Certes corrents de l’art actual estan curulles de cecs que guien a cecs

Avui, a la seva columna de La Vanguardia Quim Monzó broda, quan no ho fa?, el seu article. I ho fa amb la ironia que el caracteritza, però també ho fa amb contundència. "Tres zurullos són tres zurullos" diu, referint-se a una escultura de l'artista novaiorquès, autodidacta (no cal que es vanti d’això, ja se li nota), Lawrence Weiner, que en un pretès homenatge al poeta occità Frederic Mistral està a l’avinguda que Barcelona li té dedicada.

Monzó hauria d’haver llegit, potser ho ha fet, el que diu d’aquest escultor un tal Durozoi en un llibre publicat per l’Ajuntament de Barcelona (llibre onfàlic, com ens agrada mirar-nos el melic!), que és un catàleg de totes les escultures que hi ha a la ciutat: "L’escultura radica en les paraules, està en aquests materials als quals les paraules fan referència". Possiblement, s’estaria partint el pit de riure davant de tanta “gilipòndia”.

.

Continuant amb La Vanguardia i els llibres, el crític Robert Hughes es despatxa a gust en la introducció que fa en un llibre sobre el Palau de la Música. De fetitxista i miop titlla l’actual culte que es rendeix a Barcelona a l’obra de Gaudí. En la distància em recorda unes xerrades amb Santos Torroella i Ramón Gaya sobre el Modernisme. Gaya, sense perdre la seva elegància ni canviar el gest de la cara, quan parlava del Modernisme deia el “Merdellonisme”... i li sortia un llunyà accent català.

Una cosa és treball, l’altra és obra. R. Gaya

Una cosa és treball, l’altra és obra. R Gaya.
Treballar sense descans. En què, com, això importa menys. J.R.Jiménez.
Sense treball no hi ha obra.

Monjo i Benet Espuny a Nova York

Divendres Sant. Fa un dia gris i cau, a estones, un borrimet. Aquesta nit anirem a Tortosa a veure la processó. Sempre que hi anem em ve al record les converses amb Benet Espuny sobre la seva joventut quan son pare treballava pel bisbat, tallant i policromant escultures i fent altars. De com durant la guerra civil intentà salvar els retaules que els milicians destrossaven. Si us plau no ho cremeu que són gòtics!, s’exclamava.

Com que Benet té una memòria cabalosa, els records volaven d’un any a l’altre. Escoltar-lo mentre explica l’odissea viscuda per portar el pas de la Pietat de Soriano Montagut a Tortosa, és tot un plaer.

Van anar a buscar-lo a Salamanca, en companyia del metge Secundino Sabaté, amb un camió que per aprofitar el viatge el van carregar de taronges de la finca de Vericat. La tornada a Tortosa la van fer acompanyats de dos dels fills del Sr. Sabaté i el camió carregat de sacs de farina per amortir els sotracs i poder protegir el grup escultòric. Vaig poder veure, ja fa uns anys, com a l’escola d’art, sota la supervisió de la, ara, directora se li feia una molt acurada restauració.

L’altra record té que veure amb el pas del Davallament de la creu, obra d’Enric Monjo. Estant a Nova York, Monjo va fer-hi una important exposició, a resultes de la qual el seu alcalde Mr. Wagner li va atorgar la medalla d’or de la ciutat. En aquella exposició hi havia, a grandària natural, una fotografia d’aquest pas tortosí, del qual l’escultor n’estava més que orgullós. Benet i Monjo, grans amics, s’hi van retratar davant.

Aquest vespre, quan contempli els passos d’aquest dos escultors desfilant en processó, continuaré la conversa amb el sr. Benet.

L'ego sol ser bulímic i antropòfag

Estudi de color per un homenatge a Proust

El plagi més difícil d’evitar és el de copiar-nos a nosaltres mateix. Marcel Proust

He rebut una invitació de la Rovira i Virgili. Es tracta de la inauguració de l’exposició El fons d’art de la Universitat Rovira i Virgili. L’acte és per el proper dimarts, dia 24, al Escorxador de Tortosa. La invitació continua així: tot seguit es visitarà la mostra dels artistes ebrencs al Palau Montagut, on s’oferirà un refrigeri.
La primera impressió és que hi haurà dues exposicions: Les peces del gran safari i les de la cacera dominical amb tords hi tot. M’agrada; no hem de barrejar com diu el vell adagi castellà “churras con merinas”. Picasso, gran llengut i amb la seva mordacitat ja va dir: No pengeu quadres prop dels meus, els dolents es mengen als bons. I Gaya ens va advertir: en una polèmica l’arrasadora ens iguala a la baixa. La igualtat en art és més entelèquia que en política.
Ja fa unes quantes setmanes que el rector de la Universitat, molt amablement, em va fer arribar el catàleg que es va editat quan l’exposició va ser presentada a Tarragona. Adjunto la carta, que via correu electrònic, li vaig fer arribar per agrair-li l'enviament.

