CaixaForum Tarragona

Aprofitant una anada a Tarragona i fent temps he tornat a veure l’exposició Mòmies Egípcies al CaixaForum. Es tracta d’una mostra procedent del Museu Nacional d’Antiguitats de Leiden i que gira al voltant de la vida d’Ankhhor, un important sacerdot de Tebes i que visqué uns 650 anys aC.

Mòmies humanes i d’animals (fins i tot un petit cocodril), sarcòfags, vasos canòpics, amulets, estatuetes de tots el déus, papirs del Llibre dels morts, joies...

Entre les peces que em criden l’atenció una litografia de les piràmides de Guiza de Karl Richaard Lepsius, delicadíssima, amb unes tonalitats que recorden el, en èpoques pretèrites tan emprat color marró mòmia, resultat de moldre les mòmies i convertir-les en pólvores, la tant cobdiciada “mumiya” durant el segle XVI. Ara em ve a la memòria una anècdota atribuïda a Monet, diuen que quan es va assabentar que el color marró que utilitzava per pintar estava fet de mòmies moltes va agafar tots els tubs i els va enterrar al seu jardí de Giverny. Un ostracó (pedres per escriure) amb una subtil coloració; una sítula, recipient  metàl·lic en forma de gota i amb ornaments de lotus, planta que era símbol de la regeneració.

Curiós i didàctic, si més no, és veure tot l’instrumental que feien servir per momificar i quin ús en feien i sobretot el simbolisme que tot plegat comportava. L’ús de resines, ambres, natró, benes i amulets; la importància que pels egipcis tenia el culte a la mort, el més enllà, l’altra vida.

Una exposició que es deixa veure amb plaer i que desperta encara més la curiositat per aquesta civilització llunyana però tant arrelada en la nostra cultura i educació. L’esoterisme, el misteri, les seves creences i costums, el mite que acompanya l’antic Egipte es pot sentir aquests dies a Tarragona.

Una frase del sacerdot Ankhhor, gravada al seu sarcòfag, ens recorda que els sentiments són apàtrides i intemporals: Pronunciar el nom d’un mort és fer-lo reviure.

Del deute als mestres

Tot i el que debem als mestres, la majoria de vegades la nostra pròpia voluntat, si és ben menada i obedient, a la llarga es converteix en el millor mestre.

Consell Comarcal del Baix Ebre

El Consell Comarcal del Baix Ebre per celebrar el seu 25è aniversari em van demanar que els pintés un tema del qual poder fer un tiratge en serigrafia. D’aquesta manera volien obsequiar a tota la gent que ha treballat durant tots aquests anys per tal que el Consell tiri endavant i pugui continuar amb la seva tasca.

Un cop pintat el tema, va ser el taller de Josep Eixart de Tortosa qui se’n va encarregar de dur a terme el projecte serigràfic. La impremta Monllau de Roquetes ens va servir el paper   i Makro de Tortosa va fer les carpetes. Finalment, vaig personalitzar amb pintura a l’oli deu de les serigrafies amb les quals es va obsequiar al Conseller que va assistir a la celebració i els diferents presidents que ha tingut el Consell.

Porto avui al blog la fotografia on està penjat el quadre per fer-vos-en cinc cèntims.

Marià Fortuny a Reus

El pare i Fernando a les portes del Museu

Ahir dissabte vam anar a Reus per pegar un cop d’ull a l’exposició que amb el títol de Fortuny, el mite, i commemorant l’Any Internacional Fortuny al complir-se el 175è Aniversari del seu naixement, presenta el Museu de Reus fins la primera setmana de setembre.

L’exposició presenta una quarentena llarga d‘obres que abarquen des dels seus inicis fins al final de la seua curta vida. No cal dir que l’estrella de la mostra és la seua Vicaria però només per poder tornar a admirar l’aqüarel·la del Venedor de tapissos ja val la pena anir-hi. Quin prodigi de matissos. Reveure obres de joventut que són a la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi s’agraeix, ja que és un lloc que cau una mica fora mà anar-hi. Em va agradar contemplar, un cop més i mai em cansa, el seu paisatge inacabat de Granada. S’hi troba a faltar obra, sobretot del Museu del Prado i d’algun que altre, suposo, col·leccionista local, cosa que fa pensar que l’exposició ha estat muntada mirant molt les despeses i sembla que sigui una mena de franquicia del MNAC barceloní.

Tornar a admirar les seues aquarel·les no fa res més que reafirmar-me en la creença de que l’aquarel·la només la "saben tocar" els pintors que pinten a l’oli. El seu Calabrès, l’estudi d’Innocenci X de Velázquez, les notes de color de temes africans ho confirmen.

S’agraeix que hagin penjat el retrat que va fer-li el seu sogre Federico de Madrazo.

De res va servir presentar el carnet de professor per poder accedir de franc als museus nacionals: 5€ l’entrada amb fulletó imprés en cinc idiomes on el rús, la pela és la pela, crida l’atenció per la novetat en aquests terrenys... artístics. El llibre catàleg editat per a l’ocasió resulta car, 30 o 35 €, no ho recordo bé.

Qualsevol altre dia hi tornaré. 

Mariano Fortuny Madrazo

Estic llegint Mariano Fortuny, arte, ciencia y diseño de Guillermo de Osma publicat per Ollero y Ramos, biografia del fill del gran pintor reusenc Mariano Fortuny i Marsal.

El llibre es deixa llegir com una novel·la, en part per la vida del protagonista, en part gràcies a l’apassionament de l’autor, historiador de l’art, que ja fa més de 30 anys va publicar un llibre sobre Fortuny i va comissarià les primeres exposicions, celebrades a Lyon, Brighton, Nova York i Chicago, que durant els primers vuitanta es van dedicar a l’obra d’aquest inclassificable artista a qui, cada cop més, afortunadament, se’l valora i admira.

