Aforismes.

Esgrafiat en una boca de reg. Aldover.

A mesura que els actors es tornen dolents, el públic acudeix. Un mal actor atrau al públic com la carn passada a les mosques. Henry de Montherlant al seu Notes sur mon théâtre escriu, no exempt de malícia i raó, aquesta reflexió que podríem extrapolar a altres arts.

Dalí, malvadament i carregat de raó, va contestar això quan li preguntaren sobre els mòbils de Calder: el mínim que se li pot demanar a una escultura és que no es mogui.

Al pas que anem i per molt que tots cerquin l’originalitat com qui cerca el Grial, l’anomenat art contemporani és cada cop més uniforme; arribarem a no distingir l’obra de cap artista ja que tot sembla fet per la mateixa mà.

Pintant al Monestir de Sant Cugat.

Pintant a Sant Cugat, juny 1970.

Regirar calaixos sol reportar, apart d’ocupar una bona estona, sorpreses i records. L’any 1970, quan cursava 1r de Belles Arts, al tenir bona nota a Procediments pictòrics vaig aconseguir una beca per ampliació d’estudis a l’Escola de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès, que per aquelles èpoques estava ubicada a un lateral del preciós claustre del monestir i que dirigia el recordat professor Miquel Farré.

Tot un mes amb estudiants d’altres Escoles de Belles Arts d’arreu (els de Sevilla tan apassionats, els d’Amèrica del Sud tan coloristes); amb el company Tomàs Trullén (epd) de Tortosa, aplicant la tècnica del fresc en aquells murs centenaris. Gaudint de les classes al claustre o ajaguts sobre l’herba. Sons de guitarra i poesia i xerrades inacabables a la llum de la lluna. Avui, amb aquesta fotografia, fa que el record reneixi, sense melangia i curull de gratitud.

http://www.claustro.com/Claustros/Webpages/Barcelona/Claustros_SCugat.htm

Al mestre, punyalada.

Apunts del natural, llapis conté/paper.

En el món de l’art és un tòpic, una frase feta, que les nostres obres són els nostres fills i que un cop acabades s’independitzen i viuen una vida pròpia i així fins on un vulgui fent un paral•lelisme simple amb la vida familiar. Un, en canvi, creu que ha de ser tot el contrari: Un ha de ser fill de les seves obres però sense deixar de ser fill dels seus pares i no només per respecte als nostres mestres, sinó per no perdre el nord i per portar la contrària (i marcar diferències) amb els qui desvergonyidament i sense cap mena de pudor enalteixen: al mestre, punyalada.

El camí de l'art és llarg.

La pruna, detall. Oli/tela.

El camí de l’art és llarg i d’un sol recorregut, no té tornada. En canvi, veient l’obra d’alguns artistes actuals dóna la impressió de que ja estan de volta de tot... però sense haver anat en lloc; d’altra banda és una actitud ben típica d’aquestes terres.

Curar-se "por alegrías".

L'Ebre a Aldover, oli/fusta.

Fa una colla de dies que no estic gaire fi. Unes dècimes de febre em deixen abaltit. Per acompanyar les llargues hores d’inactivitat i sense ganes de fer res he buscat en el flamenc un reconstituent. La Niña de los Peines i La Paquera de Jerez són mà de sant sobretot quan les sento por alegrias. Tinc una gravació de la Niña de la col•lecció Manuel de Falla del 1922 amb una interpretació de Yo le dí un duro al barquero por pasar el Ebro a verte, que és per posar-li flors i espelmes.

A Jim, in memoriam.

Retrat de Jim, oli/cartró.

Com els antics jueus de Toledo

- els teus pares, tampoc fa tant,

van haver de fugir de Viena -,

injustament expulsats de la seva llar,

del seu poble,

del seu estimat Sepharad i

que passats cinc segles

encara guarden embolcallada

en lli blanc, la clau

de casa seva

- una casa que ja només existeix en el seu cor -.

Així jo guardo

el record de la teva memòria.

Les boirines de tardor.

La vall de l'Ebre des de casa.

Avui la vall del riu s’ha llevat un altre cop amb la boirina. I com sempre, penso amb el sendal de Bécquer. Tot i així avui el pensament se m’ha fet corpori. La broma no només seguia la llera del riu sinó que s’agafava als arbres i els embolcallava. Els arrodonia i només deixava endevinar la seves formes. Tot el paisatge tenia un punt escultòric que m’ha fet recordar les damas velatas, les puritas italianes, que tot i la seva blancor marmòria... tenen un punt d’ingravidesa.

En recordo una a Ca Rezzonico d’Antonio Corradini (1668-1752) realment magnífica, en canvi la de Nàpols, a la Cappella Sansevero en lloc d’amagar, velar mostra un cos quasi bé provocador, tot i que la titula La Pudicizia, amb un mugrons durs i marcats que em fan pensar amb les fotos que publiquen, certes revistes, de les models sortint de l’aigua amb la roba modelant el cos (nihil novum sub sole).

La mirada de Velázquez.

Retrat d'home, Velázquez. MET,NY.

El món de l’art celebra des de fa uns quans mesos i els diaris ho “esbomben com notícia cultural” la, diguem-ne, descoberta d’un nou quadre pintat per Velázquez. A un, li estranya que hagin passat tants anys i s’hagi necessitat de tota mena de tècniques modernes per arribar a confirmar el que per allà al 1917 un hispanista alemany, August Mayer, ja mantenia contra l’opinió d’altres amateurs.

El quadre, és el retrat d’un home i suposadament, és un esbós, una prova, pel retrat del soldat que surt a la part dreta de La Rendición de Breda i que crec que el supera amb escreix. De fet, en el món de la pintura, molts esbossos de retrats solen superar al retrat en si, perquè no queden tant refets ni llepats.

A un, després de tants anys, ja no li estranya que els experts puguin arribar a tal grau de ceguesa, però tractant-se de Velázquez és realment decebedor. Que dubtin d’obres d’altres pintors no és gens d’estrany però no reconèixer la mà del mestre, diu poc dels estudiosos. I si encara dubtaven de la pinzellada i els grisos del fondo, cóm dubtar de la mirada?

