El geni consisteix en la facultat de reflectir i no en el valor intrínsec de la cosa reflectida

El sueño del Patrico, Murillo. Estiu 2006

La visita al Prado passa indefectiblement per la sala oval. Des de la nau central, m’agrada donar una ullada i veure el semicercle emmarcat per la porta i al fons emergint per sobre tots els caps dels admiradors, el gran llenç de Las Meninas. El recorregut llavors sol ser quasi sempre el mateix. Aquest viatge l’he dedicat als, segons la crítica, pintors menors, és a dir: Claudio Coello, Juan Bautista Martínez del Mazo, Alonso Cano, Carreño Miranda, Valdés Leal.
Un, ja sap que la pintura, com tot en aquest món, forma part d’un ranking econòmic i polític. Així ha estat i així continua. Però el que a un li agradaria és que no fos així. Sense cap dubte Martínez del Mazo no és Velázquez però i què. Ni Cano, ni Valdés Leal però aquests pintors, sense ser Velázquez, també hi va haver moments en que van mullar el seu pinzell a la font de la Pintura. I hem de saber apreciar-ho i agrair-los-hi.
M’agrada veure els museus, les exposicions com em va ensenyar Santos Torroella. La primera mirada ha de ser innocent, infantil, sense prejudicis. Deixar que el que estem veient ens emocioni o no, ens plagui o no, ens desperti sentiments o no. Després tornarem a mirar-ho amb ull crític, amb mirada entrenada i acabarem sent implacables. Subjectivitat i objectivitat frec a frec, saber reconèixer el talent, l’esforç i sobre tot ser receptius i indulgents.
Sense cap mena de dubtes, i per poder-nos entendre, en el món de la Pintura, uns pintors sobresurten per damunt dels altres, tot i que hi ha moments en que quasi bé estan tots ratllant el miracle. Uns estan en el miracle permanent, altres no tant. Al Prado i altres museus, m’agrada descobrir aquests pintors, sigui el qui sigui, que tot hi només... pintar, hi ha trossos de les seves obres que ... respiren.
La Infanta Margarita, tants anys atribuint-la a Velàzquez, ara els experts diuen que és del seu gendre Martínez del Mazo. I què? El retrat de la desgraciada infanta és quelcom més que una pintura i tot i l’aparatositat, tant ben descrita a la cartela del quadre (viste valona cariñana, jubón degollado de grandes haldas y guardainfante rosa de lama de plata) veiem el quadre com quelcom actual, viu.
El cap de san Bernardo, san Isidre i els caps de les dones i la canalla al Milagro del pozo de Alonso Cano, un cap d’apòstol de Mengs i així un a un per descobrir el quadre o, millor dit, la pinzellada que, encara viva, ens emociona i fa que salvem una pintura i no una altra sense que ens importi el seu autor.

Estiu de 2005. Contemplant la Fragua de Vulcano

La passejada va continuar o potser va ser abans? No ho recordo. Les meues visites són una mica aleatòries. Veient una obra em recorda una altra i llavors me’n vaig a buscar-la recorrent sales o pujant i baixant. Un cop trobada la contemplació i l’agraïment de que sigui allí on recordava que era, que no sigui en préstec, o l’hagin retirat perquè sinó, llavors, és com si se’m trenqués el fil i em sento una mica perdut i ...enyorat. Com deia, la passejada va continuar buscant Patinir (recordant l’exposició que el Prado li va dedicar el 2007) i la seva La laguna Estigia i el Bosco i Brueghel. Quina llàstima que no es puguin apreciar les pintures que estan al revers de les taules de El carro de heno, per a quan una altra col·locació o un joc de miralls?. La taula del Bosco està massa alta.
L’autoretrat de Durero i el retrat d’home, quanta vida! Adam i Eva estan restaurant-los. Roger Van der Weyden i el seu Descendimiento que ens embolcalla i sense adonar-nos-en ens trobem dintre de l’obra. Els retrats de Memling, Santa Catalina i San Damián de somriure agredolç de Fernando Yañez de Almedina, Juan de Juanes i el seves Santa Cena, Martirio de San Esteban i el Retrato de caballero. Luis de Morales, el divino Morales, tan tètric, tan llunyà. La pintura de la verge amb el nen als braços i aquest tocant-li un pit ens el fa més humà, més proper. Recordo un viatge a Extremadura, visitant l’església d'Arroyo de la Luz (abans aquest poble es deia Arroyo del puerco) per contemplar el seu magnífic i grandiós retaule.
La còpia de la Gioconda, del segle XVI, sense fondo i amb unes boniques transparències al braç esquerra. I abans de continuar, buscar un seient a la nau central per descansar el cos, l’esquena no perdona, i la vista deixant-la que s’esplaï amb la dorment de Murillo.