Al capítol primer, servint d’introducció hi ha un escrit del pintor Gustave Moreau que, apart d’anar com anell al dit del biografiat, convida a la reflexió en unes èpoques en que tot es reporta a les pàgines de cultura. “Un, no deu de tractar de ser modern simplement fent el que no s’ha fet abans perquè això ens mena a l’extravagància, ans al contrari, un hauria de coordinar els esforços d’èpoques anteriors per mostrar com el nostre segle pot acceptar millor la seua herència i fer-ne ús d’ella“.

L'ESTEL, entrevista

Un cop més l'amic Conrad Duran em porta a les pàgines de L'Estel transcrivint l'entrevista que va fer-me a AntenaCaro quan l'exposició al Museu de l'Ebre les passades festes nadalenques. Us en faig cinc cèntims portant-la aquí al blog al temps que li agraeixo la seva generositat.

De rerum natura

Bodegó amb raïm, detall. Oli/tela

Acantilado, ha editat en edició bilingüe De rerum natura que estic llegint amb delectació i sense pressa. A l’exhortació final del llibre primer hi podem llegir el que podria ser la guia o far del nostre quefer quotidià. Això és el que ens diu Lucreci: Així, guiat fins la fi per la meua obreta, t’amararàs d’aquestes veritats; doncs una aclarirà l’altra, i la cega nit no t’enfosquirà la senda privant-te de penetrar en els darrers secrets de la Natura; tan cert és que unes coses donaran llum a altres. Ita res accendent lumina rebus.

Mestres i deixebles

Venècia, tramonto. Oli/fusta

Peter Burke historiador del coneixement, professor emèrit de Cambridge en una entrevista a La Vanguardia fa unes quantes reflexions sobre mestres i alumnes; de l’aprenentatge al cap i a la fi i unes quantes les porto aquí al blog.

El gran mestre no explica el que sap, sinó que ensenya a saber més que ell. Els mestres del Renaixement tenien deixebles que no els imitaven, sinó que els discutien i els superaven cadascú amb el seu propi estil inimitable. El bon professor aconsegueix que li discuteixin; no que l’imitin.

Collint farigola

Aquesta tarda, seguint la tradició, i aprofitant que no ploviscava hem sortit pels voltants de casa a collir farigola i així poder fer unes bones sopetes i infusions el proper hivern. Com podeu veure ens ha acompanyat el Boss, la Reina que està fotudeta s'ha quedat a casa.

L'ull que pensa

Llapis, guix i tinta xinesa

El museu del Prado està celebrant un seminari dirigit pel catedràtic d'estètica Félix de Azúa amb el títol de El ojo que piensa. Aquesta figura al·legòrica de l'ull representant el pensament, tant reproduïda dins la nostra cultura cristiana amb l'ull de Déu emmarcat per un triangle, també ull vigilant, que tot ho veu, és una imatge força evocadora i emprada en el món de l'art i del pensament. Els egipcis amb l'ull d'Horus passant per l'ull del renaixentista Alberti i la seua nova manera de veure la perspectiva, fins el neoclàssic de Boullée han imposat unes pautes culturals que encara ens marquen i interpretem. L'ull com a símbol, la intel·ligència, el pensament, la raó. La llum i l'enteniment representats gràficament.

Aquest títol evocador em porta records, i per això m'ha cridat l'atenció, de quan fent Belles Arts, Rafael Santos Torroella em va llegir uns poemes dedicats a les arts i a diferents artistes recollits sota el títol de Pensar con las manos, fent referència a l’obra del filòsof suís Denis de Rougemont (Penser avec les mains, 1936). La mà de l'artista, que moltes vegades sembla tenir autonomia i s'avança, precisa i lliure, al pensament que  l'inspirava. 

Solia Santos Torroella editar, per Nadal, uns quaderns de poesia per felicitar els seus amics; en el de l'any 1978 n'hi ha un recull. El sonet que dedica al museu del Prado, tota una declaració de principis, acaba així: y otra vez es aquí donde consigo volver, como a una patria, a la Pintura.

Mimoses tardanes

Porto avui al blog aquest ram de mimosa de gran inforescència i cotonosa textura. L'ha portat Manolita i sense retallar les tiges les hem posat en aigua. L'arbre, de floració tardana, creix al seu hort des que el va plantar el seu germà i sembla ser que enguany ha florit com mai.

De les matineres mimoses de gener ja només queda el seu record i delicat perfum, alguns branquillons secs en una copa damunt la taula de l'estudi i unes quantes pintures i notes de color. Espero que d'aquesta mimosa, aprofitant aquests dies de Semana Santa, pugui deixar també un record pintant-les. Mentrestant, les comparteixo avui amb vosaltres.

La competència artística

La pla d'Ulldecona, oli/tela.

En un dels molts retalls de diaris o revistes que guardo l’altre dia me’n va arribar un a les mans d’una entrevista a un galerista i historiador de l’art, que possiblement vaig guardar perquè parlava amb veneració de Milicua, de qui també va ser alumne. 

Al rellegir-la, em va cridar l’atenció la seua resposta a una pregunta sobre el MNAC que acabava dient: I per suposat, amb CaixaForum jugant a favor seu i no pas fent-li la competència. La memòria, llavors em va portar a una curta conversa mantinguda durant una inauguració on hi havia la plana major cultural de l’ajuntament. Més o menys va anar així. 

Al coincidir amb la filla d’un critic d’art ja mort i que viu a París, on dóna classes d’art, ens vam saludar. Mentre parlàvem es va apropar una persona (després vaig saber el càrrec cultural que ocupa) i saludant-me em diu: sento molt no haver pogut anar a la teva inauguració. No passa res, els polítics sempre aneu ocupats, me’n faig càrrec, li vaig contestar. Es que penso que has fet l’exposició en mal moment, coincidint amb altres i es clar es com fer-se competència. Al escoltar aquest raonament la meua resposta va ser: no crec que les exposicions es facin la competència, ans al contrari, s’ajuden i es complementen. Ojalà n’hi haguessin unes quantes cada mes. 

Amb l’entrevista del historiador i el MNAC intueixo que els assabentats en assumptes culturals coincideixen en el punt de vista ... comercial.

Tants museus, tants museus...

