Som fills de les nostres obres

La vall del riu des de casa, oli

Aquest matí quan m’he despertat estava tot mullat i el cel ben ennuvolat. La vall del riu la cobria un tel de boira, finíssim, que dibuixava la línia de l'aigua. Era, allà baix als Estrets, un sfumatto de paisatge de fons en un retrat renaixentista. Tota l’illa d’Aldover i els camps de Bítem s’oferien rentats i lluents mentre que el cel mostrava l’opacitat típica dels dies grisos.

Com que tot el dia ha estat ploviscant, després de dinar m’he assegut al meu lloc de lectura i he deixat transcórrer la tarda, al costat de la finestra, primer llegint el diari i després el llibre de torn. Per cert, La Vanguardia, al seu suplement cultural aquesta setmana ens explica la manera de conrear orquídies. Y ens diu això al sumari: La familia de las orquídeas, una de las más diversificadas del reino animal... Els becaris del periodisme cada dia se superen. Per a quan un llibre de parides antològiques publicades als suplements culturals?

Orquídies

El món de l’art, el de la creació artística (sigui la branca que sigui), és realment incomprensible i sobre tot caòtic. En principi es tracta de crear un producte que serà apreciat, consumit per un públic que no té cap element objectiu per jutjar-lo, i molt menys per entendre’l, i el qual només reivindicarà el criteri del gust, com si fos en defensa pròpia, quan vulgui justificar la seva ignorància en aquest terreny. El criteri del gust (res més atrabiliari, arbitrari e ignorant) és qui té la darrera paraula en aquest mercantilisme del món de l’art, que la societat actual ha convertit en una necessitat espiritual i en un bé de consum sota l’etiqueta de cultura.

És, si més no, xocant passar-se anys estudiant una carrera, practicant hores dia rere dia, visitant museus, estudiant diferents tècniques per després fer tot el contrari. És a dir: pintar o dibuixar com si un fos un pàrvul i que la teva obra sigui aplaudida per un públic sense criteri que només se sustenta amb quelcom tan aleatori com el gust... i la moda.

La pintura és un riu

La pintura és un riu; en alguns pintors (Velázquez)s’hi atura, s’hi rabeja.

Llunada de sol sobre Bítem

Les tardes de pluja, com la d’avui, són bones per llegir al costat de la finestra ben repantigat a la poltrona o pintar. La llum grisa és idònia per començar un quadre: no hi ha estridències de color i l’aigua del cel ha rentat el paisatge. Els colors es mostren en tots els seus matisos i hi ha una harmonia cromàtica que difícilment es troba en un dia solejat, ple de forts contrastos lumínics.
Des de casa, tinc una vista única del Ebre que, en dies com avui, sembla que alenteixi el curs i ronsegi.









Un, s’ha de posar a la feina sinó la seva contemplació ens acabaria encomanant la seva mandra. Tot i així, i sent una imatge tan familiar i per tant, tan coneguda, no puc privar-me d’admirar-la i cada cop descobrir-hi nous atractius.
Solc pintar apunts ràpids per poder copsar aquell moment de color irrepetible o aquella taca de llum, que una ullada de sol inesperada, i sobtadament, fa vibrar una zona de la vall. El barri de Santa Rosa, coneguda com La Calle, o Bítem a l’altra banda de riu solen rebre, a la solpostada, l’última mirada d’un sol groguenc que moltes tardes és taronja encès i els enquadra, retallant-los, en un marc fimbrant de llum i contrastos.
A vegades, la taca de llum, és poc agosarada i només accentua aquí i allà a l’atzar de les nuvolades, fins que es fon com un llumener. El riu, allà baix, als Estrets, gira enfilant cap a Tortosa tota la seva amplitud. El mirall enlluernador d’altres dies avui és opacitat metàl·lica.