Museo Casa SorollaPer acomiadar-nos de Sorolla, després de veure, un cop més, l’antològica del Prado, hem anat a casa seva, al carrer General Martínez Campos per gaudir de l’exposició Sorolla y su idea de España que han muntat per complementar la del Prado.
Apart, hem gaudit de tota la resta d’obra que hi ha i visitat la casa, que la mantenen tal com quan hi vivia i el seu jardí, tan al gust de l’època, que és un goig poder asseure’s a la glorieta, o qualsevol banc i sentir, en lloc del trànsit que hi ha pel carrer, el sorollet de l’aigua corrent, o el rajolí de la font.
L’exposició, muntada al pis de d’alt, consisteix en tots el quadres que té la casa-museu que el pintor va fer per preparar els panells per l’Hispanic Society, a més a més d’un audiovisual que mostra, de manera molt didàctica, com anava fent el esbossos, emprant diferents tècniques, i que com si fos un trencaclosques, els anava emprant per muntar el quadre definitiu. Tot molt del gust de la nova manera que hi ha ara per entendre una obra i fer-la entendre als neòfits. Pels que pintem, es clar, no hi ha cap altra manera de poder fer una obra, si abans no s’han fet uns esbossos preparatoris i el que és interessant per nosaltres és poder veure el procés creatiu de cada pintor. Perquè cadascú té el seu mètode.
Apart, hem gaudit de tota la resta d’obra que hi ha i visitat la casa, que la mantenen tal com quan hi vivia i el seu jardí, tan al gust de l’època, que és un goig poder asseure’s a la glorieta, o qualsevol banc i sentir, en lloc del trànsit que hi ha pel carrer, el sorollet de l’aigua corrent, o el rajolí de la font.
L’exposició, muntada al pis de d’alt, consisteix en tots el quadres que té la casa-museu que el pintor va fer per preparar els panells per l’Hispanic Society, a més a més d’un audiovisual que mostra, de manera molt didàctica, com anava fent el esbossos, emprant diferents tècniques, i que com si fos un trencaclosques, els anava emprant per muntar el quadre definitiu. Tot molt del gust de la nova manera que hi ha ara per entendre una obra i fer-la entendre als neòfits. Pels que pintem, es clar, no hi ha cap altra manera de poder fer una obra, si abans no s’han fet uns esbossos preparatoris i el que és interessant per nosaltres és poder veure el procés creatiu de cada pintor. Perquè cadascú té el seu mètode.
L'estudi Sorolla era pintor de pinzellada ràpida i encertada, al seu lloc i no cal esmentar el seu domini del color però, sobretot, el que no se li resistia era la figura. Amb pocs traços la figura estava encaixada i el retrat l’aconseguia sense insistir en la pinzellada, sense retocs. És per això, molt interessant veure com prenia notes a llapis, tèmperes, carbonet qualsevol estri li servia. El suport també li era indiferent: paper, cartró, cartró entelat, fusta, tela i en tots aconseguia els mateixos resultats.
En la composició també Sorolla va ser un mestre. Totes les seves composicions són dinàmiques, cerquen el moviment fins hi tot en retrats sedents. Els seus paisatges també gaudeixen d’aquesta manera de composar, de construir i que moltes vegades accentuava amb unes pinzellades més gruixudes, o deixava només la taca de la primera intenció.
Un, també se n’adona admirant obra de Sorolla que hi ha temes que el pintor resol amb més brillantor que altres i que és degut a l’enamorament. Hi ha temes que l’arravaten i és nota en el resultat. No pot dissimular-ho en els retrats a la seva estimada muller, com l’adora! A les filles, sobretot a Maria, els retrats dels seus sogres. L’admiració o l’agraïment (Sorolla va ser una persona agraïda i generosa) a alguns dels seus retratats. Una altra cosa que s’observa en la seva obra, sobretot amb els panells de l’Hispanic Society, és que sempre pinta un home madur, robust, fort i que penso té a veure, sent ell orfe de pare des de petit, amb la carència, l’enyor de la figura paterna que sublima i li dóna forma, cos i rostre, en els seus quadres.
De Sorolla, apunt amb llapis de colorsOrtega y Gasset, a qui no li agradava la pintura de Sorolla, solia criticar-lo a les pàgines d'El Imparcial. "Hay una estética gobernante: se llama a sí misma realismo. Es una estética cómoda. No hay que inventar nada. Ahí están las cosas; aquí está el lienzo, paleta y pinceles. Se trata de hacer pasar las cosas que están ahí al lienzo que está aquí". Així de fàcil, així de difícil. Sembla mentida que el pensador més important que va tenir Espanya i un dels més influents filòsofs europeus pugui dir aquesta ximpleria. Possiblement, perquè mai havia agafat un pinzell.