Tormenta a l'Ebre, Xerta. Oli/fusta

Peter Greenaway, l’inclassificable director de cinema, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia es mostra, al meu parer,  inaccessible, altra part gens estrany coneixent la seva obra, i ens amonesta i adverteix, una mica en plan visionari o tirador de cartes, profetitzant sobre el futur del cinema. 

L’entrevista, com quasi bé totes les que fa Amiguet, es llegeix amb fruïció i se’n poden destacar unes quantes frases que si més no ens fan parar uns segons i ens conviden a reflexionar. Entre elles trio aquesta: Tants museus, tants museus...Però que hi posaran dins ?

Miquelàngel "decorador"

Homenatge a Miquelàngel, oli/tela

Aquestes darreres setmanes han estat pròdigues de notícies relacionades amb el Vaticà i suposo que les properes ho seran encara més. Premsa i televisió, experts, periodistes i demés contertulians no paren d’opinar i ornen les seves perorades amb erudicions històriques. La Capella Sixtina s’endú la palma.

Tots expliquen reiteradament quin papa va ordenar construir-la i tots li encolomen a Miquelàngel la seua “decoració”, paraula que oint-la em burxa les orelles o em fa mal a la vista quan la llegeixo aplicada a la creació més excelsa i al seu autor.

Monòlegs

Aigua per a Giordano Bruno, tèmperes/paper

No només són infructuosos els monòlegs, sinó que vicien i els vicis llasten i són una porta oberta a l'ociositat, que a diferència de la mandra, sol ser improductiva i condueix a la peresa. La mandra sol anar associada a un estat d'innactivitat física i mental conscient, volutiva i per tant sota control, és un paréntesis, una parada per recuperar ànims, una manera de clarificar les idees, d'airejar els pensaments, de fer dissabte mental. L'ociositat no fa altra cosa que enterbolir, en lloc de regenerar, de justificar una actitud en lloc d'esperonar-la o questionar-la que el cap i a la fi és el que fa que el món de les idees i de la creació continui viu.

Jean Siméon Chardin

El somni de Jacob de Ribera, tèmpera/paper

Les tardes dels diumenges solen transcórrer tranquil·les, si no tenim en compte els trets que alguns mal anomenats caçadors solen disparar al costat mateix de casa que trenquen sobtadament la quietud de la lectura i neguitegen al Boss i a la Reina que senten com envaeixen els seu espai íntim.

Avui, llegint el catàleg de l'exposició que el museu del Prado va dedicar a Chardin l'any 2011 i veient els seus bodegons amb perdius, conills i llebres sembla que els trets, a cau d'orella, no molestin tant.

La mateixa exposició quan va ser presentada a Ferrara duia un encertat subtítol: il pittore del silenzio i és que tota la seua obra naix del silenci i ens submergeix en ell, i qui ama el silenci pot escoltar el seu interior que és on hi rau la veritat més clamorosa.

La pintura de Chardin va ser motiu de debat per part dels intel·lectuals de l'època que ja apuntaven maneres de fer crítica com si seguissin un manual a l’ús, entre ells Diderot que no tenia cap empatx de dir que de la pintura de Chardin no s’entenia res. En canvi, la subtil Mdme. du Deffand, contraposant el pensament del filòsof,es limitava a dir: Tinc la facultat de sentir, no la de comprendre, en una molt encertada definició de com s’ha d’admirar una obra d’art. Possiblement, una de les opinions més aconseguida i planera, emesa més de cent anys després, sigui la de Marcel Proust: Si el que veieu als quadres de Chardin, de sobte us sembla bell, és perquè abans li ho havia semblat a ell tant com per pintar-ho.

Repassar el catàleg, reveure la seua obra, reafirma la impressió d'un home senzill, amant del que feia i sobretot... respectuós. Aquesta és, crec, la idea que se'n pot extreure admirant la seva obra: un gran respecte pel que feia i pel que pintava. Coses senzilles, quotidianes, sense pretensions que la seua mirada enaltia i la seua mà copsava com si estigués pintant a un monarca. 

I si teníem algun dubte sobre la seua senzillesa i naturalitat només cal contemplar el seu autoretrat amb visera.

Sobre la memòria

Capsa de pinzells xinesos, detall. Oli/tela

Emilio Lledó diu que la memòria és una forma humana d'immortalitat. Jo penso que és la manera més pròpia que tenim els mortals de mostrar agraïment als qui, generosament, de la manera més desinteressada, ens van donar el millor que tenien, el seu bé més preuat i íntim, ja fós el seu amor, els seus coneixements o el seu talent.

CaixaForum Tarragona

La font de les races, Tarragona

Anada a Tarragona per veure l'exposició que CaixaForum ha muntat de l'obra paisatgística de la col·lecció de Tita Cervera i que presenten amb el títol: Rusiñol, Gauguin, Sunyer, Monet: Paisatges a la col·lecció Carmen Thyssen.

La mostra, com sol fer-se darrerament, es presenta dividida en el que podríem dir subtítols i seguint un ordre cronològic. Al primer apartat El naturalisme ens dóna la benvinguda un petit quadre, quasi bé una nota, de Théodore Rousseau i l'acompanyen dos peces de Segundo Matilla i Luis Rigalt i Farriols. Del Postromanticisme al Simbolisme presenta 14 pintures que tret de l'anodina i rellepada Canny Glasgow del pintor anglès John Atkinson Grims i podem admirar obres de la plana major de la pintura de paisatge catalana: Baldomer Galofre, Joaquim Vayreda, Ramon Martí i Alsina amb unes barques de pesca quasi bé insinuades, primes i transparents però tristament emmarcat de plata amb el seu "pendant", vista de la costa. Lluís Graner, Eliseu Meifren amb la seua vista del port de Barcelona, gran i senzill, amb atrevida composició en ziga-zaga i llum crepuscular; Modest Urgell tanca la nòmina catalana amb el seu paisatge ennuvolat, d'un capvespre ventós, amb unes cases en runes. Darío de Regoyos, Maximilien Luce, amb un tema puntillista i Henri Le Sidaner clouen aquest apartat que té com a fil conductor el capvespre i la lluna.

