Solpostada veneciana

Aquestes terres i el vent formen una parella, que com totes solen tenir moments joiosos i d'altres d'autèntica penúria. Des fa una colla de setmanes, massa, no hi ha dia que no bufi com si s'hagués desfermat el sac de gemecs posant a la gent dels nervis, dels ossos i de les articulacions; fent malbé la floració dels ametllers i de la mimosa; arrostrant la poca verdura d'hivern que alguns pagesos encara conreen per consumir a casa i aquests darrers dies arrebassant colls de garrofers que havien sobreviscut la gelada del 56. A la finca del veí hi havia el garrofer més maco del terme i ara jau a terra esperant poder calentar alguna llar.

Avui, arribant a casa, he fet aquesta foto per capturar (com diuen ara els moderns que no reconeixen els false friends) el moment en que un pot fins i tot oblidar que fa vent, el mal que fa i gaudir de la solpostada més veneciana que un pugui imaginar-se. Ticià, Tintoretto, Veronesse i tota la corte celestial són a Mont Caro, amb els seus pinzells, intentant domesticar aquest vendaval.

Monòlegs

Homenatge a María Zambrano, detall. Oli/tela

Els monòlegs en el món de l'art solen ser infructuosos.

Gal-art.com

Contrallum al matí, detall. Oli/tela

La revista digital Gal-art.com que dirigeix l'amic Francesc Basco se'n fa ressò de l'exposiciò de Tortosa d'aquestes proppassades festes nadalenques.
Porto aquí al blog l'enllaç per fer-vos cinc cèntims del que publica i per agrair-li a Francesc el detall.

Dialogar

Témperes sobre paper tela

Entre les preguntes que em solen fer, sempre n'hi ha algunes que es repeteixen o que solen ser una constant. Que per què m'agrada tant el museu del Prado o que hi veig en Velázquez que no tinguin els altres. Preguntes que jo mai em faria ja que crec que un es fa preguntes de coses que no les té clares.

Per què vas tant als museus també sol ser una d'aquestes preguntes que com que jo mai m'he l'he fet no tinc una resposta que pugués verbalitzar al moment. Segurament, si l'hagués de contestar diria que vaig als museus perquè necessito ampliar el diàleg.

De l'exposició

Aquestes darreres festes com que he tingut l'exposició oberta, hi he anat algunes tardes. Allí m'hi he trobat amb amics, que tot hi haver vist els quadres a casa, la majoria d'ells mentre els estava pintant o en el procés de "reflexió", han volgut passar-se per la sala com a mostra d'amistat, de recolzament. Alguns han vingut de lluny i uns quans, desafortunadament, han trobat les portes tancades ja que no s'han respectat gaire els horaris d'apertura. 

La norma a seguir ha estat quasi bé la mateixa amb tots: fent petar la xerrada, hem anat passejant per les sales sense donar massa importància als quadres, no fos cas que ens distraguessin del que en veritat importa: veuren's i xerrar i com ja sol ser habitual a casa, els olis, aquarel·leles i dibuixos solen ser... testimonis de la nostra trobada.

I no s'ha de malinterpretar aquesta actitud, ans al contrari perquè la majoria, molts d'ells sense saber-ho, però possiblement intuint'ho, han estat partíceps del que durant tots aquests darrers anys he fet.

Mimosa

Porto al blog aquest ram de mimoses, l’or més matiner de l’any, per compartir-lo. És el poc que queda després de les ventades que ens han acompanyat aquestes darreres setmanes. 

Davant de casa, al costat de la via verda, una mimosa una mica arrecerada encara llueix part de la seua floridissa. Allí hi acudeixo a tallar branquillons per poder continuar pintant, com en un ritu anual, la seua inflorescència lleugera, flonja, aèria i daurada.

Entrevista TV Vandellòs

1a part

2a part

TV de Vandellós va venir a casa per fer-me una entrevista amb motiu de l’exposició d’aquestes passades festes a Tortosa. Estrella, un cop emeses, m’ha fet arribar l’enllaç perquè pogués veure-la. Ara el porto aquí al blog per fer-vos una mica més de cinc cèntims ja que n’ha fet dos programes i duren bastant. Així que si teniu ganes i ànims d’aguantar una llarga xerrameca ja ho sabeu: cliqueu. 

Les lectures positives

pastel/tela, detall

Cada vegada que contemplem un quadre, llegim un llibre o escoltem una composició musical, d'una manera o d'altra, els fem reviure. La nostra contemplació, admiració, fa que allò que estava latent torni a bategar i ens vivifica. No cal ni dir que no arribem ni a la sola de les sabates dels autors que admirem i no entenem ni una engruna del que volien dir-nos i molt menys que sentien quan van crear l'obra que ara ens emociona, tot i així, ben segur que en farem una lectura positiva que ens enriquirà i acabarà marcant-nos. I molts més cops dels que creiem, ens acaba canviant la vida.

Les sales d'exposicions a Tortosa

Maternitat, Soriano Montagut

Fa una colla d’anys funcionaven a Tortosa unes quantes sales d’exposicions que solien mantenir una programació prou estable i que a més a més eren cèntriques. D’uns anys ençà és pràcticament impossible veure una exposició a la ciutat que no es faci en un lloc de gestió municipal o del Govern, en unes sales que solen quedar fora mà i a les que s’hi ha d’anar expressament, en uns horaris i dies d’apertura, no gaire engrescadors, amb el que tot això comporta. 

Aquestes passades festes de Nadal la ciutat ha pogut gaudir de tres exposicions. Al Palau Oliver de Boteller, amb inauguració oficial, catàleg i parlaments, del pintor Frederic Mauri. A l’anomenat Museu de L’Ebre, sota el pont del Mil·lenari, hi he penjat una selecció d’obres dels meus 35 anys per aquestes terres, presentada pel director del centre i per Joan Panisello, comissari de la mostra.

