Ghirlandaio, al Thyssen

Al museu de la Tita, descansant.

Continuant amb l’anada a Madrid vaig visitar l’exposició que hi ha muntada al Thyssen a major glòria del quadre que tenen de Ghirlandaio i que subtitulen, ostentosament, y el Renacimiento en Florencia.

El retrat de Giovanna degli Albizzi Tornabuoni, és una peça icona de la col·lecció del museu i tota l’exposició gira al seu voltant. L’obra que es mostra no arriba a emocionar. Al final de l’exposició hi ha tot un estudi tècnic sobre l'obra (també hi és al web del museu) on expliquen, entre altres coses, la composició del retrat basant-se en l’aplicació de la secció àuria... però amb plantejaments erronis.

Una exposició que no hauria calgut fer-la sinó fos estiu, és a dir... de consum turístic, amb entrada, com sempre cara i piles de catàlegs sense vendre que hauran de reciclar.

De les (re)lectures d'estiu

Autoretrat nocturn reflectit al vidre de la porta. Oli/tela.

L’estiu, amb els seus dies llargs i les vacances, sol ser propici per fer llargues lectures (sobre tot relectures). Entre aquestes lectures Cónsules de Sodoma, iniciada l'AVE de tornada de Madrid i acabada durant les plàcides hores d’una migdiada, que no és altra cosa que un recull d’entrevistes fetes fa més de quaranta anys a qui eren les “vaques sagrades” de la literatura americana: John Giorno, Christopher Isherwood, Allen Ginsberg, William Bourroughs, Tennessee Williams i Gore Vidal amb Roger Peyrefitte i Jean Genet de la francesa; tots ells homosexuals, diguem-ne militants. A la contraportada del llibre es pot llegir això: Aquesta antologia, brillantment titulada... per Jaime Gil de Biedma, reuneix una acuradíssima i ja mítica selecció d'entrevistes publicades entre 1973-78 per la revista californiana Gay Sunshine. Per les seves pàgines desfilen les afirmacions i les confessions d'una notable galeria d'autors i artistes que desenvoluparen un paper decisiu en els grans moviments socials dels anys seixanta i setanta. Acaba dient: mai, sense cap mena de dubte, homes tan cèlebres han parlat amb tanta llibertat i sinceritat de la seva vida i obra. 
De Gore Vidal he anotat el seu parer referint-se al declivi de les arts: les destrueixen des de dintre els mateixos que les practiquen. Música feta de silencis; fotos mal fetes que es posen dintre d’una capsa; escultures que canten; escriptura intercalada amb paraules elegides a l’atzar. aquesta és l’orientació actual de las arts.

Un, pensa, què deu opinar ara aquest senyor de les arts si en aquella època, quan ell era amb el seu grupet d’amics escandalitzadors (Andy Warhol inclòs) un dels dictadors artístics de Nova York, ja en pensava això?.

Velázquez al Prado

La rama de baladre.

Quan vaig al Prado sembla que vagi de visita ja que solc anar a les sales de sempre a admirar els mateixos quadres. Als altres quadres, els dedico una ullada que alguns dies es converteix, per un motiu o altre, en una contemplació. Hi ha vegades que es produeix un descobriment, d’altres una confirmació.

El Prado, és un museu... difícil. Dic difícil en el sentit que no es pot entrar a visitar-lo per distreure’ns, per fer cultura com es pot fer, sense que això comporti menyspreu, en altres museus. La majoria de museus del món solen tenir peces mestres, no gaires, que al estar barrejades amb altres pintures, sobresurten i serveixen d’esquer, animant a l’espectador a continuar la seva visita sense... fatigar-lo mentre que al Prado això no passa. El museu atresora tantes obres mestres, i de tants mestres, que no ens permet ni un moment de descans. És clar que sobresurten Las meninas, però és que estem parlant de quelcom únic.

Les col•leccions de pintura del Prado difereixen de les dels altres museus en que no hi ha mitjanies, es miri on es miri i això fa que sigui un museu feixuc; feixuc i extraordinari.

Aquesta vegada tenia ganes de veure com estava la nova disposició per admirar Velázquez, sobretot la rotonda; com havien penjat els quadres ja que al web del museu explicaven les pautes seguides per mostrar d’una manera més entenedora la seva obra. Em va decebre la rotonda amb els quadres dels reis a cavall (no és el seu lloc), uns retrats de no se sap qui amb els reis pregant... com vaig trobar a faltar tota la cort de bufons, sobretot El niño de Vallecas, acompanyant Las meninas (Maribárbola i Nicolasito s’enyoren) que donaven un aire distès, com de pati de col·legi, ara, en canvi, la sala ha adquirit una solemnitat aliena a Las meninas i a Velázquez. La rendición de Breda, està forà de lloc a la nau central que li trenca el recorregut. La resta de sales, per temes, són molt agradables de visitar sobretot Las hilanderas.

Continuo pensant que Las meninas estan penjades massa altes, la seva perspectiva necessita un altre punt de vista més... natural per part de l’espectador.

Turner al Prado

Museu del Prado, Madrid. Exposició de Turner.

El Prado té una exposició dedicada a Turner. He anat a veure-la, tot i que ja sabia que podia trobar. Darrerament, les exposicions les presenten de manera didàctica, amb un fil conductor i moltes, massa vegades, aquest fil està ple de nusos que dificulten la lectura i descobreixen interessos museístics... espuris.

Turner, entra dins el grup de pintors que sense ser únics m’agrada. La seva pintura sempre està vorejant... l’aprenentatge; mai se’l veu segur ni contundent a no ser que treballi en obra petita que és on mostra tota la seva personalitat i... grandesa. Crec que el millor d’aquest pintor anglès són les seves aquarel·les, guaixos i tintes, fets sense por i seguint només els seus impuls del moment, del natural i sense pensar que estava fent una obra... definitiva i que per tant no seria jutjada. El seu problema va ser voler fer obra acabada i al gust del seu temps.

L’oli, no és el seu medi, no hi està còmode, se li resisteix tot i així els seus temes... onírics, atmosfèrics són els més aconseguits ja que tenen una desimboltura, una gestualitat i un empastament quasi bé abstracte (em recorda a Goya i les seves pintures negres). Sense cap mena de dubte Turner va ser un pintor abstracte, amb un gran domini de la taca que supleix la feblesa del seu dibuix.

La majoria dels quadres són temes... interpretats (quasi bé copiats) seguint el model dels mestres en una línia molt d’aprenentatge, d'estudi, que fa que la mostra acabi en una mena de joc, una mica pàrvul, de comparacions.

L’exposició és agradable de veure, sobretot a primera hora per evitar les aglomeracions, però un cop vista un té la sensació de que passat el temps, no en recordaré res, tret d'un Canaletto de la col·lecció de Joan Abelló (d’altra manera impossible de veure) i un quadre enfarinat (no devia ser el seu dia ni el dels experts al triar-lo), del més gran pintor anglès: Constable.

El hilo de seda, Aliocha Coll

Del natural, llapis sépia/cartró.

