i que no ho volem acceptar, som nosaltres, els qui ens quedem, els qui morim dia rere dia, mentre que l’absent viu, viurà per sempre, acompanyant-nos, en el nostre record mentre duri la lenta agonia de la vida.

Nabokov, escriptor rus exiliat als Estats Units en el seu llibre de Poemes i problemes, en té un dedicat al seu pare, assassinat l’any 1922 per ultradretans, i que les estrofes finals diuen així:

I en el crepuscle ve cap a mi
un home, crida. Reconec
les teves enèrgiques petjades. No has canviat
massa des de que vas morir.

Aquesta és la paradoxa de la mort, la persona estimada continua viva i plena de salut, en el nostre record, mentre nosaltres envellim i ens alimentem d’ells. La mort també engendra vida.

Mercedes, Jaume sé que no hi ha res, ni la fe en Déu, que pugui conformar a uns pares quan s’ha perdut un fill. Avui des del govern del nostre poble, i estic segur que per part de tothom, volem dedicar un record al Jaume que tant estimava l’Hospitalet i la seva torre... I si les ànimes dels morts fa temps els hi es permès de vegades tornar ... avui és el dia i en Jaume, persona agraïda, si pogués ens donaria les gràcies. Mercedes, Jaume, amb el vostre permís ho faré amb un poema de la poetessa americana Emily Dickinson:

Si ja no visqués quan tornin els barba-roigs
al del pit més rogenc, en record meu,
doneu-li un crostonet.
I si les gràcies no us pogués donar
perquè profundament ja m’hagués adormit
tots sabreu que ho intento
amb llavis de granit.

Trobar l'equilibri és la fita.

El port de l'Ametlla de Mar, aquarel·la/paper.

Llegit no recordo on que la senzillesa estètica és un producte últim de cultura refinada i que la ignorància és jactadora. Això em fa pensar amb Juan Ramón Jiménez que va fer de la senzillesa la seva màxima de vida i com és lògic la seva obra n’és el més clar exponent.

Senzill: l’aconseguit amb els menys elements, és a dir que no hi manqui ni sobri res; l’explícit en la seva justesa, i tot hi així tornant a JRJ hi descobrim que una obra pot ser senzilla i complicada alhora. Trobar l’equilibri és la fita.

Aquarel·la d'hivern.

Aquarel·la d'hivern.

Aquests darrers dies, aprofitant que els temps s’ha endolcit una mica, he estat pintant aquarel•les a la vora del riu. L’Ebre, a l’hivern té uns colors que mai em cansaria de pintar. Les ribes es mostren cendroses i els arbres i matisses, nus de fullam, deixen entreveure el paisatge interior. Els reflexes, a l’aigua, són tènues i a la solpostada amb els rajos de sol tamisats per un cel ennuvolat l’aigua llampurneja mansament.

Assegut a l’embarcador, deixo anar la vista seguint la cursa del riu fins que, als Estrets, sembla que s’acabi i és allí on el crepuscle retalla els tossals i més al fons el Montsià, deixant anar, entre boirines i transparències, rajos de llum cap a les hortes de Bítem.

L’ambient fred i que aquests dies el riu baixa crescut hi afegeix un punt platejat a una posta de sol que en altres circumstàncies seria or encès.

He compartit la posta de sol amb un pescador del poble que prestava mes atenció als meus pinzells que al sedal de la canya, ja que els peixos preferien saltar enmig del riu enlloc de picar l’ham.

Els nois d'història. Josep Mª Pou.

Els nois d'història amb els seu "profe", Josep Mª Pou.

Ahir, amb l’amiga Marga, varem anar al teatre a Tortosa on s’hi representava Els nois d’història que, segons Josep Mª Pou, director i protagonista, és una obra que parla sense complexes del plaer de ser culte i estar ben educat.La peça, entra dins de les típicament anglosaxones sobre l’educació, és a dir, el professor atípic, un xic estrafolari, que té bon rollo amb els alumnes, però que els seus mètodes són qüestionats per la resta i etc. etc. Si a més hi afegim els ingredients de certs temes com judaisme, homosexualitat, holocaust etc. etc. ja tenim el producte.

No solen agradar-me les peces angleses o americanes “traduïdes”, és a dir, que els actors vulguin fer-me creure que son anglesos o americans (conserven els noms originals) parlant-me en català (a cops, preferiria que adaptessin l’acció al país i que és posessin noms i cognoms autòctons i potser així l’obra, el que representen, seria més creïble). Tampoc és un assumpte d’idioma sinó d’actitud, de gestualitat, de pronúncia i de fraseig. Sempre surto del teatre amb la impressió que Mr. X o Mrs. són de l’eixample barceloní.

