Tinc la mania de pretendre ser jo. Stendhal

A l'estudi, damunt de la taula camilla, encara hi han les restes de la darrera natura morta que vaig pintar aquest hivern. Les mimoses marcides també tenen el seu atractiu. Han perdut la seva lluminositat, el seu or primerenc de primavera anticipada però en canvi han guanyat... color. No són l'esclat cridaner i efímer que havia de matisar amb el contrallum de la finestra; ara és el color reposat, detingut en el temps, durable que sent marcit és alhora viu. Les mimose marcides, al estudi no són record de l'hivern passat sinó esperança del proper.

Nota de color, aquarel·la

Hi ha anys que acabo quadres amb mimoses començats l'altre. Estan per l'estudi, sempre a la vista però fora mà. A vegades, en una mena de rampell, n'agafo un i hi treballo; d'altres, només és un diàleg de mirades, intentant esbrinar com continuar-lo i donar-lo per acabat. Molts cops, és deixar que passi el temps, el temps també pinta, per trobar el seu ajut i el moment oportú poder dir... fins aquí hem arribat.

Mimoses. Estudi per a un homenatge, oli

Moltes obres són quasi bé sempre obres inacabades que es deturen aleatòriament o just quan de manera sobtada l’artista es veu superat per la seva impotència creativa. Saber deturar la má a temps, la majoria de les vegades, salva una obra. En el món de la creació artística és on la màxima: menys és més, és devé un axioma.

Nihil desperandum. (No s'ha de perdre l’esperança) Horaci

Aquest matí al llevar-me, a primera hora, he sentit el cant d’una tórtora. M’ha agradat escoltar la seva flauta modulant les tres notes del seu cant. És un auguri de bon temps, tot i que, segons diuen els experts, les tórtores que hi ha al país ja no emigren perquè són d’una raça portada de Turquia.
A la tarda, mentre estava donant un tomb pels voltants de casa, he vist unes quantes tórtores que no paraven de volar dels pins cap al llac. He vist que estan fent el niu al xiprer que hi ha al costat de la finestra de l’habitació, el mateix on hi niaren fa dos anys i que un falcó no les va deixar ni sortir del niu. Espero que enguany tinguin més sort i no serveixin d’aliment a cap rapaç. M’agrada el color vellutat del seu plomatge, d’un gris calent i nacrat.

El pare m’ha dit que ahir va veure una oreneta. D’aquí a no res, els seus vols caçant mosquits i el seu refilet metàl·lic ompliran les tardes. Segurament, com tots els anys, vindran a buscar el fang que tinc a les portes de l’estudi i l’aigua fresca del llac per modelar els seus nius. Aquests petits ocells són, per genètica, terrissaires.

L'estació, Aldover. Aquarel·la

Continuen treballant a l’antiga estació. El pare des que van començar les obres que els observa. Que si avui no han treballat, que si avui sí. Sembla que els controli. L’altre dia em va portar fins la timba perquè veiés el color en que havien pintat l’edifici. No es va tranquil·litzar fins que li vaig dir que era un color prou encertat. Avui, ha tornat amb la seva cantarella: estan tapiant les portes i finestres de l’estació, què ha degut passar ?.

Sempre m’ha agradat l’estètica de les estacions d’abans, possiblement que mon iaio fos ferroviari hi té quelcom a veure. També crec que té a veure les barbaritats que fan darrerament: l’estació de L’Aldea-Amposta-Tortosa n’és un exemple.

He pintat algunes vegades l’estació d’Aldover però quan em vaig assabentar que volien reformar-la per fer-hi un restaurant (això és el que es deia), vaig agafar els “petaquets” i me’n vaig anar cap abaix. L’edifici ja estava força atrotinat, s'hi havien instal·lat al seu costat els contenidors de les escombraries i el jovent del poble hi solia fer les seves gresques nocturnes. Abans que l’acabessin entre tots de malmetre vaig voler pintar-lo.

Via Verda, Aldover. Oli

Pintar a l’hivern té els seus inconvenients però també té els seus avantatges: en primer lloc la llum, després l’arbratge nu i en tercer lloc la fotuda mosca negra que encara que n'hi ha menys, ja no ens abandonarà.
La llum freda de l’hivern acarona, no es gens dura i es filtra pel mig d’un ramatge pelat que adquireix volum sense que pesi. I si a més és al matí, sempre hi ha la boirina que, mandrosa, no acaba mai de desfer-se donant a les ombres transparència.
A més a més, mentre vaig estar prenent apunts i pintant l’oli, vaig estar molt distret pel trànsit que hi havia per la Via Verda.

El nou llibre de l'amiga Paquita

Francesca Aliern amb una aquarel·la de Miravet

Fa una estoneta que ha arribat la Paquita (Francesca per als seus lectors). Estem tots dos davant l'ordinador. Li estic mostrant el blog que acabo d'obrir i com que m'ha portat el llibre que li ha publicat Cossetània, a tall de proves, estem penjant-lo al web. L'hem escanejat, sense cap entrebanc! i fins ara, tot sembla anar sobre rodes. La Paquita està una mica fumuda, té la gola tocada i el nas carregat des de fa uns quans dies, tot i així aquets matí (la paraula és la paraula) anat a un programa de televisió per parlar del infaust 23F.
Com que no es pot quedar a sopar perquè el que necessita és estar a casa covant una mica el refredat, s'emportarà una cassoleta amb una crema d'api que acabo de fer, a veure si apart de ressucitar-la i servir-li d'afrodissíac li reblaneix la tos tan seca que té, com si fos una cataplasma.

D'avui ençà, l'autora per antonomàssia de les Terres de l'Ebre, té l'agenda atapeïda i no disposarà de ni un moment de lleure. Tot i així, hem quedat per poder gaudir d'un bon arròs caldós o un plat de pasta casolana, plats que no solen agradar-li sinó els cuino jo, cosa que fa que el meu ego culinari pugi de temperatura. Qualsevol dia se'm socarrarà.

Un dia d'aquestos, parlarem del llibre.