Goya i l'infant don Luis

Curiosa exposició al Palacio Real dedicada al controvertit infant don Luis de Borbón y Farnesio, germà petit del rei Carlos III i cinquè fill mascle de Felipe V, que és, en paral·lel, un homenatge a la figura cabdal de l’època: Goya.

Obligat a contraure matrimoni morganàtic, amb una dona molt més jove, després de que tenint 27 anys renunciés a la carrera eclesiàstica per la qual havia estat preparat i elegit, demostrant que era molt capaç d’engendrar fills. Un cop casat amb la jove aragonesa María Teresa de Vallabriga, van ser desterrats al sumptuós palau d’Arenas de San Pedro.

Home culte i gran mecenes, no només es va limitar al terreny de les arts, sinó que com a home il·lustrat, es va interessar per altres camps del saber, entre ells l’antropologia i la ciència i l’exposició ens ofereix una bona mostra.

L’infant, va arribar a tenir més de 5.500 obres: 900 pintures, prop de 4000 gravats, unes 350 escultures i més de 150 dibuixos, repartides entre els palaus de Villaviciosa de Odón, Bobadilla del Monte, Velada i sobretot a Arenas de San Pedro.

Va tutelar als pintors Luis Paret y Alcázar y a Goya, que va pintar a tota la seva família en grup i en una sèrie de retrats individuals, encàrrecs que van ajudar molt a Goya en la seua acceptació a la Cort.

Cal recordar també que la condesa de Chinchón va ser filla seua i del extraordinari retrat que Goya li va pintar quan estava embarassada de Godoy, el gran semental de l’època, a qui també va pintar (el quadre on està ben repanxolat, marcant entrecuix, a la Real Academia de San Fernando). Hi ha també retrats de l’amant de Godoy, Pepita Tudó pintada per José de Madrazo i del pare Eleta, franciscà, confessor de Carles III i gran ordidor de totes les desgràcies de l’infortunat don Luis, pintat per Antón Rafael Mengs.

A l’exposició també s’hi poden admirar quadres de Mariano Salvador, Francisco Bayeu, Luis Meléndez i Lorenzo Tiépolo.

Entrevista a AntenaCaro

Porto al blog la xerrada que entre amics vam fer a Ràdio AntenaCaro Roquetes el 20 del proppassat desembre. Al programa que porta Conrad Duran a Òmnium, un temps de ràdio obert a la cultura i a la societat ebrenca, vam estar comentant l’exposició amb l’artista ceramista i comissari Joan Panisello.

Va ser una estona on s’hi va anar desgranant records i vivències i que ara al veure’l ens fa somriure perquè constatem que estem ben prop de les xerrades a la vora el foc o del banc al recer, de cara al tebi solet a l’hivern, o sota un arbre cercant la fresqueta a l’estiu. 

El primer Estel de l'any

Porto al blog la portada que em dedica l’Estel que sortirà d’aquí a uns dies, que s'afegeix a l'anunci de l'exposició que va publicar el número de desembre, dedicant-me mitja pàgina, tot gràcies a la generositat del seu director i amic Conrad Duran. Al seu interior hi ha l’escrit que em dedica l’amic Joan Panisello, artista ceramista i comissari de l’exposició. 

Des d’aquí, només em cal agrair-los, un cop més, la seua dedicació i ajut. 

Art britànic

Una visita ràpida a la Fundación Juan March. Per dos motius: se’ns va fer tard i en 15 minuts tancaven i perquè, sincerament, la pintura de l’Imperi, continua sense emocionar-me. Els anglesos, no han estat elegits per a la pintura (o potser hauria de dir que la pintura no els ha triat), tret de Constable i unes quantes aquarel·les de Turner la resta són pintors que... fan anar els pinzells. Alguns de manera lloable i amb preciosisme, però es queden a la superfície.

Potser és per això que els britànics són grans il·lustradors, se’ls hi dóna molt bé les estampes, el grafisme, el dibuix naturalista, l’arquitectònic; en canvi, la pintura se’ls resisteix. 

La mostra, reuneix entre pintures, escultures, obra sobre paper, fotografies, llibres i revistes més de 180 peces, sortides de la “industrialitat” de més de cent artistes que van des del segle XV al XX. Cinc segles per mostrar el que els anglesos consideren art i que possiblement sigui el reflex del seu tarannà, de la seva flegma: un art que no emociona, i que arriba al seu clímax de la mà dels artistes de finals del segle XX.