I si en tot cas fos obra d’algun dels seus alumnes, collons quin alumne que pinta com el mestre!

http://www.metmuseum.org/special/velazquez_rediscovered/images.asp

L'aquàtica bellesa del nenúfar.

El darrer nenúfar de la temporada.

La bonança del temps aquesta tardor fa que el jardí llueixi diferent. Fins i tot algunes plantes han avançat la floració o almenys l’han canviada. Des de fa una setmana les nadaletes ja estan florides i a més a més, el seu perfum ara és una mica més embafador que de costum. En canvi, en ple hivern és un aroma que em plau.

Els nenúfars encara aguanten i mostren la seva aquàtica bellesa.

Benet Espuny

Benet Espuny amb el pare.

Dilluns passat vaig anar amb el pare a veure al sr. Benet. Abans era ell qui sempre venia a casa, ara la seva salut ja no li ho permet. Tots dos són supervivents de la tan explicitada “lleva”. Curiosament, tots dos coincideixen en que tot el que fins ara llegeixen sobre el que va passar al front de l’Ebre, no s’ajusta al que ells van viure. Un, sempre a entès que els historiadors escriuen al dictat.

La conversa, com quasi bé sempre, ha girat entorn els records de Pàndols i Cavalls i després, mirant àlbums de fotografies i retalls de premsa amb articles sobre la seva obra i de les anades i vingudes de Benet per aquests móns de Déu. Per primer cop, vaig veure unes fotografies amb els dibuixos i la realització de les pintures que hi ha a l’església de la Reparació de Tortosa.

Em va donar una còpia de l’escrit que vaig fer, ja farà anys, a l’Estel, quan el Ministeri d’Afers Exteriors va fer una exposició dels becats de l’Acadèmia d’Espanya a Roma. Us en faig més de cinc cèntims.

Benet Espuny. Vista de Roma des de l'Acadèmia, oli/tela.

Acabo de rebre un catàleg magnífic. Està editat pel Ministeri d’Afers Estrangers, l’Acadèmia d’Espanya a Roma, l’Institut Cervantes i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani i serveix de presentació de les exposicions que s’han fet a Roma (octubre-novembre de 1999), Madrid (desembre 1999), i en aquests moments a Murcia. El seu títol: TRADICIÓN E INNOVACIÓN EN ROMA, pintores pensionados de la Academia de España 1949 1975.

Són unes 150 pàgines amb més de 50 fotografies en color i altres tantes en blanc i negre. El format és de 26x21, amb una portada desplegable de 80 cm. Una autèntica panoràmica. És una vista de Roma, feta des de l’Acadèmia i datada l’any1950 (encara que va ser pintada l’any 1952). És un oli sobre tela de 94x300 cm i porta la firma de Josep Benet Espuny.

Entenen el perquè d’aquest escrit per parlar d’un catàleg? Que entre tants artistes als qui està dedicat, alguns ja morts, altres amb un èxit comercial considerable, uns quants amb currículum polític, es triï l’obra de Benet Espuny gens amic de capelletes ni turiferari ni caudatari de ningú (disculpeu-me els termes eclesiàstics però, en una ciutat levítica com la nostra m’ha vingut com cullera amb fesol), vol dir que ha prevalgut per damunt de tot la qualitat, de fet, tret característic de l’obra d’en Benet Espuny. I qui estimem Benet Espuny i admirem la seva obra ens alegrem de tot cor.

Tot i així, les autoritats tortosines segueixen negant-li el pa i la sal i, han de ser de fora de casa els qui li donen el que per llei li pertoca: un lloc important en aquest, ara més que mai manipulat, món de l’art, en el qual, els polítics han reemplaçat els antics mecenes. Per altra banda, companys de promoció d’en Benet Espuny tenen a les seves ciutats nadiues tot el suport oficial que es mereixen (Manuel Vilaseñor té un Museu a Ciudad Real i, Andrés Conejo exposició permanent a Murcia). Es posaran mai d’acord els nostres dirigents per fer-li una exposició homenatge? Trobaran lloc i temps per fer-ho? O és que els nostres caps culturals no ho fan perquè, no és políticament correcte gastar diners dels contribuents en un home lliure, que ha passejat amb el seu art (no hi ha manera més noble i enaltidora), el nom de Tortosa per tot el món? Espero que a tots els hi caigui la cara de vergonya, quan un cop mort, vulguin retre-li homenatge. Visca la necrofília !

Mentrestant el poble de Tortosa li ret cada dia el seu homenatge: poques llars d’aquestes terres on s’apreciï la pintura hi manca una obra d’en Benet, sigui oli, dibuix o gravat.

Avui em ve a la memòria una sentència d’en W. Benjamin: “l’important en aquesta vida és aconseguir la glòria sense fama, la grandesa sense brillantor, la dignitat sense sou”.

Sr. Benet Espuny li escau que ni feta a mida. Li la dedico.

La vinya verge

La tentación de Santo Tomás de Aquino, Velázquez.

Aquests dies la vinya verge es tornassola i parets, tàpies, pèrgoles i parrals s’encenen. Tota la gamma de mangres s’hi aveïnen. El carmí de granza és el color per excel•lència de la transcoloració que la tardor produeix a aquesta enfiladissa.

Aquesta tonalitat porpra, cardenalícia, imperial em porta records de pintors italians: Tiziano, Andrea del Sarto, Tintoretto però en gran manera hi trobo la pinzellada, subtil, de Velázquez i hi veig La coronación de la Virgen, el faixíns dels retratats, especialment el del general Spínola a La rendición de Breda, el Conde-Duque de la Hispanic, el retrat de Felipe Próspero amb el gosset que ens mira de fit a fit, Inocencio X inquirint-nos, els peus del Crist crucificat, però sobretot és el color d’un dels àngels de La tentación de Santo Tomás de Aquino.

Velázquez, Picasso.

Dibuix que acompanyava l'escrit a l?Ebre Informes.

