Bernini, Caravaggio i Roma.

San Luigi dei Francesi.

Sense cap mena de dubtes, Roma és una ciutat que, tenint gran quantitat de museus, només se la coneix pel carrer. Tot el que té d’admirable es troba passejant. Els seus vestigis són la seva ànima. La resta, forma part de la recentment creada història de l’art i per tant ens l’hem de prendre amb certa... prudència.

El barroc, possiblement ajudat per una cúria embafada de riqueses, va trobar a la ciutat un bon viver i va voler, sense poder, canviar-li la fisonomia.

Tot i que Miquel Àngel va treballar a Roma (fins i tot com arquitecte) i deixant a la Capella Sixtina una mostra de la seva poderosa creativitat, no m’atreviria a considerar-lo un pintor (les seves pintures són escultòriques) i menys... romà. I el seu company de sala, Rafael, és mou en un altre món aliè al romà.

Bernini, seria el seu artista escultor i Caravaggio el pintor. S’ha d’anar a Roma per entendre a aquets dos artistes tan locals, tan arrelats a la ciutat. Tots dos treballant per a l’Esglèsia: un, escultor que tracta les seves obres amb resolució pictòrica; l’altre, pintor que les resolt escultòricament. Un, exquisit amb cert toc de vulgaritat, l’altre vulgar, com els personatges que pintava, però que amb els pinzells els dignificava.

Bernini, escultor i Caravaggio pintor van fer Roma seva.

Quant costa pintar un quadre?

De bon matí preparant una aquarel·la.

Amb l’amic i company Manu Aznar compartim el plaer per Proust. Fa uns dies va deixar-me un llibre titulat Àlbum Proust, amb aspecte de missal, biogràfic, ple de fotografies, que es llegeix golosament. Al llibre hi ha l’opinió de Proust sobre una polèmica que fins i tot va arribar als tribunals entre el crític d’art Ruskin, a qui Proust admirava ferventment fins el punt de traduir La Biblia d’Amiens i Sèsam i els lliris, i el pintor Whistler, el qual, tot i guanyar el plet, va arruïnar-se, havent de vendre el seu estudi per poder pagar els advocats i abandonar Anglaterra. Afortunadament, Whistler no va deixar de pintar i se’n va anar cap a Venècia, potser per emprenyar a Ruskin, on hi va fer una sèrie de gravats i pastells realment preciosos.

Sobre l’enemistat de Ruskin i Whistler Proust va escriure a Marie Nordlinger: Es menyspreaven mútuament perquè els seus sistemes eren oposats. Però la veritat era una sola, i ambdós la veien. En la seva polèmica amb Ruskin, Whistler va dir: “Vostè manté que he pintat aquests quadre en poques hores; però jo l’he pintat amb l’experiència de tota ma vida”. I precisament en aquest període Ruskin escrivia a Rossetti: “el que vostè dibuixa, quan improvisa, és el fruit de molts anys de somnis, d’amor i d’experiència”.

Aquí, a Catalunya, hi ha una anècdota (una de tantes) protagonitzada per Rusiñol: Estava Rusiñol començant a pintar un paisatge quan un passejant el va saludar. Passades unes hores el mateix passejant, de tornada, es va parar per admirar el quadre: molt maco, sí senyor!. Tant li va agradar que va proposar-li comprar-lo. Quan l’artista li va dir el preu el passejant va contestar que el trobava car, contant que l’havia pintat en unes hores. Unes hores i tota una vida de treball i experiència va contestar-li Rusiñol.

"Sensitibitat".

Estudi de color, oli/tela.

Richard Sennett al seu llibre El respecte, parlant de la compenetració entre un pianista i un cantant interpretant “Der Erlköning” de Schubert fa, amb certes reserves, aquesta reflexió: Només els individus dotats d’un talent excepcional són sensibles als demés.

En el món de l’art, si apliquéssim aquest criteri tindríem moltes sorpreses. En canvi, el que possiblement recolzaria seria la idea de que per poder respectar i admirar l’obra d’altri el que cal és tenir, i ampro una paraula d’Azorín, "sensitibitat". Paraula que ens vol donar a entendre, possiblement, un altre grau de sensibilitat... més elevat, per tant més profund, més arrelat a la persona. Més sanguini però que es manifesta a flor de pell.

Retrats de La Belle Époque.

Detall del folletó. Retrat de Gaston Bonnefoy, Toulouse-Lautrec.

CaixaForum és a punt de tancar l’exposició Retrats de la Belle Époque quan, per fi, em decideixo a visitar-la. Alguns quadres ja estan despenjats perquè han de participar en altres exposicions. Tot i així no es noten a faltar amb tanta obra que hi ha. La mostra, sembla estar feta "at maiorem gloriam" de Sorolla, que no és que no s’ho mereixi però llavors tot queda... casolà i més si encara s’hi afegeix Pinazo i Benedito. L’exposició, ha estat finançada per la Generalitat Valenciana i s’ha de fer pàtria. Aquí hi afegim Casas i Rusiñol i ja complim.

L’exposició, molt ben muntada, està dividida en nou àmbits que tenen un cert aire... literari. Autoretrats, Retrats de societat, Temperament i caràcter, Retrats de grup, Ambients i converses, Retrats en plain air, Toulouse-Lautrec, El retrat com a símbol i La crisi, com a colofó.

D’entrada, dos autoretrats ja coneguts, el de Sargent dels Uffici i Sorolla de Madrid. Potents, vigorosos, directes m’animen a iniciar una visita on, segurament (com així va ser) hi trobaré vells coneguts. Em crida l’atenció un pastell d’una pintora noruega, Asta Norregaard, de la que no recordo haver vist res. És un autoretrat gens llepat, sensible sense trucs i net. Jean Louis Forain, Eugene Carrière, Pinazo i Boldini, que confon pintar amb tirar confeti i serpentines. Com pot ser que un home tan dotat s’amaneri d’aquesta manera i... acabi cec? El seu autoretrat, La dona de rosa que tant agrada publicar, el Retrat de Cleo de Merode, el de SAR l’Infanta Eulàlia d’Espanya, que a primer cop d’ull t’agafen, queden superficials un cop se’ls hi dedica una mirada o volem iniciar un... diàleg. En canvi el retrat del petit Subercaseaux, sobri, ens inspira cert... afecte perquè l’artista, aquí, hi ha posat una mica d’ànima.

A l’extrem de Boldini hi ha el pintor valencià Manuel Benedito, professor de Benet Espuny, amb un altre retrat de la ballarina Cleo de Merode (pintat al 1910 mentre que Bolidini va pintar-la el 1901) quasi bé insinuat, quasi sense cos de pintura, molt prim i amb grisos (pictòrics), d’una bellesa plàcida i sense exhibicionisme.

Sorolla, mostra tota la seva potència de retratista: el conegut Alfons XIII amb vestit d’hússar, Retrat de Blasco Ibáñez de l’Hispanic Society, Calixto Rodríguez amb una mà aguantant les ulleres... que batega, María amb barret i el Retrat d’el duc d’Alba, que admirava per primer cop. Sargent i la seva Duquesa de Sutherlant, del Thyssen, amb la rama d’olivera a la mà, Retrat de Westheimer, el de Vernon Lee, llàstima que pengessin Dames al jardí, Torre Galli, Florència ja que és un quadre pla, sense matisos i desmereix. Zorn, només representat amb un sol quadre: retrat de Edward Rathbone Bacon. El retrat de la Comtessa Mattieu de Noailles de Zuloaga ja era a l’Orangerie per la propera exposició (De Zuloaga a Picasso). Casas i la seva Sargantain o Júlia d’un... impossible groc llimona i La dona cosint, amb vestit vermell amb les fulles d’aspidistra a la dreta.