El catàleg, editat amb motiu de la mostra, sí que és un tresor. Els texts que l’acompanyen, d’artistes, assagistes, historiadors són una selecció molt cuidada del que en els illencs excel·leixen: les lletres. 

Maria Blanchard al Reina Sofía

Homentage a Maria Blanchard, oli/tela.

María Blanchard, per fi! El Centro de Arte Reina Sofía presenta fins a finals de febrer una antològica dedicada a la pintora. Nascuda a Santander el 1881, va estudiar a Madrid amb Emilio Sala, Fernando Álvarez de Sotomayor i Manuel Benedito, fins que gràcies a dues beques es trasllada a París on estudia amb Anglada Camarasa. Sembla ser que la seua primera exposició “Los pintores íntegros”, l’any 1915 a Madrid, organitzada per Ramón Gómez de la Serna, va ser un escàndol per a la rància societat capitalina de l’època.

És l'any 1916 quan decideix instal·lar-se definitivament a París i entra a formar part del moviment cubista, convertint-se en una de les primeres figures. No obstant, el cubisme de María Blanchard poc té a veure amb el cubisme pictòric; la seua obra és, ni més ni menys, una expressió de la seua profunda i rica vida interior, amb una sensibilitat fora de tota comprensió i una total ruptura amb els canons i els gustos dominants.

L’obra de l’artista, víctima d'una crisi d’espiritualitat, es torna melancòlica; els seus colors s’irisen, les imatges es trenquen, la llum s’allibera i els objectes es desmaterialitzen i adquireixen... presència. 

María Blanchard, que degut a una caiguda de la seva mare quan estava embarassada va patir de cifoscoliosis, amb doble desviació de columna, va patir tota la seua vida. Evitava que se li fessin fotografies i defugia el tracte, amagant la seva gepa. Canviaria tota la meua obra... per una mica de bellesa, solia dir.

Federico García Lorca, en una elegia dedicada a la pintora, acaba dient: "Pero hablo de tu cabellera y la elogio, y digo aquí que tenías una mata de pelo tan generosa y tan bella que quería cubrir tu cuerpo, como la palmera cubrió al niño que tú amabas en la huida a Egipto. Porque eras jorobada, ¿y qué? Los hombres entienden poco las cosas y yo te digo, María Blanchard, como amigo de tu sombra, que tú tenías la mata de pelo más hermosa que ha habido en España".

Aquesta elegia, i l’admiració que ja sentia per Marie Blanchard, van ser qui em van portar, farà més de trenta anys, a dedicar-li aquesta pintura que avui, un cop més, porto al blog.

Gauguin al Thyssen

Gauguin y el viaje a lo exótico és el títol de l’exposició que hi ha al Thyssen. Grans cues per poder-hi accedir incrementades per l’altra exposició que ofereix a la planta baixa: El arte de Cartier.

La mostra gira al voltant de l’anada de Gauguin a Tahití i tota l’obra surgida d’aquest esdeveniment amb la consabuda influència que va tenir en els artistes de les primeres décades del s. XX, vinculant el viatge com a fugida de la civilització i com recerca dels orígens. Una fugida, en fi, a la recerca del paradís perdut.

Pintors com Rousseau, Nolde, Pechstein, Macke, Marc, Kirchner, Derain que van seguir l’estela de Gauguin cercant un primitivisme exòtic són presents a la mostra que es tanca amb Klee, Kandinsky, el matrimoni Delaunay i sobretot Matisse (va anar a la Polinesia francesa en plan baudelarià) que hi és present amb els seus papers retallats (papiers découpés, tal com diuen els entesos).

Molts gauguins portats d’arreu del món, fan que aquesta exposició tingui, com el seu títol, un toc d’exòtic i s’agraeix poder-los contemplar plegats i anar descobrint com Gauguin, va trobar en aquesta fugida les seves arrels... ètniques i va saber-les traslladar a la seua manera d’entendre la pintura. No em d’oblidar que, tot hi haver nascut a França, la seua iaia Flora Tristán, era descendent d’una aristocràtica família peruana, i el seu pare Mariano era germà del governador de Cuzco i Arequipa i darrer virrei del Perú, Pío Tristán y Moscoso. Gauguin, va passar sis anys de la seva infantesa vivint al palau del seu iaio, a Lima. No endebades li agradava vantar-se de que ell era un salvatge peruà, salvatge com un llop sense collar.