Aliocha Coll en el seu llibre El hilo de seda, que tot i ser una novel·la no deixa de ser un assaig sobre el món de l’art, posa en boca dels seus protagonistes, quatre amics, i durant vuit vetllades diferents, reflexions, marcadament oníriques, sobre el dibuix, pintura, música, poesia, teatre, escultura i arquitectura. Entre els apunts que tinc he triat aquests dos.

"Como la escultura ningún arte es capaz de animar un objeto, su opacidad, y esos límites que son los suyos son también los de las otras artes por reciprocidad. ¿Quién, si no el escultor, puede hacer que una piedra tenga más vida que un mortal, que el pensamiento se aloje en el trozo de madera y que el bloque mineral sea un sujeto? El surtimiento de la interioridad expresiva de los cuerpos, ésa es la virtud de la escultura. Si animar lo inanimado es creación, entonces como el escultor ningún artista se acompaña y da tanta compañía con sus obras".

"En la obra de arte, la expresión tiene prelación sobre la comunicación, en el sentido de que no es ésta el criterio que permite juzgar la calidad artística de la obra aparecida, antes bien, la obra comunica por añadidura si el artista ha conseguido dar forma a la síntesis metáfisica, y sólo entonces... Esto explica el frecuente conflicto entre moda y arte y el hecho de que tantas obras de arte comuniquen a partir de generaciones futuras".

Dialogar amb la natura

Pintant a l'Ampolla.

Com que aquests darrers dies no he fet altra cosa que pintar a "plain air" (com deien els impressionistes), no puc passar per alt el que això representa per mi. No és, com possiblement tothom cregui, intentar copiar, més o menys amb gràcia i encert el bocí de paisatge que ens ha atrapat l’atenció, ens ha agradat o simplement... hem considerat pictòric.

Posar-se davant un paisatge amb tot els estris no és ni més ni menys que buscar...companyia i iniciar un diàleg amb un racó de natura que intuïm comparteix la nostra manera de ser.

Miguel Espinosa

Ram d'amarylis (crinum moorei) del jardí de casa.

Segurament, perquè he llegit el llibre Mi padre de Juan Espinosa, de l’editorial Comares, he recordat els llibres del qui fou el seu pare: Miguel Espinosa, un escriptor murcià, inclassificable i com a tal únic i autèntic. Recordo com em va agradar Reflexiones sobre Norteámerica, que no és un assaig ni un llibre d’història però... que és quelcom més. Després, Escuela de mandarines i Tríbada però sobre tot Asklepios... límpid, transparent i colpidor.

Aquesta, és una de les moltes reflexions que d’Espinosa tinc anotades entre les pàgines dels seus llibres: Tot bon escriptor (ampliem-ho a tot bon artista) ha de ser aïllat, ja que tota obra d’art és un esdeveniment; i dic aïllat en el sentit que ha d’operar com únic, ignorant dels seus contemporanis.

El fons i la forma

La Salute, aquarel·la/paper.

Amb els mestres ens sol passar una cosa curiosa i que a la llarga ens porta, cada cop més, a aquesta mena de tot si val tan buit i artificiós en que s’ha convertit qualsevol manifestació artística en aquests darrers anys (quasi bé un segle ja). Dels mestres, ens atrau la forma, la manera i com que aquesta és tan poderosa ens impedeix (desgraciadament, massa sovint) arribar al fons que, al cap i a la fi, és on hauríem d’arribar per poder-lo entendre, aprendre. Només després, com en un camí iniciàtic, sabrem com intentar ser un mateix.

Només quan arribem al fons podem començar amb la forma.

De voler agradar a tothom

Figues de moro, aquarel·la/paper.

Aquest món de l’art és una mena de trampa, perillosa, pels artistes que no busquen altra cosa que voler agradar amb les seves obres. Aquesta frase no és altra cosa que una transliteració d’una màxima del filòsof Epictet, seguidor de les teories estoiques, i que hauríem de tenir sempre en compte.

Voler agradar a tothom amb les nostres obres no fa altra cosa que alimentar la nostra vanitat i arruïnar el criteri (fins a tal punt que fem cas de l’opinió de gent que... no en tenen), i converteix les possibles creacions amb... manufactures.

La bellesa és perenne

Amazona, oli/tela.

En art, la bellesa només és antagònica a la pressa. Així acabava el post anterior. Crec que hauria d’explicar-ho perquè sinó només seria una frase, una sentencia més o menys afortunada (com tantes altres) però... buida.

La bellesa tot i manifestar-se externament no és superficial i això fa que no se la percebi a la primera ullada ni a corre-cuita i la que equivocadament creiem descobrir així, acaba embafant-nos i decebent-nos demostrant, per tant, que el que havíem descobert no era altra cosa que un enlluernament i els enlluernaments són fugaços, instantanis i efímers mentre que la bellesa és perenne.

És en el nucli on s’origina la bellesa i aquesta aflora i es deixa veure a qui sense cap mena de prejudicis estètics... espera.

L'art i la bellesa

Iris, aquarel·la/paper.

A la bellesa, sempre se l’ha vinculada amb l’art. Fins que van arribar certes avantguardes que reivindicaven tot el contrari... encara que en el fons intentaven mostrar-nos la seva bellesa. Una bellesa... diferent, vista i sentida amb altres ulls i sobretot personal, trencant amb els cànons establerts i sobre tot acadèmics (un diria academicistes). Gràcies a aquestes noves mirades l’àmbit de la bellesa es va ampliar i, un podria afegir que es van trobar diferents maneres d’entendre-la, copsar-la i gaudir-la. Fins i tot varem poder començar a trobar-la on no n’hi havia. El que s’havia considerat lleig, poc estètic, va començar a formar part de l’art i a la lletjor se la va a començar a trobar intrínsecament bella.

En art, la bellesa només és antagònica a la pressa.

Els artistes i la prudència

Les prunes, gouache/paper.

L’artista, no tots és clar (no tots els artistes estan capacitats per captar certes coses, i aquí començaríem a fer la tria i poc a poc, aniríem trobant, les diferències entre l’artista i el creador), és una persona amb una sintonia especial, i aquesta sintonia especial no és l’únic tret que els diferencia; perquè a part de talent, enginy, destresa, esforç, treball, dedicació... hi ha un petit, però cabdal, detall que marca la diferència entre ells, i que molts, atrafegats com estan fent art, exposant, promocionant-se, venent-se... obliden: la prudència.

Centenari Ramón Gaya

Museu Ramón Gaya, Múrcia.

Cap de setmana dedicat a Ramón Gaya. Anada a Múrcia per veure les exposicions que en commemoració del centenari del seu naixement se li dedica. A la tornada, parada a l’IVAM de València que també s’ha unit als homenatges amb una exposició titulada Homenaje a la pintura.

Un, que creu haver-ho vist tot de Gaya m’he quedat bocabadat de la quantitat d’obra que no coneixia i com encara em sorprenc tornant a veure quadres que ja formen part de la meva col•lecció de clàssics de Gaya i que com més els admiro, més coses hi descobreixo.

