Homenatge a Gimeno, oli
Moltes vegades X i jo, sense venir a compte, ens em trobat immersos en una conversa que es podria dir... pictòrica, o si més no fem repàs de com ens van les exposicions. Com ens van les ganes de pintar o de si treballem molt o poc. Parlem de que com funciona tal o qual galeria o de si hem vist l’exposició de la temporada. Si la conversa s’allarga parlem, potser, de com veiem el panorama pictòric a les Terres de l’Ebre i fins i tot, si ens animem, acabem opinant sobre tot el que de diví i humà té aquest món que en diuen de l’art.
D’aquestes converses sempre trec una cosa en clar: X és un home tranquil que té les coses molt clares i és coneixedor de les seves possibilitats i estima el seu ofici per damunt de tot. O el que és el mateix i dit amb altres paraules: un home que frueix i s’emociona fent el que fa.
Encara el recordo quan amb una afecció desmesurada, recent sortit de l’escola va tornar a Tortosa des d’on, ara sol, va començar un altre aprenentatge encara més difícil: ser ell, ser autèntic. Pintar a les Terres de l’Ebre sense la influència dels seus mestres. Anar despullant-se a poc a poc del que no era seu i anar vestint, també a poc a poc, la seva pintura, el seu art amb personalitat pròpia. I això no és una tasca fàcil. Només qui ha passat per un llarg aprenentatge acadèmic ho pot entendre. No és gens fàcil lliurar-nos de la poderosa i benefactora, i alhora llastrant, influència dels nostres mestres.
He dit que X estima el seu ofici. Si estigués parlant d’un altre pintor me’n guardaria molt i prou de dir ofici. Diria en tot cas passió o qualsevol altre eufemisme i sobretot, al pintor, l’anomenaria artista. Però dir que X té ofici és dir una veritat com un temple i sé que ell ho accepta sense interpretar-ho malament. Perquè tenir ofici, a part de dominar la tècnica, és estimar el que fem, posar-hi l’ànima, ser honrats.
Els qui hem triat la pintura figurativa per expressar-nos, ens hem sentit moltes vegades, i quasi sempre amb un to pejoratiu: té ofici. M’agradaria puntualitzar que la majoria dels que opinen això, mai han agafat un pinzell, ni saben el que és una valoració i creuen que el gris és el color burell o el marengo. És com una manera de dir-nos sí però no. De voler posar l’accent en que ara l’art pictòric va per altres camins o, si menys no, de dir només hi ha mans no hi ha cervell ni idees.
Els que pintem, no ho hem d’oblidar, i empro paraules d’un dels meus mestres, el poeta, crític i pintor Rafael Santos Torroella, pensem amb les mans.
En les èpoques actuals on tothom cerca l’ombra de les avantguardes i d’altres aixoplucs menys dignes és, al menys, xocant trobar algú que pinta com abans, es a dir com sempre, basant-se amb un ofici après a còpia d’escola i d’esforços. I no ho té gens fàcil qui tria aquest estil pictòric per poder expressar les seves idees, el seu sentiment, desenvolupar el seu jo.
A la república de les Arts, contràriament al que hom pot pensar, hi regne una aferrissada dictadura avalada, patrocinada i alimentada per la progressia militant. Pels defensors del concepte, dels qui literaturitzen la pintura i confonen literatura amb retòrica.
No es jutja amb la mateixa vara els diferents estils pictòrics. Mentrestant uns gaudeixen de màniga ampla, els que ens dediquem a la anomenada pintura figurativa (aquí també hi ha un error de concepte emprant aquest nom), rebem tot tipus de menyspreu i en un país com el nostre on encara sembla que estem en plena síndrome franquista, hi ha descervellats que tracen una línia divisòria, políticament correcta o no, segons el que un pinti. I el que és més indignant i humiliant és fer elucubracions sobre les capacitats intel·lectuals del pintor. L’estultícia d’alguns mitjans de comunicació fent d’altaveus del diletant de torn fan la resta.
El món de les idees sortosament sempre està en ebullició, mal aniríem sinó, però en el món de la creació plàstica es necessita quelcom més que idees. No n’hi ha prou amb el concepte i molt menys amb les intencions i si l’infern està empedrat de bones intencions imagineu-vos on deuen estar les dolentes.
“La idea per la idea ja no és suficient, allò material i tangible és imprescindible”, diu el pintor de Xerta i catedràtic Pere Falcó, amic i professor meu.
El que necessita el món de la pintura és ofici per poder portar els conceptes i les idees a bon port. Per materialitzar-les i, un cop encarnades, servir d’aliment per concebre noves idees i aquestes, en una cadena, engendrar noves obres. Els “ismes” tan de moda ja no s’aguanten i si algun agosarat intenta fer-ho podria ser que necessites Déu i ajuda per poder-ho aconseguir.
Em ve al cap un artista, escultor, habitual en els mitjans de comunicació i molt agafat a la mamella nacionalista que solia posar títols molt demòcrates i patriòtics a les seves obres. Si algú gosava criticar-li l’obra, ell pel seu compte titllava al crític de carca i estúpid per no entendre el seu llenguatge plàstic i de passada també li deia feixista. Matava dos pardals d’un tret. Bé, com deia, aquest “creador” es lligava la mà dreta i intentava dibuixar amb l’esquerra perquè així el seu “ofici”, la seva tècnica, no anés pel davant de la seva idea. Ja que ell era “creador” d’idees.
Amb això volem dir que un quadre, una pintura, en definitiva només pot ser considerada com a tal quan té entitat, quan en ella si conjuminen en perfecta harmonia tècnica i concepte. Que un no sobresurti a l’altre. Que el concepte, la intenció no ens vulgui emmascarar la ineptitud, ni que la tècnica encotilli o ofegui el sentiment, l’ànima de l’obra. Aquesta és l’autèntica tasca.
El pintor Ramón Gaya en un dels seus poemes dedicat a la pintura ens diu:
Pintura no es hacer, es sacrificio,
es quitar, desnudar; y trozo a trozo,
el alma irá acudiendo sin trabajo.