Continuant al Thyssen, al hall, en una estància prefabricada, podem contemplar com a la vista de tothom es restaura un quadre de Tintoretto: El Paradís, potser per arrodonir aquest viatge a l’exòtic cercant el paradís perdut.

Cap d'Any

Avui, Cap d'Any obro el blog per dessitjar-vos, seguint la tradició, moltes felicitats.

El Prado, encara més

Tobías y el ángel, Eduardo Rosales

Historias sagradas, és el títol de la mostra, que des de principis d’any encara es pot veure, dedicada als pintors espanyols del s. XIX que tenien Roma com a meta per millorar la seva formació i aprofundir en l’art dels clàssics i que becats, gaudien d’una pensió oficial a l’Academia d´Espanya. Una de les condicions era que havien de pintar un quadre de gran format, que solia ser de tema històric i que la majoria de vegades, influenciats per l’ambient eclesiàstic de la ciutat, la pintura solia representar algun motiu religiós.

Luís de Madrazo, Alejo Vera, Domingo Valdivieso i Eduardo Rosales són els autors elegits i dels que podem apreciar, per fi, sense prejudicis, la seva pintura. Tobías y el ángel del jove i malaurat Rosales ja ens mostra un pintor, que bevent de les fonts de Velázquez, té una personalitat i una visió de la pintura netament... actual. El recorregut pel Prado s’acaba amb l’exposició dels dibuixos restaurats de Goya , els tríptics tancats del museu i com no, la sala central de planta baixa per admirar Rafael, Andrea del Sarto, Fra Angélico, Boticelli... on ara hi trobem convertida en estrella, l’anomenada Gioconda del Prado, que ocupa un lloc de privilegi (encara recordo quan la tenien penjada en una sala amagada i durant una llarga temporada retirada, que fins i tot cap empleat del museu te’n sabia donar informació).

El paisatgista Martín Rico

Martín Rico, Orillas del Guadaira

El Prado, seguint la línia dels grans museus, comença a organitzar exposicions de pintors que la febre avantguardista del segle passat havia, ni més ni menys, menyspreat fins a tal punt, que no hi havia ningú que s’atrevís a nomenar-los i molt menys insinuar que li agradaven o que, com a mínim, se’ls havia de tenir en compte per comprendre i conèixer el que havia estat l’art a Espanya, si més no a partir de Goya fins arribar a la... modernitat actual. 

França i els seus impressionistes ho anul·laven tot. Fora d’aquesta pintura tot era immobilisme, ignorància i incultura. Rodin, va aconseguir el mateix en el camp de l’escultura. A Espanya, com no, s´hi afegia un altre adjectiu clarament insultant: carca i feixista. Els historiadors de l’art, instaurant la seua dictadura, van establir que tot el que no fos el que beneïen era la caverna artística. I així hem anat fins que, seguint modes, primer els grans museus americans reivindicant la seua pintura, després els anglesos i com no França, desempolvorant els seus “pompiers” (empro l'epítet despectiu com se’ls anomenava); ara toca fer-ho aquí. 

El que podríem dir la “fatwa” es va acabar el dia que es va inaugurar l’exposició El siglo XIX en el Prado, l’any 2007, aprofitant la remodelació duta a terme a càrrec de Rafael Moneo. Allí s’hi va poder admirar l’obra de pintors i escultors, la majoria d’ells només recordats perquè havíem vist alguna reproducció de les seves obres en els llibres d’història i que en els temps actuals ens portàvem reminiscències franquistes, mira per a on!. 

Martín Rico, pintor paisatgista, formava part de l’exposició esmentada i ara el Prado li dedica una antològica que val la pena visitar. Pintor realista, acostumat a la pintura d’estudi a partir d’esbossos, un cop s’avesa a pintar del natural es converteix en un viatger incansable cercant el motiu per treballar-lo in situ. No obstant, això no li impedix prendre apunts i notes (la col·lecció de llibretes amb apunts que té el museu és realment espectacular). Conèixer a Mariano Fortuny va canviar la seva vida: junts van estar pintant a Granada on descobreix una llum única i vibrant que comença a portar a les seves obres, intentant copsar, també, el preciosisme del pintor reusenc.