Al museu, a part de la col•lecció permanent (que canvia sovint), hi ha una exposició monogràfica, a la planta baixa, dedicada al paisatge que és tota una lliçó de com un pintor ha de mirar i copsar el “plain air”. Després, al Museu Salzillo per admirar l’exposició de temes religiosos El silencio del arte. Imaginava poder admirar els quadres que Gaya va fer de moltes escultures de Salzillo juntament amb les talles. La última cena on hi ha el durmiente estan restaurant-la i em vaig quedar amb les ganes, tot hi així vaig agrair poder admirar el San Juan des de diferents punts de vista, això sí quasi vigilats pels vigilants, possiblement estranyats que algú a quarts de set d’una tarda xafogosa de juliol fos al museu.

Decepció i ja van... he perdut el compte, a Oriola. Ni la guàrdia urbana, ni els d’informació saben que tenen un velázquez ni fan res perquè es pugui tornar a veure, com abans, a la sala del museu diocesà (una senyoreta molt amable ens va dir que estava embalat, esperant a que el pengessin i que possiblement a l’octubre ja es podria visitar). Com recordo, en èpoques d’estudiant amb la Maloles, pintant des de d’alt al túnel la vista d’Oriola i el seu palmerar i després admirar el quadre de Velázquez, en una sala que un mossèn amabilíssim ens va obrir i després de fer petar la xerrada ens va dir que ens deixava sols perquè així poguéssim admirar-lo millor.

L'art i la retòrica

Gessamí, aquarel·la/paper.

Desafortunadament, el món de l'art sol anar massa de la mà de la retòrica fins a tal punt que moltes vegades l'obra sobrepassa, en aquest camp, a la crítica. Goethe al seu Faust ens digué: "si vols dir quelcom seriosament, no hi calen exhibicions retòriques". Actualment, l’historiador d’art Ernest H. Gombrich ens diu: "amb una mica de verbositat, és facilíssim fer que la gent admiri quelcom que en realitat és més bé trivial, i en certa manera és el que fem els historiadors d’art, encara que caiem en el perill de la retòrica. Per nosaltres és molt senzill improvisar un discurs sobre qualsevol tema i això és el que fa la gent que treballa en art contemporani. Però això denota certa manca d’honradesa; el pintor Reynolds, recomanava sentir plaer fins que un el senti de veritat. És espantós i també ho és quan prop queda la impostura de l’autèntica creativitat. No crec que Duchamps, per citar-ne un, fos un impostor, però sí que era un bromista, i un home molt intel•ligent. No tinc cap objecció a qualificar d’art la seva obra si sabem a que atendre’ns. És una mera convenció ".

Una tossuda reiteració

La taula de l'estudi.

Octavio Paz quan va presentar el recull dels seus poemes, ens va dir: "Hi ha cicles realment?, no estem sempre condemnats a escriure el mateix poema?. Una obra si ho és de veritat, si realment té cos i ànima, és a dir vida, no és ni més ni menys que l'obstinada, tossuda reiteració de dos o tres obsessions. Cada canvi és un intent per dir allò que no vam poder dir abans, que no vam ser capaços, bé per negligència, bé per prudència; només canviem per continuar sent fidels a nosaltres mateixos, perquè sense canvis no seria possible la continuïtat i la nostra feina és seguir i no parar, procurant que no es trenqui el fil".

La novetat i la originalitat

Homentage a la condesa de Chinchón de Goya, detall. Oli/tela.

Antonio Machado, ja ens advertia que una cosa és la novetat i l’altra ser original. Dues coses oposades i contràries. En art, un ens pot presentar el que fa com quelcom nou i no ser original. La novetat és quelcom que es fabrica, que fem i en canvi l’originalitat és quelcom que neix, primigeni, d’origen, intrínsec, en un. No es pot triar ser original, se és original sense pretensions de ser-ho, perquè l’originalitat en art és sinònim d’autenticitat, d’arrelament, de sentiment.

Éssers curulls de misteri...

Bodegó amb prunes, detall. Oli/tela.

Rilke a Les cartes a un jove poeta diu: "Si hi ha alguna cosa que no es pot tocar amb paraules crítiques és una obra d’art: altrament, sempre en resulten malentesos més o menys encertats. Les coses no són tan entenedores ni tan de bon dir com ordinàriament se’ns voldria fer creure; gairebé sempre els esdeveniments són indicibles, car s’acompleixen en un àmbit on no ha penetrat mai cap mot, com també ho són les obres d’art, éssers curulls de misteri, la vida de les quals perdura al costat de la nostra, que s’esvaeix".

Retrat del padrí Fermí

El padrí Fermí, oli/tela.

Avui, 7 de juliol porto aquí al blog un retrat que li vaig fer al padrí Fermí una setmana abans de morir. Mentre el pintava, vaig notar com li canviava la mirada i la seua riallera xerrameca es convertia en monosílabs que ja no trufava amb els seus renecs, la majoria de vegades tan barrocs quan no grafics i visuals.

El creador i les escoles

Strelitzia gegant.

El creador mai pot estar dins d’una escola, sinó fora; se’n surt de les escoles tot i que les respecte. El creador crea escola i els que el segueixen  i l’imiten o simplement el copien són els que encartonats, enravenat, antiquats, es queden a dins, mentre que ell, incòlume, se’n surt sempre, per continuar fent, creant escola. Les escoles estan fetes perquè les segueixin els seus epígons, mentre que el creador continua treballant, entossudit, sense fer cas a l’enrenou que hi ha al seu voltant, ignorant que ell n’és la causa. El creador només té oïda per escoltar la veu del sentiment.

El color de la tarda

Tortosa, dibuix aquarel·lat.

Aquestes dues primeres setmanes d’estiu la calor fa que la llum de la solpostada sigui densa, això fa que les tardes tinguin el color dels aubercocs madurs a més, com que sol haver força nuvolades la vall del riu es veu esquitxada a clapes per aquesta llum i fa un joc de clarobscur de textures aquoses. En alguns llocs es veu la polseguera daurada d’algun pagès que llaura o els fumerals dels qui cremen rama que ajuden a crear un sfumato fins agafar una transparència... veneciana.

El velázquez de Yale

L'educació de la verge, atribuït a Velázquez (detall).

El diari El País porta en portada la notícia del descobriment, als soterranis de la universitat de Yale, d’un velázquez. Bona notícia, encara que falta saber si és veritat que la pintura sigui obra del mestre. Els experts, diuen que és de l’època sevillana del pintor. Normal, a primer cop d’ull i mirant la foto que publica el diari no s’aprecia el toc del geni. A les pàgines interiors hi ha diferents fotografies que comparen l’obra amb altres. Em crida l’atenció la cara de santa Ana i el drapejat que li cobreix el cap, d’una serenitat i bellesa... absents. És, potser, la part més velázquez del quadre; la fesomia de la dona, de mirada seriosa i trets masculins, sense cap concessió a una estètica amable, apunta cap a Velázquez, encara que un li veu cert trets d’un altre gran: Murillo.

Sigui de qui sigui, és una llàstima que hagi estat tants anys arraconada i que ningú dels experts que l’han degut tenir a l’abast hagi intuït que la mirada de la dona sigui fruit de la mà d’un mestre.

Continuant amb El País, dóna la noticia de que Facebook ha censurat una fotografia del fotògraf Robert Mappelthorpe i acaba així: La foto elegida por Scissor Sisters retrata la baja espalda del bailarín clásico Peter Reed, muerto en 1986.