L’Ebre Informes del dijous 18 de març de 1982 em va publicar un escrit titulat: Velàzquez un artista aún presente. (Reflexiones en el año Picasso). Es celebrava l’any Picasso i els diaris se’n feien ressò. L’anada a Horta m’ha fet buscar entre la paperassa dels calaixos i ha aparegut el retall de diari tot esgrogueït. N’espicasso uns quants paràgrafs.

Picasso ho abastà tot, i tot ho pintà sublimment i va traduir per la gran públic (Picasso, malgrat molts, és un artista de masses) tots els gèneres, si és que podem parlar de gèneres pictòrics, fins que es va quedar sol, sol en l’immens panorama pictòric. La seva genialitat li jugà una mala passada.

La soledat convida a pensar, a recapacitar, a ordenar les idees, a mirar al voltant cercant una mà amiga. Velàzquez, li va oferir la seva, i... es produeix el miracle. Picasso, com si volés recórrer un cop més el camí, tornar a aprendre, agafar, recuperar el temps passat (que no pas perdut), ens tradueix, rescata, interpreta Les Menines.

És ben d’agrair que Picasso ens pintés les Menines, les fes quadre, ja que a les Menines no hi ha quadre. Tots els elements que constitueixen un quadre no hi són. Ni el dibuix, ni el color, ni la composició estan presents perquè per Velázquez, com per la seva pintura, el que és viu no té límits...

Velázquez mai va pintar Maribárbola, senzillament es va limitar a ensenyar-nos-la a veure amb tota la seva lletgesa... intrínsecament formosa “com una flor, com una flor un tant desproporcionada, a la manera, per exemple, dels gira-sols”, com tan encertadament ens diu R. Gaya, perquè la llum de Velázquez no és estètica, sinó... ètica.

A Velázquez no li importa l’estètica, l’importa la vida, per això les seves Menines és, són, una criatura viva, que té vida pròpia, que viu. Picasso, ens ha retornat les Menines quadre, com a gran pintor que és, potser mogut per aquesta mena de nostàlgia del que hauria d’haver sigut i no va ser.

I succeeix el que havia de succeir: tota aquella martingala de personatges (necessaris al voltant de l’art), celebren, aplaudeixen, elogien, valoren, taxen, posen preu al senzill acte d’humilitat de Picasso com si es tractés d’un nou invent. Res inventat, res de nou, simplement un altre esser viu, la vida engendra vida, sorgit de la... Vida.

Mentrestant, Velàzquez, protagonista viu, menina pura, continua sent indulgent amb els agosarats, amb els genialment agosarats.

Les flors de la ceiba.

La ceiba del jardí

La tardor, a segons quins llocs vesteix el paisatge de color; a les nostres terres, ajudada pel vent, el despulla. Després de les darreres ventades la ceiba, que ha perdut totes les fulles, encara manté unes flors que desafiants, sembla que vulguin negar-se a dir adéu a la calor i deixar pas a l’estació dels freds.

Picasso torna a viure a Horta.

Horta de Sant Joan des de Sant Salvador.

Anada a Horta, amb la Paquita, per veure l’exposició: Picasso. Amics catalans de joventut. Una molt digna exposició, sense pretensions, ben muntada i que es veu i s’admira com si fos un joc: qui és qui? i que a més a més ens reafirma en la idea que ja teníem de Picasso: una persona dotadíssima amb una intel•ligència gens comuna i un gran sentit del humor.

La col•lecció de dibuixos fets amb tota mena d’estris i tècniques i suports revelen una alegria de viure inusual per l’època i en altres artistes i admirant-los podem fer un recorregut per tota la història del dibuix però amb el segell del mestre. Alguns dibuixos, amb traces de caricatura, estan fets d'una manera irreverent sense perdre el respecte al retratat. Tota la força de la joventut de Picasso és palesa en aquests retrats dels seus amics.

El llibre-catàleg editat per a l’ocasió és una petita joia.

Hem acabat la tarda admirant la solpostada des de Sant Salvador.

http://www.centrepicasso.cat/home.html

Quan un contempla... es buida.

Al museu R.Gaya, Múrcia.

L’art no es pot manifestar de cap de les maneres davant de gent que no tingui aptituds contemplatives. No obstant, l’art pot estar sense manifestar-se, no li cal manifestar-se per ser. És a través de la contemplació que podem arribar a quelcom tan íntim, tan tancat, tan recòndit. La contemplació és la via, el llenguatge que ampra l’art per poder manifestar-se i ser reconegut per certes persones, certes ànimes, ja que no totes les persones que miren saben veure, ni molt menys contemplar. Només a través de la contemplació podrem a arribar a descobrir. I l’art és, sense cap mena de dubtes, un descobriment... personal.

Quan un contempla... es buida. I aquest buit s’anomena receptivitat que no és altra cosa que una entrega, una entrega que no és altra cosa que una acceptació, un acolliment, una rebuda.

Terres de fang.

Lluents al delta, nota de color. Oli/fusta.

He rebut de l’Ajuntament de Deltebre el llibre que recull l’edició dels XIIIè i XIVè Premis Literaris Terra de fang, dels qual vaig formar part del jurat de poesia i de prosa respectivament.

Això, m’ha fet recordar la presentació que vaig fer per entregar el premi de poesia.

L’home des que s’inventà l’alfabet no ha fet altra cosa que aprendre a parlar. Una vintena i poc més de lletres, i entre elles una misèria de vocals, que col•locades com en un joc, ens han ensenyat a parlar. Les lletres, com si poséssim les notes en un pentagrama, no fan altra cosa que sonoritzar-se, harmonitzar-se, musicalitzar-se i elevar-se per nomenar, batejar no només les coses, els éssers, els elements sinó les idees, els sentiments.

L’home, entre totes les coses que pot fer, escriu. I és clar cadascú té el seu to. I diem to perquè sinó hi ha to només hi ha... escriptura. És a dir, treball manual, d’amanuense, d‘escrivent, de “pendolista”. Perquè l’escriptura és converteixi en literatura és necessita quelcom més que contar les coses amb correcció, claredat i amenitat; això no és literatura, sinó redacció. Escriure és l’artesania, si em permeteu emprar aquest nominal, més subjectiva que existeix i no hem de fer trampes ni garrames amb l’objectivitat, que curiosament és el que falseja més coses. Deixem l’objectivitat pels escriptors a sou.