Els nois història no em va semblar una peça traduïda encara que el director, a estones, i la professora -massa vells ja per aprendre?- durant tota l’obra, semblaven sortits de El cor de la ciutat, ja que el treball dels demés actors i el protagonista van ser d’un rigor, i per tant d’una naturalitat tal, que un ja no sabia quan parlaven en català, francès o anglès.

Els alumnes, segons l’obra, van aprendre molt bé les lliçons d’història, però al meu parer han après molt millor les lliçons de teatre del seu director Josep Mª Pou i ahir el vespre, al Teatre Auditori Felip Pedrell, ens en van fer més de cinc cèntims als espectadors que abarrotàvem el teatre.

El món de Marcel Proust.

Portada del llibre.

Fa una colla de dies que torno anar al voltant de Proust. Estic, un cop més, amb la dèria dels homenatges i amb tot el que això comporta. He tret de la lleixa el llibre Le monde de Proust, un volum amb fotografies de Paul Nadar on hi ha ”tout le monde” de l’època (Fauré, Debussy, Anatole France, Daudet, Mallarmé, Monet, Zola, Sarah Bernhardt) i que apart de la bellesa que emana de les fotos antigues hi ha tots els personatges que van donar vida a La recherche du temps perdu.

Poder posar físic, gràcies a unes fotografies bellíssimes que el pas del temps, amb la seva pàtina, no ha fet altra cosa que millorar-les, al baron de Charlus (Compte Robert de Montesquiou), a la duquesa de Guermantes (Comtesse Élisabeth Greffulhe), i la resta d’amics, amants i personatges que Proust va immortalitzar a la seva novel•la, és quelcom quasi bé impagable.

Sobre la lectura.

La lectura, oli/paper.

Aquestes passades festes i pel sant, com que els amics ja coneixen els meus gustos, no hi hagut cap sorpresa amb els regals i quan dic sorpresa vull dir res que no m’agradés o que a la curta hagués acabat comprant-me.

Entre els llibres d’enguany, que es barrejaran amb els que estic a mitges, hi ha els de Trapiello, el seu Troppo vero de 800 pàgines que ha estat el de capçalera durant unes quantes vesprades, ara que encara són tan llargues. Ni tuyo ni mío i Los baluartes, reculls dels seus articles del dominical de La Vanguardia per fer-ne una lectura més reposada. Alguns articles els recordaré, altres els descobriré i uns quans serà com llegir-los per primer cop perquè els gaudiré fora de la immediatesa i la vida efímera dels articles dels diaris, i Vidario (A propósito del Salón de los pasos perdidos), llibre commemoratiu que recull escrits sobre la seva monumental obra. De Zweig, Viatge al passat i Mendel el de los libros; Marcel Proust, Sobre la lectura i Robert L. Stevenson, En defensa de los ociosos ; són llibres de poques pàgines que es llegeixen en una asseguda però que el seu record perdura. Ja han passat a les prestatgeries Ante la pintura de Robert Walser. El catàleg de l'exposició de Maillol, amb els seus erudits articles o potser hauria de escriure assajos? que semblen una competició de saberuts, també ja anat cap a les lleixes de l’estudi juntament amb Picasso, amics catalans de joventut.

D’altres estan a mitges, com sol passar potser massa sovint, uns perquè se m’ennueguen i les altres per rellegir o per espicossar aquí o allà, sense ordre com Recuerdos de Egotismo d’Stendhal o Contra el arte y otras imposturas de Chantal Maillard i el magnífic catàleg de l'exposició de la National Gallery de Londres The Sacred made Real, sobre la pintura i l'escultura espanyola del 1600 al 1700.

I,"last but not least", la poesia, que sempre està per damunt de qualsevol espai que pugui allotjar un llibre. Crec que d’aquesta manera sempre hi ha un llibre miris on miris i a cops sembla que et cridin i és clar un cop a les mans, els obrim i llegim. Una estona, no gaire més -la poesia no vol quantitat-, dret buscant la llum que entra per una finestra o deixant-me els ulls en una penombra, rellegeixo aquell poema que tant m’agrada o en descobreixo un que havia passat per alt. Els mil años de poesía europea amb edició bilingüe de Francisco Rico on hi ha autèntiques descobertes que confirmen que cada edició és diferent i que en cada edició hi descobrim coses noves al mateix text. Les poesies completes de Ricardo Paseyro, la relectura de Jaime Gil de Biedma (ara que es parla d’ell gràcies o per culpa de la pel•lícula) i sempre... Juan Ramón Jiménez.