La tercera exposició que romandrà oberta fins el mes de març l’organitza l’Ajuntament i es presenta al recentment inaugurat Museu de Tortosa, a l’antic escorxador. Es titula Mirades a la Col·lecció, les medalles d’art de la ciutat i és un recull de les obres guanyadores dels diferents concursos que s’organitzaven i de la medalla Gimeno de pintura durant les seues interrompudes edicions.

L’exposició, tot i estar presentada amb interès i volent “reverdir llorers” és trista i ens descobreix una evidència: les obres guanyadores de concursos no resisteixen el pas del temps, que aquest sí que és un jurat implacablement just. I a què és degut això? Doncs perquè van ser triades amb ínfules de modernitat i acaben mostrant la poca visió dels jurats que en lloc de premiar una obra, busquen premiar-se ells triant a tal o qual artista i la majoria de vegades evidencien favoritismes o altres interessos... espuris. 

El dia de la inauguració, amb l’ajuntament al capdavant, els allí presents minsament il·luminats per la llum de la sala (els quadres volem llum), semblava que assistíem a una vetlla.

Curiosament, potser l’única obra que continua viva és la terracota d’Innocenci Soriano-Montagut.

Nihil prius fide

Testament d'Ausiàs March

Si una exposició potser titllada de peculiar sense cap mena de dubtes és la que s’ha presentat a la Real Academia de Bellas Artes amb el títol Comparece: España, muntada per celebrar el 150 aniversari de la llei del notariat. 

Ens dóna la benvinguda un quadre pintat al segle XVII, propietat de l’Academia, d’autoria desconeguda representant a sant Joan Evangelista, patró dels notaris, i que té uns tocs i certes reminiscències, o al menys a mi m’ho sembla, del jove Velázquez.

La mostra és una autèntica caixa de sorpreses on hi podem trobar de tot i les coses més dispars. Des de l’escriba egipci Huy, del museu egipci de Barcelona, al retrat del marquès de la Ensenada, fundador de l’Academia al 1752, pintat per Jacopo Amigoni. De Goya hi ha el magnífic autoretrat de l’Academia i el retrat del compte de Floridablanca del Prado. Un curiós retrat de Lope de Vega, atribuït a Eugenio Cajés, de la Fundación Lázaro Galdiano i un retrat del rei Carlos II de Carreño Miranda del Prado. 

Curiosos són els testaments, i n’hi han uns quants: Lope de Vega, Amerigo Vespucci, Calderón de la Barca, Goya, Carlos III. Crida l’atenció per la seva bellesa el d’Ausiàs March; per la seua brevetat el de l’autor de l’atemptat amb bomba al Liceu; el testament polític d’Enric Prat de la Riba.

Continuant amb rareses, hi podem trobar la constitució de la societat per la construcció del tren Barcelona-Mataró, la compravenda dels terrenys per l’edificació de la Sagrada Família, la fundació d’Aguas de Barcelona, els plànols del Park Güell i la matriu de segellar de Martí l’Humà.

A l’exposició hi ha gran quantitat de documents i objectes relacionats amb Catalunya, la qual cosa em fa pensar, i seria desitjable, que potser la portaran a Barcelona. 

Figuras de sombras, Rodin

Ugolin empresonat, Rodin (fotogravat)

L’Academia de San Fernando de Madrid, seu de la Calcografía Nacional, sol presentar exposicions difícilment classificables i completíssimes, sortint-se de les típiques mostres per acumular visitants. Aquest cop ha hostejat una exposició dels coneguts com dibuixos negres de Rodin. La mostra, que gràcies a haver estat prorrogada vaig poder veure pels pèls, és un compendi dels fotogravats fets per la casa Goupil, casa pionera en les noves tècniques de reproducció d’obres d’art, que d’aquesta manera posaven a l’abast d’un públic més ampli i amb menys poder adquisitiu l’obra dels artistes. 

La majoria de les estampes estan inspirades en l’infern de la Divina Comèdia del Dant, durant l’època que l’escultor estava modelant la inacabada Les portes de l’Infern. Dimonis, fúries, centaures, rèptils es barregen amb espectres o amb Mahoma al cercle dels heresiarques i la barca de Caront de la mà de Dant i Virgili en el seu viatge per l’inframón. El compte Ugolí, que presoner amb els seus fills, quant aquests van morir de fam, se’ls va menjar és un dels temes recurrents. Molts dels dibuixos evoquen els treballs de Miquel Àngel.

Figuras de sombras, es titula l’exposició que reuneix 129 estampes calcogràfiques d’una època en que quasi bé tot el procés era artesanal i que tenen molt a veure amb el gust per l’art oriental que es va posar de moda a París entre els artistes emergents. Les estampes xilogràfiques japoneses, els Ukiyo-e (pintures del món flotant) i el Nishiki-e que permetien fer grans tiratges imprimint a tot color, van inspirar a molts dels creadors de l’època. 

De l’exposició, no s’ha pogut fer publicitat ni, malauradament, editar un catàleg, cap entitat cultural, política o financera ha volgut aportar els 8000€ que calien.

Sevilla

Puerta del Perdón amb la Giralda.

Sevilla, no cal remarcar-ho, és una ciutat amb un gran atractiu que convida a passejar-la. El barri de Santa Cruz, únic, amb els seus carrers i carrerons plens d’encant i que la pluja el dia de la visita, en lloc de engoniar-nos feia que gaudíssim dels carrers i de les passejades d’una manera diferent. La calle del Aire, on un mosaic recorda la casa on va nàixer Luis Cernuda, els voltants de la catedral, majestuosa, amb les llunades de sol que encara la feien més atractiva, eren una festa amb les paradetes de figures pel belen i altres productes nadalencs. I els patis, per tot arreu i on menys un s’ho espera una portalada convida a tafanejar el seu interior. Cadascun diferent a l’altre però tots amb la mateixa i tamisada llum que ens fa desitjar que sigui una tarda calorosa d’estiu per poder-los gaudir amb plenitud.