Hem de tenir una bona oïda pel idioma, per poder copsar, retenir les paraules-notes adients i deixar-les anar que una altra oïda finíssima, entendrà el llenguatge.

Per escriure doncs, no necessitem una bona mà, sinó una bona oïda.

Si féssim cas a Paco Umbral, ens hauríem de creure que la literatura no és res més que la memòria sotmesa a la gramàtica; una frase brillant i maliciosa. Llavors hauríem d’acceptar que la poesia és el sentiment que és revolta i sotmet a la gramàtica.

La poesia és fidel als estats d’ànim, n’és un reflex ; és per això que ens arriba al moll de l’os i ens emociona. Però no ens hem de confondre: una llàgrima o un record no és poesia. Tampoc o és una confessió. Per això la sinceritat no constitueix un valor suprem en el poema. Sí en canvi, l’autenticitat de la creació, que encara que no la contradigui, no és pas la mateixa cosa.

Aquesta es una reflexió que Santos Torroella ens fa a la seva Poètica in Nuce: La poesia comença quan el dolor viu, la llàgrima viva, el record emocionat, han començat a ser, com en un stendhalià procés de cristal•lització, quelcom diferent: forma necessària, expressió autònoma i lliure. És per això que la poesia ens plagia. I perquè ens plagia? Perquè ens diu, ens mostra, ens descobreix a nosaltres mateixos. Ens despulla els sentiments i els posa en lletra. Quants cops no hem llegit una poesia que hauríem volgut pròpia i on ens hi hem vist reflectits?

La poesia ha de tenir el que en la llengua de Cervantes s’anomena: "llaneza, llaneza expresiva", tal com deia maese Pedro al seu escolanet, al capítol XXVI de la segona part de El Quixot: “llaneza muchacho, no te encumbres, que toda afectación es mala”. i on no hi arriba amb l’estil literari hi arriba amb el sentiment. Perquè com ens recorda també Cervantes: "quién sabe sentir, sabe decir". Però el poeta ha de tenir cura de no dir-ho tot, només el que cal, el que és essencial perquè essència és totalitat, mai detall acumulat; centre, no dispersió. El poeta, ha de convertir les seves limitacions en art.

Dos grans creadors francesos, d’una intel•ligència única, coincideixen en el que podríem considerar una “boutade” sinó hi hagués aquell punt que fa que mirem les coses d’una altra manera. “Cada cop dono menys valor a la intel•ligència” diu Proust i en Cocteau sembla que ho reafirmi dient: “Ens hem de curar de la intel•ligència”. Molt millor la intuïció, el sentiment, l’instin que ens dóna la vida.

I poca cosa més perquè com quasi sempre la majoria de vegades menys és més. El mínim per dir el màxim, estar ben arrelats per poder elevar-nos i sobretot com deia J.R.J.: "La transparencia Dios, la transparencia".

 

El delta en grisos, oli/fusta.

El jurat, després de llegir els quasi quaranta poemaris, va triar el guanyador per unanimitat.

El jurat, vol remarcar l’aparent senzillesa del poemari presentat en forma de haikús on l’autor amb un llenguatge planer ens porta, seguint la tradició del haikú, a fer un recorregut pel ¿delta? En aquest cas un delta personalíssim i alhora genèric, i ens el mostra amb una visió interioritzada i contemplativa on la metàfora ens la dóna moltes vegades el Kigo, el mot estacional, essencial en aquests versos, i que ens fa de guia en aquesta visita, onírica, cristal•litzada i poètica.Un delta viu, canviant depenent l’època de l’any però sempre sobri, horitzontal, minimalista... oriental i transparent.

El poemari premiat porta per títol: Camins a vora l’aigua, i n'és l'autor: Josep Fàbrega Selva.

Retrat de la mare.

Retrat de la mare, pastel/paper.

L'amor o la “cristalització”, segons Steandhal, si és real augmenta amb la distància i l'absència.

La mà que pinta i fa música.

Concert a Central Park (Homenatge a Bernstein) Díptic.Oli/cartró.

Avui, tornant a casa, fosquejant, el cel mostrava tota la seva bellesa. De sobte, el color ha començat a moure’s: un vol d’estornells ha omplert la solpostada de música i ritme. M’he parat i he estat una estona contemplant-ho. Els ocells, tots a una, com impulsats per una mà creativa, anaven pintant formes sobre el cel. Hi havia un ritme pictòric en el seu moviment, com també hi veia, hi intuïa, un ritme musical. Tant podien seguir el ritme d’un pinzell com la batuta a la mà d’un director d’orquestra.

En arribar a casa, un cop alleugerit de passar tot el dia fora, m’he assegut al sofà i he posat la tele per veure les notícies; prement el comandament ha sortit un canal en lloc d’un altre i quin encert! un documental dedicat a Karajan. Al moment ha sortit la imatge que una hora abans m’havia deturat i el director comentant com el meravellava el moviment de l’aire i el ritme que seguien els ocells volant i zigzaguejant com si seguissin una mà invisible. I la càmera enfocava el vol dels ocells i les mans de Karajan que semblaven, ocells elles, donar forces a les aus.

Acabant el documental ha sortit Bernstein. L’han presentat com el seu pol contrari, l’antítesi, però aconseguint els mateixos resultats. Possiblement, tots dos aconseguiren els mateixos resultats però per mi Karajan és Beethoven i Bernstein és Mahler.

I no he pogut evitar la nostàlgia. Als anys vuitanta, vivint a Nova York, vaig tenir el privilegi d’assistir a un assaig de Bernstein on vaig comprovar que només on hi ha disciplina i talent pot sorgir la passió. D'aquella experiència en vaig fer una sèrie de pintures.

El Prado

Una de les visites al Prado.

No fa pas gaire, em vaig trobar amb la filla d’un amic que ja ha acabat la carrera d’Història de l’Art. Durant els minuts que va durar la nostra conversa em va donar a entendre que estava preparant un màster sobre art contemporani, que no li agradava la pintura i que durant els anys que va està estudiant la carrera a la universitat mai va entrar a cap museu ni va visitar cap galeria d’art.