Benvolgut Sr. Grau,

Tot i que el motiu d’aquesta carta és per agrair-li la tramesa del catàleg, d’una sobrietat que embelleix el contingut, que la URV ha editat del seu fons d’art, no puc per menys remarcar unes inexactituds al referir-se al quadre meu que hi publiquen.
El text que acompanya la fotografia del quadre té unes quantes equivocacions i alguna que altra errada, què seria d’un llibre sense errades! D’entrada, no escriuen correctament el meu nom: Manuel A. Marquès ( Manel és l’hipocorístic de Manuel, i Marquès és amb accent obert). No és la galeria Nancy Satin, sinó Stain.
En l’últim paràgraf de l’escrit, el sotasignant diu… un dibuix d’un personatge -que sembla un retrat-, un plat de pastissets -producte típic de la regió, que fa al·lusió al títol de l’obra i que és un objecte constant en les seves obres-… Lamento que no s’entengui el que és tant obvi en una pintura figurativa, possiblement per culpa de la meva maldestra mà.
La pintura és un esbós d’una sèrie dedicada a Marcel Proust. El retrat és el més conegut que hi ha de l’escriptor, tant, que crec s’ha convertit en una icona visual. La plàtera que acompanya el retrat i el llibre està plena de figues de moro i no pas de pastissets, en una plena al·lusió a la frontera ideològica que... bé, deixem-ho, al cap i a la fi els pastissets són típics de la regió. I, finalment, el títol de l’esbós que juga amb el títol d’un dels més famosos llibres de l’autor francès.
Res més a afegir-hi, més clar, aigua; només que així es confirma l’axioma: els crítics solen escriure del que diuen entendre, però que no comprenen.

Ben cordialment

Tot hi que tinc visita concertada amb el metge, espero poder-ne estar llest d’hora i així assistir a les inauguracions. Amb tanta obra reunida, amb tants egos inflats, amb tanta cultura titulada, un podrà observar i prendre nota. Joubert serà més vigent que mai: No hi ha res pitjor en aquest món que una obra mediocre que fingeixi ser excel·lent.

Serà una reunió on hi haurà molts dels que pertanyen a la minoria selecta i com bé tots sabem, en una minoria selecta, hi ha una majoria de beneits.

Durant una estona faré vida social i deixaré que m’afecti, embogint una mica.

El vertader art procura no cridar l'atenció

El vertader art procura no cridar l'atenció perquè es fixin en ell. J Bergamín

Hi ha pintors, quadres, que sense agradar-me m’atrauen. Hi ha quelcom d’amagat que batega i mostra, per algun camí que encara no he descobert, la seva genialitat.

L'art és vida sense data de caducitat i que no sempre es troba als museus. Ramón Gaya

Homenatge a R.Gaya (Detall)

És prou tard i estic més desvetllat que un mussol. Hi ha una lluna que omple tota la nit il·luminant la vall i fent que el riu refulgeixi en una claror làctia. Els xiprers amb la seva verticalitat tallen la nit com si fossin monòlits petris i projecten la seva ombra inacabable damunt la gespa donant una imatge d’il·lustració decadent, una mica gòtica. A l’altra banda de riu una successió de llums en línia recta puntegen la carretera de Bítem amb una tonalitat antiga, calenta, malaltissa... és una llum nocturna i silenciosa; en canvi al barri de Santa Rosa (La Calle) els punt de llum de les faroles són cridaners.
Canten uns quants ocells. Uns se senten més prop que altres i sembla com si es parlessin. Cap d’ells despunta del grup: tot és harmonia, podria dir-se que estan assajant per un imminent concert nocturn. Una de les veus m’és familiar, coneguda: té una ressonància líquida, aquosa; com si el galet d’una font, on la lluna plena s’hi mira, entonés mentre brolla mansament.
Vaig a parar aquest ordinador, quan els faran silenciosos? i així podré escriure en silenci, com abans que només se sentia el frec, la carícia de la ploma al paper. Vull escoltar aquestes refilades i deixar-me vèncer per la son sense sentir res més que aquesta transparència sonora i només amb la llum de la lluna perquè marmolegi els records i me’ls fixi a la memòria com les amanites a les pedres. Alguns records s’haurien de fossilitzar.
Diuen que només la memòria gaudeix. Que només recordant som feliços, possiblement deu ser així perquè la memòria és selectiva i només recorda el que ens manté vius, el que ens interessa. Uns seran feliços recordant només desgràcies, els altres rememorant alegries.
I malgrat el que creiem, la funció principal de la memòria no és recordar, sinó oblidar. Ella, en una funció catàrtica, destria els nostres records per evitar-nos embogir.
Recordar, no és tornar a viure és viure de veritat diu un vell adagi. I els romàntics hi afegeixen: La felicitat mai podem conjugar-la amb present, sempre és pretèrita.

Un, procura conjugar-la en futur i recordo aquella vella cançó que cantava en Frank Sinatra: The best is yet to come.

Retrat de la Teresa

El retrat de la Teresa ja està enllestit. El que en un principi va costar després va anar entonant-se. Degut, possiblement, a que vam començar el retrat a la tarda quan la llum dintre de l'estudi era esmorteïda i les ombres massa dures, sense cap mena de transparència. La llum de gener té això. Les ulleres (hauria de dir artefactes), de conxa negra, tampoc ajudaven a endolcir una mirada viva, lluminosa que la grisalla dels cabells tenyien de seriositat.

Abans de Nadal, vam fer alguns apunts al carbó i a la sanguina, per familiaritzar-nos-hi. Les festes i altres imprevistos van endarrerir el fet que ens posessim a treballar en el que seria la pintura definitiva. Una tarda de gener vam començar a treballar l'oli, després de triar el foulard que portaria al coll per donar-li reflexes de color. Definitivament, vam decidir acabar-lo un matí per poder tenir una llum constant durant més estona.

Una de les condicions que em va posar la model va ser que no volia un retrat ni acabat ni pintat.

Retrat de Teresa, oli

La desgràcia d’un pintor no és, com molta gent pugui pensar, no ser reconegut ni vendre quadres. És no poder triar el seu client. Quina pena que un quadre que estimem vagi a parar a mans d’un imbècil !.

L’important no és intentar fer una pintura nova, moderna, actual sinó fer pintura. Una altra cosa seria fer una caricatura, una il·lustració o un mocador per a Paco Rabanne, com molt bé va dir Ramón Gaya.