La mà que pinta i fa música.

Concert a Central Park (Homenatge a Bernstein) Díptic.Oli/cartró.

Avui, tornant a casa, fosquejant, el cel mostrava tota la seva bellesa. De sobte, el color ha començat a moure’s: un vol d’estornells ha omplert la solpostada de música i ritme. M’he parat i he estat una estona contemplant-ho. Els ocells, tots a una, com impulsats per una mà creativa, anaven pintant formes sobre el cel. Hi havia un ritme pictòric en el seu moviment, com també hi veia, hi intuïa, un ritme musical. Tant podien seguir el ritme d’un pinzell com la batuta a la mà d’un director d’orquestra.

En arribar a casa, un cop alleugerit de passar tot el dia fora, m’he assegut al sofà i he posat la tele per veure les notícies; prement el comandament ha sortit un canal en lloc d’un altre i quin encert! un documental dedicat a Karajan. Al moment ha sortit la imatge que una hora abans m’havia deturat i el director comentant com el meravellava el moviment de l’aire i el ritme que seguien els ocells volant i zigzaguejant com si seguissin una mà invisible. I la càmera enfocava el vol dels ocells i les mans de Karajan que semblaven, ocells elles, donar forces a les aus.

Acabant el documental ha sortit Bernstein. L’han presentat com el seu pol contrari, l’antítesi, però aconseguint els mateixos resultats. Possiblement, tots dos aconseguiren els mateixos resultats però per mi Karajan és Beethoven i Bernstein és Mahler.

I no he pogut evitar la nostàlgia. Als anys vuitanta, vivint a Nova York, vaig tenir el privilegi d’assistir a un assaig de Bernstein on vaig comprovar que només on hi ha disciplina i talent pot sorgir la passió. D'aquella experiència en vaig fer una sèrie de pintures.

Laus alit artem. Els elogis estimulan l'art. Sèneca

L'Ebre al crepuscle, Aldover. Oli

A la vida, tenim dues opcions: o ens mostrem tal com som o llavors haurem de ser el que semblem que som. Si això ho portem al món de l’art llavors entendrem el perquè la majoria d’artistes van vestits d’artistes, parlem com artistes i actuen com artistes, només així podem entendre perquè hi ha tan poca autenticitat en les seves... manufactures.

Cridar l’atenció sense cridar l’atenció: a això s’anomena classe. O ser natural amb qualsevol artifici.

A la dansa no se la pot matar des de la mateixa dansa. Maurice Béjart dixit. Aquesta observació, encertadíssima, podríem aplicar-la al món de la pintura, de l’escultura, de... del món de l’art al cap i a la fi. Si no es complís aquesta mena de sacrifici edípic, de deicidi, els genis sempre serien els mateixos i els egos en aquest món són tan grans i estan tan inflamats que només se senten realitzats després d’haver destronat, matat i profanat al mestre.

Sempre que escolto la sonata Waldstein de Beethoven no puc evitar recordar la banda sonora de El que el vent s’endugué. Les tres primeres notes del piano, subtils, en un allegretto moderato, em remeten a la banda sonora, arravatada i a viva orchestra, de la pel·lícula. Sempre estem bevent de les mateixes fonts.

.

La música és un ordre de sons antagònics al soroll. Però, més exactament, la música és un ordre en el temps, un art que dóna sentit i significat al fluid inabastable de la duració. Aquesta és la raó per la que una composició musical es divideix en “moviments”, sent cada moviment el resultat d’un “temps”: temps adagio, temps allegro o temps scherzo. Per nosaltres, nascuts en la cultura cristiana d’occident, el mínim elemental de temps significatiu, el mínim elemental de música, és el toc d’una campana (Félix de Azúa).