Deixem Sevilla amb ganes de tornar-hi però per una estada més llarga, sense horaris ni res preparat, per deixar-se anar al ritme lent, cadenciós i rítmic de la ciutat més perfumada d’Espanya.

Francisco de Zurbarán

Francisco de Zurbarán, és un dels pintors del que es pot gaudir a Sevilla, una vintena d’obres ens esperen per ser admirades. Aquest pintor extremeny des de crio va viure a la capital andalusa on hi va aprendre a pintar de la mà de Pedro Díaz de Villanueva. Va ser coetani de Velázquez i de Murillo, amb el que això comportava. Tenir com a “competència” als dos grans de la pintura no devia ser-li fàcil, tot hi així no va deixar de pintar i tenir encàrrecs principalment de les diferents ordres religioses, els cartoixans de Jerez i els jerònims de Guadalupe, on també hi ha una bona col·lecció de pintures.

En motiu de la celebració dels 300 anys de la Biblioteca Nacional, diferents museus de tota Espanya organitzen amb el títol de Otras miradas, exposicions comissariades per Juan Manuel Bonet, exposant llibres i pintures en una mena de diàleg.

Al museu de Sevilla, en una saleta acollidora hi trobem conversant El Arte de la Pintura de Francisco Pacheco amb San Hugo en el refectorio de Zurbarán. Hom suposa, admirant i estudiant l’obra del pintor de Fuente de Cantos que devia tenir en compte i respectar els criteris pictòrics que el sogre de Velázquez detallava en el seu tractat de pintura i que en l’obra triada és on més s’hi pot apreciar.

Va ser Zurbarán el pintor del silenci i de la vida interior, intentant captar dels seus personatges, sense estridències, la seua espiritualitat i mansuetud. 

Sense voler caure en els tòpics, pocs pintors han sabut treure tant de color del blanc.

Museo de Bellas Artes de Sevilla

Continuant a Sevilla, i seguint el rastre de Murillo, el Museo de Bellas Artes mereix una visita. Allí s´hi pot admirar la gran col·lecció que tenen, una vintena d’obres compartint sala i que et poden deixar bocabadat: quantitat i qualitat es donen la mà.

Després, es pot continuar amb els seus deixebles, o millor dit epígons: Meneses Osorio, Núñez de Villavicencio i Simón Gutiérrez fins arribar a Valdés Leal, Alonso Cano, Francisco Pacheco, Francisco Herrera, el viejo, Ribera, el Greco i Velázquez. Menció apart mereixen les obres de Zurbarán, que Déu n’hi do! la quantitat que en tenen. I finalment, perquè sembla que no encaixi gaire dintre de la col·lecció de grans pintors espanyols i ja al segle XVII, el retrat del canonge José Duaso signat per Goya, d’adquisició tardana.

Pintura espanyola del XIX, sense pena ni glòria, però crida l’atenció el més que conegut retrat de Gustavo Adolfo Bécquer, pintat pel seu germà Valeriano i un oli del pintor català Josep Maria Tamburini i Dalmau, El Compte d'Urgell en poder dels homes del Rei Fernando de Antequera.

Així anem desfilant per davant d’obres de pintors sevillans com Antonio María Esquivel, José Gutiérrez de la Vega, Manuel Barrón, José Villegas, i els Madrazo (Raimundo i Federico). Un paisatge de Mallorca de Eliseu Meifrén ens mena cap al segle XX.

Gutavo Bacarisas, Ignacio Zuloaga, Daniel Vázquez Díaz, Manuel Benedito, José María Rodríguez Acosta i Joaquín Sorolla clouen la col·lecció.

El Arte de la amistad

Pati dels Venerables Sacerdotes, Sevilla.

Anada a Sevilla des de Madrid per poder admirar in situ l’exposició Murillo & Justino de Neve. El arte de la amistad. El lloc, l’antic Hospital de los Venerables, seu de la Fundación Focus-Abengoa.

Ens dóna la benvinguda el magnific retrat de Justino de Neve, que interromput de la lectura del seu breviari ens mira, de fit a fit, i somriu lleument, educadament, com si ens  estigués esperant. Raríssims, quasi bé com joies, els petits olis pintats sobre obsidiana negra i els pintats sobre coure en forma ovalada. La lluneta, El somni del patrici Juan llueix de manera especial fora del seu lloc al passadís central del Prado. Si troba a faltar, diuen que per manca d’espai, la seua parella El patrici revela el seu somni al papa Liberi i El bon pastor que no estava al Prado, en canvi s’agraeix trobar el Sant Pere penitent o La noia amb flors.

Dintre de l'església, en el seu marc original, es mostra de manera impressionant La immaculada, adquirint aquella dimensió que els quadres de temes religiosos perden a les parets dels museus. La “escalinata” d’angelets, querubins, puttis fan que l'ascensió de la verge adquireixi un ritme musical en el que podria ser una mena de caos... en perfecte ordre. Només un dels angelets sembla aliè a la gran algarada de l’ascensió i ens mira: no fa altra cosa que convidar-nos a entrar al quadre.

El llegat Casa de Alba

Al Centro Cibeles, o sigui a l’Ajuntament de la ciutat, i fins a finals de març la Casa de Alba mostra el bo i millor del que atresora. Una exposició que és més o menys la mateixa que l’any 2009 es va mostrar a Sevilla tot i que aquí s’hi poden admirar unes quantes obres que no estaven a l’altra: La verge de la mangrana de Fra Angélico, els dos paisatges de Ribera, “trobats” al palau de Monterrey que tenen a Salamanca, en són una mostra.

L’exposició, en una segona lectura, posa al descobert com tot pot anar a menys, fins i tot amb coses tan... volàtils, com el gust; per entendre’ns: de com es pot passar de Ticià a Chagall o de Rubens a Zuloaga. I això, és el que a simple vista s’aprecia contemplant l’exposició.