La mirada impressionista amb 11 temes presenta una heterogènia visió del paisatge sota el paraigües dels pintors francesos. Claude Monet amb un caòtic La casa entre les roses i Paul Gauguin, desmenjat, són els pesos pesants, el ganxo pel públic. Camile Pissaro amb un tema quasi puntillista i una clariana d'un bosc, logradíssima, d'Alfred Sisley donen pas a uns desconeguts, per a mi, Williard Leroy Metcaf i William Merrit-Chase per acabar amb Antoni Ferrater i Feliu, un exuberant Meifrén: Malvarosa, Valldemosa i el que il·lustra el tríptic: La creu de terme de Rusiñol.

14 olis per l'apartat Nou classicismes amb Henri Matisse fent d'amfitrió, amb un tema amb figures, ens mostra una barreja d'autors catalans, espanyols i estrangers que l'únic que tenen en comú podria ser la seua afició a ser "diferents". André Derain, Émile Bernard, Pierre Bonard, Olga Sacharoff, Joaquim Sunyer, Josep Togores, Iu Pascual i Rodés, Rafael Benet i Vancells, Josep Amat signen les obres d'aquesta sala.

El darrer apartat, Les avantguardes, ens posa en guàrdia. Trobar aquest títol tan genèric que igual vol etiquetar molt com no vol dir res, sol ser massa recurrent i si sol trobar una mena de poti-poti o calaix de sastre, i així ocorre en aquesta sala on hi trobem 10 peces, autèntics monòlegs, que van des d'un estergit de fulles, gens imaginatiu, d'Antoni Clavé, El tafaner, fins un oli de Tàpies que sembla una escenografia, metafísica això sí, i amb títol críptic, que per l’època tocava.  Derain, Celso Lagar, Torres García, Joan Ponç, Cuixart i Miró aporten la seua mirada paisatgística i iconoclasta a una exposició que pretén abastar massa coses i acaba barrejant naps amb cols. 

No obstant, sempre s'agraeix poder contemplar prop de casa obra dels qui escriuen la historia de l'art encara que sigui obra "menuda", tot utilitzant un modisme d'aquestes terres. 

Solpostada veneciana

Aquestes terres i el vent formen una parella, que com totes solen tenir moments joiosos i d'altres d'autèntica penúria. Des fa una colla de setmanes, massa, no hi ha dia que no bufi com si s'hagués desfermat el sac de gemecs posant a la gent dels nervis, dels ossos i de les articulacions; fent malbé la floració dels ametllers i de la mimosa; arrostrant la poca verdura d'hivern que alguns pagesos encara conreen per consumir a casa i aquests darrers dies arrebassant colls de garrofers que havien sobreviscut la gelada del 56. A la finca del veí hi havia el garrofer més maco del terme i ara jau a terra esperant poder calentar alguna llar.

Avui, arribant a casa, he fet aquesta foto per capturar (com diuen ara els moderns que no reconeixen els false friends) el moment en que un pot fins i tot oblidar que fa vent, el mal que fa i gaudir de la solpostada més veneciana que un pugui imaginar-se. Ticià, Tintoretto, Veronesse i tota la corte celestial són a Mont Caro, amb els seus pinzells, intentant domesticar aquest vendaval.

Monòlegs

Homenatge a María Zambrano, detall. Oli/tela

Els monòlegs en el món de l'art solen ser infructuosos.

Gal-art.com

Contrallum al matí, detall. Oli/tela

La revista digital Gal-art.com que dirigeix l'amic Francesc Basco se'n fa ressò de l'exposiciò de Tortosa d'aquestes proppassades festes nadalenques.
Porto aquí al blog l'enllaç per fer-vos cinc cèntims del que publica i per agrair-li a Francesc el detall.

Dialogar

Témperes sobre paper tela

Entre les preguntes que em solen fer, sempre n'hi ha algunes que es repeteixen o que solen ser una constant. Que per què m'agrada tant el museu del Prado o que hi veig en Velázquez que no tinguin els altres. Preguntes que jo mai em faria ja que crec que un es fa preguntes de coses que no les té clares.

Per què vas tant als museus també sol ser una d'aquestes preguntes que com que jo mai m'he l'he fet no tinc una resposta que pugués verbalitzar al moment. Segurament, si l'hagués de contestar diria que vaig als museus perquè necessito ampliar el diàleg.

De l'exposició

Aquestes darreres festes com que he tingut l'exposició oberta, hi he anat algunes tardes. Allí m'hi he trobat amb amics, que tot hi haver vist els quadres a casa, la majoria d'ells mentre els estava pintant o en el procés de "reflexió", han volgut passar-se per la sala com a mostra d'amistat, de recolzament. Alguns han vingut de lluny i uns quans, desafortunadament, han trobat les portes tancades ja que no s'han respectat gaire els horaris d'apertura. 

La norma a seguir ha estat quasi bé la mateixa amb tots: fent petar la xerrada, hem anat passejant per les sales sense donar massa importància als quadres, no fos cas que ens distraguessin del que en veritat importa: veuren's i xerrar i com ja sol ser habitual a casa, els olis, aquarel·leles i dibuixos solen ser... testimonis de la nostra trobada.

I no s'ha de malinterpretar aquesta actitud, ans al contrari perquè la majoria, molts d'ells sense saber-ho, però possiblement intuint'ho, han estat partíceps del que durant tots aquests darrers anys he fet.

Mimosa

Porto al blog aquest ram de mimoses, l’or més matiner de l’any, per compartir-lo. És el poc que queda després de les ventades que ens han acompanyat aquestes darreres setmanes. 

Davant de casa, al costat de la via verda, una mimosa una mica arrecerada encara llueix part de la seua floridissa. Allí hi acudeixo a tallar branquillons per poder continuar pintant, com en un ritu anual, la seua inflorescència lleugera, flonja, aèria i daurada.

Entrevista TV Vandellòs

1a part

2a part

TV de Vandellós va venir a casa per fer-me una entrevista amb motiu de l’exposició d’aquestes passades festes a Tortosa. Estrella, un cop emeses, m’ha fet arribar l’enllaç perquè pogués veure-la. Ara el porto aquí al blog per fer-vos una mica més de cinc cèntims ja que n’ha fet dos programes i duren bastant. Així que si teniu ganes i ànims d’aguantar una llarga xerrameca ja ho sabeu: cliqueu. 