Lo de la baja espalda no és censura, és un eufemisme per dir natges o cul.

Gustave Courbet

Château de Chillon, Gustave Courbet.

Anada a Barcelona per veure l’exposició de Gustave Courbet al Museu Diocesà, al bellíssim edifici de la Pia Almoina. Un, encara no acaba d’entendre com en un lloc tan eminentment turístic, aquest museu tingui un horari tan anacrònic. A qui se li acut obrir a les 5 de la tarda? I per cert, 6€ d’entrada és un despropòsit.

L’exposició dedicada a Courbet és, per emprar un adjectiu amable, minsa, tot i que dels mestres un pot aprofitar fins la parafernàlia mortuòria (entenguis paletes, pinzells, pipes, cartes i altres estris per conrear el fetitxisme). Dels olis exposats, molts d’ells en un abandonat estat de conservació, es poden salvar un quans com obra resolta i d’altres, tot hi estar acabats, no estan resolts com seria desitjable en l’obra de Courbet. De l’exposició, un continua traient-ne la mateixa pedagogia: quina manera de resoldre el paisatge sense buscar la solució fàcil. I al final la mateixa conclusió: la crítica, en el seu afany de etiquetar-ho tot i col•locar-ho en prestatges i etiquetant-ho (són com els bibliotecaris), s’equivoquen quan parlen de realisme.

Un apunt més: les obres estan molt mal il·luminades, fins i tot hi ha panys de paret que reben més llum el terra i la paret que els quadres.
PS/ En una de les sales, en un racó de paret, com volent passar desapercebut, una nota a l'oli de la Sagrada Família, magnífica i inconfusible: Gimeno.

De Pensar amb les mans

Benet Espuny, comissària i autoritats.

Aquest escrit ha estat publicat al catàleg de l'exposició de Benet Espuny; us en faig cinc cèntims.

PENSAR AMB LES MANS (R.S.T.)

( El capvespre és l’hora de la pintura, Ticià )

Sr. Benet, aquelles transparències que tant ens agraden quan a la vora del riu els canyars i els tamarius sembla que flamegin les he vist un cop més, mentre el riu, que semblava aturat, es delectava acaronant les ribes. Tot i que no tenen res a veure amb les boirines matinals, potser massa dures, que embolcallen els lluents durant el curt espai de temps en que el verds, tendríssims, de l’arròs o les llenties d’aigua encara no tenyeixen el delta de colors venecians. Potser s’assemblen més als aubes, fulla argentada, que titil•len tant com l’aigua on s’emmirallen o al reverberi del sol ponent els moments abans que la cornucòpia, des de dalt Mont Caro, vessi totes les seves monedes renaixentistes per la vall de l’Ebre. Quans records d’Itàlia! Il tramonto retallant La Salutte, l’alba sul’Arno o Roma al pomeriggio des de l’Accademia.

I les carnacions, preludi del vent de dalt (haurem de lligar els cavallets si volem pintar), que es tornassolen i pinten un ram de peònies (cada any floreixen amb més força) que la mà de Rubens, n’estic ben segur, signaria. Mentrestant, la solpostada va congregant eucaristies i pentecostès i tot el cel omplint-se de gitanes amb mantons i faldillots enxarolats i vermellosos. Amb un fil de llum, no ni cal més, pels ribassos de la Ribera sembla que tota l’escola holandesa amb Rembrandt al capdavant (jo no sóc tintorer, jo pinto) hi vagin a buscar les seves terres.

Tots els colors del mangra, granes i carmins es citen a la Terra Alta, a la tardor quan el raïm s’assaona i pàmpols i carrolls es mimetitzen, per omplir la paleta de Velázquez perquè vesteixi de porpra a tota aquella insípida reialesa i l’enviï al mateix cor de la pintura perquè atorgui al papa Innocenci la dignitat que li mancava; i a l’àngel d’Oriola, de púdica bellesa i erotisme mascle, l’humanitzi i ens l’apropi, elevant-lo. Tots els colors, purificats, redimits, alliberats del seu pigment, caben en el tassó de vi que, a la festa de Baco, ens ofereix aquell home amb pinta de pagès d’aquestes terres perquè poguéssim sadollar-nos-hi i entendre (qui pugui) que pintar és sacrifici.

Se’n recorda, senyor Benet, aquella vegada al Prado, amb Santos Torroella (allí nasqué el poema) tots tres com en un pelegrinatge (es pot anar d’altra manera a visitar-lo?) per admirar el retrat de la Condesa de Chinchón ( La pálida criatura arrebolada...), nacre pur, venera pura, que té a la seua falda i genolls tota la pintura que s’hagi fet al món de tots els segles passats i futurs? Oh! Amb quina força, però tan subtil, que feia que el retrat desaparegués davant nostre i perdés la forma per aconseguir l’essència. Quanta justesa. Així tota la vida valorant, comparant i aprimant el traç, la pinzellada; estudiant, buscant l’abstracció justa: la vàlida; educar la mirada per poder agrisar fins a tal punt... que tot desaparegui però amb força.

La bellesa envelleix, no es deteriora

Façana de la catedral de Tortosa.

El proppassat divendres, quan sortíem de l’exposició de Benet Espuny anant pel desolat, i a més a més en obres, carrer de la Ciutat, mirant les façanes plenes de nafres, amb portes i finestres que o mostraven l’abandó interior o que tapaven la misèria que s’endevina dintre varem comentar com canvien els temps, els pobles i els costums: el que devia ser el carrer més ric de la ciutat ara era el paradigma de la desolació i deixadesa més absoluta.

Dins d’aquell ambient trist i depriment, la façana de la catedral, que unes hores abans ens havia mostrat com la psoriasis de la deixadesa i la lepra de la humitat l’havien desfigurada, mostrava una bellesa com només poden mostrar les coses a les que el sol de la tramuntada, amb la seva pàtina daurada, redimeix dels estralls del temps i de l’abandó i els retorna per uns moments, perquè així no ho oblidem, la seva magnificència.

Exposició homenatge a Benet Espuny

Benet Espuny.

Aquesta tarda s'ha inaugurat l'exposició homenatge a Benet Espuny, porto aquí al blog l'escrit que ha publicat la revista l'Estel per conmemorar-ho.

De pintor a pintor. (Homenatge a Benet Espuny).

Al sortir de casa de Benet Espuny aquesta tarda, Tortosa mostrava la seva cara de diumenge: els carrers quasi bé buits però el sol que ja fregava Mont Caro li donava la calidesa que només la solpostada pot donar a una ciutat que ja fa anys la va perdre.

Passant el pont, l’església del Roser ja es retallava en un contrallum tan daurat que tenyia amb irisacions verdoses – Benet ha pintat aquests celatges verdinosos- les torrellades que s’aixecaven per darrera la muntanya.