Menudeses a part, és prou gratificant poder admirar tota la pintura i altra parafernàlia, andròmines apart, de la que ha estat i és la Casa amb més renom del món civilitzat. Des   d’una primera edició del Quixot a la coneguda com la Bíblia d’Alba, del nobiliari d’Indies a la col·lecció de cartes autògrafes de Cristòfor Colom. I així ad libitum.

La peça emblemàtica de l’exposició és, deixant apart els dos únics paisatges de Ribera i Fra Angelico, el retrat que Goya va pintar de la duquessa vestida de blanc. Quadre, que sembla ser va començar a pintar un dia que la duquessa va irrompre a l’estudi del pintor perquè li pintés la cara. Goya així ho manifestava en una carta, datada el 2 d’agost de 1800, al seu íntim Martín Zapater i hi afegia: “que me gusta más que pintar en el lienzo”.

Poder admirar el retrat del duc fet per Ticià, Rubens (la còpia que va fer de Ticià del retrat de Carles V i l’emperadriu Isabel), Reni, Giordano, Guardi, Murillo i continuar amb Ingres, Corot, Mengs, Boudin, seguir amb Renoir, Fantin-Latour, Sargent, Reynolds, Madrazo, Sorolla i acabar amb el que comentava al principi... Romero de Torres, Zuloaga, Chagall i ...el no res.

Al mateix Centro Cibeles, muntat al hall, s’hi pot veure fins a finals de febrer el belen napolità (600 figures), propietat dels germans García de Castro, i que un cop desmuntat subhastarà Ansorena.

Goya i l'infant don Luis

Curiosa exposició al Palacio Real dedicada al controvertit infant don Luis de Borbón y Farnesio, germà petit del rei Carlos III i cinquè fill mascle de Felipe V, que és, en paral·lel, un homenatge a la figura cabdal de l’època: Goya.

Obligat a contraure matrimoni morganàtic, amb una dona molt més jove, després de que tenint 27 anys renunciés a la carrera eclesiàstica per la qual havia estat preparat i elegit, demostrant que era molt capaç d’engendrar fills. Un cop casat amb la jove aragonesa María Teresa de Vallabriga, van ser desterrats al sumptuós palau d’Arenas de San Pedro.

Home culte i gran mecenes, no només es va limitar al terreny de les arts, sinó que com a home il·lustrat, es va interessar per altres camps del saber, entre ells l’antropologia i la ciència i l’exposició ens ofereix una bona mostra.

L’infant, va arribar a tenir més de 5.500 obres: 900 pintures, prop de 4000 gravats, unes 350 escultures i més de 150 dibuixos, repartides entre els palaus de Villaviciosa de Odón, Bobadilla del Monte, Velada i sobretot a Arenas de San Pedro.

Va tutelar als pintors Luis Paret y Alcázar y a Goya, que va pintar a tota la seva família en grup i en una sèrie de retrats individuals, encàrrecs que van ajudar molt a Goya en la seua acceptació a la Cort.

Cal recordar també que la condesa de Chinchón va ser filla seua i del extraordinari retrat que Goya li va pintar quan estava embarassada de Godoy, el gran semental de l’època, a qui també va pintar (el quadre on està ben repanxolat, marcant entrecuix, a la Real Academia de San Fernando). Hi ha també retrats de l’amant de Godoy, Pepita Tudó pintada per José de Madrazo i del pare Eleta, franciscà, confessor de Carles III i gran ordidor de totes les desgràcies de l’infortunat don Luis, pintat per Antón Rafael Mengs.

A l’exposició també s’hi poden admirar quadres de Mariano Salvador, Francisco Bayeu, Luis Meléndez i Lorenzo Tiépolo.

Entrevista a AntenaCaro

Porto al blog la xerrada que entre amics vam fer a Ràdio AntenaCaro Roquetes el 20 del proppassat desembre. Al programa que porta Conrad Duran a Òmnium, un temps de ràdio obert a la cultura i a la societat ebrenca, vam estar comentant l’exposició amb l’artista ceramista i comissari Joan Panisello.

Va ser una estona on s’hi va anar desgranant records i vivències i que ara al veure’l ens fa somriure perquè constatem que estem ben prop de les xerrades a la vora el foc o del banc al recer, de cara al tebi solet a l’hivern, o sota un arbre cercant la fresqueta a l’estiu. 

El primer Estel de l'any

Porto al blog la portada que em dedica l’Estel que sortirà d’aquí a uns dies, que s'afegeix a l'anunci de l'exposició que va publicar el número de desembre, dedicant-me mitja pàgina, tot gràcies a la generositat del seu director i amic Conrad Duran. Al seu interior hi ha l’escrit que em dedica l’amic Joan Panisello, artista ceramista i comissari de l’exposició. 

Des d’aquí, només em cal agrair-los, un cop més, la seua dedicació i ajut. 

Art britànic

Una visita ràpida a la Fundación Juan March. Per dos motius: se’ns va fer tard i en 15 minuts tancaven i perquè, sincerament, la pintura de l’Imperi, continua sense emocionar-me. Els anglesos, no han estat elegits per a la pintura (o potser hauria de dir que la pintura no els ha triat), tret de Constable i unes quantes aquarel·les de Turner la resta són pintors que... fan anar els pinzells. Alguns de manera lloable i amb preciosisme, però es queden a la superfície.

Potser és per això que els britànics són grans il·lustradors, se’ls hi dóna molt bé les estampes, el grafisme, el dibuix naturalista, l’arquitectònic; en canvi, la pintura se’ls resisteix. 

La mostra, reuneix entre pintures, escultures, obra sobre paper, fotografies, llibres i revistes més de 180 peces, sortides de la “industrialitat” de més de cent artistes que van des del segle XV al XX. Cinc segles per mostrar el que els anglesos consideren art i que possiblement sigui el reflex del seu tarannà, de la seva flegma: un art que no emociona, i que arriba al seu clímax de la mà dels artistes de finals del segle XX.