Va acabar la seva vida a Venècia, ciutat que va convertir amb el seu estudi, on hi visqué els seus darrers 15 anys pintant des de la seua góndola, després de viatjar per Anglaterra, França i Itàlia.

El nou Ticià del Prado

 La porta de Goya a primera hora del matí.

Continuant al Prado, es pot admirar l’exposició dedicada a la restauració del “darrer” Ticià trobat al seus magatzems (llum i taquígrafs). En una sala on ja és habitual fer-hi aquesta mena d’exposicions, es mostra el Sant Joan Baptista restaurat i se’l compara amb el que hi ha al monestir de l’Escorial i el de la Galleria dell’Academia de Venècia. Com ja sol ser habitual, hi ha tota una explicació tècnica de com s’ha fet la restauració, quasi prodigiosa, degut al deteriorament que presentava la pintura.

Tríptic de l'exposició

Avui, porto al blog el tríptic de l'exposició perqué el pugueu gaudir tots els amics en la distància. Ja aniré penjant més fotos i alguna altra opinió quan la tingui... madura.

L'obra convidada

Fins a finals de gener es pot admirar al Prado “la darrera troballa” de Velázquez. L’han penjat a la sala on hi ha Las lanzas, ja que els historiadors de l’art creuen que el retrat del cavaller correspon a la d’un soldat que treu el cap a la part dreta del quadre; fins i tot alguns aventuren que es tracta d’un autoretrat, cosa que sense cap mena de dubtes faria augmentar el valor, crematístic?, de l’obra. 

El quadre és propietat del Metropolitan de Nova York (quan cert és que ara l’arqueologia i les troballes es fan a les grans ciutats), on hi romania penjat atribuït al cercle de Velázquez. De cop i volta, un dia durant una neteja es descobreix que l’obra podria ser el que qualsevol museu desitjaria.

Ara, és al Prado, la llar natural del pintor, cercant una legitimació que mai havia d’haver perdut, perquè no cal ser gaire expert per descobrir un velázquez, encara que com diuen un marchant d’art el va fer repintar perquè tingués més sortida i el va desvirtuar. Pocs pintors pinten com ell ho fa. La seva pinzellada és inconfusible, justa i prima, destre i segura; els seus grisos tan nets i mantenint la vibració que fa que el retratats... respirin. El que els crítics diuen pintura esbossada, sense acabar no és altra cosa que pinzellada justa: ni una més. 

I si per casualitat, algú dubtés d’alguna de les seves obres (i ara em ve al cap la Infanta Margarita que hi ha penjada al Prado i atribuïda al seu gendre Juan Bautista Martínez del Mazo), hauríem de buscar, joiosos, un altre Velázquez.

El joven Van Dyck

El joven Van Dyck és el títol de la magnífica exposició que el museu dedica a aquest artista que a l’edat de 22 anys ja havia pintat i de manera mestre més de 160 quadres. El pintor, no satisfet amb la seva formació, partia cap Itàlia per aprendre dels clàssics, (sobretot Ticià de qui sembla ser va comprar 17 quadres) ja que hom creu que volia oblidar la influència de qui era el seu mestre: Rubens, el qual meravellat del talent del seu deixeble, pintaven els quadres plegats fins l’extrem de fer constar sota documents que les obres les pintava el mestre Rubens amb l’ajut de Van Dyck. Tal va ser l’entente entre mestre i alumne que s’intercanviaven esbossos i temes per pintar, així podem admirar apunts de Van Dyck desenvolupats per Rubens.

La mostra és una autèntica golosia de 50 pintures i 42 dibuixos d’un pintor que als 19 anys ja va entrar a formar part, de manera independent (avui diríem autònoma) del gremi de pintors d’Ambers, la seva ciutat nadiua i que fins la seva mort no va fer altra cosa que viatjar i pintar per totes les corts europees, per poder complaure amb el seu art a qui el reclamava.

Com sol ser costum, s’ha editat un catàleg de l’exposició molt complert i exhaustiu que si l’afegim amb el que es va publicar fa uns mesos, Van Dyck en España (2 vol Ed. Prensa Ibérica), de l’especialista en pintura flamenca Matías Díaz Padrón, els qui ens agrada la pintura del mestre holandès podem gaudir d’uns bons llibres de consulta.