El que sí va afirmar, categòricament, és que no havia visitat “encara” el Museu del Prado (tot hi que el tenim a un cop de pedra). Això, em va fer pensar en una llicenciada que arbitra per aquestes terres que, un dia compartint xerrameca em va fer saber que encara no havia tingut temps per visitar El Prado, tot hi que havia estat a Madrid per visitar Arco i el Reina Sofía.

No visitar el Prado (qui diu El Prado pot dir qualsevol altra museu que pugui fer-li ombra), respon a les directrius de les pedagogies actuals? A una pauta de les noves escoles? A una opció política? A un intent d’evitar contaminació... malentesament clàssica ?

Desgraciadament, no visitar el Prado, és ja un senyal d’identitat d’aquestes generacions filles de les reproduccions, les diapositives i ara de la Internet.

De l'art i els artistes.

Préssec mossegat, detall. Oli/tela.

Seguint l’estela de W. Benjamin en el seu article The Work of Art in the Age of Mechanical Reproduction, on denunciava que la reproducció artística allibera l’art del ritual de l’autenticitat, John Berger, pintor, escriptor i crític d’art ens alerta de que “l’obra d’art, és envoltada d’una atmosfera de religiositat completament falsa i que les obres d’art són analitzades i presentades com si fossin relíquies sagrades”.

Això era al segle passat, ara les autèntiques relíquies sagrades són els artistes als qui no es pot contradir ni objectar sota perill d’excomunicació... laica. Per entendre’ns: és políticament incorrecte i sobretot denota una manca escandalosa de cultura... contemporània?

Les pintures mediocres guanyen reproduïdes.

Estudi de color, aquarel·la.

Quan vaig començar a fer exposicions, vaig haver d’endinsar-me en un altre món: el de la reproducció. Sortosament, a la impremta on em feien els catàlegs em deixaven tafanejar i sobretot participar en la impressió cosa que em va facilitar molt entendre el perquè d’un dels pitjors mals que afecten al actual món de l’art.

El tenir que treballar amb reproduccions em va portar molts disgustos, ja que mai sortia el color com era desitjable però, com totes a les coses, hi vaig trobar el seu costat positiu.

Un quadre, una pintura bona reproduïda, per qualsevol mitjà mecànic, perd qualitat. Una pintura mediocre en fotografia guanya. Aquest és el gran mal de l’època actual: degustar, fruir, admirar l’art a través de reproduccions i el que és pitjor, i imperdonable: estudiar-lo, catalogar-lo i parlar-ne ex cathedra.

La bellesa és on l'ull reposa. J. Brodsky

L'Assut a Xerta, oli/fusta..

J. Brodsky, ens diu que la bellesa és on l’ull reposa. Podríem afegir que l’ull mai reposa, s’amansa i en el seu amansiment hi té que veure la bellesa.

Què imita la música?

Amb Leonardo Balada en una de les seves visites a Tortosa.

Ahir vaig anar de compres. Bartoli, Villazón; una raresa de Hildegard Behrens, un dvd de la producció de Zeffirelli pel MET de Turandot, que vaig veure quan es va estrenar i que tenia en vhs versió americana, ja impossible de gaudir-lo i l’òpera Cristóbal Colón que Leonardo Balada va compondre per celebrar el 5è centenari del descobriment d’Amèrica.

Recordo, que durant aquells anys L. Balada venia prou sovint i sempre que podia s’escapava cap a Tortosa per passar el dia amb el seu gran amic Benet Espuny (la darrera vegada farà uns tres anys). Durant un dels dinars que compartíem, tots en família, Balada es queixava de que ell hauria preferit Arrabal en lloc de Gala pel llibret de l’òpera. Però no va poder ser, la política és la política.

L’òpera, que està gravada en directe, no m’ha desplagut com quan la vaig escoltar per primer cop quan va ser estrenada al Liceu (potser aquell muntatge avorrit va ajudar-hi), tot i així de Balada prefereixo el Concerto for Piano, Winds, and Percussion, la Steel Symphony amb Lorin Maazel dirigint la Pittsburg Symphony Orchestra i Analogías amb N. Yepes.

http://www.naxos.com/composerinfo/Leonardo_Balada_24784/24784.htm
http://www.andrew.cmu.edu/user/balada/index.htm

L'opinió dels amics.

Exposició al Centre del Comerç, Tortosa.

Un, ha notat que els amics ja no mostren tant interès com abans amb el que pinto. O al menys així ho interpreto. Potser pensen, i no els manca la raó, que amb l’edat que tinc ja he de tenir la mà destra i sobre tot les coses clares.

Quan vaig començar a pintar i a exposar les seves opinions respectuoses, acurades, personalíssimes sempre les tenia en comte i m’ajudaven a aclarir conceptes, solucionar problemes, mantenir-me alerta, no perdre el nord. Darrerament, seran els anys, es limiten a mirar l’obra i el silenci acompanya una gesticulació, ja familiar, d’acceptació, d’assentiment, de complaença.

Si quan començava vaig necessitar de les seves crítiques, ara en plena maduresa, camí d’una edat provecta trobo a faltar les seves opinions, els seus judicis que, paradoxalment, és quan més els necessito, tot i que no em plaguin.

L'art d'escoltar.

Nu femení, llapis/paper.

Diuen que Marlon Brandon va definir un actor com una persona que no t’escolta a no ser que estiguis parlant d’ell. Podríem, com no, fer-ho extensible al món del art i ens quedaríem estupefactes de comprovar com n’és de certa aquesta afirmació.

De l'originalitat en l'art.

Bodegó de tardor, detall. Oli/paper.

Si l’originalitat era l’únic propòsit que, fa una colla d’anys, guiava als components de la república de les arts, ara asseguraria que ha perdut valor i els artistes de la nova fornada sembla que només cerquen o l’acudit o la "boutade" i la seva principal motivació diríem que només sigui la provocació o el remoure consciències laiques.

L’art convertit en una nova religió, tirànica, que excomunica fins i tot als qui no la practiquen. Com que ara el darrer fi de l’art contemporani ja no és crear bellesa sinó llibertat és per això, que té un afany moralitzador i molts artistes actuen com predicadors o gurus. La joventut, també n’és un valor afegit. Sempre hem enyorat Rimbaud.