Les lectures positives

pastel/tela, detall

Cada vegada que contemplem un quadre, llegim un llibre o escoltem una composició musical, d'una manera o d'altra, els fem reviure. La nostra contemplació, admiració, fa que allò que estava latent torni a bategar i ens vivifica. No cal ni dir que no arribem ni a la sola de les sabates dels autors que admirem i no entenem ni una engruna del que volien dir-nos i molt menys que sentien quan van crear l'obra que ara ens emociona, tot i així, ben segur que en farem una lectura positiva que ens enriquirà i acabarà marcant-nos. I molts més cops dels que creiem, ens acaba canviant la vida.

Les sales d'exposicions a Tortosa

Maternitat, Soriano Montagut

Fa una colla d’anys funcionaven a Tortosa unes quantes sales d’exposicions que solien mantenir una programació prou estable i que a més a més eren cèntriques. D’uns anys ençà és pràcticament impossible veure una exposició a la ciutat que no es faci en un lloc de gestió municipal o del Govern, en unes sales que solen quedar fora mà i a les que s’hi ha d’anar expressament, en uns horaris i dies d’apertura, no gaire engrescadors, amb el que tot això comporta. 

Aquestes passades festes de Nadal la ciutat ha pogut gaudir de tres exposicions. Al Palau Oliver de Boteller, amb inauguració oficial, catàleg i parlaments, del pintor Frederic Mauri. A l’anomenat Museu de L’Ebre, sota el pont del Mil·lenari, hi he penjat una selecció d’obres dels meus 35 anys per aquestes terres, presentada pel director del centre i per Joan Panisello, comissari de la mostra.

La tercera exposició que romandrà oberta fins el mes de març l’organitza l’Ajuntament i es presenta al recentment inaugurat Museu de Tortosa, a l’antic escorxador. Es titula Mirades a la Col·lecció, les medalles d’art de la ciutat i és un recull de les obres guanyadores dels diferents concursos que s’organitzaven i de la medalla Gimeno de pintura durant les seues interrompudes edicions.

L’exposició, tot i estar presentada amb interès i volent “reverdir llorers” és trista i ens descobreix una evidència: les obres guanyadores de concursos no resisteixen el pas del temps, que aquest sí que és un jurat implacablement just. I a què és degut això? Doncs perquè van ser triades amb ínfules de modernitat i acaben mostrant la poca visió dels jurats que en lloc de premiar una obra, busquen premiar-se ells triant a tal o qual artista i la majoria de vegades evidencien favoritismes o altres interessos... espuris. 

El dia de la inauguració, amb l’ajuntament al capdavant, els allí presents minsament il·luminats per la llum de la sala (els quadres volem llum), semblava que assistíem a una vetlla.

Curiosament, potser l’única obra que continua viva és la terracota d’Innocenci Soriano-Montagut.

Nihil prius fide

Testament d'Ausiàs March

Si una exposició potser titllada de peculiar sense cap mena de dubtes és la que s’ha presentat a la Real Academia de Bellas Artes amb el títol Comparece: España, muntada per celebrar el 150 aniversari de la llei del notariat. 

Ens dóna la benvinguda un quadre pintat al segle XVII, propietat de l’Academia, d’autoria desconeguda representant a sant Joan Evangelista, patró dels notaris, i que té uns tocs i certes reminiscències, o al menys a mi m’ho sembla, del jove Velázquez.

La mostra és una autèntica caixa de sorpreses on hi podem trobar de tot i les coses més dispars. Des de l’escriba egipci Huy, del museu egipci de Barcelona, al retrat del marquès de la Ensenada, fundador de l’Academia al 1752, pintat per Jacopo Amigoni. De Goya hi ha el magnífic autoretrat de l’Academia i el retrat del compte de Floridablanca del Prado. Un curiós retrat de Lope de Vega, atribuït a Eugenio Cajés, de la Fundación Lázaro Galdiano i un retrat del rei Carlos II de Carreño Miranda del Prado. 

Curiosos són els testaments, i n’hi han uns quants: Lope de Vega, Amerigo Vespucci, Calderón de la Barca, Goya, Carlos III. Crida l’atenció per la seva bellesa el d’Ausiàs March; per la seua brevetat el de l’autor de l’atemptat amb bomba al Liceu; el testament polític d’Enric Prat de la Riba.

Continuant amb rareses, hi podem trobar la constitució de la societat per la construcció del tren Barcelona-Mataró, la compravenda dels terrenys per l’edificació de la Sagrada Família, la fundació d’Aguas de Barcelona, els plànols del Park Güell i la matriu de segellar de Martí l’Humà.

A l’exposició hi ha gran quantitat de documents i objectes relacionats amb Catalunya, la qual cosa em fa pensar, i seria desitjable, que potser la portaran a Barcelona. 

Figuras de sombras, Rodin

Ugolin empresonat, Rodin (fotogravat)

L’Academia de San Fernando de Madrid, seu de la Calcografía Nacional, sol presentar exposicions difícilment classificables i completíssimes, sortint-se de les típiques mostres per acumular visitants. Aquest cop ha hostejat una exposició dels coneguts com dibuixos negres de Rodin. La mostra, que gràcies a haver estat prorrogada vaig poder veure pels pèls, és un compendi dels fotogravats fets per la casa Goupil, casa pionera en les noves tècniques de reproducció d’obres d’art, que d’aquesta manera posaven a l’abast d’un públic més ampli i amb menys poder adquisitiu l’obra dels artistes. 

La majoria de les estampes estan inspirades en l’infern de la Divina Comèdia del Dant, durant l’època que l’escultor estava modelant la inacabada Les portes de l’Infern. Dimonis, fúries, centaures, rèptils es barregen amb espectres o amb Mahoma al cercle dels heresiarques i la barca de Caront de la mà de Dant i Virgili en el seu viatge per l’inframón. El compte Ugolí, que presoner amb els seus fills, quant aquests van morir de fam, se’ls va menjar és un dels temes recurrents. Molts dels dibuixos evoquen els treballs de Miquel Àngel.

