La cultura, el món de l’art, la civilització venen a ser l’estètica de la intel•ligència

En art un no fa una altra cosa perquè cregui que és millor sinó perquè és... diferent. Aquesta podria ser la crítica de l’exposició: voler ser diferent encara que la diferència ens empobreixi, ens buidi, ens porti a enlloc.

Catàleg de l'exposició

L’altre dia vaig anar a la inauguració de l’exposició que la Rovira i Virgili fa aquí a Tortosa del seu fons d’art. Vaig arribar-hi tard ja que la visita del metge que tenia programada es va perllongar, així que quan vaig arribar a la sala de l’antic escorxador ja havien fet els parlaments i el públic estava de xerrameca donant l’esquena a les obres i uns quans ja començaven a encaminar-se cap al recentment restaurat Palau Montagut, on hi hauria un refrigeri i s’inauguraria l’altra exposició.

Pocs artistes de la terra, ben pocs gosaria dir, només hi havia els que estan més o menys vinculats a les institucions. Clar que si ho dic així, crec que en mancaven dos o tres dels qui, mani qui mani, estan tan ben agafats a la mamella que, no ja un canvi de govern, ni un cop d’estat els foragitaria. Apart de les autoritats polítiques, hi havia les culturals i aquestes sí que manen... però subtilment, un manar, podríem dir, cortès, respectuós... canònic. L’ambient que es respirava era quasi bé aristocràtic. De fet, allí hi havia l’aristocràcia cultural de les terres de l’Ebre.

Els crítics, que estaven atenent als mitjans i semblaven que eren els autèntics protagonistes de l’exposició, no paraven de posar davant les càmeres i sospito que monologant, aliens a la pregunta, allargant el soliloqui fins arribar al solipsisme. La resta, ja començava a cruspir-se les viandes.

Un cop haver vist i deixar-me veure (En una exposició, un no hi va a veure el que s’exposa, hi va per que el vegin i després per veure els demés ) me’n vaig anar no sense haver constatat que la majoria del públic assistent era, apart de claca, turiferari. Els quadres i les escultures (per nomenar-ho a l’antiga) allí es van quedar sense que la ignorància il·lustrada, com deia maliciosament l’Umbral, els hi fes molt de cas.
I com que tota vida social ens sol fer enfollir, crec que amb aquesta sortida ja he complert la meva quota de sortides per una temporada.

L'ego sol ser bulímic i antropòfag

Estudi de color per un homenatge a Proust

El plagi més difícil d’evitar és el de copiar-nos a nosaltres mateix. Marcel Proust

He rebut una invitació de la Rovira i Virgili. Es tracta de la inauguració de l’exposició El fons d’art de la Universitat Rovira i Virgili. L’acte és per el proper dimarts, dia 24, al Escorxador de Tortosa. La invitació continua així: tot seguit es visitarà la mostra dels artistes ebrencs al Palau Montagut, on s’oferirà un refrigeri.
La primera impressió és que hi haurà dues exposicions: Les peces del gran safari i les de la cacera dominical amb tords hi tot. M’agrada; no hem de barrejar com diu el vell adagi castellà “churras con merinas”. Picasso, gran llengut i amb la seva mordacitat ja va dir: No pengeu quadres prop dels meus, els dolents es mengen als bons. I Gaya ens va advertir: en una polèmica l’arrasadora ens iguala a la baixa. La igualtat en art és més entelèquia que en política.
Ja fa unes quantes setmanes que el rector de la Universitat, molt amablement, em va fer arribar el catàleg que es va editat quan l’exposició va ser presentada a Tarragona. Adjunto la carta, que via correu electrònic, li vaig fer arribar per agrair-li l'enviament.

Benvolgut Sr. Grau,

Tot i que el motiu d’aquesta carta és per agrair-li la tramesa del catàleg, d’una sobrietat que embelleix el contingut, que la URV ha editat del seu fons d’art, no puc per menys remarcar unes inexactituds al referir-se al quadre meu que hi publiquen.
El text que acompanya la fotografia del quadre té unes quantes equivocacions i alguna que altra errada, què seria d’un llibre sense errades! D’entrada, no escriuen correctament el meu nom: Manuel A. Marquès ( Manel és l’hipocorístic de Manuel, i Marquès és amb accent obert). No és la galeria Nancy Satin, sinó Stain.
En l’últim paràgraf de l’escrit, el sotasignant diu… un dibuix d’un personatge -que sembla un retrat-, un plat de pastissets -producte típic de la regió, que fa al·lusió al títol de l’obra i que és un objecte constant en les seves obres-… Lamento que no s’entengui el que és tant obvi en una pintura figurativa, possiblement per culpa de la meva maldestra mà.
La pintura és un esbós d’una sèrie dedicada a Marcel Proust. El retrat és el més conegut que hi ha de l’escriptor, tant, que crec s’ha convertit en una icona visual. La plàtera que acompanya el retrat i el llibre està plena de figues de moro i no pas de pastissets, en una plena al·lusió a la frontera ideològica que... bé, deixem-ho, al cap i a la fi els pastissets són típics de la regió. I, finalment, el títol de l’esbós que juga amb el títol d’un dels més famosos llibres de l’autor francès.
Res més a afegir-hi, més clar, aigua; només que així es confirma l’axioma: els crítics solen escriure del que diuen entendre, però que no comprenen.

Ben cordialment

Tot hi que tinc visita concertada amb el metge, espero poder-ne estar llest d’hora i així assistir a les inauguracions. Amb tanta obra reunida, amb tants egos inflats, amb tanta cultura titulada, un podrà observar i prendre nota. Joubert serà més vigent que mai: No hi ha res pitjor en aquest món que una obra mediocre que fingeixi ser excel·lent.

Serà una reunió on hi haurà molts dels que pertanyen a la minoria selecta i com bé tots sabem, en una minoria selecta, hi ha una majoria de beneits.

Durant una estona faré vida social i deixaré que m’afecti, embogint una mica.