Si tenim en compte que Van Dyck va viure només 42 anys hauríem d'entendre que tota la seva obra és fruit de la joventut i hauríem, potser, de retitolar l’exposició: L’adolescent Van Dyck.   

El claustre matern

A primera hora del matí ja estem al Prado fent cua. M’agrada entrar al Prado per l’antiga porta, ara inabilitada, de Goya (actualment s’hi accedeix per la part nova dels Jerónimos). Entrar al museu just quan obren, sense gent, i passejar pel corredor central amb la llum del matí filtrant-se per les claraboies és una experiència impagable (tot i que ara amb la nova disposició dels pintors ha perdut, al meu parer, aquella fascinació que hi trobava amb els quadres de Murillo i Ribera).

Moltes són las definicions i qualificacions que s’han donat al museu, la majoria força encertades i que comparteixo però sempre que hi accedeixo i veig aquella llum, faci sol o plogui, natural, acollidora, nítida envoltant els quadres més que il·luminant-los, m’envaeix un benestar ja experimentat, llunyà i proper; una antiga i coneguda sensació de serenor com hom sent quan s’arriva a casa.

Sense cap mena de dubtes, entrar al museu del Prado és com retornar al claustre matern, lluminós i plàcid, càlid i plaent on tot batega al ritme amorós de qui més ens estima.

Recull d'exposicions

Durant el pont de la Immaculada he anat a Madrid i Sevilla a veure exposicions. Feia massa temps que estava encauat i necessitava sortir. Els 4 dies del pont eren idonis per poder gaudir amb tranquil·litat de tot el que volia veure i sobretot em permetia anar i tornar en un dia de Sevilla on hi ha l’exposició Murillo & Justino de Neve. El arte de la amistad muntada a l’Hospital de Venerables Sacerdotes seu de la fundació Focus Abengoa que també acull el centre d’estudis sobre Velázquez, i que uns mesos abans no vaig poder veure al Prado. 

La idea d’anar a Sevilla per admirar les obres en el lloc on originalment van estar instal·lades i poder passejar pel barri de Santa Cruz, la catedral, el Museu de Belles Arts, curull d’obres de Murillo, era un esquer amb tanta força que no m’hi vaig poder resistir.

És per això que durant uns quants dies aniré penjant al blog les impressions d’aquestes exposicions.

Inauguració de l'exposició

Ahir al migdia vam obrir l’exposició i les sales es van omplir d’amics. Joan Antoni Blanch, director del Museu de l’Ebre va obrir l’acte amb un parlament; després va cedir la paraula al comissari de l’exposició l’artista ceramista Joan Panisello que va copsar en poques paraules (mai s’ha de cansar a la concurrència) els anys de coneixença i amistat que ens uneixen. Finalment, em va tocar parlar i com hom pot esperar vaig dedicar-ho a donar les gràcies al director del museu, a Juanjo i Mario que seran els qui en tindran cura mentre romangui oberta, als amics que van venir d’arreu i sobre tot al Joan. Sense el seu interés, la seva empenta i entusiasme no hauria muntat aquesta exposició on hi mostro més de 35 anys de olis, aquarel·les, tèmperes, tintes i dibuixos que he anat fent des que vaig començar a pintar per les Terres de l’Ebre.

Després, vam celebrar-ho bevent cava o un “rapitenc” amb sifó.

Cartell de l'exposició

Demà a dos quarts d’una del migdia s’inaugura l’exposició al Museu de l’Ebre. Com que aquests dies he anat una mica atrafegat fins darrera hora no he entrat al blog per penjar el cartell. Prometo que us en faré més que cinc cèntims. Salutacions i fins demà.

De nou al blog

Museu de l'Ebre, sota el pont del Mil·lenari, Tortosa

Després d'uns quants mesos de silenci torno al blog. Un problema de cervicals, pels qui no ho sabieu, m'ha tingut, massa temps, de baixa física i moral. La dita de que a cada bugada es perd un llençol, sembla que a partir de certa edat es compleix inexorablement.