Figuras de sombras, es titula l’exposició que reuneix 129 estampes calcogràfiques d’una època en que quasi bé tot el procés era artesanal i que tenen molt a veure amb el gust per l’art oriental que es va posar de moda a París entre els artistes emergents. Les estampes xilogràfiques japoneses, els Ukiyo-e (pintures del món flotant) i el Nishiki-e que permetien fer grans tiratges imprimint a tot color, van inspirar a molts dels creadors de l’època. 

De l’exposició, no s’ha pogut fer publicitat ni, malauradament, editar un catàleg, cap entitat cultural, política o financera ha volgut aportar els 8000€ que calien.

Sevilla

Puerta del Perdón amb la Giralda.

Sevilla, no cal remarcar-ho, és una ciutat amb un gran atractiu que convida a passejar-la. El barri de Santa Cruz, únic, amb els seus carrers i carrerons plens d’encant i que la pluja el dia de la visita, en lloc de engoniar-nos feia que gaudíssim dels carrers i de les passejades d’una manera diferent. La calle del Aire, on un mosaic recorda la casa on va nàixer Luis Cernuda, els voltants de la catedral, majestuosa, amb les llunades de sol que encara la feien més atractiva, eren una festa amb les paradetes de figures pel belen i altres productes nadalencs. I els patis, per tot arreu i on menys un s’ho espera una portalada convida a tafanejar el seu interior. Cadascun diferent a l’altre però tots amb la mateixa i tamisada llum que ens fa desitjar que sigui una tarda calorosa d’estiu per poder-los gaudir amb plenitud.

Deixem Sevilla amb ganes de tornar-hi però per una estada més llarga, sense horaris ni res preparat, per deixar-se anar al ritme lent, cadenciós i rítmic de la ciutat més perfumada d’Espanya.

Francisco de Zurbarán

Francisco de Zurbarán, és un dels pintors del que es pot gaudir a Sevilla, una vintena d’obres ens esperen per ser admirades. Aquest pintor extremeny des de crio va viure a la capital andalusa on hi va aprendre a pintar de la mà de Pedro Díaz de Villanueva. Va ser coetani de Velázquez i de Murillo, amb el que això comportava. Tenir com a “competència” als dos grans de la pintura no devia ser-li fàcil, tot hi així no va deixar de pintar i tenir encàrrecs principalment de les diferents ordres religioses, els cartoixans de Jerez i els jerònims de Guadalupe, on també hi ha una bona col·lecció de pintures.

En motiu de la celebració dels 300 anys de la Biblioteca Nacional, diferents museus de tota Espanya organitzen amb el títol de Otras miradas, exposicions comissariades per Juan Manuel Bonet, exposant llibres i pintures en una mena de diàleg.

Al museu de Sevilla, en una saleta acollidora hi trobem conversant El Arte de la Pintura de Francisco Pacheco amb San Hugo en el refectorio de Zurbarán. Hom suposa, admirant i estudiant l’obra del pintor de Fuente de Cantos que devia tenir en compte i respectar els criteris pictòrics que el sogre de Velázquez detallava en el seu tractat de pintura i que en l’obra triada és on més s’hi pot apreciar.

Va ser Zurbarán el pintor del silenci i de la vida interior, intentant captar dels seus personatges, sense estridències, la seua espiritualitat i mansuetud. 

Sense voler caure en els tòpics, pocs pintors han sabut treure tant de color del blanc.

Museo de Bellas Artes de Sevilla

Continuant a Sevilla, i seguint el rastre de Murillo, el Museo de Bellas Artes mereix una visita. Allí s´hi pot admirar la gran col·lecció que tenen, una vintena d’obres compartint sala i que et poden deixar bocabadat: quantitat i qualitat es donen la mà.

Després, es pot continuar amb els seus deixebles, o millor dit epígons: Meneses Osorio, Núñez de Villavicencio i Simón Gutiérrez fins arribar a Valdés Leal, Alonso Cano, Francisco Pacheco, Francisco Herrera, el viejo, Ribera, el Greco i Velázquez. Menció apart mereixen les obres de Zurbarán, que Déu n’hi do! la quantitat que en tenen. I finalment, perquè sembla que no encaixi gaire dintre de la col·lecció de grans pintors espanyols i ja al segle XVII, el retrat del canonge José Duaso signat per Goya, d’adquisició tardana.

Pintura espanyola del XIX, sense pena ni glòria, però crida l’atenció el més que conegut retrat de Gustavo Adolfo Bécquer, pintat pel seu germà Valeriano i un oli del pintor català Josep Maria Tamburini i Dalmau, El Compte d'Urgell en poder dels homes del Rei Fernando de Antequera.

Així anem desfilant per davant d’obres de pintors sevillans com Antonio María Esquivel, José Gutiérrez de la Vega, Manuel Barrón, José Villegas, i els Madrazo (Raimundo i Federico). Un paisatge de Mallorca de Eliseu Meifrén ens mena cap al segle XX.

Gutavo Bacarisas, Ignacio Zuloaga, Daniel Vázquez Díaz, Manuel Benedito, José María Rodríguez Acosta i Joaquín Sorolla clouen la col·lecció.

El Arte de la amistad

Pati dels Venerables Sacerdotes, Sevilla.

Anada a Sevilla des de Madrid per poder admirar in situ l’exposició Murillo & Justino de Neve. El arte de la amistad. El lloc, l’antic Hospital de los Venerables, seu de la Fundación Focus-Abengoa.

Ens dóna la benvinguda el magnific retrat de Justino de Neve, que interromput de la lectura del seu breviari ens mira, de fit a fit, i somriu lleument, educadament, com si ens  estigués esperant. Raríssims, quasi bé com joies, els petits olis pintats sobre obsidiana negra i els pintats sobre coure en forma ovalada. La lluneta, El somni del patrici Juan llueix de manera especial fora del seu lloc al passadís central del Prado. Si troba a faltar, diuen que per manca d’espai, la seua parella El patrici revela el seu somni al papa Liberi i El bon pastor que no estava al Prado, en canvi s’agraeix trobar el Sant Pere penitent o La noia amb flors.