I més Sorolla amb un retrat de grup de l’Hispanic Society que recordava per la impressió que em va causà el cap neoclàssic i goyesc de la Sra. Ira Nelson Morris amb els seus fills. Del retrat de la família Errázuriz Urmeneta cada cop m’agrada més la taula menorquina del primer terme, plena de llibres, cada dia més viva que els retratats. El borratxo, una mica “grossolà” de pinzellada, contrasta en mig de la pinzellada... elegant i rítmica dels retrats de la burgesia.

Bonard, una mica perdut en aquesta exposició, amb el Retrat de Misia Godebska del Thyssen com igualment Caillebotte amb dos retrats de Père Magloire, per cert el que està fent migdiada al camí Saint Clair, a Etretat, el mostrava ben camacurt.

Em va cridar l’atenció el quadre de Marie Bracquemond, À la terrasse à Sèvres, amb una llum de pinzellada delicadíssima que sense tenir res a veure amb ell, em va recordar Renoir.

Munch, Klim, Camarassa, Kokoshka, Rusiñol, Steinler i Toulouse-Lautrec, tancat en una minúscula sala de fusta, una mena de sauna, amb tres pintures i on sobresurt el cartell del Chocolat ballant, completen aquesta exposició de la qual s’ha fet un catàleg que, si mal no recordo, venien a la mòdica quantitat de 60 €.

Picasso, devorar París 1900-1907.

Cartell pintat amb els alumnes.

He anat a Barcelona per veure exposicions, especialment la dedicada a Picasso. Devorar París. Picasso 1900-1907. He arribat al museu després de passar per Santa Maria del Mar, creuant per carrerons, sense pressa, fins arribar al carrer Moncada per baix, on la palmera. Quan de temps que no entrava al museu Picasso! Com he pogut si els palaus ja valen la visita. Cues de turistes a l’entrada, sortosament per veure l’exposició no hi havia ningú.

L’exposició comença amb uns quans dibuixos i una carta de Carles Casagemas i Picasso a Cinto Raventós on li expliquen que el marxant (ells escriuen corredor) Mañac ha d’anar a veure l’obra i que només s’endurà el 20% de comissió. Vista general de la primera sala i començo a entendre per on anirà l’exposició. Al moment penso amb els alumnes.

Fa tres anys vam dedicar el darrer trimestre a Picasso, en una mena d’homenatge escolar. Cada alumne en va triar un quadre i el va adaptar al seu estil, sense que deixés, es clar de ser un picasso. Motiu? era la manera de que entenguessin com un artista pot pintar els mateixos temes que altres, fins i tot copiar-los, sense deixar de ser ell i Picasso és potser l’únic artista capaç de fer-ho. Ell vampiritzava els altres i els feia seus amb una facilitat astoradora, clar que per això es necessita quelcom més que saber pintar, es necessita talent. Penso, que els agradaria veure aquesta exposició que tracta de com Picasso, arribant a París, va devorar, com ja feia a Barcelona, a tot artista que pintés, fent seu el seu estil, adaptant-lo i moltes vegades millorant-ho.

Un Moulin de La Galette de Casas, és el primer tema d’altri de la sala, al costat d’uns quans picassos pintats a l’estil de Soutine (Margot o l’espera i La Nana); natures mortes cezannianes. El retrat del pintor Francisco Iturrino d’Henri Evenpoel, el primer Van Gogh de l’exposició (Montmartre, molins i hortes), prim i feble amb dues parts ben diferenciades, el cel amb pinzellada plana i el terra quasi bé puntillisme. Un pastell dedicat a l’amic Vilaró (L’abraçada) retallat i enganxat amb el bocí que li mancava, una tira de paper estreta, també signat, ens mostra fins on s’arriba amb el fetitxisme artístic.

La segona sala mostra cartells amb Toulouse-Lautrec com model a imitar. També hi és present Steinien, il•lustrador de moda a París a qui Picasso va tenir en comte. Van Gogh amb una Cortesana inspirada en Kesai Eisen, netament japonesa, d’una gran expressivitat omple l’altra sala juntament amb La pietat segons Delacroix i un paisatge amb camp de blat on ja hi ha tota la força i personalitat que el caracteritza. Pierre Puvis de Chavannes, conseqüentment queda càndid i eclesiàstic al costat d’aquestes feres pictòriques, tot i que han tingut cura de posar-lo a l’altra sala. Dibuix de L’arlesiana de Gauguin, segons la pintura que va fer-li Van Gogh i el dibuix a llapis de l’home esgotat, signat Vincent. L’amic Casagemas al seu taüt ai! els amors inconfessables; una petita escultura de Rodin, Celle qui fut la belle heaumière.

A la sala gran ens espera, magnífica, desafiant la Senyora Canals compendi d’estils i li fan companyia obres de Daumier, Redon, Sunyer, Canals, Lautrec, Gauguin amb una màscara de fusta i un cap de ceràmica de Paco Durrio, jove inca. Crida poderosament l’atenció la planxa de gravat, aiguafort i punta seca, que li va preparar Juli González de L’àpat frugal i que tant va agradar a Fernande Olivier.

Ja a la part final hi trobarem un cap d’home del S.III aC, trobat a Albacete i que pertanyia a Picasso, possible font inspiradora dels seus retrats de formes primitives que juntament amb escultures i el seu Autoretrat amb paleta, tanca l’exposició envoltat d’obres de Derain, Cezànne, Lautrec, Matisse.

Es troben a faltar unes quantes obres (algunes anunciades al catàleg). Entre las que crec que devia ser-hi el retrat que va fer-li a Mañac i que està a Washington.

Passejar per Roma.

Acaronant un gat pels carrers de Roma.

Passejar per Roma, només pel plaer de fer-ho, sense haver d’anar en lloc per veure un must, és un dels plaers a gaudir, fins i tot amb calor perquè a qualsevol cantonada o carreró hi corre la brisa. Sempre hi trobarem un racó ombrívol amb vegetació o aigua i sinó deixarem anar la vista perquè ens descobreixi quelcom que ens cridi l’atenció i ens faci sentir únics. Un pany de paret que ja no aguanta la pintura o que la humitat hi ha dibuixat les seves flors, una portalada, la finestra mig oberta o aquella resta de ruïna que mostra la seva pètria bellesa. Prenent la fresca, assegut sobre un dels molts capitells que fan de bancada, a l’ombra dels pins que hi ha prop de la columna Trajana, mentre mirava les restes que m’envoltaven vaig assistir a l’espectacle d’una sessió de fotografies d’una boda “quilla” italiana. Insuperable, aquí tot i que tot ho podem superar, ens quedem curts.

Reprenent la passejada, la manera en que estan col•locades les llambordes ens faran caminar diferent i ens faran optar per un carrer o per l’altre. Algunes botigues i aparadors ens cridaran tant l’atenció que no podrem resistir la temptació de mirar-los.

Coincidència? Havent visitat el Vaticà i rondant pels carrerons vaig comprar en una llibreria de vell especialitzada en literatura francesa I soterrani del Vaticano, d’André Gide. I regirant per la Feltrinelli Brideshead Revisited que ara llegirem escoltant Jeremy Irons llegint-lo.

No només hi ha gats al Foro, als qui ja se’ls ha dedicat llibres, calendaris i demés parafernàlia de memorabilia turística, sempre en trobarem un en el lloc menys esperat que ens deixarà sentir el seu miol, lànguid com solen ser les tardes d’estiu romanes, ja sigui per cridar l’atenció o per demanar una carícia.

El Vaticà.

Admirant el tantes vegades dibuixat Tors de Belvedere.

Primera hora del matí, amb entrades reservades, enfilem cap el Vaticà. Cues immenses, inacabables que em van deixar realment bocabadat, resseguien les muralles i parets pel carrer que ens portaria fins la porta principal. Tanta gent junta per entrar a un museu potser només l’havia vist la darrera setmana de l’exposició dedicada a Van Gogh al Metropolitan de NY, si mal no recordo per Nadal del 84.