El catàleg, editat amb motiu de la mostra, sí que és un tresor. Els texts que l’acompanyen, d’artistes, assagistes, historiadors són una selecció molt cuidada del que en els illencs excel·leixen: les lletres. 

Maria Blanchard al Reina Sofía

Homentage a Maria Blanchard, oli/tela.

María Blanchard, per fi! El Centro de Arte Reina Sofía presenta fins a finals de febrer una antològica dedicada a la pintora. Nascuda a Santander el 1881, va estudiar a Madrid amb Emilio Sala, Fernando Álvarez de Sotomayor i Manuel Benedito, fins que gràcies a dues beques es trasllada a París on estudia amb Anglada Camarasa. Sembla ser que la seua primera exposició “Los pintores íntegros”, l’any 1915 a Madrid, organitzada per Ramón Gómez de la Serna, va ser un escàndol per a la rància societat capitalina de l’època.

És l'any 1916 quan decideix instal·lar-se definitivament a París i entra a formar part del moviment cubista, convertint-se en una de les primeres figures. No obstant, el cubisme de María Blanchard poc té a veure amb el cubisme pictòric; la seua obra és, ni més ni menys, una expressió de la seua profunda i rica vida interior, amb una sensibilitat fora de tota comprensió i una total ruptura amb els canons i els gustos dominants.

L’obra de l’artista, víctima d'una crisi d’espiritualitat, es torna melancòlica; els seus colors s’irisen, les imatges es trenquen, la llum s’allibera i els objectes es desmaterialitzen i adquireixen... presència. 

María Blanchard, que degut a una caiguda de la seva mare quan estava embarassada va patir de cifoscoliosis, amb doble desviació de columna, va patir tota la seua vida. Evitava que se li fessin fotografies i defugia el tracte, amagant la seva gepa. Canviaria tota la meua obra... per una mica de bellesa, solia dir.

Federico García Lorca, en una elegia dedicada a la pintora, acaba dient: "Pero hablo de tu cabellera y la elogio, y digo aquí que tenías una mata de pelo tan generosa y tan bella que quería cubrir tu cuerpo, como la palmera cubrió al niño que tú amabas en la huida a Egipto. Porque eras jorobada, ¿y qué? Los hombres entienden poco las cosas y yo te digo, María Blanchard, como amigo de tu sombra, que tú tenías la mata de pelo más hermosa que ha habido en España".

Aquesta elegia, i l’admiració que ja sentia per Marie Blanchard, van ser qui em van portar, farà més de trenta anys, a dedicar-li aquesta pintura que avui, un cop més, porto al blog.

Gauguin al Thyssen

Gauguin y el viaje a lo exótico és el títol de l’exposició que hi ha al Thyssen. Grans cues per poder-hi accedir incrementades per l’altra exposició que ofereix a la planta baixa: El arte de Cartier.

La mostra gira al voltant de l’anada de Gauguin a Tahití i tota l’obra surgida d’aquest esdeveniment amb la consabuda influència que va tenir en els artistes de les primeres décades del s. XX, vinculant el viatge com a fugida de la civilització i com recerca dels orígens. Una fugida, en fi, a la recerca del paradís perdut.

Pintors com Rousseau, Nolde, Pechstein, Macke, Marc, Kirchner, Derain que van seguir l’estela de Gauguin cercant un primitivisme exòtic són presents a la mostra que es tanca amb Klee, Kandinsky, el matrimoni Delaunay i sobretot Matisse (va anar a la Polinesia francesa en plan baudelarià) que hi és present amb els seus papers retallats (papiers découpés, tal com diuen els entesos).

Molts gauguins portats d’arreu del món, fan que aquesta exposició tingui, com el seu títol, un toc d’exòtic i s’agraeix poder-los contemplar plegats i anar descobrint com Gauguin, va trobar en aquesta fugida les seves arrels... ètniques i va saber-les traslladar a la seua manera d’entendre la pintura. No em d’oblidar que, tot hi haver nascut a França, la seua iaia Flora Tristán, era descendent d’una aristocràtica família peruana, i el seu pare Mariano era germà del governador de Cuzco i Arequipa i darrer virrei del Perú, Pío Tristán y Moscoso. Gauguin, va passar sis anys de la seva infantesa vivint al palau del seu iaio, a Lima. No endebades li agradava vantar-se de que ell era un salvatge peruà, salvatge com un llop sense collar.

Continuant al Thyssen, al hall, en una estància prefabricada, podem contemplar com a la vista de tothom es restaura un quadre de Tintoretto: El Paradís, potser per arrodonir aquest viatge a l’exòtic cercant el paradís perdut.

Cap d'Any

Avui, Cap d'Any obro el blog per dessitjar-vos, seguint la tradició, moltes felicitats.

El Prado, encara més

Tobías y el ángel, Eduardo Rosales

Historias sagradas, és el títol de la mostra, que des de principis d’any encara es pot veure, dedicada als pintors espanyols del s. XIX que tenien Roma com a meta per millorar la seva formació i aprofundir en l’art dels clàssics i que becats, gaudien d’una pensió oficial a l’Academia d´Espanya. Una de les condicions era que havien de pintar un quadre de gran format, que solia ser de tema històric i que la majoria de vegades, influenciats per l’ambient eclesiàstic de la ciutat, la pintura solia representar algun motiu religiós.

Luís de Madrazo, Alejo Vera, Domingo Valdivieso i Eduardo Rosales són els autors elegits i dels que podem apreciar, per fi, sense prejudicis, la seva pintura. Tobías y el ángel del jove i malaurat Rosales ja ens mostra un pintor, que bevent de les fonts de Velázquez, té una personalitat i una visió de la pintura netament... actual. El recorregut pel Prado s’acaba amb l’exposició dels dibuixos restaurats de Goya , els tríptics tancats del museu i com no, la sala central de planta baixa per admirar Rafael, Andrea del Sarto, Fra Angélico, Boticelli... on ara hi trobem convertida en estrella, l’anomenada Gioconda del Prado, que ocupa un lloc de privilegi (encara recordo quan la tenien penjada en una sala amagada i durant una llarga temporada retirada, que fins i tot cap empleat del museu te’n sabia donar informació).