Convidat i esperonat per l'amic i ceramista Joan Panisello, a qui dóno la benvinguda  com a seguidor  del blog, he acceptat fer una exposició al Museu de l'Ebre de Tortosa, a veure si així em trec del damunt la mandra i les miasmes que encara pugui arrossegar de la fotuda crisi cervical.

Així doncs, un cop en activitat espero poder continuar amb les entrades al blog i ara més que mai per fer-vos més que cinc centims de la que será la propera exposició.

Sobre la claredat

Apunt del Delta, oli/fusta.

Endreçar, es a dir tornar llibres al seu lloc, classificant-los, treure la pols, fullejar-los sol reservar sorpreses. Unes notes, algun retall de diari o de revista, fotografies, dedicatòries solen aparèixer quan menys ho esperem. Avui, ha estat un aforisme de Camus que servia de punt de lectura el que m’ha cridat l’atenció i que m’ha fet pensar en l’encertada definició que dels proverbis va fer Cervantes: un proverbi és una frase curta basada en una llarga experiència.

El proverbi de Camus és aquest: aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els qui escriuen obscurament tenen comentaristes. Com quasi bé tot, aquesta observació podríem extrapolar-la al món de la pintura i trobaríem que hi encaixa perfectament. Llavors s'entén que l’art i la crítica estiguin tan alambinats i que massa cops hi hagi excés d’exegetes i el que hauria de ser d’una transparència aclaparadora necessiti de l'hermenèutica. 

Pintant a la Fontcalda

Dilluns, aprofitant que la calor ja no apretava tant, me'n vaig anar a la Fontcalda a pintar. Us porto aqui al blog una de les fotos que em va fer Marga i que amb una mà estic aguantant la tela perquè sinó la brisa, que a cops bufava massa animada, m'hauria remullat la pintura i en lloc d'un oli s'hauria convertit en una aquarel·la.

Benvingut al blog, Pau

Aquarel·la sobre paper satinat

Pau, amb aquesta nota de color, feta des de la finestra de l’institut, et vull donar la benvinguda al blog; l’he triada, entre tantes altres que tinc (quants cops he pintat aquest tema?) perquè es d’un lloc que de tan familiar no ens adonem, massa vegades, de la seva bellesa ni del bàlsam que el seu veïnatge pot exercir sobre el nostre caràcter o la nostra manera de ser. I perquè, com el paisatge, és quasi bé tot aigua i el color s’aprimat tant que sembla que el pinzell no hagi gosat tocar el paper, de la mateixa manera que tu no goses prémer l’obturador fins que l’ull polifèmic, mecànic de la teva càmera, s’humanitza i en lloc de capturar alliberes tota l’essència líquida, immensa del Delta. 
Aquest és l'enllaç per poder admirar les fotos d'en Pau.

Les llargues tardes d'estiu

Les tardes d’estiu, tan llargues, donen per a molt. Enguany, una nova tasca em té ocupat una bona estona: passo els llibres a un fitxer. Aquesta és una ocupació que em reporta moltes alegries... i no menys tristeses. Retrobar llibres que no eren al prestatge que li tocava o que estaven ofegats sota un munt de revistes o retalls de diaris comporta un retrobament, en canvi notar en falta aquell exemplar i comprovar que no apareix en lloc em pot donar una mala tarda. Sempre queda el consol que no s’hagi extraviat i que reposi en un lloc, en una estanteria, a la casa d’algú, millor un amic, que algun dia va tenir l’intenció de llegir-lo.

Porto al blog el cartell que vaig fer per la presentació del llibre d’Albert Roig, a principis dels 80, i que ha aparegut juntament, ves a saber perquè, amb el seu Cecília de Florejats en un calaix de l’estudi.

Anna, benvinguda al blog

Apunt de la plana del Delta des de l'institut, oli/fusta.

Vull donar la benvinguda al blog a l’Anna. I vull fer-ho de manera especial per diferents motius. Us en referiré uns quants que potser sent genèrics en ella adquireixen aquest grau que els... eleva i diferencia. 

L’he vist créixer i madurar sense deixar de banda l’innocència -que no es pas fàcil-; no perdre la curiositat ni en els moments més baixos i sobretot no deixar de somriure fins hi tot amb els ulls aigualits perquè el fotut examen no ha anat com esperava; no agradar-li la filosofia però saber posar-la en pràctica; saber perdre el temps de la manera més profitosa i ...bé, ja he arribat a "uns quants".