La primera sala, després de passar per innúmeres estàncies, passadissos i escales, que em va fer sentir ja al lloc va ser la que mostra els àngels pintats al fresc de Melozzo da Forli, pictor papalis al servei de Sixte IV. A continuació la gran sala on hi regna Rafael amb la Transfiguració; esplèndid el tríptic La carità en grisalla i L’Anunciata, l’adoració dels Mags i La presentació de Jesús. Giovanni Bellini i el seu Sepeli de Crist, Leonardo amb Sant Girolano, Santa Elena de Veronese instal•lats en una sala massa fosca, que et fan forçar la vista. Tiziano i el retrat del Dux Niccolo Marcello i la Madonna di san Niccolo dei frari. Preciosa La crucifixió de sant Pere de Guido Reni. Jean de Boulogne, Processo e martiniano (Martiri dels sants). Decepció de no trobar L’enterrament de Crist de Caravaggio que veuríem unes setmanes després al Prado. I la visita continua amb Boticelli, Ghirlandaio, Perugino.

M’emociona especialment la gran col•lecció d’escultura romana, alguns bustos, relleus, escultures són d’una contemporaneïtat colpidora. I els clàssics als que sempre hi descobrim quelcom de nou, de diferent: El gal ferit, Lacoont, El tors de Belvedere que vaig haver de dibuixar-lo per passar la prova d’aptitud a Belles Arts, l’Apoxiomenos, l’Apolo, el Dorífor i tantes altres que durant el primer curs de la classe d’Estudio de lo antiguo y el ropaje, vaig dibuixar. La gran sala de la Rotonda, bastida per Michelangelo Simonetti inspirant-se en el Panteó, amb estatuària romana i els bustos d’Adrià i Antinoo als quals sembla que si rendeixi culte i el gran bací de pòrfir trobat a la Domus Àurea.

I sales i més sales: passadissos que semblen no tenir fi plens d’obres i de gent que, una mica esmaperduts, desfila cap a les estances de Rafael i un cop admirades cap el gran delit: la capella Sixtina.

La fontana de Trevi.

Prenent apunts a la Fontana.

A les sis del matí és l’hora idònia per llevar-se i poder gaudir de la ciutat sense gent. Si Roma, i sobretot la zona del foro i les ribes del Tíber, té una llum única per admirar-la que és la del tramonto, la ciutat dels carrerons amb llambordes i parets on el pas del temps i la humitat han deixant la seva empremta, guanya amb la llum del matí. L’aurora romana colorejant les cúpules, campanars, àtics i teulades, mentre la ciutat es desperta, és una visió totalment diferent.

Avui toca la Fontana. Encara que hi ha algú que ha matinat més: l’estan netejant i no em deixen posar on volia per prendre uns apunts. He de conformar-me buscant un altre lloc. Tot i així aconsegueixo prendre uns esbossos fins que el sol comença a tenyir la gran paret escultòrica de la font partint-la en dos.  

La primera nit a Roma.

La font de les tortugues.

La primera nit, tornant cap a l’hotel, seguint pels carrers que més ens agradaven varem arribar al ghetto jueu, ple de restaurants amb les terrasses plenes, oferint menjar kosha. Un dels carrers era un cul de sac que acabava al Foro, il·luminat, mostrant una vista inesperada. Refer les passes donades, desprès de la contemplació i una altra sorpresa: soroll d’aigua, una plaça amb una font que al primer cop de vista no varem reconèixer: la de les tortugues. I a dormir, sense voler mirar res més, sinó hauríem estat tota la nit rondant, però abans d’arribar a l’hotel ens esperava una altra sorpresa: la part del darrera del Panteó.

La Galleria Corsini.

Giordano Bruno, Campo dei fiori.

La Galleria Corsini, al Trastevere, tocant el Gianícolo, forma part del grup d’edificis i museus de la ciutat que allotgen obres d’art i que al trobar-se una mica a mà esquerra hi ha poc públic, cosa que s’agraeix en una ciutat tan saturada de visitants com Roma.

El museu és un tant peculiar: els quadres estan sense cartela i la visita transcorre anant endevinant els autors i els temes, una mica enjogassats. Per confirmar si estem en el camí correcte a un racó de les sales hi ha un llistat amb les obres i els seus autors: un trivial artístic. Com que a Itàlia es penja tot, et pots trobar amb originals, còpies o bottegas en un ja familiar "totum revolutum". La verge amb el nen de Murillo ja val la visita, la mort d’Adonis de Ribera (el seu magnífic Negació de sant Pere, l’admiràvem a Madrid a l’exposició del Prado, Ribera jove), el Sant Joan de Caravaggio, Felip II de Ticià. Un petit quadre de Rubens, cap de vell, esbós de la seva Adoració dels Mags i Sant Sebastià guarit pels àngels i Santa Àgata ressanada de Lanfranco han estat les obres que m’han cridat l’atenció.

Per dinar hem tornat al Campo dei fiori, una mena de museu viu, a l’aire lliure, ple de colors, accents i cridòria. Així, guaitant les paradetes de fruita i verdura anem donant compte a les amanides amb mozzarella. He fet algunes fotos a Giordano Bruno que sembla que d’un moment a l’altre perdrà la seva bronzina paciència i ens tirarà el llibre al cap. No puc resistir-me i compro anguria (síndria), per endur-nos-la cap a l’hotel.

San Pietro in Montorio.

  Admirant La flagelació de Sebastiano del Piombo.

Roma, a primera hora del matí des de San Pietro in Montorio, ofereix una vista espectacular. Hem anat a visitar l’Acadèmia d’Espanya per deixar-hi el catàleg de la darrera exposició en vida de Benet Espuny. Benet va ser resident a l’Acadèmia durant 4 anys i crec que el catàleg de l’exposició que li va dedicar el Departament de Cultura de la Generalitat de les Terres de l’Ebre a Tortosa, havia de ser a la biblioteca d’un lloc que va marcar per sempre, no només la pintura i l’obra de Benet, sinó la seva vida. Com se li il•luminava la cara quan parlava de l’Acadèmia.

Traspassar les portes de la institució, l’atenció amb que ens van atendre, passejar per l'atri, visitar l’església, en penombra; l’olor de cera i de flors mig pansides, possiblement d’un casament, em va fer pensar amb la desgraciada Beatrice Cenci, enterrada allí i que dies abans havia admirat el retrat que li va fer Guido Reni, al Palau Barberini. I como no, Stendhal i les seves Cròniques italianes. Admirar La flagel•lació, de Sebastiano del Piombo, un oli pintat al mur seguint un disseny del seu mestre i amic Miquelàngel; els frescos de Vassari i reconèixer-lo autoretratat amb hàbit negre. Daniele da Volterra és l’autor del Baptisme de Jesús que decora una de les capelles.

En aquell ambient de recolliment, un, tracta d’imaginar l’altar major amb La transfiguració de Rafael i en lloc de La crucifixió de sant Pere (pintat per Camuccini), l’original de Guido Reni i que tots dos es poden admirar a les col•leccions del Vaticà. La má del gran Bernini també hi és: d’ell és el disseny de la capella del marquès Marcello Raimondi.

Poder gaudir de la bellesa senzilla i colpidora del Tempietto del Bramante, que com diuen els romans, fou “incastrato” nel cortile del monastero di San Pietro, obra cabdal de l’arquitectura renaixentista.

Amb certa recança, després de vagarejar pels voltants, ens acomiadàvem de l’Acadèmia i escales avall, seguint el via crucis de ceràmica policromada del escultor becari Carmelo Pastor, entre murs enjardinats, vam començar a gaudir d’un Trastévere ple de roba estesa, motos aparcades a munts, andròmines de tota mena, lluminós, bigarrat, colorista i atrotinat, però d’una bellesa que en cap altre lloc com Roma pot tenir la deixadesa i la pobresa. Rodant pels carrerons, tafanejant, entrant als patis, pujant i baixant escales, vam anar al palau Corsini.

http://www.raer.it/folders/inicio/inicio.php

Real Academia de España en Roma.

La unitat i el conjunt.

El gal ferit.