Dintre de l'església, en el seu marc original, es mostra de manera impressionant La immaculada, adquirint aquella dimensió que els quadres de temes religiosos perden a les parets dels museus. La “escalinata” d’angelets, querubins, puttis fan que l'ascensió de la verge adquireixi un ritme musical en el que podria ser una mena de caos... en perfecte ordre. Només un dels angelets sembla aliè a la gran algarada de l’ascensió i ens mira: no fa altra cosa que convidar-nos a entrar al quadre.

El llegat Casa de Alba

Al Centro Cibeles, o sigui a l’Ajuntament de la ciutat, i fins a finals de març la Casa de Alba mostra el bo i millor del que atresora. Una exposició que és més o menys la mateixa que l’any 2009 es va mostrar a Sevilla tot i que aquí s’hi poden admirar unes quantes obres que no estaven a l’altra: La verge de la mangrana de Fra Angélico, els dos paisatges de Ribera, “trobats” al palau de Monterrey que tenen a Salamanca, en són una mostra.

L’exposició, en una segona lectura, posa al descobert com tot pot anar a menys, fins i tot amb coses tan... volàtils, com el gust; per entendre’ns: de com es pot passar de Ticià a Chagall o de Rubens a Zuloaga. I això, és el que a simple vista s’aprecia contemplant l’exposició.

Menudeses a part, és prou gratificant poder admirar tota la pintura i altra parafernàlia, andròmines apart, de la que ha estat i és la Casa amb més renom del món civilitzat. Des   d’una primera edició del Quixot a la coneguda com la Bíblia d’Alba, del nobiliari d’Indies a la col·lecció de cartes autògrafes de Cristòfor Colom. I així ad libitum.

La peça emblemàtica de l’exposició és, deixant apart els dos únics paisatges de Ribera i Fra Angelico, el retrat que Goya va pintar de la duquessa vestida de blanc. Quadre, que sembla ser va començar a pintar un dia que la duquessa va irrompre a l’estudi del pintor perquè li pintés la cara. Goya així ho manifestava en una carta, datada el 2 d’agost de 1800, al seu íntim Martín Zapater i hi afegia: “que me gusta más que pintar en el lienzo”.

Poder admirar el retrat del duc fet per Ticià, Rubens (la còpia que va fer de Ticià del retrat de Carles V i l’emperadriu Isabel), Reni, Giordano, Guardi, Murillo i continuar amb Ingres, Corot, Mengs, Boudin, seguir amb Renoir, Fantin-Latour, Sargent, Reynolds, Madrazo, Sorolla i acabar amb el que comentava al principi... Romero de Torres, Zuloaga, Chagall i ...el no res.

Al mateix Centro Cibeles, muntat al hall, s’hi pot veure fins a finals de febrer el belen napolità (600 figures), propietat dels germans García de Castro, i que un cop desmuntat subhastarà Ansorena.

Goya i l'infant don Luis

Curiosa exposició al Palacio Real dedicada al controvertit infant don Luis de Borbón y Farnesio, germà petit del rei Carlos III i cinquè fill mascle de Felipe V, que és, en paral·lel, un homenatge a la figura cabdal de l’època: Goya.

Obligat a contraure matrimoni morganàtic, amb una dona molt més jove, després de que tenint 27 anys renunciés a la carrera eclesiàstica per la qual havia estat preparat i elegit, demostrant que era molt capaç d’engendrar fills. Un cop casat amb la jove aragonesa María Teresa de Vallabriga, van ser desterrats al sumptuós palau d’Arenas de San Pedro.

Home culte i gran mecenes, no només es va limitar al terreny de les arts, sinó que com a home il·lustrat, es va interessar per altres camps del saber, entre ells l’antropologia i la ciència i l’exposició ens ofereix una bona mostra.

L’infant, va arribar a tenir més de 5.500 obres: 900 pintures, prop de 4000 gravats, unes 350 escultures i més de 150 dibuixos, repartides entre els palaus de Villaviciosa de Odón, Bobadilla del Monte, Velada i sobretot a Arenas de San Pedro.

Va tutelar als pintors Luis Paret y Alcázar y a Goya, que va pintar a tota la seva família en grup i en una sèrie de retrats individuals, encàrrecs que van ajudar molt a Goya en la seua acceptació a la Cort.

Cal recordar també que la condesa de Chinchón va ser filla seua i del extraordinari retrat que Goya li va pintar quan estava embarassada de Godoy, el gran semental de l’època, a qui també va pintar (el quadre on està ben repanxolat, marcant entrecuix, a la Real Academia de San Fernando). Hi ha també retrats de l’amant de Godoy, Pepita Tudó pintada per José de Madrazo i del pare Eleta, franciscà, confessor de Carles III i gran ordidor de totes les desgràcies de l’infortunat don Luis, pintat per Antón Rafael Mengs.

A l’exposició també s’hi poden admirar quadres de Mariano Salvador, Francisco Bayeu, Luis Meléndez i Lorenzo Tiépolo.

Entrevista a AntenaCaro

Porto al blog la xerrada que entre amics vam fer a Ràdio AntenaCaro Roquetes el 20 del proppassat desembre. Al programa que porta Conrad Duran a Òmnium, un temps de ràdio obert a la cultura i a la societat ebrenca, vam estar comentant l’exposició amb l’artista ceramista i comissari Joan Panisello.

Va ser una estona on s’hi va anar desgranant records i vivències i que ara al veure’l ens fa somriure perquè constatem que estem ben prop de les xerrades a la vora el foc o del banc al recer, de cara al tebi solet a l’hivern, o sota un arbre cercant la fresqueta a l’estiu. 

El primer Estel de l'any

Porto al blog la portada que em dedica l’Estel que sortirà d’aquí a uns dies, que s'afegeix a l'anunci de l'exposició que va publicar el número de desembre, dedicant-me mitja pàgina, tot gràcies a la generositat del seu director i amic Conrad Duran. Al seu interior hi ha l’escrit que em dedica l’amic Joan Panisello, artista ceramista i comissari de l’exposició. 