Aquest curs que ve, anirà a la Universitat i un altre món li obrirà les portes i ella a canvi li obrirà el seu enteniment, les seves ganes d’aprendre i sobretot el seu cor capaç d’encabir fins i tot aquelles coses que a estones ens el poden agrejar.

Molta sort en aquesta nova aventura Anna!

Ah, ho oblidava: es una gran bloguera. http://unasgafasparapintarmimundo.blogspot.com

Manu ja ha arribat a Ítaca

Manu, l’amic, el company ja ha arribat, abans d’hora, a Ítaca. Potser han estat les seves ganes d’aventura, de coneixements el que ha fet que el nostre capità Talavarte ens hagi abandonat i des d’ara ens esperi a tots, gaudint d’un bon llibre o una bona cançó, segurament amb una Guinness, a l’illa on tot és transparència.

Ha estat el seu un viatge massa curt, encara ens mancava compartir molts matins d’estiu, arribant, amb quin plaer i joia! a ports mai vistos abans però Manu, seguint els designis dels déus, ens deixa, creiem, a deshora. Els teus amics i sobretot els teus alumnes necessitem la teua companyia per evitar lestrígons i ciclops; per no témer al colèric Posidó; per poder gaudir plegats del nacre i el corall, l’ambre i l’eben; de visitar molts llocs i aprendre dels seus savis. Ha estat el seu, un viatge ple d’aventures, d’experiències i coneixences i fidel al seu destí, hi arriba enriquit.

Manu, tu no trobaràs que Ítaca sigui pobra ni que t’hagi enganyat, savi com ja ets tu abans d’arribar-hi ja sabies el que eren les Ítaques i a partir d’ara no faràs altra cosa que esperar-nos molts anys, desitjant, generós com ets, que el nostre viatge per retrobar-nos sigui molt més llarg que el teu.

Va ser durant el curs 2008-2009 amb els alumnes de 1r ESO que Manu tutoritzava, que vam dedicar-li aquest mural, inspirat en un còmic que li agradava molt sobre La recerca del temps perdut de Proust, un dels seus autors predilectes.

Avui faig anys

Com que avui compleixo 62 anys porto al blog la foto on estic apagant les espelmes del pastís i així podeu veure que l’operació de tiroide de fa dues setmanes no m’ha tret ni la gana ni la bufera. Us guardo una culleradeta del pastís.

La crítica i la seva oferta

Bodegó amb prunes, oli/paper. Detall.

En art, no hi ha estils sinó sensibilitats. Aquesta sembla ser la frase de moda. Darrerament, en qualsevol article sobre art s’hi pot trobar aquesta sentència, limitada entre punts i podríem interpretar que escrivint-la així, tan acotada, la frase es pot col·locar a qualsevol lloc de l’escrit o que l’autor l’ha deixat anar, lapidariament, en plan acudit, i s’ha quedat tan ample. 

Curiosament, el món de l’art que sempre s’ha dedicat a posar cada cosa al seu lloc, sigui per èpoques o per estils o per... aficions, quan es trobava amb un autèntic creador no sabia que fer, ara sembla que hagi optat per tot el contrari: la llei del pèndul. Avui en dia tot són individualitats, degut possiblement a que ja se’ls han acabat les paraules per definir el que tots cercaven, artistes i crítics, i que els havia de fer únics: l’estil. O dit d’una altra manera: la diferència.

A un li agradaria creure que com que se n’han adonat, per fi, de que l’estil és no tan sols l’obituari de l’art sinó la seva mortalla, ara es decanten per ofertar-nos quelcom intangible i amb la seva retòrica s’ajuden de paraules que, desvirtuant-les del seu significat, convertiran en polisèmiques, amb un únic objectiu final: que ens posin receptius i tendres per poder-nos vendre millor el seu producte.

Multum legendum esse, non multa

Solpostada, reflexes a l'Ebre, aquarel·la/paper.

S’ha de llegir moltes vegades el mateix, però no massa coses. Plini el Jove, aconsellava això, cosa que també feia Juan Ramón Jiménez. Seguint aquest consell i extrapolant-lo podríem dir, no pas aconsellar (només es pot aconsellar a qui ho demana), que en el món de l’art si observessim aquesta màxima segurament en gaudiríem més i sobretot ens faríem més sabis, que no és altra cosa que acceptar les nostres limitacions.