Un, quan viatja, sempre espera veure una sèrie d’obres, les quals la majoria de vegades, són el motiu del viatge, és a dir que si no es poden admirar més valdria no haver fet les maletes. A vegades, sol passar que arribes al lloc i la peça que ha promogut la sortida no està visible. Restauracions, préstecs a altres museus, vagues imprevistes, deixadesa per part del museu, o el lloc on està l’obra, de no donar una informació fiable (la de Oriola, per visitar el Velázquez és la més flagrant), etc. etc. fan que arribis al lloc i pateixis la més gran de les frustracions. Durant aquest viatge a Roma, alguna de les peces ha estat impossible admirar-les, i em podreu dir, carregats de raó, que a Roma el que sobra és material però un no cerca el conjunt sinó la unitat, no perquè triï, que també, ja que el gust igual que la memòria es sol fer selectiu, sinó perquè així gràcies a la unitat s’entén millor el conjunt i conseqüentment, la unitat... sobresurt. Això fa que sigui única.

La Galleria Borghese.

Dibuix del natural, sanguina/cartró.

El primer diumenge a Roma el recordo amb un desdejuni potent: d’entrada sis caravaggios i per arrodonir-ho uns quans berninis. Ja us podeu imaginar que es tracta de la Galleria Borghese, un lloc que sense ser... té quelcom d’especial. I que, com la majoria de museus italians, sol barrejar-ho tot en una aposta una mica barroera per la quantitat.

La Galleria Borghese, a primera hora del matí, quan encara no ha obert i la gent roman per fora, dóna la impressió de ser l’ambaixada americana: només se sent parlar anglès amb accent nord-americà i tots semblen compartir una mena de frisança per entrar a un lloc...mític.

A la llibreta hi vaig anotar les obres que més em van cridar l’atenció; unes per la seva bellesa, altres per la sobrietat... unes quantes pel retrobament. Com els amics que fa temps que no veiem i que quan tornem a veure’ns descobrim que no els ha canviat, tot hi haver envellit, ni la fesomia.

Dos bustos de l’emperador Vitelli, de Titus Domicià i d’Agripa encara mantenen la dignitat que el pas del anys, tècniques i les modes no podran arravatar-los-hi; Paolina Borghese Bonaparte de Cànova; Pluto i Proserpina de Bernini; El sant sopar de Bassano i un corder que recorda Zurbarán; el retrat d’home d’Antonello da Messina de somriure fotesa; Carpaccio i el seu retrat de dona, tan primitiu; El cantaire apassionat possible autoretrat de Giorgione, i Bellini, Veronesse, Boticelli i Rafael amb La dama de l’unicorn.

No puc apartar els ulls, tot i l’escorç tan mal aconseguit, de L’enterrament de Rubens i la joia de la corona: Ticià i el seu Amor sacre, amor profà (anoto amb alegria que per fi he trobat el llibre Ticià, obres completes, de Rizzoli, a la llibreria del museu).Una punta de plata sobre paper (testa feminile) de petites dimensions, del S.XVI i atribuït al Mestre della Pala Sforzesca, em té embadalit una estona.

En una sala en penombra hi ha, púdicament instal•lada, l’escultura de l’hermafrodita. Una còpia en bronze duta per Velázquez a Espanya la podem admirar per tots els costats a la sala oval del Prado.

Passejant per les sales atapeïdes d’obres sento la necessitat de descansar la mirada a través d’una finestra o balconada oberta i que dóna al jardí. Busco la llum del matí i la frescor de les arbrades.

I la resta, és un record constant als dos paisatges pintats del natural per Velázquez, probablement durant el seu primer viatge, dels jardins de Villa Borghese.

Entrem a la tardor.

Les tórtores també gaudiran de la tardor.

Gairebé dos setmanes sense entrar al blog. L’ordinador es va cansar i se les ha pres de vacances i com que un és una mica, bastant, inepte amb certes tecnologies, no he sabut accedir al blog des de cap altre ordinador. Per acabar-ho d’adobar el material fotogràfic del viatge a Roma i d'altres els tinc (ja sé que hauria de fer còpies de seguretat) en aquest ordinador que un dia de setembre va deixar de funcionar.

Bé, doncs, espero que amb aquest petit apanyo que li han fet podré continuar un temps més penjant coses al blog i mentrestant, començaré a practicar amb el portàtil i fer còpies de seguretat per no estar tant de temps sense escriure res ni donar senyals de vida.

Ja tenia ganes de continuar amb aquests apunts de pintor i compartir-los amb vosaltres. 

Palazzo Barberini.

Pintant al Foro. El cub d'escombraries em serveix de taula.

Palazzo Barberini. El museu és buit, som quatre gats rondant per les sales i els vigilants ens observen amb cara de pocs amics, com si per culpa de uns pocs guillats ells haguessin d’aguantar la calor del ferragosto. Si no fos perquè els museus romans tenen una manera de mostrar l’obra molt seva, semblaria que no estem a Roma. Com sol passar algunes sales tancades, quan no tota una planta. Una vigilant, gens correcta, al veure la càmera, tot i dur-la dins de la funda i a l’espatlla, ens amonesta.

Tot el museu és ple de la uniformitat que caracteritza la pintura italiana i al cap d’una estona es té la sensació de repetició, una repetició vistosa, que entra per la vista, que et subjuga i que inclús et pot acabar convencent, però el cert és que t’acaba... embafant. La resta, com la majoria de les obres, és pintura d’ofici... que ja és molt.

Només entrar em crida l’atenció un quadre del pintor florentí Orazzio Fidanni: Pescivendolo che sventra una razza, però que la rajada no és tal, al meu parer és un rap i començo a creure que els meus gustos culinaris van molt lligats als pictòrics, sigui rap, rajada o, com diuen per aquestes terres, escrita.

Magnífic un pany de paret dedicat a Canaletto amb quatre vedutte. Un quadre de Guardi no hi desmereix gens.

Caravaggio no és tot el que certa crítica i la moda ens vol fer creure: del seu Narcís, una obra menor, tan encartonat, només salvaria la màniga de la camisa. Judit i Holofernes que forma part de les obres de composició amb X i omple tota la tela amb un cert “horror vacui”, té algunes zones que... respiren. Sant Francesc meditant és d’una gran sobrietat,quasi bé monocroma, m’agrada; tot i ser una sola figura, també la composa en X. De Valentin de Boulogne, considerat un caravaggista (amb tota la negativitat que això comporta), em van agradar tres quadres que demostren com un pintor pot ser sense aparentar. La cacciata dei mercanti dal tempio, amb un Crist vigorós, les dones de Il giudizio di Salomone i L’última cena amb una llum que dignifica uns personatges rústics amb tonalitats quasi bé monocromes plenes de matisos, dels que Caravaggio n'és mancat.

Tot el museu és una mostra exuberant de pintura italiana (potser hauria de dir romana). Hi són tots, però els qui em criden l’atenció solen ser pintors d’altres... escoles. Holbein i el seu retrat d’Enric VIIIè, Tintoretto, Ticià, encara que el seu Venus i Adonis que tenen penjat és més que fluix (possiblement aliè a la seva mà, bottega, que diuen els italians). El Greco i Rafael amb la seva Fornarina de cara inexpressiva i sines nacrades amb tènues transparències. Fa gràcia trobar la pintura amb la que Mengs va enganyar a Winkelmann fent-li declarar que era la pintura més bella que havia trobat de l’Antiguitat: Júpiter i Ganímedes, pintat al fresc, imitant als antics i que, possiblement, coneixent Mengs les preferències del seu amic Wickelman, va pintar amb tota la mala intenció.