Damunt de tu només les flors.

El 15 de gener va fer 5 anys que va morir Victoria de los Ángeles. Aquests dies, potser una mica més que de costum he estat escoltant-la. La tan coneguda jota de Falla: Dicen que no nos queremos, el seu Lucero mío, dedicat al seu fill, i Damunt de tu només les flors de Mompou van sonar i em va portar records.

El setembre de 1993 Victoria va venir a cantar a Tortosa i X, amic i membre del grup de teatre, que estava a l’ajuntament em va demanar que fes el cartell. Em va portar unes fotos que li havia fet arribar el representant de Victoria però no em van agradar. La imatge que jo tenia de la soprano no era la que normalment sortia a les portades dels seus discs sinó la que li havia pintat el seu amic Ramón Gaya. Quina oportunitat tenia amb el cartell de poder homenatjar a dos creadors que admiro tant!

Victoria de los Ángeles quan va veure el cartell va reconèixer el retrat i va preguntar qui l’havia fet. Varem parlar de Gaya, de pintura, de la vida quan després del concert, acompanyada per la mezzo Alícia Nafé -que va voler que també li fes un cartell- ens va dedicar el seu temps, sobretot a Jim, que dos mesos més tard moria, animant-lo i encoratjant-lo.

Avui ser que tots dos són on tot és transparència.

Thomas Mann.

Tramonto des de San Giorgio, nota de color. Oli/fusta.

Durant les festes de Nadal he tingut temps per poder veure sense interrupcions la sèrie alemanya Els Mann que vaig comprar en DVD ja fa uns quants mesos. En tenia referències, però tampoc sóc dels que hi creu a cor ple amb les crítiques i vaig començar a veure-la amb reserves, tot hi així em va captivar no només per la plasticitat visual i de la manera que el director sap barrejar present i passat sinó pel ritme que li imprimeix, tot hi que al capítol final el perdi una mica.

Influenciat per l’eufòria Mann he tret de la llibreria, on hi estava muda i sense queixar-se (tal com vaig comprar-la li vaig posar), Carlota en Weimar en una traducció, ja són casualitats, de Francisco Ayala, mort no fa pas gaire als cent tres anys, crec.

Lucidesa i ceguera no són antònims.

Bodegó amb figues, oli/paper.

Vaig llegir i anotar aquesta frase i no recordo qui n’és l’autor ni a qui anava dirigida: Su lucidez es también ceguera para todo lo que no coincide con su manera de entender el arte. Una frase brillant i maliciosa, ambigua i buida però sobretot... errònia. La ceguera és quelcom físic i per tant no es pot barrejar amb la lucidesa perquè aquesta no pertany al món matèric sinó que forma part de... l’ànima. La ceguera és, per entendre’ns, una mancança, una carència i la lucidesa és un do.

Murillo, recuperat.

Sant Salvador d'Horta i l'Inquisidor d'Aragó, Murillo.

Una bona ocasió per viatjar, encara, a Bilbao (del 19 d’octubre de 2009 fins el 17 de gener de 2010) i sinó a Sevilla (del 18 de febrer fins el 30 de maig de 2010) per admirar l’exposició que els museus de Belles Arts d’ambdues ciutats han organitzat dedicada a Murillo, un dels pocs pintors que pot seure a la taula amb Velázquez.

L’exposició El Joven Murillo mostra la producció primerenca del pintor sevillà i presenta més d’una quarantena d’obres, 25 d’elles procedents de col•leccions estrangeres de las que, a més a més, 16 de les obres són inèdites a Espanya i que pertanyen a l’etapa inicial de Murillo (Sevilla, 1617-1682), els anys que van des de 1640 fins 1655, concretament al període entre els seus 23 y 38 anys en els que Murillo es va formar com a pintor.

Entre els quadres que es mostren n'hi ha un que per la proximitat porto avui aquí. Es tracta de l’oli Sant Salvador d’Horta i l’Inquisidor d’Aragó, propietat del Museu Bonnat de Bayona, on narra un episodi de la vida del beat que visqué a Tortosa i a Horta de Sant Joan, on se’l venera. És una peça de dimensions considerables (178x190cm) on la figura del beat Salvador, de genolls, amb actitud humilíssima, s’enlaira per sobre de les demés figures del quadre amb una força pictòrica que em recorda el frare Francesc de La cuina dels àngels del Louvre.

http://www.museebonnat.bayonne.fr/

Convidats d'honor, al MNAC.

Contemplant l'escultura del monestir de Santes Creus.