Hem passat part de la tarda junts, fent petar la xerrada, mentre Àveda atenia al telèfon que no parava: amics de tot arreu, ja assabentats de l’exposició que el Govern de la Generalitat li dedica pel seu norantè aniversari, volen expressar-li la seva satisfacció i alegria. Des d’Amèrica del Nord a Itàlia: Tanti auguri caro! I Benet que diu que la seva memòria ja l’ha abandonat contestava: sonno troppo vechio e la mia salute... Tarda de conversa i de records, cercant... on cony estarà l’original de la carta en que L’Hispanic Society de Nova York el nombra soci honorari? I Àveda, com sempre amb la seva servitud, que no es altra cosa que la seva manera de demostrar amor, buscant pacientment entre les carpetes; sóc tan despistat que segurament l’he posat on no devia... no es preocupi la trobarà quan menys la busqui.

I dintre de les carpetes cartes, retalls, fotografies, catàlegs, escrits. El catàleg de la primera exposició a Tortosa, a la Biblioteca Popular, l’any 1945 i amb presentació de Luís Monreal y Tejada que exhorta als tortosins a no perdre’s aquella mostra d’un conciutadà amb talent que arribarà lluny. La foto d’un oli pintat al port d’Oslo un dia de tempesta i que el vaixell que atreia la seva intenció va desaparèixer envoltat per la fumarada de les seves xemeneies i el pintor la va copsar amb unes amplies taques quasi bé insinuades. Un petit linòleum, felicitació de Nadal, “No habrà lugar para ellos en la hospedería... Lucas, 2, 7 “ fet amb els atuells que li va regalà Anna Fellin i aquí ja no conto més.... Més catàlegs amb retrats que li van fer els seus companys a Roma quan compartien estudis a l’Academia d’Espanya Carmelo Pastor i Benjamín Mustieles, ambdós escultors; era quan les beques es guanyaven a pols i a base de treball.

El catàleg que li dedicà Picasso l’any 1952 a París de l’exposició de La chèvre i que va confessar-li que tota l’obra l’havia fet pensant en Horta de Sant Joan; Se’n recorda pintant les roques de Benet que em va dir fixa-t’hi bé com aquells verds dels fons s’agrisen? Sempre els grisos perquè la pintura no és altra cosa que grisos, grisos i més grisos i és clar per això després no ens acaba d’agradar Manet perquè no afina... encartona i en canvi ens delecta Monet que aprima i afina i... agrisa. I Sisley, diu amb to enèrgic, el millor! Un dia al delta vaig quedar tan satisfet d’un quadre que em vaig dir has fet un sisley. I afegeixo: Pissarro, i li llampurnegen els ulls mentre diu sí, sí.

Més retalls de diaris, aquell italià que deia: Benet è il pittore de la sincerità i els americans des del New York Times anunciant les exposicions que li van muntar el director del Guggenheim i el Metropolitan amb el llavors ambaixador Areilza i la galeria Barzansky, al Diari de New Mildford on hi va passar una temporada pintant i van dedicar-li un extraordinari amb motiu de l’exposició. L’indian summer, tan curt però intens que sembla que els arbres s’enceguin i tota la coloració de la tardor es concentra en poc menys de dues setmanes intensament pictòriques.

Per uns instants la mirada clara de Benet s’enterboleix, es queda una estona pensatiu per tot seguit dir: Quan vaig anar a Italia a Arco, el poble de Segantini, quin pintor! Per acomiadar-me del meu amic íntim, ferit greu en un accident de cotxe i quan em va veure al seu costat, allí al llit, em va dir: Caro sei venuto.... I el telèfon que no para, més amics. La notícia de la propera exposició ha explotat, n’eren tantes les ganes de que a Benet se li fes una exposició a Tortosa, que tothom truca per confirmar-ho – no s’ho acaben de creure- i per celebrar-ho. Hanno fatto un bello catalogo diu Benet, sí, sí sonno contento. They just came and pick the paintings, the exhibitions is ready...sí, es nota els buits a les parets dels quadres que ja han triat per l’exposició. Com és que no han pres aquest del Trastevere ni el de la figura sedent? Han triat el que han volgut, els he deixat fer. Bé hi ha tant on triar! Són molts anys de treball i molta obra.

D’entremig les carpetes surt un catàleg amb el dibuix del Palau del Bisbe amb l’embarcador i que l’original el tenia Anna Huntington, l’escultora nord-americana, que se’n va enamorar; ella va ser la introductora de Benet als cercles artístics i intel•lectuals de Nova York. I més catàlegs, entre ells l’exposició de 192 dibuixos que va fer en aquesta sala del Palau Oliver de Boteller del 4 al 13 de setembre de 1982 i que varem estar penjant les obres durant dos dies i va voler que li fes la presentació.

Estic amoïnat perquè no troben la maqueta d’escaiola pintada amb aquarel•les de l'església de la Reparació que vaig pintar amb Ramiro Ramos i mira que està a l’estudi i és ben diferent de tot el que hi ha. Ja sortirà, no es preocupi. I així tota la tarda amb records arribant i anant-se’n amb la mateixa celeritat a mesura que van sortint pàgines i més pàgines, aquest cop de l’Estel, la revista de l’amic Conrad Durán, fidel seguidor de tot el que Benet Espuny ha fet aquí i fora d’aquí per qui, aquesta tarda, fem petar la xerrada i ara estic escrivint-ho.

Veu quin color més bonic agafa aquell edifici? La tarda ja comença a tancar llums i des de la finestra veiem com la ciutat safraneja mentre que el cel es tornassola. A Roma les tardes eren així daurades i inacabables... eternes.

Te’n recordes al Prado? És clar!. Agafats de bracet amb Santos Torroella, Benet que bon gravador ets, el millor!, admirant els grisos, sempre els grisos, de la comtessa, mostrant-nos aquell vestit que no era altra cosa que una venera oberta. Sempre el Prado, per cercar i admirar els millors. Quin destí el nostre saber que mai arribarem ni a la sola de les sabates dels qui tant admirem, i tot i així pintem i donem gràcies de poder tenir-los com a mestres: no tothom pot tenir els millors mestres, què en som d’afortunats!.

Ens diem adéu, fins el dia de la inauguració; posis ben guapo. Digues-li a ton pare que l’espero. Tranquil que el seu amic vindrà per acompanyar-lo. Hem compartit unes hores de conversa i de records i baixant les escales em ve al cap Nietzsche: “El nostre destí és la solitud espiritual i en ocasions, una conversa amb qui està d’acord amb nosaltres. No volem convertir a ningú, perquè sentim que l’abisme que ens separa dels demés ha estat cavat per la mateixa naturalesa “.

Amb el sr.Benet i mon pare.

Ramón Gaya i Andrés Trapiello

"Bodegó" amb llibres de R. Gaya i A. Trapiello.

Ramón Gaya i Andrés Trapiello van ser amics. Tots dos en aquests moments formen part de les meves relectures. De Ramón Gaya, a qui vaig conèixer mitjançant Santos Torroella (el llibre El sentimiento de la pintura (Diario de un pintor) me’l va regalar Santos Torroella, en una edició de 1960, fotocopiada, juntament amb el Velázquez, pájaro solitario de l’editorial RM), ho he llegit tot, de la mateixa manera que procuro llegir tot el de Trapiello. Ara tots dos tenen noves reedicions: de Gaya la seva Obra completa, Pre-textos i Trapiello Las armas y las letras (Literatura y guerra civil, 1936-1939), Destino.