Des d’aquí, només em cal agrair-los, un cop més, la seua dedicació i ajut. 

Art britànic

Una visita ràpida a la Fundación Juan March. Per dos motius: se’ns va fer tard i en 15 minuts tancaven i perquè, sincerament, la pintura de l’Imperi, continua sense emocionar-me. Els anglesos, no han estat elegits per a la pintura (o potser hauria de dir que la pintura no els ha triat), tret de Constable i unes quantes aquarel·les de Turner la resta són pintors que... fan anar els pinzells. Alguns de manera lloable i amb preciosisme, però es queden a la superfície.

Potser és per això que els britànics són grans il·lustradors, se’ls hi dóna molt bé les estampes, el grafisme, el dibuix naturalista, l’arquitectònic; en canvi, la pintura se’ls resisteix. 

La mostra, reuneix entre pintures, escultures, obra sobre paper, fotografies, llibres i revistes més de 180 peces, sortides de la “industrialitat” de més de cent artistes que van des del segle XV al XX. Cinc segles per mostrar el que els anglesos consideren art i que possiblement sigui el reflex del seu tarannà, de la seva flegma: un art que no emociona, i que arriba al seu clímax de la mà dels artistes de finals del segle XX.

El catàleg, editat amb motiu de la mostra, sí que és un tresor. Els texts que l’acompanyen, d’artistes, assagistes, historiadors són una selecció molt cuidada del que en els illencs excel·leixen: les lletres. 

Maria Blanchard al Reina Sofía

Homentage a Maria Blanchard, oli/tela.

María Blanchard, per fi! El Centro de Arte Reina Sofía presenta fins a finals de febrer una antològica dedicada a la pintora. Nascuda a Santander el 1881, va estudiar a Madrid amb Emilio Sala, Fernando Álvarez de Sotomayor i Manuel Benedito, fins que gràcies a dues beques es trasllada a París on estudia amb Anglada Camarasa. Sembla ser que la seua primera exposició “Los pintores íntegros”, l’any 1915 a Madrid, organitzada per Ramón Gómez de la Serna, va ser un escàndol per a la rància societat capitalina de l’època.

És l'any 1916 quan decideix instal·lar-se definitivament a París i entra a formar part del moviment cubista, convertint-se en una de les primeres figures. No obstant, el cubisme de María Blanchard poc té a veure amb el cubisme pictòric; la seua obra és, ni més ni menys, una expressió de la seua profunda i rica vida interior, amb una sensibilitat fora de tota comprensió i una total ruptura amb els canons i els gustos dominants.

L’obra de l’artista, víctima d'una crisi d’espiritualitat, es torna melancòlica; els seus colors s’irisen, les imatges es trenquen, la llum s’allibera i els objectes es desmaterialitzen i adquireixen... presència. 

María Blanchard, que degut a una caiguda de la seva mare quan estava embarassada va patir de cifoscoliosis, amb doble desviació de columna, va patir tota la seua vida. Evitava que se li fessin fotografies i defugia el tracte, amagant la seva gepa. Canviaria tota la meua obra... per una mica de bellesa, solia dir.

Federico García Lorca, en una elegia dedicada a la pintora, acaba dient: "Pero hablo de tu cabellera y la elogio, y digo aquí que tenías una mata de pelo tan generosa y tan bella que quería cubrir tu cuerpo, como la palmera cubrió al niño que tú amabas en la huida a Egipto. Porque eras jorobada, ¿y qué? Los hombres entienden poco las cosas y yo te digo, María Blanchard, como amigo de tu sombra, que tú tenías la mata de pelo más hermosa que ha habido en España".

Aquesta elegia, i l’admiració que ja sentia per Marie Blanchard, van ser qui em van portar, farà més de trenta anys, a dedicar-li aquesta pintura que avui, un cop més, porto al blog.

Gauguin al Thyssen

Gauguin y el viaje a lo exótico és el títol de l’exposició que hi ha al Thyssen. Grans cues per poder-hi accedir incrementades per l’altra exposició que ofereix a la planta baixa: El arte de Cartier.

La mostra gira al voltant de l’anada de Gauguin a Tahití i tota l’obra surgida d’aquest esdeveniment amb la consabuda influència que va tenir en els artistes de les primeres décades del s. XX, vinculant el viatge com a fugida de la civilització i com recerca dels orígens. Una fugida, en fi, a la recerca del paradís perdut.

Pintors com Rousseau, Nolde, Pechstein, Macke, Marc, Kirchner, Derain que van seguir l’estela de Gauguin cercant un primitivisme exòtic són presents a la mostra que es tanca amb Klee, Kandinsky, el matrimoni Delaunay i sobretot Matisse (va anar a la Polinesia francesa en plan baudelarià) que hi és present amb els seus papers retallats (papiers découpés, tal com diuen els entesos).

Molts gauguins portats d’arreu del món, fan que aquesta exposició tingui, com el seu títol, un toc d’exòtic i s’agraeix poder-los contemplar plegats i anar descobrint com Gauguin, va trobar en aquesta fugida les seves arrels... ètniques i va saber-les traslladar a la seua manera d’entendre la pintura. No em d’oblidar que, tot hi haver nascut a França, la seua iaia Flora Tristán, era descendent d’una aristocràtica família peruana, i el seu pare Mariano era germà del governador de Cuzco i Arequipa i darrer virrei del Perú, Pío Tristán y Moscoso. Gauguin, va passar sis anys de la seva infantesa vivint al palau del seu iaio, a Lima. No endebades li agradava vantar-se de que ell era un salvatge peruà, salvatge com un llop sense collar.

Continuant al Thyssen, al hall, en una estància prefabricada, podem contemplar com a la vista de tothom es restaura un quadre de Tintoretto: El Paradís, potser per arrodonir aquest viatge a l’exòtic cercant el paradís perdut.

Cap d'Any

Avui, Cap d'Any obro el blog per dessitjar-vos, seguint la tradició, moltes felicitats.