Per la tarda al MNAC, per veure l’exposició Convidats d’honor, mil anys d’art català. Un, primer hauria de saber que pretenien els organitzadors de l’exposició ja que després d’haver-la vist he sortit amb la sensació de mans buides. No sé per què però esperava quelcom més contundent i sobre tot amb un altre criteri. De totes maneres s’agraeix veure algunes peces “eclesiàstiques”: retaules, altars, capitells, maiestes, crists i miniats que formen part del anomenat espoli cultural.

Les terres de l’Ebre, minsament representades per un dibuix autoretrat (quans en queden encara per vendre?) de Gimeno. Casanova Estorach no té prou categoria? I Agustí Querol? I Julio Antonio? En canvi ens porten de la Catalunya nord Maillol, i agraïm poder veure la seva Mediterrània, escultura en marbre, que va fer per al seu mecenes Harry Kessler que varem trobar en falta a l’antològica de La Pedrera. On són Clarà i Llimona?

Tot i així, sempre reconforta poder admirar qualsevol cosa de Fortuny i si és El venedor de tapissos encara més; contemplar els nacrats (malgrat la mala conservació d’una obra) d’en Tapiró; La Lucrècia de Damià Campeny (tot i que al costat de la finestra del Palau de la Llotja de Mar és el seu lloc idoni per admirar-la), val una visita; una escultura, de mesura mitjana, que em recorda els esclaus de Michelangelo, del monestir de Santes Creus... i poca cosa més que... recordi.

Els pintors de la Barcelona burgesa Casas, Rusiñol, Mir etc. estaven ben mal representats (els galeristes que deixen els quadres quina bona picossada s’enduran).

Mentrestant anàvem baixant per les escales del Palau Nacional, vorejant la font (quina llàstima que no funcionin des que es fa fosc), comentàvem que l’exposició en lloc de tenir comissari artístic el que sembla que tingui és comissari polític.

Maillol a Barcelona.

El riu, al passeig de Gràcia.

Anada a Barcelona amb amics per visitar les exposicions que hi ha a La Pedrera i al MNAC. Pel matí, a La Pedrera per admirar l’antològica dedicada a Maillol. Davant l’entrada el bronze El riu ens dóna la benvinguda que entre els vianants i les grans cues que es formen de turistes, com ja sol ser habitual, per visitar la casa de Gaudí, la seva contemplació és quasi bé impossible. Recordo el primer cop que vaig poder admirar-la, l’estiu de 1976, amb tota tranquil•litat, al jardí del MOMA a Nova York.

Ja dintre la Pedrera, al pati, ens esperava La Muntanya (1937), monumental peça fosa amb plom. L’exposició és un recorregut per la vida de Maillol on hi podem veure les seves primeres pintures, esbossos, dibuixos, cartrons per tapisseries i les seves primeres obres en terracota, que em recorden les tanagres, amb un punt pàrvul, de modelatge d’aprenent al qual se li escapen les formes. Hi ha una gran diferència entre L’Acció encadenada sense braços (1905), personatge androgin, que és una barreja de Grècia, renaixement i barroc i Mediterrània (1905), obra d’una serenor i rotunditat, sense exhibicionisme, que ens deixa endevinar cap on anirà l’escultura de Maillol. Entre totes les petites terrisses que hi ha destaco La Dina (1937) que és la llavor, el germen de la seva obra més original, madura i aconseguida: El riu (1938-1943).

La noia ajaguda (1921), monumental, de formes poc aconseguides descansa al cel obert i la podem veure des d’un dels finestrals.

Realment aconseguit trobo el Retrat amb barret de Renoir (1907); m’agrada El ciclista (1908) obra feta per al seu admirador el col•leccionista Harry Kessler, comte alemany, mecenes seu i “secretament homosexual”. De la resta, m’agrada la Pomona (1910) la més resolta del conjunt de bronzes de dones dempeus, juntament amb La nimfa sense braços (1930).

Finalment, els boixos que feia per il•lustrar els llibres que publicava l’editorial del seu mecenes són molt més explícits i tenen un lirisme i una decisió que no tenen la resta d’apunts.

Un, surt de veure l’exposició amb la impressió de que la voluntat té més força que el talent.

La ignorància i l'audàcia es donen la mà.

Bodegó d'estiu, oli/tela. Detall.

De Joubert, entre els molts dels seus aforismes amb els quals podem estar o no d’acord, per començar l’any, trio aquest que el translitero al món de la pintura: En pintura res no torna més imprudent i més audaç que la ignorància del temps passat i el menyspreu pels pintors antics.