Com que un és una mica curiós el que faig és llegir les noves edicions comparant-les amb les que tinc i així veure que hi ha de nou o de corregit i de pas torno a beure en unes fonts on sempre és bo sadollar-s’hi.

La rama de baladre

La rama de baladre (estudi de color), aquarel·la/paper.

He estat pintant unes aquarel·les. Com solc fer, preparo la tauleta i jugo amb la llum que ve pel finestral a la caiguda de la tarda: contrallum. Estic preparant uns olis i abans, com sempre, faig apunts amb aquarel•les, aiguades o tèmperes i un cop estic familiaritzat amb el color passo a l’oli.

Aquesta tarda he pintat una rama florida de baladre. L’he triat vermellós potser perquè em porta records d’infantesa quan al poble de flors només hi havia aquestes mates de baladre anant pel camí de la mar i tot estar amenaçat de no tocar-les, no podia evitar fer-ho i olorar els seu tènue i melós perfum. Pintant no he pogut per menys que recordar un quadre de Gauguin amb un ram de baladres sobre una taula que vaig veure a Nova York i com no, a García Lorca i les seves adelfas.

Miquel Paton: La mirada interior

Pintura a l'oli de Miquel Paton.

L’amic Miquel Paton té una exposició de pintures de petit format a Tortosa; és al Taller Cinta Dalmau del carrer ciutat nº 7, al passatge Franquet, i romandrà oberta fins a finals de juliol.

Com que no vaig poder anar-hi el dia de la inauguració hi he anat aquest passat divendres i hem fet petar la xerrada.

La mostra m’agradat més pel que he vist de diferent que pel que ja coneixia. La pintura de Miquel no és pintura per trobar-hi canvis, apreciables a primer cop d’ull, sinó que és una pintura, com el seu autor, de fluctuacions internes, callades, reposades, sobretot meditades i molt íntimes. Fidel a ell mateix, a uns coneixements, a uns principis, la seva pintura pot portar al qui la mira precipitadament, a creure erròniament que té un mateix estil i que no canvia: i l’espectador poc avesat pot pensar que vist un quadre ja pot reconèixer la mà de l’autor en altres i el que és encara més incert, vistos tots.

Aquestes peces, la majoria, de petit format ens endinsen, si encara no ho havíem fet, en tot un món oníric que sense perdre lucidesa ens farà gaudir, sempre de la mà del pintor, d’una manera personalíssima de conèixer i sobretot d’estimar el Delta. El pintor, sense vantar-se, d’una manera senzilla, ens mostra, cuidant el detall fins extrems que semblen... naturals, una obra treballada, sentida, personal i madura en el contingut i amb el continent; tot forma part del mateix món interior de l’autor que no deixa res a l’atzar ni molt menys a la improvisació.

Un cop coneguda l’obra de Miquel Paton, tothom que visiti o visqui en aquesta planícia aquàtica podrà gaudir-la a través d’uns altres ulls però sobre tot d’una altra sensibilitat, que sense adonar-se es farà seva.

L'exposició de Benet Espuny a Tortosa

Invitació de la propera exposició de Benet Espuny a Tortosa.

L’exposició dedicada a Benet Espuny que li organitza el Departament de Cultura de la Generalitat de les Terres de l’Ebre ja està enfilant els darrers dies. Avui he parlat amb qui, apart de ser la comissària, és una de les impulsores i que amb la seva qualitat d’historiadora de l’art ha portat durant un any totes les regnes perquè la iniciativa és pogués materialitzar: Núria Gil.

M’ha mostrat, entusiasmada -com per no estar-ho-, el cartell, les invitacions i la portada del que serà el catàleg que acompanyarà l’exposició. Li he demanat que me’ls deixés penjar al blog per poder així mostrar el resultat de com amb sensibilitat, entusiasme i professionalitat es pot aconseguir la fita marcada.

La bellesa només existeix en el record

Per un homenatge a Emily Dickinson, detall. Oli/tela

Els clàssics diuen, ens recorden, que la bellesa és efímera. Ens alerten perquè no la deixem passar i així aprofitar la seva brevetat, gaudint-la. Els artistes, i conseqüentment el que coneixem per art, no han fet altra cosa que voler copsar la brevetat de la bellesa per retenir-la ja sigui empresonant-la en un quadre o petrificant-la en una escultura o momificant-la en qualsevol altre objecte. I d’aquí a la veneració només hi ha un pas.

Els creadors, conscients d’aquesta aberració que és el voler copsar la vida, no han cercat mai la bellesa sinó que han deixat que ella es manifestés en les seves creacions. Per la resta dels mortals només ens queda el consol d’admetre i acceptar que la bellesa només existeix en el record.

Com hem de... si...

Pintant a l'embarcador de casa. Highland Lakes, NJ

Al llibre Altas oportunidades Jesús Aguirre empra, com anècdota, una frase que va pronunciar Menendez Pelayo a resultes de la vulgarització del llenguatge al Parlament: “ Pero, ¡cómo ha de hablarse en castellano, si se piensa en algarabía! ” i que podríem utilitzar, sense que perdés vigència, en qualsevol rama, d'aquest, cada cop més frondós (per mal podat), arbre que és el món de l’art.

L'art, passa de moda?

Del llibre En España con Federico García Lorca que he acabat de llegir només puc dir que m’ha impressionat. Quan de sentiment, autenticitat i elegància en cadascuna de les opinions de l’autor sobre les persones que coneix i es relaciona. Per casa seva hi passa tot el qui és algú en aquella Espanya convulsa i ell, com a bon secretari d’ambaixada, en pren nota i dóna la seva opinió, que dedueixo de manera encertada, amical i respectuosa i això fa que els personatges apareguin als nostres ulls d’una manera més propera i directa. M’ha cridat l’atenció quan parla de l’art d’avantguarda i no puc evitar traslladar-ho aquí: " Un té de caràcter artístico en casa de (...) que posee una notable colección de cuadros (...) Cuadros de Picasso, de Juan Gris, de Manuel Ángeles Ortiz, de Cossío (...) modernos todos.

Es una impresión paradojal la que experimento. Son obras tildadas de “vanguardistas”, y que siento, no obstante, pasadas de moda ".

I continua opinant sobre les emocions que li produeixen aquestes pintures. El curiós és que ja en aquells anys a algú entès en art, amic dels artistes, músic i home d’una cultura cosmopolita, li produïssin la impressió de “caducats” quadres acabats de pintar.

Els lluents del delta

Pintant una aquarel·la.

Aquests dies el delta, que ja està inundat, mostra una bellesa única, aquàtica i al mateix temps aèria, una bellesa que podríem anomenar atmosfèrica ja que a cada instant del dia canvia i ens mostra la part... amagada d’aquesta bellesa.

A més a més, en aquesta època el delta desafia les hores. A un no li cal esperar a la solpostada o matinar per poder gaudir d’aquest moments del dia, únics i generosos que són capaços d’embellir qualsevol paisatge. El delta, desafiant, mostra la seva serenor a tota hora del dia.

El delta, quan els camps d’arròs estan inundats i lluentegen, és quan ens descobreix una bellesa que, tot i ser senzilla, propera i casolana, sembla heretada. Heretada i veneciana.

La mirada de Gimeno.

