No és el mateix mirar que veure

Homenatge a Andrea del Sarto, oli

En una de les pàgines del llibre que he acabat de llegir, l’autor cita un poeta ucraïnès que opina sobre pintura i diu que a diferència de la música, que ha estat creada per a gent sense llar, la pintura és l’art dels sedentaris que es complauen en la contemplació de la terra natal. Després, salva als bodegons, i no a tots, dient coses com aquestes: "Els bodegons deixen al descobert la indiferència total i absoluta de les coses, el seu cinisme i la seva manca de patriotisme provincià". Com exemple cita Morandi i acaba dient que els seus gerros són fràgils, esvelts i plens d’aire.
Aquesta opinió serveix a l’autor del llibre per divagar sobre Morandi i un gerro blau que va comprar al museu a Bolonia, i la façana del Palau d’Accursio que és una merda en comparació a una humil botella morandiana que hi havia per terra, davant del palau, abandonada (pobra botella), enmig d’un desguàs d’aigües estancades (no entenc com no se la va endur cap a casa en lloc de comprar una reproducció de museu) i que tot això, sense saber-ho, va afectar el seu estat d’ànim, el seu esperit, la seva ... diletància.
Un, està acostumat a llegir i oir quantitat d’opinions sobre qualsevol quadre o tema pintat, però tot i així encara m’estranyo al llegir-ne algunes. Dels gerros, botelles i pots dels bodegons de Morandi s’ha dit quasi bé tot però que siguin fràgils, esvelts i plens d’aire... possiblement, aquesta opinió disgustaria al pintor.

Certa literatura practica l’art d’enteranyinar la transparència.