Guercino, el guenyo que deixava de ser-ho quan pintava, amb el seu Pastore in Arcadia com es delecta amb la calavera i la mosca i a La Flagelació exagerant el contraposto igual que ho fa Garofalo a la seva colorista Ascensió de Crist. La deposizione di Cristo nel sepulcro de Jacopino del Conte crida l’atenció la transparència del drap de puresa de Crist, evidenciant el que hauria de tapar. La panera de roba del primer terme i l’àngel tocant el violí d’Orazio Borgianni al quadre de la Sagrada família frega el virtuosisme; San Francesco sorretto dall’angelo d’Orazio Gentileschi; Guido Reni i el seu conegut Putto endormiscat, d’un escorç increïble... i la mirada de la Beatrice Cenci que, sense conèixer el tràgic final, ens conmou.

San Gregori el Magne, de Ribera, sense ser res... respira.

Com sempre sol passar, les visites als museus serveixen per fer petites o grans descobertes, normalment d’autors poc coneguts o de grans mestres que la crítica experta, no se sap perquè, no acaba de valorar com crec que hauria de fer-ho. Hi ha un retrat d’Isabella de Mèdici, d’autor desconegut i catalogat àmbit de Bronzino, d’una gran bellesa. Niccolò dell’Abatte amb un retrat de Giovane con cane, dues vistes de Roma de Gaspar van Wittel, petites, sobre pergamí i témperes. La sala de Pietro da Cortona, amb el trompe l’oeil espectacular. La resurrezione di Lazzaro de Mattia Preti que em va remetre a Ribera i al Prado. Del gran Bernini hi ha un retrat del Papa Urbà VIII i el David, pintures que sense arribar al que va fer amb el marbre, s’agraeix de poder-les veure i admirar per comprovar amb quina voluntat aquells personatges treballaven. Una Pietà del Maestro de la Madona de Manchester i el Cristo morto sorretto da un angelo de Jacob de Backer amb el misteri i misticisme sobresurten de l’àmbit pictòric.
D’Antonio Corradini, lògicament s’ha d’admirar les seves velatas, en aquest cas la Vestale Tuccia.
A la sortida les fotografies de rigor a les escales de Bernini i Borromini. Una mirada a les escales sota l’arcada amb falsa perspectiva i als jardins on, els que tenim certa edat i ens agrada el cinema recordem, Audrey Hepburn es despedia de Gregory Peck a Vacances a Roma de William Wyler.

Lucien Freud. Obituari.

Foto de Freud que acompanyava l'obituari de The Economist.

A la habitació de l’hotel de Roma hi havia The Economist, revista que algunes tardes abans de fer la migdiada fullejava. El número del 30 de juliol portava un obituari de luxe, anunciat a la portada (amb joc de paraules): The nacked world of Lucien Freud. Com que el pintor anglès va morir el 20 de juliol ja havia tingut temps de llegir i escoltar les lloes a tots els diaris i telenotícies a casa.

La crítica era unànime (possiblement seguint la màxima no escrita de que no hi ha boda trista ni mort alegre): ha mort el pintor de la carn. Ha mort el millor pintor "figuratiu" del món (no tanta unanimitat). Ha mort el pintor del psicoanàlisi (per part de família).

L’obituari, que ocupa una pàgina, porta una foto del pintor amb el tors nu en acció. La paleta en una mà i l’altra agafant dos pinzells d’una cadira que n’està plena, enclavats a una pasterada feta de tubs i draps, i que sembla heretada del seu amic de pinzells i borratxeres Bacon. La foto, acompanyant el text té qualitats pictòriques, en un clarobscur (molt acusat a la revista) i composada en diagonal seguint la línia dels braços del pintor, és preciosa i recorda un sant Jeroni en penitencia més tirant a Ribera que a Caravaggio.

Crec que no és el mateix despullat que nu. Hi ha un matís... bastant ampli. Un cos nu irradia grandesa que un de despullat mai tindrà.  De la mateixa manera que la pintura de Freud està lluny de la... nuditat que tant va pintar. La seva és pintura sense matisos, grossa i per tant incapaç de poder atrapar la bellesa o la lletjor que un cos nu pugui mostrar. Els seus colors, mancats d’alè, són més propers de l’anècdota que de la realitat que pretén copsar. D’altra part, tan lloada per part de certa crítica i a la que deu tanta fama.

Pintant nenúfars.

Al jardí, pintant nenúfars.

Tornant de Roma i Madrid, un cop instal•lat a casa, s’ha de tornar a la rutina, en aquest cas vacacional, ja que, contràriament al que se sol creure i esventolar, la vida rutinària és productiva. En aquesta rutina hi ha un lloc per llegir el diari i escoltar les notícies.

En recordo dos, la memòria és selectiva. Un artista, a la contraportada de La Vanguardia, quan l’entrevistadora li diu que els seus quadres són molt poètics li respon que estan fets amb caguerades d’orenetes. Posa les teles sota els fils on s’ajoquen els moixons i a esperar. Les orenetes que s’ajoquen a la porta del meu estudi no fan altra cosa que embrutar les rajoles i la iuca i el ficus on hi passen la nit.

L’altre, un dels grans de l’art actual, al seu retiro de Mallorca on cria rucs, explicava a les pàgines culturals del mateix diari, que es dedica a fer bustos dels prohoms de la cultura del territori amb els excrements dels èquids. No explica si ho fa en calent per poder modelar-ho millor o ho deixa eixugar. No entra en detalls creatius. Com que no hi ha dos sense tres, al cap d’uns dies una altra notícia artística-cultural amb tints escatològics ocupava una part del telenotícies, però si al escoltar-la em va cridar l'atenció, ara ni la recordo.

Un, fa uns quans anys, creia que amb la merde d’artiste de Piero Mazoni ja s’havia complit, però no. Va aparèixer un artista anglès que va modelar una verge (suposo que per agradar al Vaticà) amb excrements d’elefant, si mal no recordo. Uns quans anys després, i en ple estiu, sembla que la merda torna a ser la protagonista.

Mentrestant, un es dedica a perdre el temps pintant nenúfars.

Ritratti. Le tante facce del potere.

Amb el meu amic Caracalla.

Visita a l’exposició Ritratti, Le tante facce del potere als Museus Capitolins on es mostra una increïble col•lecció de bustos, estàtues, hermes i peces que tenen que veure amb el retrat durant tota l’època romana. Començant per Egipte i Grècia l’exposició fa un minuciós recorregut per la retratística imperial. De la màscara al retrat, el retrat i la semblança, del retrat real al ideal, el llenguatge del cos, el rostre del poderós... i acaba amb el retrat femení emfasitzant amb els pentinats. Més de 170 peces de museus i col•leccions de tot el món han tornat al seu lloc d’origen en una mostra única.

Sense cap mena de dubtes aquest museu és del millor de Roma, tot i la mala senyalització i que per molt que preguntis és estrany trobar algú que t’indiqui amb claredat o sàpiga que hi ha, i on, del lloc on treballa. Malgrat això, la visita transcorre amb les agradables sorpreses i descobriments que tot museu depara, és a dir: a vegades va bé perdre’s i deambular per les sales on la intuïció ens porti i segurament trobarem la peça que ens emocionarà fins l’indescriptible. I si no trobem la que en concret busquem, pels motius que siguin, ja sabem que fer: més endavant una altra visita.

Va costar de trobar, però la nova sala on hi ha instal•lada l’escultura eqüestre de l’emperador Aureli és realment impressionant. Allí, un pot gaudir, per proximitat, la magnificència de l’escultura que irradia llum pels quatre costats.

Les escultures que no són lluminoses, són estàtues.

El Panteó i Rafael.

Davant la tomba de Rafael.

El Panteò és la primera visita del matí. Impressiona ja el pòrtic amb el frontó de l’entrada, sobri i majestuós. Creuem la columnata i entrem a la casa dels déus. Pel ull zenital hi entra un raig de llum arrodonit, retallat, límpid que sembla vulgui foradar les quadrícules d’enteixinat que formen la cúpula. La poca gent que hi ha ens permet poder embadalir-nos amb la magnificència que mostra sense angoixa. Entrant per l’esquerra, un soldat de gala munta guàrdia davant la tomba de qui fou rei d’Itàlia: Víctor Manuel II. Una mica més enllà la tomba d’un gran: Rafael, a qui cal retre homenatge.