El paisatgista Martín Rico

Martín Rico, Orillas del Guadaira

El Prado, seguint la línia dels grans museus, comença a organitzar exposicions de pintors que la febre avantguardista del segle passat havia, ni més ni menys, menyspreat fins a tal punt, que no hi havia ningú que s’atrevís a nomenar-los i molt menys insinuar que li agradaven o que, com a mínim, se’ls havia de tenir en compte per comprendre i conèixer el que havia estat l’art a Espanya, si més no a partir de Goya fins arribar a la... modernitat actual. 

França i els seus impressionistes ho anul·laven tot. Fora d’aquesta pintura tot era immobilisme, ignorància i incultura. Rodin, va aconseguir el mateix en el camp de l’escultura. A Espanya, com no, s´hi afegia un altre adjectiu clarament insultant: carca i feixista. Els historiadors de l’art, instaurant la seua dictadura, van establir que tot el que no fos el que beneïen era la caverna artística. I així hem anat fins que, seguint modes, primer els grans museus americans reivindicant la seua pintura, després els anglesos i com no França, desempolvorant els seus “pompiers” (empro l'epítet despectiu com se’ls anomenava); ara toca fer-ho aquí. 

El que podríem dir la “fatwa” es va acabar el dia que es va inaugurar l’exposició El siglo XIX en el Prado, l’any 2007, aprofitant la remodelació duta a terme a càrrec de Rafael Moneo. Allí s’hi va poder admirar l’obra de pintors i escultors, la majoria d’ells només recordats perquè havíem vist alguna reproducció de les seves obres en els llibres d’història i que en els temps actuals ens portàvem reminiscències franquistes, mira per a on!. 

Martín Rico, pintor paisatgista, formava part de l’exposició esmentada i ara el Prado li dedica una antològica que val la pena visitar. Pintor realista, acostumat a la pintura d’estudi a partir d’esbossos, un cop s’avesa a pintar del natural es converteix en un viatger incansable cercant el motiu per treballar-lo in situ. No obstant, això no li impedix prendre apunts i notes (la col·lecció de llibretes amb apunts que té el museu és realment espectacular). Conèixer a Mariano Fortuny va canviar la seva vida: junts van estar pintant a Granada on descobreix una llum única i vibrant que comença a portar a les seves obres, intentant copsar, també, el preciosisme del pintor reusenc.

Va acabar la seva vida a Venècia, ciutat que va convertir amb el seu estudi, on hi visqué els seus darrers 15 anys pintant des de la seua góndola, després de viatjar per Anglaterra, França i Itàlia.

El nou Ticià del Prado

 La porta de Goya a primera hora del matí.

Continuant al Prado, es pot admirar l’exposició dedicada a la restauració del “darrer” Ticià trobat al seus magatzems (llum i taquígrafs). En una sala on ja és habitual fer-hi aquesta mena d’exposicions, es mostra el Sant Joan Baptista restaurat i se’l compara amb el que hi ha al monestir de l’Escorial i el de la Galleria dell’Academia de Venècia. Com ja sol ser habitual, hi ha tota una explicació tècnica de com s’ha fet la restauració, quasi prodigiosa, degut al deteriorament que presentava la pintura.

Tríptic de l'exposició

Avui, porto al blog el tríptic de l'exposició perqué el pugueu gaudir tots els amics en la distància. Ja aniré penjant més fotos i alguna altra opinió quan la tingui... madura.

L'obra convidada

Fins a finals de gener es pot admirar al Prado “la darrera troballa” de Velázquez. L’han penjat a la sala on hi ha Las lanzas, ja que els historiadors de l’art creuen que el retrat del cavaller correspon a la d’un soldat que treu el cap a la part dreta del quadre; fins i tot alguns aventuren que es tracta d’un autoretrat, cosa que sense cap mena de dubtes faria augmentar el valor, crematístic?, de l’obra. 

El quadre és propietat del Metropolitan de Nova York (quan cert és que ara l’arqueologia i les troballes es fan a les grans ciutats), on hi romania penjat atribuït al cercle de Velázquez. De cop i volta, un dia durant una neteja es descobreix que l’obra podria ser el que qualsevol museu desitjaria.

Ara, és al Prado, la llar natural del pintor, cercant una legitimació que mai havia d’haver perdut, perquè no cal ser gaire expert per descobrir un velázquez, encara que com diuen un marchant d’art el va fer repintar perquè tingués més sortida i el va desvirtuar. Pocs pintors pinten com ell ho fa. La seva pinzellada és inconfusible, justa i prima, destre i segura; els seus grisos tan nets i mantenint la vibració que fa que el retratats... respirin. El que els crítics diuen pintura esbossada, sense acabar no és altra cosa que pinzellada justa: ni una més. 

I si per casualitat, algú dubtés d’alguna de les seves obres (i ara em ve al cap la Infanta Margarita que hi ha penjada al Prado i atribuïda al seu gendre Juan Bautista Martínez del Mazo), hauríem de buscar, joiosos, un altre Velázquez.

El joven Van Dyck

El joven Van Dyck és el títol de la magnífica exposició que el museu dedica a aquest artista que a l’edat de 22 anys ja havia pintat i de manera mestre més de 160 quadres. El pintor, no satisfet amb la seva formació, partia cap Itàlia per aprendre dels clàssics, (sobretot Ticià de qui sembla ser va comprar 17 quadres) ja que hom creu que volia oblidar la influència de qui era el seu mestre: Rubens, el qual meravellat del talent del seu deixeble, pintaven els quadres plegats fins l’extrem de fer constar sota documents que les obres les pintava el mestre Rubens amb l’ajut de Van Dyck. Tal va ser l’entente entre mestre i alumne que s’intercanviaven esbossos i temes per pintar, així podem admirar apunts de Van Dyck desenvolupats per Rubens.