Sobre la creació.

Els nenúfars del llac, NJ, oli/tela.

La crítica, el degustadors, els amateurs elogien molt la rauxa i la passió en tot el que comporta la creació artística, fins i tot bocabaden davant el que anomenen trempera i és clar cap cosa de les tres te res a veure amb l’art.

L’art, només es sustenta, només es dóna a conèixer quan hi ha un receptor (el creador és un receptor) que no te res a veure amb la rauxa, la passió ni la trempera ja que aquestes tres, diguem-ne tares, són les que calen per fer artefactes, articles i andròmines.

L’obra d’art no pot ser mai fruit d’una febrada.

A l'escorxador de Tortosa.

A finals del setanta i principis dels vuitanta solia anar a pintar al mercat, sobretot al del peix i a l'escorxador. Tots els apunts que vaig fer durant aquella època tenien la inocència de l'alumne que ja ha acabat els estudis a la Facultat i que comença a caminar sense ajut.

Aquests dies, fent neteja, he trobat un catàleg on hi reproduïa uns dibuixos fets a l'escorxador i un, diguem-ne, poema dedicat a un mul que estava esperant ser sacrificat i, que vaig publicar juntament amb uns altres degut a la insistència del qui va ser el meu professor-tutor a Belles Arts: Rafael Santos Torroella.

Avui, superada la inocència, ho trec del calaix dels records i ho faig present.

A L’ESCORXADOR DE TORTOSA

Tu i jo sols
dins d’aquell estable,
només la llum, que tu intuïes i aquella olor a sang
únics testimonis immutables.

De tant en tant
per la finestra,
hi treia el cap, curiós, xafarder, un brivall
de petits ulls feréstecs.

Endevines el que faig
em sents bellugar l’eina,
i tu sense moure’t, mansament, natural,
em facilites la feina.

Saps que la vida
avui et fuig,
i a canvi de la meva companyia, noble animal,
m’ofereixes un dibuix.

El capvespre és l'hora de la pintura. Ticià.

La tumbona de la terrassa, NY,oli/cartró

Aquest capvespre la solpostada ha estat acompanyada d’unes torrellades quasi bé d’altar barroc. El sol, que es filtrava entre la nuvolada il•luminant Mont Caro, donava un ambient religiós, gosaria dir catòlic, a tota la vallada. Mas de Barberans, al fons, lluïa com una moneda i per un moment m’ha fer pensar que podria ser el lloc elegit per poder tancar els ulls i ...començar a veure-hi clar.

Amb crepuscles així és fàcil entendre perquè Tiziano deia que el capvespre és l’hora de la pintura i és clar, ens fan avorrir i rebutjar les postes de sol acolorides, turístiques i kitch amb que l’actual cultura de masses i de la imatge ens enterboleix la vista i els sentits.

El temps també pinta.

Bodegó amb prunes, oli/tela.

Algú digué que el temps, amb la seva pàtina, també pinta i no es va equivocar, però el temps només ajuda als mals pintors.

És per això que els pintors hem de procurar, dia rere dia, que la pintura guanyi en matisos i valors. Afermant-se en concepte i tècnica i sobretot... aprimant-se. Hem de tenir molt clar que en pintura, com gairebé quasi tot, menys és més. Poques pinzellades, ni una més, i si fos possible, les justes... menys una.

Sobre el color.

Aquest estiu treballant a l'estudi.

Si l’any 1835 data en la qual el químic George Field va publicar el seu tractar sobre el color Cromatografia (en 424 pàgines donava informació sobre les propietats dels colors i la utilització que n’havien fet i feien els artistes dels pigments), ja en advertia que l’ús i l’abús dels colors en l’art modern donaria per escriure un trist capítol, revelador d’una gran ignorància, i d’una indiferència encara major, que no hauria escrit en els temps actuals?.

El color, com la música, no es pot explicar amb paraules i només pot arribar als nostres sentits de manera directa, sense intermediaris. Tot hi que cada color te un nom aquest no li serveix de res. Aquest nom, en canvi, si que serveix per qualificar i nombrar el mineral, el vegetal o l’animal del qual s’extrau el... pigment.

El pigment es pot catalogar, numerar, etiquetar; té textures, olors, aparences i noms atractius i evocadors, en canvi el color és inabastable. El pigment te cos, el color... ànima.

Tot hi així el color te un llenguatge, l’ampra, en fa ús i aquest consisteix en quelcom tan senzill i alhora complex com aprendre a veure.

D'aquells dies recordo...

Tortosa ha celebrat les seves festes patronals de la verge de la Cinta. Farà uns mesos, l'amic X va demanar-me que fes un tema per representar l'Arxiconfraria que presideix durant aquest any. Vaig anar uns quans dies al museu de la catedral per dibuixar i prendre apunts de la imatge de plata que tenen de la verge. A partir d'una dotzena d'esbossos i notes de color vaig fer el cartell que em va demanar.

D'aquells dies, recordo la llum que entrava pel gran finestral que dóna a la porta d'olivera que nofeia altra cosa que magnificar el silenci de l'estança. I la figura menuda de la verge, a contrallum, retallant-se amb la vidriera, mostrant el seu perfil gràvid; i les mans.

Les mans, que tenen la forma del batec del cor.

Un quadre no està mai acabat del tot.

Bodegó d'estiu, oli/paper

Ens coneixem des de fa un bon grapat d'anys i quan ens trobem, com els vells amics, reiniciem la conversa que vàrem deixar interrompuda. Avui, per mitjà del seu fill m'ha fet arribar uns escrits seus que ja coneixia de viva veu un dia que, després de trobar-nos a una exposició, fent petar la xerrada me'ls va recitar.

Em prenc la llibertat de penjar al blog aquests versos que crec que són l'essència d'una actitud i una forma d'entendre la vida, però sobretot crec que la reflecteixen de la manera més transparent.

.

Un quadre no està mai acabat del tot,

ni en un poema hi caben les paraules;

un mocador no eixuga totes les llàgrimes,

ni en una abraçada hi cap tot l'amor.