El seu amic, el cardenal Pietro Bembo va fer escriure aquest epitafi: Ille hic est Raphael, timiut quo sospite vinci, rerum magna parens et moriente mori, (“Aquí està Rafael; la gran mare natura va témer ser vençuda per ell mentre va viure i morir amb la seva mort).

Al pomeriggio, al tombar la tarda, un cop el sol ja ha recorregut tot el Panteó s’apropa a la seva tomba per donar-hi una pinzellada de llum.

Estiu al Prado.

Descansant al Prado.

Una de les exposicions que es pot veure al Prado és Roma naturaleza e ideal, que mostra amb més de cent obres de trenta sis artistes l’origen del paisatge com gènere a principis del XVII. Tornant de Roma, s’agraeix poder contemplar les diferents visions que de la ciutat van tenir els pintors italians i europeus de la ciutat que en aquelles èpoques era el centre del món.

Una altra exposició amb poques obres però... intenses és la dedicada a Fortuny y el esplendor de la acuarela española en el museo del Prado on s’exhibeix la destresa del pintor de Reus i els seus seguidors Josep Tapiró i Antonio Fabrés i Costa que arriben a un preciosisme impactant.

A la rotonda d’Ariadna, a la planta baixa, s’hi exhibeix temporalment la restauració del motlle d’escaiola Nerón y Séneca d’Eduardo Barrón, obra amb la que va obtenir la medalla d’or de l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1904. Barrón, va ser conservador i restaurador del Prado i autor del primer catàleg raonat d’escultura del museu.

I finalment l’obra convidada: El davallament de Caravaggio dels Museus Vaticans, que varem trobar en falta a Roma. Per acompanyar aquesta obra deixada en motiu de la visita del Papa a Madrid, el museu ha muntat un itinerari La Palabra hecha imagen, pinturas de Cristo en el Prado, com una mena de gimcana artística i fan que el visitant, plànol en mà, deambuli pel museu cercant les obres. Una col•lecció d’obres mestres.

Entre els llibres comprats al museu Cartas desde Venecia d'Henry James, Venecia, Tintoretto de Jean-Paul Sartre, Cartas y consideraciones en torno al arte de Nicolás Poussin i 500 autorretratos que com bon llibre anglosaxó obvia tot el que sigui hispà. Un exemple: Sorolla.

El joven Ribera.

Museu del Prado.

Aquesta última visita al Prado ha estat més que profitosa. Dos exposicions, de temàtica ben diferent, el quadre convidat, l’escultura restaurada i a més a més la col•lecció d’aquarel•les de Fortuny i els seus contemporanis i per acabar, les adquisicions de dibuixos i estampes titulada, amb certa ironia, No solo Goya. A part de tot això, que ja és més que prou, la nova disposició de les sales, sobretot la central, que ara la dediquen pràcticament tota a mostrar pintures de Tiziano i Rubens.

Comissariada per José Milicua (recordo les seves classes a Belles Arts), gran especialista i defensor de l’obra de Ribera quan ningú el valorava com devia, hi ha l’exposició El joven Ribera on es mostra l’obra de joventut i sobretot la que darrerament els especialistes li han atribuït.

A Madrid, obrint la mostra, s’hi pot admirar El judici de Salomó (que tants maldecaps ha donat fins que se li ha reconegut l’autoria) juntament amb El pidolaire, tots dos de la Galeria Borghese i La negació de Sant Pere del Palau Corsini. Tornant de Roma, on hi ha una bona mostra de quadres de Ribera, havia trobat en falta aquestes peces úniques.

Completant la mostra, i amb la nova remodelació hi ha unes quantes sales amb els quadres de Ribera que ja es mostraven al Prado.

Antonio López al Thyssen.

Escultura d'Antonio López a l'estació d'Atocha.

En el darrer torn de visites, les 10 de la nit, varem entrar per pegar un cop d’ull a la que s’anomena exposició de l’any. Mai he vist tanta gent al Thyssen ni tan entusiasmada.

He de dir que Antoñito López no ha estat mai sant de la meva devoció, ni quan era l’únic figuratiu en el desolat panorama pictòric peninsular. La seva anomenada com el màxim representant del realisme màgic o l’hiperrealisme de l’escola madrilenya em va decebre tan aviat com vaig veure la seva obra al natural. I passats els anys aquella mena de rebuig s’ha mantingut. Encara recordo El sol del membrillo: en la què devia ser una pel•lícula per enlairar obra i autor, hi vaig descobrir... vacuïtat i vanitat.

L’exposició que ocupa dos plantes mostra tot el que s’ha pogut recollir d’obra ja feta des dels seus inicis i obra recent d’un autor que de la tardança en acabar la seva obra, n'ha fet un estil. Quadres, escultures, dibuixos i esbossos acabats, inacabats, fets, refets, retallats i afegits. Fins i tot s’hi mostra una maqueta atrotinada del que deu ser casa seva. El que es podria dir un compendi d’inseguretats amb un denominador comú: tot és pla, sense cap mena de matisos i vibracions de color i el que és més decebedor: sense emoció. Tot és gran sense grandesa.

Una vitrina mostrava el que volien ser escultures, esbossos, del cap de la neta que en versió gegant i per partida doble hi ha a l’estació de l’AVE, en realitat semblaven una col•lecció d’exvots.

Per acabar, hi havia uns quans olis de petit format amb unes quantes roses en un vas. El senyor López hauria de visitar el museu de Ramón Gaya i prendre nota.

Demà al matí me n'aniré al Prado. 

La dama de l'ermini.

La dama de l'ermini. Leonardo.

Dos dies per Madrid per poder veure unes quantes coses al Prado i de passada visitar La dama de l’ermini abans no se l’enduguin a Londres per l'antològica que preparen de Leonardo a la National.

Nomès per admirar el retrat paga la pena fer un viatge a Madrid, pagar 10€ i visitar de passada tota la parafernàlia titulada Polonia, tesoros y colecciones artísticas, al Palacio Real, tan ben instal•lada i il•luminada; a més a més, contràriament com creia, no va caler fer cues i vaig poder admirar la pintura sense gent. Sol, tranquil•lament, en un espai recollit i ben il•luminat el retrat de la jove Cecilia Gallerani es mostrava esplèndidament. Lluny de les aglomeracions que segurament hi hauran a Londres a partir de novembre.

Veure per primera vegada qualsevol obra d’art que ja coneixem a través de fotografia pot portar sorpreses i no sempre positives. En aquest cas la visita s’ho valia. Com també ho va valdre El retrat de noia dins d’un marc de Rembrandt.

Els historiadors, ja ens havien explicat unes quantes anècdotes sobre la pintura intentant esbrinar el misteri que tota obra artística, especialment d’alguns artistes, suposadament amaga. D’aquest quadre es ressalta l’enquadrament inusual per l’època i cap on dirigeix la mirada. El vestit de l’adolescent, tenia 17 anys, era considerat alla spagnola, ja que s’hi aprecien nusos i que durant el Renaixement s’associaven al món àrab. Tenint en compte que la retratada era amant del duc Ludovic Sforza, el Moro, i que era conegut com Ermellino (ermini en italià) per haver rebut el 1488 l’Ordre de l’Ermini de mans de Ferran I d’Aragó, rei de Nàpols i que el cognom de Cecilia coincideix amb el de l’animaló en grec (gale), es dóna per suposat el perquè Leonardo la va pintar així.

El que mai podrà explicar-nos la història de l'art és el que realment interessa d'aquesta obra.

www.patrimonionacional.es/polonia/

http://patrimonionacional.es/polonia/

Roma i Velázquez.

La piazza Navona amb la primera llum del dia.

A les sis del matí, quan el sol ja daurava els àtics dels edificis, ja anàvem cap a la plaça Navonna. Ningú pels carrers. La plaça sense un ànima la varem recórrer amunt i avall fent fotos mentre només s’escoltava l’aigua brollant de les dues fonts.