La mostra és una autèntica golosia de 50 pintures i 42 dibuixos d’un pintor que als 19 anys ja va entrar a formar part, de manera independent (avui diríem autònoma) del gremi de pintors d’Ambers, la seva ciutat nadiua i que fins la seva mort no va fer altra cosa que viatjar i pintar per totes les corts europees, per poder complaure amb el seu art a qui el reclamava.

Com sol ser costum, s’ha editat un catàleg de l’exposició molt complert i exhaustiu que si l’afegim amb el que es va publicar fa uns mesos, Van Dyck en España (2 vol Ed. Prensa Ibérica), de l’especialista en pintura flamenca Matías Díaz Padrón, els qui ens agrada la pintura del mestre holandès podem gaudir d’uns bons llibres de consulta.

Si tenim en compte que Van Dyck va viure només 42 anys hauríem d'entendre que tota la seva obra és fruit de la joventut i hauríem, potser, de retitolar l’exposició: L’adolescent Van Dyck.   

El claustre matern

A primera hora del matí ja estem al Prado fent cua. M’agrada entrar al Prado per l’antiga porta, ara inabilitada, de Goya (actualment s’hi accedeix per la part nova dels Jerónimos). Entrar al museu just quan obren, sense gent, i passejar pel corredor central amb la llum del matí filtrant-se per les claraboies és una experiència impagable (tot i que ara amb la nova disposició dels pintors ha perdut, al meu parer, aquella fascinació que hi trobava amb els quadres de Murillo i Ribera).

Moltes són las definicions i qualificacions que s’han donat al museu, la majoria força encertades i que comparteixo però sempre que hi accedeixo i veig aquella llum, faci sol o plogui, natural, acollidora, nítida envoltant els quadres més que il·luminant-los, m’envaeix un benestar ja experimentat, llunyà i proper; una antiga i coneguda sensació de serenor com hom sent quan s’arriva a casa.

Sense cap mena de dubtes, entrar al museu del Prado és com retornar al claustre matern, lluminós i plàcid, càlid i plaent on tot batega al ritme amorós de qui més ens estima.

Recull d'exposicions

Durant el pont de la Immaculada he anat a Madrid i Sevilla a veure exposicions. Feia massa temps que estava encauat i necessitava sortir. Els 4 dies del pont eren idonis per poder gaudir amb tranquil·litat de tot el que volia veure i sobretot em permetia anar i tornar en un dia de Sevilla on hi ha l’exposició Murillo & Justino de Neve. El arte de la amistad muntada a l’Hospital de Venerables Sacerdotes seu de la fundació Focus Abengoa que també acull el centre d’estudis sobre Velázquez, i que uns mesos abans no vaig poder veure al Prado. 

La idea d’anar a Sevilla per admirar les obres en el lloc on originalment van estar instal·lades i poder passejar pel barri de Santa Cruz, la catedral, el Museu de Belles Arts, curull d’obres de Murillo, era un esquer amb tanta força que no m’hi vaig poder resistir.

És per això que durant uns quants dies aniré penjant al blog les impressions d’aquestes exposicions.

Inauguració de l'exposició

Ahir al migdia vam obrir l’exposició i les sales es van omplir d’amics. Joan Antoni Blanch, director del Museu de l’Ebre va obrir l’acte amb un parlament; després va cedir la paraula al comissari de l’exposició l’artista ceramista Joan Panisello que va copsar en poques paraules (mai s’ha de cansar a la concurrència) els anys de coneixença i amistat que ens uneixen. Finalment, em va tocar parlar i com hom pot esperar vaig dedicar-ho a donar les gràcies al director del museu, a Juanjo i Mario que seran els qui en tindran cura mentre romangui oberta, als amics que van venir d’arreu i sobre tot al Joan. Sense el seu interés, la seva empenta i entusiasme no hauria muntat aquesta exposició on hi mostro més de 35 anys de olis, aquarel·les, tèmperes, tintes i dibuixos que he anat fent des que vaig començar a pintar per les Terres de l’Ebre.

Després, vam celebrar-ho bevent cava o un “rapitenc” amb sifó.

Cartell de l'exposició

Demà a dos quarts d’una del migdia s’inaugura l’exposició al Museu de l’Ebre. Com que aquests dies he anat una mica atrafegat fins darrera hora no he entrat al blog per penjar el cartell. Prometo que us en faré més que cinc cèntims. Salutacions i fins demà.

De nou al blog

Museu de l'Ebre, sota el pont del Mil·lenari, Tortosa

Després d'uns quants mesos de silenci torno al blog. Un problema de cervicals, pels qui no ho sabieu, m'ha tingut, massa temps, de baixa física i moral. La dita de que a cada bugada es perd un llençol, sembla que a partir de certa edat es compleix inexorablement.

Convidat i esperonat per l'amic i ceramista Joan Panisello, a qui dóno la benvinguda  com a seguidor  del blog, he acceptat fer una exposició al Museu de l'Ebre de Tortosa, a veure si així em trec del damunt la mandra i les miasmes que encara pugui arrossegar de la fotuda crisi cervical.

Així doncs, un cop en activitat espero poder continuar amb les entrades al blog i ara més que mai per fer-vos més que cinc centims de la que será la propera exposició.

Sobre la claredat

Apunt del Delta, oli/fusta.

Endreçar, es a dir tornar llibres al seu lloc, classificant-los, treure la pols, fullejar-los sol reservar sorpreses. Unes notes, algun retall de diari o de revista, fotografies, dedicatòries solen aparèixer quan menys ho esperem. Avui, ha estat un aforisme de Camus que servia de punt de lectura el que m’ha cridat l’atenció i que m’ha fet pensar en l’encertada definició que dels proverbis va fer Cervantes: un proverbi és una frase curta basada en una llarga experiència.