.

És la meva manera de donar-te les gràcies.

"Ríos de luna verde..."

L'Ebre, tardor. Aquarel·la

Aquestes nits de lluna, la vall del riu des de casa sembla ingràvida i l'aigua, en la seva quietud, agafa reflexes metàl·lics. Tot i que la memòria ja no és el que era en nits com aquestes recordo alguns versos de JRJ:

.

La luna llena pone sobre el mármol sombrío
su blanco terciopelo de nardos y jazmines...
Parece que en su rayo, como en un dulce río,
vienen, muertas, las flores de todos los jardines...

Juan Ramón Jiménez, és un dels poetes, possiblement perquè a la seva adolescència va pintar, que més empra un llenguatge colorístic. La seva poesia nombra tots els colors, és més sembla que per a ell poesia i color tinguin la mateixa ànima.

"Venceréis, pero no convenceréis".

Miguel de Unamuno

Unamuno, home gens comprès i darrerament criticat per una colla de tontos sense identitat i algun altre bocamoll de ploma lletraferida, quan parlava d'Espanya i els seus polítics deia: los hunos y los otros.

Parafrasejant-lo, podríem dir que en el món de l'art el que hem de procurar, i sobretot aconseguir, és ser com ell va ser: decent sense haver de triar ni de posar-se al bàndol ni dels huns ni dels altres.

Tota obra filla de l'arravatament és pedestre.

Estudi de color, oli/cartró.

Per escriure poesia, sobretot amorosa, el pudor i el sentit del ridícul han de funcionar com a forma de lucidesa. Un poema no pot ser un ingenu desfogament sentimental, ha d'aspirar a quelcom més, cercar una veritat general, diu en una entrevista el poeta L. García Montero i acaba dient: per escriure un bon poema no n'hi ha prou amb sentiment, hem de despertar aquest sentiment als lectors.

Què dir de la pintura? Podem trasplantar aquestes opinions al món pictòric? Sense cap mena de dubte. El pintor no pot deixar-se mai arravatar ni pel sentiment ni per la tècnica ni pel tema... ni per les modes sinó que ha de cercar quelcom més, personal i general alhora, que faran que la seva obra sigui única.

Tota obra filla de l'arravatament és pedestre.

La ignorància il·lustrada.

Solpostada amb Mont Caro al fons.

En un dominical o en un altre lloc vaig llegir sobre la importància d'educar la sensibilitat artística. El filòsof, com sol fer, ni afirmava ni negava i acabava fent la típica pregunta: Podem reconèixer verdader valor educatiu a l'art?.

Possiblement sí, però això no impedirà que hi hagi mala educació artística i sobretot que sota l'escut de l'art, l'exquisidesa, la sensibilitat, el bon gust s'hi amaguin altres intencions espúries.

Les arts i el comerç.

Exposició a l'Hospitalet.

Un dia, un amic pintor va ser convidat a fer una exposició a la Cambra de Comerç i em va demanar que li fes la presentació. Recordo que vaig acabar-la dient: Des de molt antic els pobles progressen quan el comerç i les arts caminen plegats. Al déu Mercuri li agradava la companyia de Minerva. De la mateixa manera que a Grècia, Hermes compartia amb Atenea.
Han passat uns quans anys, i aquí, a aquestes terres, el que vaig “deixar anar” com un desig a imitar, només s’ha quedat com un desig.

El mercader de Venècia.

El "mercader" a Venècia. La Ca' D'Oro.

A la república de les arts, que és de tot menys república, sol passar quelcom semblant al que passa amb l’obra El mercader de Venècia de William Shakespeare. Shylock és, equivocadament, segons l’opinió del públic, el mercader. El mercader en canvi és l’heroi: Antonio, al qual, fins hi tot se li nega el protagonisme. Però la gent que, suposadament coneix, ha llegit o ha vist l’obra es nega a acceptar, quasi bé entossudiment no exempt de certa ignorància, que Shylock sigui només un prestamista i... l’eleva de categoria fent-lo mercader.
De totes maneres, en aquest nou repartiment de papers, hi ha també, un cert menyspreu, un cert rebuig cap a Shylock. Si és jueu ha de ser mercader i si és mercader no pot ser gaire bo.
Tot molt trist, tot molt arrelat.

L'art de l'instant

Reflexes a l'Ebre.

L’ull polifèmic i ortopèdic de la càmera necessita l’ull de l’artista per poder captar el moment únic i irrepetible, instantani, màgic, que serà copsat i retingut per sempre d’una manera personal i el que és important, viva.
Tota la resta no és res més que manipulació, o per emprar una nova paraula: photoshop.

L'art de la fotografia.

Sta. Maria della Salutte, Venècia

Massa sovint, darrerament, quan visito alguna exposició de pintura tinc la impressió de veure una exposició de... fotografia. I la pintura no és fotografia; és una altra cosa. Ni més ni menys: diferent. Si la pintura és l’art de la creació la fotografia és l’art de la captació. I només poden confluir en els resultats quan aquests són autèntics, sinó no podríem parlar d’art.
Si en els seus inicis la fotografia bevia de les fonts pictòriques, ara dona la sensació que la pintura ha envaït el terreny de la fotografia. Un té la impressió que als quadres se’ls ha donat una composició, un enquadrament, fotogràfic, quan no, que han estat “copiats directament” d’una fotografia. I una fotografia és un instant mentre que una pintura és una successió d’instants. Per això, els resultats queden coixos, minsos i... mimètics.

Les ipomees.

Tarongerar a Aldover cobert per ipomees.

Passejant per baix a la via verda, un pot gaudir de l’horta d’Aldover. Els tarongerars, els que es conreen, solen mostrar la seva fulla fosca i llustrosa; alguns encara tenen el fruit per collir i estan il·luminats pel color de les taronges o mandarines. Els que estan abandonats la malesa se’ls menja i l’herbassar ho envaeix tot.
Pels vorals de la via hi creixen enfiladisses, sobretot ipomees. En alguns llocs els seu creixement és tan espectacular que ja ha cobert els tarongers. L'ipomea, ho entapissa tot i va creant formes capricioses, verdaderes escultures vegetals que animen i fan la caminada més distreta. El Puppy de Jeff Koons, al Guggenheim de Bilbao, estaria la mar de feliç entre la blavor de les ipomees.