Tornada a l’hotel per esmorzar passant per altres carrers, sempre descobrint racons. De fet, Roma se la descobreix cada dia ja que encara que un passi cent vegades pel mateix lloc sempre hi veurà o hi trobarà quelcom de nou.

Galeria Doria Pamphilj, primera visita, noblesa obliga i primera hora del matí, bon hora per veure Velázquez. La galeria Doria, tot i estar tan abandonada, de fet com tota Roma, no ha perdut la seva bellesa. Alguns sòls, de terracota, col•locats la majoria en espina de peix, llueixen encara de manera esplèndida, no és el cas de les parets que mostren les marques del pas del temps i ofereixen al visitant un “totum revolutum” que arriba fins els alts sostres i fa que les cervicals se’n ressentin (Roma i les seves esglésies són un perill per les cervicals).

La saleta on es mostra el retrat d’Innocènci X, acompanyat d’un bust de marbre, dels molts que hi ha pel museu (el prelat devia ser molt presumit), està, com quasi bé totes les sales, molt mal il•luminat. Un, ha d'anar canviant de lloc i fent estranys gestos per evitar les lluïssors i les zones cegues de les pintures. Tot i així, és encara un privilegi poder contemplar-lo sense aldarulls de gent, sol, com en una visita íntima... una conversa privada.

La sala Aldobrandini, amb llum zenital, mostra les millors peces: Rafael, Caravaggio, Tiziano, Vasari (un davallament), Tintoretto (retrat d’un jove); això sí, tots penjats massa alts i rodejats de tota mena d’estatuària. L’exhibició continua amb Bellini, Filippo Lippi, Hans Membling, Parmigiano, Andrea del Sarto, Brueghel, Veronese, Carracci, Guercino, Correggio... i com hom pot imaginar-se amb tota una col•lecció de pintors italians que no havia sentit nomenar mai; de tots ells em va agradar Francesco Costanzo Cattaneo.

Una exposició titulada Vanitas tanca la visita. Allí, amb poca llum (suposo per crear ambient de recolliment) s’hi pot veure tota mena d’obra, majorment de Pasquale Quiesa i on hi sobresurten la Magdalena de Caravaggio i un san Girolano de Ribera. Dos olis sobre coure de Jan van Kessel, bodegons, tractats amb una tècnica de miniaturista, em van cridar l’atenció. Com també ho va fer una de les frases que introduïen a cadascuna de les sales: Di tutte la vanità la piú vana é l’uomo. Montaigne.

Abans d'abandonar l’edifici vaig tornar a fer una altra visita a Velázquez. Ell, tot sol, és l’ànima d’un museu (basat en la col•lecció privada d’una família que encara viu al palau) i que demostra, a qui ho vulgui entendre, que pintar no és omplir de color una tela, una paret o un sostre.

Velázquez, durant una curta estada a Roma va deixar molt clar amb dos obres qui era. Possiblement, Velázquez i Montaigne s’haurien entès a la perfecció.

Primeres hores a Roma.

Al campidoglio, amb la rèplica d'Aureli. 

Què es pot contar d’una estada a Roma sense caure en els tòpics? Intentaré en les properes entrades fer-vos cinc cèntims de les impressions d’aquest viatge.

Si es té la sort que vaig tenir, ja es pot començar a gaudir del que ens espera mentre l’avió està aterrant a Fiumicino i sobrevola la antiga Ostia. A vista d’ocell la que fou la porta de Roma per mar es mostra preciosa. No menys formosa és la entrada a Roma i veure de cop, il•luminat pel sol rasant de la solpostada, que tot ho magnifica, les termes de Caracalla. En ple estiu un pot sentir calfreds. Abans hem columbrat parts de la gran muralla aureliana, la piràmide de Caio Cestio.

Després vorejant el Circus Màximus, la Domus Augustana i el Foro, amb els pins, de troncs impossibles i alçada temerària, ja ens endinsem en els carrers de la ciutat, direcció a l’hotel.

Sense desfer les maletes, per aprofitar la darrera llum del dia, sortim al carrer. A la porta de l’hotel l’elefant de Bernini està engabiat: comencen les tasques de restauració. Sta Maria Sopra Minerva a la dreta i enfront la gran rotonda del Panteó daurada pel sol. La plaça, com després comprovarem tota Roma, està abarrotada.

Enfilem cap el Campidoglio però abans passem per l’Area Sacra di Largo Argentina on els gats hi dormitegen, protagonistes de la foto, sense fer cas als turistes, i on intento trobar amb la mirada les escales on va ser assassinat Cèsar.

Ja és un no parar: la columna Trajana, massissa, esvelta competint amb els pins. Pugem, amb parsimònia, la suau escalinata de Miquel Àngel mentre la fugissera llum del crepuscle ja només envernissa una part dels edificis. Els Dioscurs, imponents, coronen el trajecte i poc a poc, al ritme de la petjada va apareixent retallant-se la gran figura eqüestre d’Aureli. Descans assegut damunt d’una cornisa que jeu en un racó del vial, anant baixant cap el Teatro di Marcello. Creuem el Tíber pel pont Pallatino, des d'on admirem l'illa Tiberina i il Ponte rotto mentre es fa fosc. Ens endinsem pel Trastévere buscant un restaurant on poder menjar i descansar. La tornada a l’hotel, d’esma, sense plànols, rodant pels carrers, descobrint racons es va allargar fins ben passada la mitjanit.

L'autèntic Papa.

De Velázquez, aquarel·la/paper.

Aquests darrers dies els amics, amb l’anada a Roma, solen donar consells d’on anar a menjar, que fer o que veure a segons quins barris o senzillament fan bromes. La més "original" de totes és aquesta: records al Papa o qualsevol altra sortida amb ell de protagonista.

Sí, sense cap mena de dubte aniré a veuré al Papa, el més viu i autèntic, aquell que va tenir la sort de que la mirada i el pinzell de Velázquez el lliuressin de tota la parafernàlia eclesial i li donessin dignitat... humana.

Roma.

Caracalla, llapis grafit/paper.

Preparant un viatge a Roma un no para de mirar per internet, apart de per reservar entrades per visitar els sancta sanctorum sense haver de fer cues inacabables, quines són les ofertes més interessants per poder veure. Entre les opcions hi ha poder passar tot un dia a la Villa Adriana, definitivament; veure l’exposició dedicada a Nerò al Coliseu, Foro romà i al Palatino amb la que sembla volen treure-li la mala fama que té; fer una visita al quadre A woman at her toilet de Rembrandt, exhibit gràcies a un intercanvi amb la National Gallery del Canadà.

Una altra exposició per veure és Ritratti. Le tante facce del potere que sembla ser un compendi de tot i que com que ampren un bust magnífic, poderós, de Caracalla com portada de la mostra, penjo al blog un retrat del bust de Caracalla que hi ha al Metropolitan de Nova York i que guardava entre les moltes carpetes i blocs amb dibuixos.

Una xerrada ininterrompuda.

La mare fent mitja, llapis/paper.

Entre els calaixos, capses i carpetes que aquests primers dies de vacances estic endreçant hi està sortint de tot. Sobretot apunts i dibuixos, la majoria dels quals quasi bé ni recordava però que al veure'ls m'ha vingut a la memòria, encara que ja no és ni sombra de com era, el moment exacte en que vaig fer-los.

Avui, aniversari de la mort de la mare, porto al blog aquest apunt fet, com quasi bé tots mentre fèiem petar la xerrada. Una xerrada que continua ininterrompuda.

The Hispanic Society of America.

Gitana de Sorolla, oli/vidre.