El proverbi de Camus és aquest: aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els qui escriuen obscurament tenen comentaristes. Com quasi bé tot, aquesta observació podríem extrapolar-la al món de la pintura i trobaríem que hi encaixa perfectament. Llavors s'entén que l’art i la crítica estiguin tan alambinats i que massa cops hi hagi excés d’exegetes i el que hauria de ser d’una transparència aclaparadora necessiti de l'hermenèutica. 

Pintant a la Fontcalda

Dilluns, aprofitant que la calor ja no apretava tant, me'n vaig anar a la Fontcalda a pintar. Us porto aqui al blog una de les fotos que em va fer Marga i que amb una mà estic aguantant la tela perquè sinó la brisa, que a cops bufava massa animada, m'hauria remullat la pintura i en lloc d'un oli s'hauria convertit en una aquarel·la.

Benvingut al blog, Pau

Aquarel·la sobre paper satinat

Pau, amb aquesta nota de color, feta des de la finestra de l’institut, et vull donar la benvinguda al blog; l’he triada, entre tantes altres que tinc (quants cops he pintat aquest tema?) perquè es d’un lloc que de tan familiar no ens adonem, massa vegades, de la seva bellesa ni del bàlsam que el seu veïnatge pot exercir sobre el nostre caràcter o la nostra manera de ser. I perquè, com el paisatge, és quasi bé tot aigua i el color s’aprimat tant que sembla que el pinzell no hagi gosat tocar el paper, de la mateixa manera que tu no goses prémer l’obturador fins que l’ull polifèmic, mecànic de la teva càmera, s’humanitza i en lloc de capturar alliberes tota l’essència líquida, immensa del Delta. 
Aquest és l'enllaç per poder admirar les fotos d'en Pau.

Les llargues tardes d'estiu

Les tardes d’estiu, tan llargues, donen per a molt. Enguany, una nova tasca em té ocupat una bona estona: passo els llibres a un fitxer. Aquesta és una ocupació que em reporta moltes alegries... i no menys tristeses. Retrobar llibres que no eren al prestatge que li tocava o que estaven ofegats sota un munt de revistes o retalls de diaris comporta un retrobament, en canvi notar en falta aquell exemplar i comprovar que no apareix en lloc em pot donar una mala tarda. Sempre queda el consol que no s’hagi extraviat i que reposi en un lloc, en una estanteria, a la casa d’algú, millor un amic, que algun dia va tenir l’intenció de llegir-lo.

Porto al blog el cartell que vaig fer per la presentació del llibre d’Albert Roig, a principis dels 80, i que ha aparegut juntament, ves a saber perquè, amb el seu Cecília de Florejats en un calaix de l’estudi.

Anna, benvinguda al blog

Apunt de la plana del Delta des de l'institut, oli/fusta.

Vull donar la benvinguda al blog a l’Anna. I vull fer-ho de manera especial per diferents motius. Us en referiré uns quants que potser sent genèrics en ella adquireixen aquest grau que els... eleva i diferencia. 

L’he vist créixer i madurar sense deixar de banda l’innocència -que no es pas fàcil-; no perdre la curiositat ni en els moments més baixos i sobretot no deixar de somriure fins hi tot amb els ulls aigualits perquè el fotut examen no ha anat com esperava; no agradar-li la filosofia però saber posar-la en pràctica; saber perdre el temps de la manera més profitosa i ...bé, ja he arribat a "uns quants".

Aquest curs que ve, anirà a la Universitat i un altre món li obrirà les portes i ella a canvi li obrirà el seu enteniment, les seves ganes d’aprendre i sobretot el seu cor capaç d’encabir fins i tot aquelles coses que a estones ens el poden agrejar.

Molta sort en aquesta nova aventura Anna!

Ah, ho oblidava: es una gran bloguera. http://unasgafasparapintarmimundo.blogspot.com

Manu ja ha arribat a Ítaca

Manu, l’amic, el company ja ha arribat, abans d’hora, a Ítaca. Potser han estat les seves ganes d’aventura, de coneixements el que ha fet que el nostre capità Talavarte ens hagi abandonat i des d’ara ens esperi a tots, gaudint d’un bon llibre o una bona cançó, segurament amb una Guinness, a l’illa on tot és transparència.

Ha estat el seu un viatge massa curt, encara ens mancava compartir molts matins d’estiu, arribant, amb quin plaer i joia! a ports mai vistos abans però Manu, seguint els designis dels déus, ens deixa, creiem, a deshora. Els teus amics i sobretot els teus alumnes necessitem la teua companyia per evitar lestrígons i ciclops; per no témer al colèric Posidó; per poder gaudir plegats del nacre i el corall, l’ambre i l’eben; de visitar molts llocs i aprendre dels seus savis. Ha estat el seu, un viatge ple d’aventures, d’experiències i coneixences i fidel al seu destí, hi arriba enriquit.

Manu, tu no trobaràs que Ítaca sigui pobra ni que t’hagi enganyat, savi com ja ets tu abans d’arribar-hi ja sabies el que eren les Ítaques i a partir d’ara no faràs altra cosa que esperar-nos molts anys, desitjant, generós com ets, que el nostre viatge per retrobar-nos sigui molt més llarg que el teu.

Va ser durant el curs 2008-2009 amb els alumnes de 1r ESO que Manu tutoritzava, que vam dedicar-li aquest mural, inspirat en un còmic que li agradava molt sobre La recerca del temps perdut de Proust, un dels seus autors predilectes.

Avui faig anys

Com que avui compleixo 62 anys porto al blog la foto on estic apagant les espelmes del pastís i així podeu veure que l’operació de tiroide de fa dues setmanes no m’ha tret ni la gana ni la bufera. Us guardo una culleradeta del pastís.