Notes de paisatge.

Reflexes a l'Ebre, oli/fusta.

Les notes de paisatge, aquestes petites notes fetes a plain-air, hem de procurar ajustar-les al màxim però sense enfarfegar-les. El paisatge ha de ser vist, viscut i sentit in situ, que ens emocioni i després traslladar-lo a la tela procurant captar de primera impressió allò que només el pintor pot veure. Un cop a l’estudi, deixant que la tela reposi, com els pagesos d’aquestes terres deixen que tot s’assaoni, estudiar-la i procurar, si podem, arrodonir-la. Només així poden, després, convertir-se en obra acabada. I mirar, mirar i mirar perquè la mirada pinta més que un pinzell.

Ens passem la vida conreant la ceguesa.

De Velázquez, retolador i aigua.

De Hamlet tothom espera l’inici de l’acte 3r. A la 1ª escena hi ha el seu conegut monòleg que fa que qualsevol auditori deixi de respirar per una estona i que fins hi tot, és clar que exagero, fa que se’ns pari el cor.
Després, entra Ofèlia a escena i comencen els retrets mutus. Where’s your father ? On és el teu pare? li pregunta Hamlet. At home, my lord li contesta (a casa, senyor). I a continuació Hamlet li amolla la que per mi és una màxima que hauríem de seguir la majoria de la faràndula artística: Let the doors be shut upon him, that he may play the fool nowhere but in’s own house. (Doncs tanqueu-li les portes, perquè així només pugui fer l’imbècil a casa seva).

El color està en l'aire.

Detall, oli/tela.

La pintura figurativa, darrerament, cerca, obstinadament, una originalitat de pinzellada i de color, quan no de matèria. I la originalitat no es cerca, no es pot anar a trobar-la a un lloc o altre ans tot el contrari perquè és d’on venim, no on anem. L’originalitat és l’origen no la meta; origen real, autèntic que és tot el contrari de... novedós.
I el color? Quin entossudiment de buscar el color de les coses; les coses no tenen color en tot cas el reflecteixen. És en l’aire on es troba el color.

L'art és pura vivència

Pintant, des de l'embarcador de l'hotel.

Llegeixo Vida veneciana de William Dean Howells, un diplomàtic americà que quan tenia 24 anys va ser enviat de cònsol a Venècia i allí hi va romandre quatre anys (1861-1865). El pròleg és d’Henry James, amic seu i autor del llibre Italian Hours (en castellà Horas venecianas), on escriu sobre Venècia.
Al capítol primer, que ampra com exordi, ja s’intueix de la manera que el llibre anirà desenvolupant-se i un, se sent feliç d’encertar-la. L’autor, ens fa un símil com espectador d’una obra de teatre a la que va assistir des del prosceni, amb el que serà el seu llibre sobre Venècia. Des del seu particular punt de vista, des del prosceni, va poder veure no només al desenvolupament de l’obra, sinó tot el que ocorria darrera l’escenari i que malgrat veure “el costat més pobre del teatre veient la vulgaritat de les pintures i la irrealitat dels decorats...tot i veure la manipulació de la maquinaria, malgrat la seva inevitable turpitud, l’obra no va perdre ni una engruna del seu encant i que la va gaudir al màxim”.
L’autor, que possiblement havia llegit Stendhal, ens dóna un punt de vista molt més personal i íntim de tot el que, des del seu lloc privilegiat, Venècia li oferia.
“Al regne de la bellesa hi ha una democràcia perfecta i qualsevol cosa ens pot agradar tant com una altra encara que aquesta tingui un origen més baix o una composició més humil”. Una del les moltes frases del llibre que subscriuria.

El teatre no es fa per contar coses sinó per canviar-les

Amb Juanito i Maria

Setmana distreta. Dimecres el matrimoni X, després de tants anys. Dijous, X amb la seva dona. X és pintor i cosa estranya, en aquestes terres, va per lliure; això vol dir que pinta, que treballa i que cerca honradament la seva parcel·la d’autenticitat. Possiblement, ja l’ha trobat perquè la seva conversa mesurada, pausada... calmada mig ho dóna a entendre. La seva dona, amb qui vaig coincidir uns anys a l’Escola d’Art de Tortosa, no va de res, ni d’artista consort i això encara s’agraeix més. Hem quedat per a veure’ns de nou un cop tornin de viatge.
Divendres al matí una altra visita, per fer petar la xerrada, del matrimoni X; ell és ceramista. Em van portar un collitó (un cistell) ple de verdures del seu hort, llustroses com ceràmiques envernissades, de faiança i figues que invitaven a pintar-les.
Ahir, van venir a passar el dia Juanito i Rosa amb la Maria. Tenien de passar el cap de setmana però un inoportú constipat de la Rosa ho va reduir al diumenge. Després de dinar varem picotejar El Rei Lear amb Ian McKellen, que Fernando va portar del seu viatge a Londres, per meravellar-nos de la dicció i la pronuncia; gaudir del autèntic paladeig del text.
Després, ja de peus a terra, varem estar llegint, assajant, buscant el to per intentar posar en peu L’informe per a una Acadèmia de Kafka que m’agradaria fer per finals d’any i així acomiadar amb els alumnes l’any Darwin.

L'equilibri sempre, en tot.

Apunts del natural, llapis Conté

Llegint les Sàtires d’Horaci hi podem trobar sentencies com aquesta: Els necis, quan tracten d’evitar un vici, incorren en el vici contrari. Sense arribar a ser necis, en pintura per evitar l’ofici podem caure en el... desfici.
Saber mantenir l’equilibri és el que fa que una pintura, un poema, una composició, una interpretació despunti i adquireixi autonomia. En aquest cas hem d’admetre que el pintor, el poeta, el músic, l’actor tenen quelcom de funambulista; la seva línia creadora no ha de desviar-se, ni desequilibrar-se sinó seria una caiguda al buit, al no res.
N’hi ha que sempre treballen amb xarxa.