El Prado, un cop més

De l'antològica de Tintoretto, 2007

Dimecres. Tot el matí dedicat al Prado. A primera hora, per evitar aglomeracions i poder reveure l’exposició de Sorolla. Passejar-se per les sales sense gent, com fa anys, és una plaer que engrandeix el de la contemplació dels quadres. La nau central, amb la llum natural del matí, sense les allaus de visitants amb calça curta, samarreta i gorra de beisbol, és tota una experiència sensorial.
Després de tornar a veure Sorolla, la visita va continuar per les sales de la planta baixa (fins i tot la de les escultures romanes, amb uns quans bustos realment esplèndids) i travessant les sales de la pintura italiana, visitant algunes de les sales contigües, varem anar cap al primer pis on hi ha la porta de Goya.
Allí, a les sales que donen al passeig, pintades de blau manganès, prou saturat, amb les finestres obertes i els estors transparentant, deixant entreveure el cedres del passeig, es mostra el bo i millor de Tiziano. Vint-i-dos obres del pintor italià entre les que destacaria Sta. Margarita, amb un fondo on Venècia està en flames, la dona amb els braços oberts a El entierro de Cristo, l’autoretrat, el cap de San Jordi, Jesús i el Cirineu. Sempre m’enamoro d’alguna figura, una mirada, l’escorç d’un braç, un perfil, el plec o la caiguda d’una roba o potser algun fondo on s’hi aprecia un sfumatto o una transparència que vibra, que es mou, que llampurneja.
El Veronés tampoc es queda curt, Cristo con los doctores en el templo, Venus y Adonis, el cap d’un nen que ens guaita a El martirio de san Mena.
Tintoretto. Que gran era quan pintava temes petits, alguna cosa íntima, retrats. El cavaller amb la cadena d’or, la coneguda Dama que mostra la sina i el general venecià. Licinio amb el retrat de la seva cunyada.

Un cop s’entra a la nau central, en primer lloc hi ha dos Ribaltes i després Ribera, fins més de 20 obres del Spagnoletto, el pintor tenebrista per excel·lència, penjades al lloc més lluminós del museu. Tot una experiència que recomano. Ribera al Prado és un altre pintor al que ens tenien acostumats el llibres d’història de l’art. El seu tenebrisme beu de la llum i s’hi alimenta i els seus quadres... místics adquireixen tota la seva grandiositat i transcendència: no fan "iuiu", per emprar un llenguatge que escolto molt a la gent quan parlen d’ell. La mà de Jesús i el cap de Llàtzer a La Resurrección de Lázaro, l’àngel que allibera a Sant Pere, El cap de Sant Roc són bocins de pintura que ... sobresurten.
De Murillo, ja restaurada, hi ha penjada la Inmaculada de los Venerables o del Mariscal Soult. Ara s’hi pot apreciar el mantell de la Verge en tota la seva gamma de blaus, les transparències dels putti, la joventut de la Verge en contraposició de la maduresa de la Inmaculada de Aranjuez i apreciem la quasi adolescència de la anomenada de El Escorial. El recorregut pels vint-i-cinc quadres de Murillo es tanca amb la parella de verges: La Virgen del Rosario que em recorda la del Metropolitan i que vaig estar pintant-la i la Virgen con niño, més dura i opaca.
Com no, sempre una mirada a la dorment del quadre El sueño del Patricio, que mai no em cansaré de contemplar, admirar i... pintar; i el seu gosset, de la mateixa raça que el de l’infanta Margarita que va pintar Velázquez, que sembla la Perla, la gosseta que les amigues Marcel·la i Rosa van regalar a la mare.

El Museu del Prado

Museu del Prado

Viatge a Madrid. L’AVE em permet fer-ho en un dia. Primera visita, El Prado. Abarrotat, com ja sol ser habitual. Com enyoro el silenci, la tranquil·litat i sobretot el respecte que es vivia al Prado fa uns anys. Ara tot són aldarulls i presses. Possiblement, és el preu que hem de pagar per viure en el que s’anomena la societat del benestar i de la cultura. Les hordes també han envaït els museus i ahir que a Madrid hi feia una calor sufocant el pantalons curts, les bermudes i les samarretes de tirants dominaven el paisatge interior del museu. Pot algú, vestit d’aquesta manera, entrar en un museu sense sentir que dóna la nota? Pot algú vestit així percebre el que El Prado ens ofereix? Cada dia tinc més clar que l’estètica i la ètica es donen la mà.
A la sala de Velázquez, s’entén l’oval, els cossos nus dels ferrers de la farga lluïen, potser més bells que mai, la seva sòbria masculinitat (la masculinitat si no és sòbria és exhibicionisme) contrastant amb la de una part del públic masculí que mostraven cames i braços. Per un moment em va semblar que els cinc ferrers estaven atònits, no per la sobtada aparició del déu Apol·lo, sinó per la fauna que donant-los l’esquena semblava admirar Les Menines i que rondant esmaperduda, la barbeta aixecada, intentava mirar per sobre dels demés, buscant, qui sap què. O potser preguntant-se què cony faig aquí dins?

El Prado és un museu generós; aquest és l’adjectiu que, a la meua manera de veure, més li escau. També n’hi ha d’altres que li van però crec que no el defineixen tant: sobri, auster, mesurat i sobretot, hauríem de dir que, sense enfarfec: res hi sobra. Tot en mesura podríem dir, però no. Poder gaudir de Velázquez, Goya, el Greco, Murillo, Ribera, Tiziano (per nombrar-ne uns quants) en mesura seria tenir uns quants quadres, però és que el museu en té moltes d’obres d’aquests creadors, sales plenes, i totes extraordinàries. I les mostra sense cap mena d’altivesa (que podria fer-ho) ni suficiència ni arrogància. Les mostra simplement. Amb naturalitat. Aquí ho teniu, És el que hi ha. I llògicament això ens corprèn i fa que visitant-lo ens sentíssim petits, però satisfets de la nostra petitesa. És per això, que a museus com El Prado un només hi pot entrar amb respecte perquè allí hi rau tot el que de bo pugui tenir la nostra cultura. I hem de sortir-hi, apart de una mica estamordits, agraïts.