El dominical de La Vanguardia d’avui diumenge porta un reportatge de la Hispanic Society de Nova York. Com és natural, els records m’han portat uns quants anys enrere, quan vivint a Nova York, a partir de 1984, hi anava cada setmana a fer la visita. Un lloc tranquil, com cap a la ciutat, on un podia estar-hi hores i hores respirant aquell aire conventual i sense ser molestat per ningú. Poques vegades hi vaig coincidir amb visitants. La Hispanic, quedava lluny dels circuits culturals de la ciutat fins i tot pels espanyols que en aquelles èpoques visitaven NY. A més el barri no era un lloc on els turistes els agradés perdre’s.

El museu, ja em va impressionar quant l’any 1976 el vam visitar amb una beca de la Diputació de Barcelona, per haver organitzat la 1ª Fira Nacional del Dibuix, de la mà de Rafael Santos Torroella. Amb quina alegria ens van rebre! Algú d’Espanya i de l’escola de Belles Arts de Barcelona que els visitava.

Uns anys després hi vaig tornar portant uns gravats de Benet Espuny que em van permetre conèixer al seu director Mr Breadsley.

Com recordo la visita guiada amb que em va obsequiar, mostrant-me les diferents sales que romanien tancades per manca de pressupost i explicant-me amb una vehemència contagiosa els avatars per poder mantenir la Societat. Després, deixant-me sol em va dir: "ahora te dejo para que, solo, descubras los tesoros de esta tu casa". Mrs Carmen, amabilíssima, amb el seu accent sud-americà contant-me històries i anècdotes del museu i trucant a galeries perquè veiessin els meus quadres. En un racó, sense obrir boca, tímid, Manuel Borja Villel amb una beca fent pràctiques museístiques i si mal no recordo un treball sobre Tàpies.

Avui, porto al blog aquest record i un dels molts apunts i notes que vaig fer dels quadres i racons de la Hispanic, fets amb ànim d’aprendre i de respecte, que la casualitat ha volgut que aquests dies fent neteja de calaixos i capses n’apareguessin uns quants que ja tenia oblidats.

L'oclocràcia artística.

Nenúfars de casa, tinta xinesa/paper.

Fa una colla, massa, de dies que no entro al blog. Diferents motius en tenen la culpa tot i que l’única culpa, la darrera, sempre és meua. Aquesta vegada el culpable ha estat un llamp que ha deixat les instal•lacions elèctrica i telefònica de casa fetes un nyap. La dita, tan dita, d’aquestes terres “mal te caiguen cent llamps” amb mi n’ha tingut prou amb un que ha fet més mal que "una tossina solta dins un favar".

Oclocràcia, paraula ben estranya, ho anomenava Polibi. Deia que amb ella volia donar nom al resultat d’una acció demagògica recolzada per una majoria, majorment inculta, amb efectes tirànics i a l’ús indegut de la força per obligar als governants a adoptar polítiques diferents a les que marca la llei. No sé perquè tinc la impressió que des de uns mesos ençà estem immersos i dominats per una oclocràcia, la qual sembla tenir la complaença intel•lectual de certa gent, que no són altra cosa que derelictes del naufragi franquista: ergo kumbaiàs.

Mal acostumat com estic a l’oclocràcia artística, beneïda amb titulacions, premis, exposicions i assajos no puc sentir altra cosa que rebuig. Rebuig a aquesta mena de pensament únic i unitari que no cerca altra cosa que excloure a qui sigui diferent.

He penjat aquest apunt del natural amb tinta xinesa per desitjar-li bon viatge al Manu que se'n va una temporada al Marroc, i podrà gaudir dels llargs i càlids crepuscles nordafricans.

Caravaggio i el diari El País.

La conversió de sant Pau, Caravaggio.

Fa uns quants dies em vaig comprar l’obra completa de Caravaggio. Tachen la té de rebaixes i no vaig poder resistir-me. Com es de suposar he estat mirant el llibre i comparant-lo amb altres però sobretot amb els catàlegs de Skira que es van editar amb motiu de l’exposició Caravaggio e l’Europa a Milà a finals de 2005. Avui buscant per internet l’adreça del palau Odescalchi Balbi de Roma on s'hi exposa La conversió de Sant Pau m’han sortit, com és lògic, un fotimer de pàgines. Entre elles una del diari El País del 2010 amb el títol "El millonario Caravaggio de Berlusconi". La crònica està escrita el dia de la clausura de la gran exposició que hi va haver a Roma dedicada al pintor i ens en fan cinc cèntims dels intents de compra del quadre per part del primer ministre italià, per un preu exorbitant, a la seva propietària la princesa Nicoletta Odescalchi. Sembla ser que Berlusconi es va enamorar del quadre al veure’l a la mostra.

La crònica està acompanyada de la fotografia d’un altre quadre de Caravaggio. Es tracta d’un altre tema de La conversió de San Pau però que aquest pertany a l’Esglèsia de Santa Maria del Popolo, a la capella Cerasi, on hi fa parella amb La Crucifixió de sant Pere.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/millonario/Caravaggio/Berlusconi/elpepucul/20100615elpepucul_4/Tes

Bravo Armani !

Bodegó amb raïm, oli/tela.

Ahir La Vanguardia portava un escrit, a les pàgines de Gent, del seu corresponsal a Roma Eusebio Val dedicat a les declaracions que Giorgio Armani va fer en acabar la seva desfilada de moda per a homes a Milà.

El títol ja era significatiu: La moda està en mans dels bancs. La resta era un resum de tot el que el gran de la moda va dir durant una entrevista. Sembla ser que no va deixar “titere con cabeza”.

Va tirar contra la premsa que dóna publicitat a col•leccions provocadores, de pèssim gust, que semblen un circ (ara es queixaran els artistes circenses, inclús els animals), insulten als homes i els ridiculitzen. Va criticar els que agafen la via del mal gust que es converteix en chic, que només es faci el show pel show i que la premsa darrerament sol ignorar a la gent que es dedica a treballar i crear sense participar en l’espectacle mediàtic. Sembla que va acabar l’andanada dient que ell, només depèn de la seva creativitat i dels seus col·laboradors. Tota una declaració de principis del més gran de la moda als seus 77 anys.

Sense cap mena de dubtes la crítica d’Armani podríem fer-la extensible a la resta del món de les arts.

Tot i que no vaig anar de revetlla, com homenatge a Armani, vaig treure l’americana de fil de l’armari i me la vaig posar per sopar.

Benvinguda.

Bodegó amb càntir, oli/paper.

Amiga Marga, ahir al entrar al blog em vaig adonar que t’hi havies afegit. He buscat la foto d’un dels quadres que teniu a casa i l’he penjat per donar-te la benvinguda.

La solpostada al ralentí.

Arrossars a Camarles.

Ja fa una colla d’anys que vaig pintar aquest oli, petit, d’un lluent a Camarles. El delta està ja completament inundat i els camps d’arròs ja comencen a verdejar; els que estan una mica endarrerits espillegen i fan que les solpostades es gaudeixin per partida doble. Les llums de la tramuntada, als lluents, s’allarguen més i fan que la mirada es quedi embadalida, lliscant pel terra, admirant uns reflexes ja desapareguts del cel però que encara podem veure’ls impressionats a l’aigua mansa dels arrossars.

L'art i internet.

Apunt del natural, sanguina/paper.

Després d’haver vist El misantrop he tingut ganes de llegir-lo. Com que no he pogut trobar-lo, ai els llibres que es deixen i no es tornen !, he entrat a internet i l’he llegit on line. Volia llegir-lo per traurem el mal gust que em va deixar la versió del Nacional i poder paladejar el vers.

No hi ha res que m’agradi més que entrar a internet i trobar el que busco, ja sigui informació, llibres, pintures, escultures, etc. No fa pas gaire, després de buscar per llibreries sense èxit, vaig trobar Il diario fiorentino de Luca Landucci.

Tot i que ja hi ha molt de material trobo a faltar que museus i institucions no s’hagin posat al dia penjant tota la seva obra a l’abast del públic i moltes pàgines no permeten baixar les imatges. Per qui ens dediquem a l’ensenyament, sobretot de l’art, és una eina bàsica que encara no està assolida.