Frances Gimeno, autoretrat, detall.

La galeria Anna Ruiz de Barcelona exposa fins a finals de juny obres de Francesc Gimeno i per celebrar-ho han editat un catàleg, més que digne, on hi reprodueixen els dinou quadres que mostren.

Alguns diaris se n’han fet ressò i entre ells destaco el de Tarragona que acaba la seva crònica dient: ...las obras del pintor Francesc Gimeno va orientada a los grandes coleccionistas. Y es que, al margen del precio, la pintura del artista destaca por no ser agradable, sino más bien dura. Poco que ver con los paisajes bonitos. Gimeno fue un artista marcado por vivir en la probreza que practicaba trazos bastos y texturas ásperas.

D’això, en podríem dir que és escriure del que un no sap.

Pocs pintors hi hagut a Catalunya com Gimeno, amb pinzellada poderosa, ajustada i segura, que a més a més valora i mai resolt un quadre... a les braves, encara que sigui una nota, un apunt, un esbós; que no tria mai temes anecdòtics i que fa pictòric tot el que toca. A Gimeno, per definir-lo amb poques paraules podríem dir que la seva mirada estava feta per a la pintura. Fins hi tot, els seus dibuixos són... pictòrics.

Amb Benet Espuny a Miravet.

Amb Benet Espuny a Miravet.

Aquesta tarda hem anat amb Benet Espuny a Miravet. Es tractava de fer una filmació, on ens varem conèixer ja fa 40 anys, per recordar moments i parlar de pintura. La filmació és per acompanyar l’exposició que d’avui a un mes s’inaugurarà a Tortosa a la remodelada sala del Palau Oliver de Boteller.

Benet Espuny està ja molt vell i amb una salut delicada i avui, possiblement degut a l’emoció de sortir de casa després de tant de temps sense poder-ho fer, Benet Espuny sempre tan xerrador ha emmudit. No ha tingut ànims de parlar de res i només em deia que ja no recordava res però que li agradava haver sortit per donar aquest tomb, riu amunt fins a Miravet. Ens em assegut a l’ombra d’uns arbres mirant cap la típica silueta del poble mentre Guillem i Santi preparaven les càmeres i els micros. Després, empenyent la cadira de rodes, hem anat per la vora del riu, sota els aubes, on tantes vegades hi va pintar i on ens varem veure per primera vegada.

Miravet.

La mirada copsadora, golosa, àvida però alhora reposada del pintor, avui, contemplant el paisatge que tant ha pintat i que tant coneix i estima, ha estat entelada per una melangia que semblava, seguint la corrent, anar-se’n riu avall cap el ...delta.

Benet i Jornet.

Amb Benet i Jornet i Marta Manzanares; que n'erem de joves.

Aquesta setmana, a La contra de La Vanguardia, Benet i Jornet contesta a les preguntes del entrevistador que com a titular ha triat: “Em moriré sense haver escrit una sola cosa decent”.

Vaig conèixer Benet i Jornet durant les jornades teatrals de Llorenç del Penedès, al març del 93, on hi varem participar en una taula rodona sobre el teatre a Catalunya. Allí, ja em va semblar un home senzill, quasi bé casolà i sobre tot amb les idees molt clares de qui era i que feia. L’èxit mediàtic, pel que llegeixo, no l’ha canviat. Per aquelles èpoques, amb el grup de teatre La Ringa de Xerta, li estàvem muntant Revolta de bruixes.

Tota l’entrevista em porta records de les trobades teatrals, uns amateurs, altres no; uns propers i altres...absents. Benet i Jornet, tanca l’entrevista amb una frase que el defineix com a escriptor i com a persona: És que el teatre em torna boig.

La mirada "subvencionada".

L'Ebre a Flix, Oli/tela.

He vist, al departament, un targetó invitant a l’exposició que es presenta a l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Tortosa (ara d’Art i Disseny). Està patrocinada per la Diputació i porta per títol: La mirada reposada. Com ja sol ser habitual en aquesta mena d’exposicions porta un subtítol: Una revisió del paisatge. Artistes dels anys 80. Terres de l’Ebre. Els "paniaiguats" són quatre artistes d’aquestes terres (alguns d’ells “exiliats”). El més curiós de tot és que cap d’ells ha reposat mai la seva mirada per pintar un paisatge.

Tota obra és l'essència dels atributs morals de l'autor.

Retrat de l'Alfredo, oli/tela.

Estic llegint En España con Federico Gracía Lorca de Carlos Morla Lynch (Ed. Renacimiento), llibre que supera amb escreix totes les biografies escrites, i que he llegit, sobre el poeta. El llibre, de més de sis-centes pàgines, es deixa llegir sense cap mena d’impediment i podria dir d’una manera golosa. Després d’un pròleg avorrit i tímid, hi ha un prefaci de l’autor on sembla que vulgui justificar el perquè de la publicació dels seus diaris. Al segon o tercer paràgraf ja es comença a intuir que estem davant d’una obra personalíssima i per tant, autèntica. No puc per menys que copiar aquestes reflexions.
"Por cuanto si su obra asombrosa ha sido ampliamente difundida y ha cruzado las fronteras, poco se sabe de la legítima idiosincrasia del poeta, de su real temperamento, de su clima individual en aquellas horas en que se hallaba circunscrito a su aura genuina. Se desearía verle de cerca, sentirle "vivir" en esos trechos de su camino en que, desligado del público -que, de cierta manera, se apodera de los artistas-, se reintegraba al desempeño del papel de su personaje auténtico.
La terrena personalidad del artista es casi siempre inferior a lo que su espiritu realiza. En su obra nos ofrece lo que posee de más selecto y elevado: la esencia de sus atributos morales. Pero luego pensé también que era precisamente en los momentos en que Federico se evadía del escenario en que actuaba cuando mayor brillo irradiaban sus extraordinarias facultades naturales”.
Tota una demostració de principis.

Benet Espuny.

Església de la Reparació, Tortosa. Benet Espuny.

S’està preparant una exposició de Benet Espuny i com que ja s’ha corregut la veu estrany és el dia que no em trobi algú (i això que no surto) o que no em truquin per preguntar-me si en sóc sabedor. Possiblement, saben que ho sé, però volen confirmar-ho perquè sinó seria una mica com el banyut de la història. Bé, acudits apart, aquesta primavera és parla, pel que em fan sabedor, de Benet Espuny. Ara li toca a ell, com altres temporades ha tocat o tocarà a altres. En un món tan petit com aquest (per tenir-la al costat, tan propera, tan familiar) creiem, per desgràcia i erròniament, que tenim una cultura minsa o el que és pitjor... casolana i oblidem que només sent de poble podem arribar a ser cosmopolites; que estant arrelats al nostre territori podem traspassar fronteres; que sent propers és quan podem arribar més lluny.

I ara, només voldria remarcar una cosa i que podria ser vàlida en qualsevol altre àmbit on hi ha un protagonista: Es parla molt d’ell, però no amb ell que al cap i a la fi és el que compte i val.

Dono el meu parer no com bo sinó com meu. Montaigne.

Mercat del peix, Tortosa. Gouache/paper.

