L’orgull natural no té res a veure amb el rang social.

En art hem de ser, sabent-ho equilibrar, sense que desafinin, cultes i populars. Alhora.
Malament anem quan el gust de las masses, del carrer, s’allunya de la qualitat de les élites i molt pitjor quan aquestes es popularitzen.

Hi ha una majoria silenciosa que és còmplice de tot, del bo i del dolent; i ho és perquè no té veu, l’ha perdut.

Per un homenatge a Murillo, aquarel·la.

Ahir diumenge un suplement d'un diari publicava una entrevista amb qui va ser durant 31 anys director del Metropolitan de Nova York, Philippe de Montebello. La foto que publiquen, tot i que ja no té res a veure amb el senyor que vaig conèixer, se'l veu amb l'aura que tenia fa més de 20 anys.

Durant una llarga temporada vaig dedicar-me a fer interpretacions de diferents obres d'autors espanyols als museus de Nova York. Entre les coses curioses que van passar-me, una d'elles va ser rebre la visita del director del museu mentre estava pintant la verge de Murillo. La seva amabilitat, cordialitat i senzillesa em van deixar corprès i em va recordar les maneres del director de la Hispanic Society, Mr. Breadsley.

L'entrevista que porta com titular: En el món de l'art hi ha unes enveges tremendes, ens mostra un home molt proper, que tot hi estar tota la seva vida dins de l'irreal món de l'art, en uns nivells inimaginables per qualsevol, no ha deixat de tenir els peus a terra. Home d'una sensibilitat exquisida, va demostrar tenir molt clar el que per ell era dirigir una de les pinacoteques més rellevants del món.

Quan Rússia i els Estats Units van començar a fer apropaments polítics, una de les primeres coses va ser montar una gran exposició de les obres de l'Hermitage i del Pushkin a la National Gallery de Washington, que després va viatjar al MET. Vaig tenir la sort de veure totes dues exposicions i recordo l'escandalera que es va organitzar perque el Sr. Montebello es va negar a penjar segons quins quadres perquè no tenien la categoria que ell requeria. Tot un caràcter i un exemple.

El llibre que es va editar per l'ocasió: Impressionism and Post-Impressionism, em porta, i em refresca, records.

Homenatge a Murillo, oli.

L'entrevista, ens descobreix la seva admiració per La Niña de los Peines i que el flamenc comercial li displau. Finalment, l'entrevistador li pregunta que per què gosa a dir que recolza el concepte "d'elitisme". La seva resposta és clara i contundent: Elitisme és simplement tenir la noció d'excel·lència arrelada.

Sorolla al MNAC

Ayamonte

Dissabte vaig anar al MNAC. Hi tenia una cita amb Sorolla. Ja que no vaig poder anar a València no podia deixar passar la seva estada a Barcelona. No hi he anat a veure una exposició, he anat a retrobar-me amb un passat, que tot i sent-ho, és encara molt viu i molt present.
Han passat molts anys, potser massa, des de la darrera vegada que el vaig veure a casa seva: La Hispanic Society of America, aquell casalici fora mà de qualsevol ruta museística de Manhattan, al carrer 155 cantonada a un Broadway que ja fa estona que ha perdut els seus colors, anuncis i turistes.
Durant uns quants mesos hi vaig anar, quasi bé a diari, com en un pelegrinatge per entendre i desentendre al pintor més dotat que va tenir l’Espanya de la premodernitat. Allí dintre, en aquella sala quadrada de luxe auster i ambient monacal, hi vaig passar moltes hores mirant i remirant, prenent apunts i notes. En definitiva, el que intentava fer era dialogar, iniciar una conversa perquè sinó, tota contemplació seria un monóleg i en art els monòlegs acaben sent malaltissos.

Sevilla. El baile

Vaig arribar a la Hispanic per portar expressions de Benet Espuny i em van obrir les portes de bat a bat. El record del pintor tortosí en aquella casa és ben viu tot i que han passat molts anys. En aquells anys n’era director de la societat Mr. Breadsley, que amb un castellà correctíssim i quasi bé sense accent em va donar la benvinguda i em va mostrar el museu. Recordo l’impacte de la sala amb les pintures de Sorolla, que tot i semblar-me desmesurades vaig intuir que hi havia motiu per un diàleg a mitja veu. Al pis de dalt, quina col·lecció de pintura espanyola: Velázquez, Goya, El Greco, Zurbarán, Ribera, Murillo, Alonso Cano, Fortuny, Casas, Rusiñol, Nonell, Zuloaga... fins perdre el llistat. La llibreria, amb més de 200 incunables. Primeres edicions de El Quijote, de Tirant lo blanc, de La Celestina ; les col·leccions de manuscrits, ceràmiques, gravats, dibuixos, escultures, joies... la llista no s’acabaria.
Al soterrani, que tenien tancat perquè la manca de diners no els permetia pagar vigilància, hi tenien la resta d’obres de Sorolla. Al obrir les portes el meu nas va percebre l’olor a tancat, i encendre el llums, no només els meus ulls, tot jo em vaig estremir: quina explosió de color, de llum, de força sortien de les pintures que penjades a unes parets grises, afectades per la manca d’aireació i iluminades per una llum esgrogueïda, semblaven desvetllar-se. La meva visita, va treure de la letargia les pintures d’aquella sala, que Déu sap el temps que feia que ningú les contemplava, i aquell dia vaig començar entendre que certs quadres estan per a ser admirats, sinó defalleixen.

Apunt del natural, llapis de color

Mr Breadsley, molt amablement em va dir: a partir d’ara, i venint de part de José Benet, aquesta es casa seva i pot venir sempre i quan vulgui. Ara, he d’anar atendre unes coses, hem disculparà que el deixi sol... ah!, i triï un dia per anar dinar plegats.
Un altre dia, continuaré amb els records de la Hispanic Society. De la amabilitat de la seva secretaria, Carmen, una senyora sud-americana de maneres antigues i exquisides. Del qui ara és director del Reina Sofia, Manuel Borja, que estava fent pràctiques. I del Juan Pareja de Velázquez, que els experts diuen que és una còpia, i del que Mr. Breadsley em va explicar unes quantes coses.

Juan Pareja, del natural

www.hispanicsociety.org/ Hispanic Society Of America, New York
www.mnac.es/ Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
http://museosorolla.mcu.es/ Museo Sorolla, Madrid