D’Andrés Trapiello, de qui per confirmar unes lectures he rellegit El gato encerrado, porto aquí la seva opinió (que comparteixo) sobre un pintor que darrerament està molt de moda entre la progressia de gustos conceptuals i abstractes i que a mi només sol agradar-me quan il•lustra portades de llibres en edicions d’Alfaguara o Herralde o així, i que avui La Vanguardia me l’ha recordat, ja que portava la noticia que el meu admirat Monzó havia parlat a Nova York de com l’inspira la pintura de Hopper (Monzó, igual t’estimo).

“Vaig descobrir Hopper en un llibre. Aquelles gasolineres desolades, aquells carrers buits i provincians; aquelles dones assegudes en sòrdids hotels, en viso, davant la seva maleta oberta de bat a bat, tot allò em va agradar molt. Després vaig veure alguns quadres al natural i em van semblar pitjor que els pitjors cartelons de cinema de la Gran Via, que és el que són. Reconeixia en ells el tema, l’assumpte, però la pintura era, com amb els Magritte, una castanya”.

I Trapiello acaba dient: “ Jo no tractaria de convèncer a ningú del que em semblen, però sé que molts em tirarien en cara que digués el que em semblen en públic. No sé perquè. Els hi trec jo a ells que els agradi?. Doncs llavors”.

Montaigne, també avui, ens ajuda: Je donne mon avis non comme bon mais comme mien.

La vanitat, un cop més.

Mimoses, tècnica mixta/cartró.

Tornant a la vanitat, hi ha pintors que mostren la seva obra, altres l’exhibeixen.

Ara, em ve al cap un amic pintor que quan anàvem a veure exposicions de segons qui em deia: Manel, tot això només és traca. El bo, és que uns dies ho deia pel públic assistent, altres... per l’obra exhibida.
I tot plegat ens porta a l’aforisme de Sainte-Beuve: diguem qui t’admira i et diré qui ets.

Tornem a Arasa.

Reflexes a l'Ebre, aquarel·la/paper.

Tornem a Arasa. Pobre home, tant que va patir per poder posar cada dia l’olla al foc i ara tot són especulacions amb el preu dels seus quadres; sol passar massa sovint aquesta perversió amb els artistes. El mercat de l’art, com tots els mercats especulatius, és rar i imprevisible, però perquè un artista tingui nom i es cotitzi (l’art i la vàlua, com als toreros, se li suposa), es necessita quelcom més que una exposició celebrant el seu centenari i que estigui apadrinada per l’entitat bancària provincial, el polític de torn, el becari i el seu tutor i els col•leccionistes de la zona. I no sé perquè, amb motiu d’aquella exposició i tot l’enrenou que va portar, em ve al cap una frase de Il gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que escau molt bé a la gent d’aquestes terres: Siamo fraticide et incestuosi: lo faciamo tutto in familia.

La vanitat.

Bodegó amb mimoses, oli/paper.

El poeta Paul Valéry en una de les seves reflexions ens recorda que plaure’s a un mateix és orgull; als altres és vanitat. D’aquesta observació podem treure'n unes quantes lliçons. La primera, que l’orgull tan blasmat en la nostra societat és quelcom legítim mentre que la vanitat no deixa de ser quelcom espuri.

L’orgull és quelcom íntim, la vanitat, públic; l’orgull és personal i la vanitat aliena;. L’orgull forma part del jo i la vanitat de l’ego. L’orgull ens reafirma en canvi la vanitat ens debilita. L’orgull és púdic i la vanitat és exhibicionista. L’orgull, tot i ser mínim ens engrandeix en canvi la vanitat, per mínima que sigui, ens vulgaritza.

L’orgull només necessita solitud i silenci en canvi la vanitat necessita públic, soroll i corifeus.

La vanitat sol ser com la ració de droga del drogoaddicte: hem d'augmentar la dosi per poder obtenir un plaer que cada cop minva fins alienar-nos i despersonalitzar-nos.

El fet creatiu.

Agapantus i Hemerocallis, aquarel·la/paper.

En una entrevista a la contraportada de La Vanguardia l’investigador, professor i neuròleg Joaquín Fuster, raona sobre la memòria i la intuïció. Diu que la intuïció és una forma de memòria inconscient i que la corada, el pressentiment, és un acte executiu sense cap raonament lògic, però profund i fundat. És una percepció inconscient i també la base de una altra cosa: la saviesa.

Lògicament he pensat amb el fet creatiu, tan intuïtiu com segur, tan inconscient com raonat. Tan ple de dubtes i a la fi... encertat.

Els records tornen quan menys se'ls espera.

Peixetera (antic mercat del peix a Tortosa). Gouache/paper.

Conversant amb uns amics de Tarragona, van recordar (quasi bé sempre que parlem surt aquest tema, recurrent, com si no s’ho acabessin de creure) que a la inauguració de l’exposició que la Diputació i una entitat bancària van organitzar al pintor tortosí Ferran Arasa (i d’això ja fa uns quans anys), hi va haver poca representació del món polític i cultural tortosí el dia de la inauguració al Museu d’Art Modern de Tarragona.

Recordo que al Ni per embolicar el peix d’aquelles dates, vaig llegir que, amb aquesta exposició, es pretenia donar a Arasa el prestigi que es mereix i fins i tot, algun periodista es va atrevir a insinuar que hauria d’estar a les millors pinacoteques del món.

El món cultural (a mi també m’agrada exagerar) a les Terres de l’Ebre, o en fa poc o en fa massa, o com diuen a casa: quan no se’n ve de raça... Està molt bé que es fes aquella exposició per commemorar el centenari d’Arasa (així de passada conreàvem la necrofília que lliga molt bé amb el costum de en vida ni aigua, que tant escau a aquestes llars), s’edités un llibre sobre la seva obra (al menys, les entitats bancàries, de pas que s’estalvien impostos, queden digníssimes recolzant la cultura) i els polítics i demés turiferaris puguin omplir les pàgines de cultura dels seus diaris, i de passada s’especula amb l’obra de l’artista (al qual li van malpagar quan vivia). Però tampoc hem de treure les coses de lloc: Arasa va ser un pintor com n’hi ha hagut molts, ni més ni menys, i sense que això porti cap càrrega de menyspreu. I d’aquest tema sí que se’n podria parlar molt, com també se’n podria parlar de perquè no es va fer un catàleg raonat de la seva obra, ja que tot estava pagat i becat, i quin criteri es va seguir per la selecció dels quadres i a quins propietaris i col•leccionistes es va voler beneficiar (per Tortosa, no es parlava d’altra cosa entre els còrvids que de la possible alça de preu dels quadres d’Arasa). La resposta, possiblement, al segle vinent.

Escriure és el mateix que dibuixar,

Posta de sol, aquarel·la paper.

Escriure és el mateix que dibuixar: nuar les línies de tal manera que es transformin en escriptura, o desnuar-les de tal altra que l’escriptura esdevingui dibuix. Escriure o dibuixar són essencialment la mateixa activitat, el mateix acte creatiu ens diu Jean Cocteau a Opium, llibre que recopila els diaris que va escriure i dibuixar durant el procés de desintoxicació de la seva addicció a l’opi, des que va morir el seu company Raymond Radiguet al 1923 fins que va morir.