Ángeles Santos a l'Albert Gallery

Model d'ulls blaus (retrat d'Ángeles Santos), 1935,oli/tela,  Emili Grau Sala.

Sortint del Prado, quasi bé sempre solem anar pels mateixos carrers, animals de costum; degut potser a la calor que feia ens vam embotir per un carrer, el de Zorrilla, buscant tallar dret i una mica més d’ombra. Un petit aparador amb un quadre que em va cridar l’atenció i música de jazz al piano van convidar-me a tafanejar.

A l’interior, ple d’obres familiars, semblava que no em trobés a Madrid. La galeria, petita, és un homenatge, una mena d’altar, a una família de pintors on hi regna de manera  única Ángeles Santos.

El galerista, home de maneres exquisides, va iniciar la conversa sobre la pintora i així vam començar a desgranar els records. L’Escola de Belles Arts amb Grau Santos i Santos Torroella, Maite, les estades a Sitges amb Maloles Rubió, Grau Sala, Pere Pruna, Antonio Santos i per damunt de tots, amb autèntica veneració per part del galerista, Ángeles Santos.

Porto aquí al blog, aquesta estona passada a l’Albert Gallery i penjo un quadre de Grau Sala, model d’ull blaus, que no és altra que el retrat de qui va ser la seva dona, la pintora Ángeles Santos.

Piranesi al CaixaForum

A la cafeteria del CaixaForum.

Visita al CaixaForum per admirar l’exposició dedicada a Piranesi que un cop més ens deixa bocabadats, ja que com més ens endinsem en el coneixement de la seva obra i la seva vida, més ens conquista i enamora. La vàlua d’aquest artista italià, autèntic prodigi de constància, treball i imaginació, creix als nostres ulls dia rere dia i si encara hi havia algun dubte, algun però, amb aquesta completíssima exposició queda esvaït per sempre.

Fundación Juan March

Fundación Juan March. Exposició dedicada a les arts gràfique titulada La vanguardia aplicada 1890-1950; no és altra cosa que un monument al que s’anomenava arts aplicades.

La mostra posa al seu lloc el treball d’una generació de dibuixants, dissenyadors, linotipistes que sense cap ínfula es van dedicar a crear uns nous llenguatges visuals que ens ensenyessin a mirar, a veure, a percebre les coses de diferent manera; que es pogués llegir i entendre el missatge sense intermediaris, que fos més entenedor, però sobretot per apropar al gran públic la nova cultura de les arts gràfiques. L’exposició és una manifestació generosa de com es poden educar a les masses en aquest ara anomenat i tan de moda món de las arts visuals.

La Fundació, exhibeix quasi bé 700 obres, des de dissenys originals, maquetes, esbossos, fotomuntatges, llibres, revistes i cartells de tipògrafs i dissenyadors d’uns trenta països penjades a les parets de les seves amplies sales i distribuïdes en unes vitrines modulars, escultòriques, que no fan altra cosa que realçar les peces que s’hi exhibeixen.  

Un generós fulletó, 20 pàgines, serveix de guia per no perdre´s res d’una exposició que en guardarem record gràcies al magnífic catàleg editat, autèntica bíblia de les que durant un temps anomenaren, amb un cert to despectiu i paternalista, Arts Aplicades.
A la llibreria de la Fundació hi vaig comprar la biografia de Pío Baroja de José-Carlos Mainer, primer llibre d'una col·lecció de biografies que la Fundació edita amb el títol de Españoles eminentes. 

Kirchner a la Fundación MAPFRE

Dona jacent amb camisola blanca, oli/tela, c. 1909 Städel Museum, Francfort del Meno.

Una altra de les sales que solc visitar quan vaig a Madrid és la de la Fundació Mapfre. A la seva nova seu de Recoletos hi tenen una exposició del pintor alemany Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938). Aquest artista no ha estat mai sant de la meva devoció, sempre he trobat la seva pintura poc sentida i massa temperamental, és a dir que la seva obra la veig improvisada i de primera intenció. L’expressionisme alemany, del qual forma part segons la crítica especialitzada, sempre l’he sentit lluny del que entenc primer com pintura i després com expressionisme i sempre que he vist obres de qualsevol dels seus artistes afiliats no he aconseguit veure-hi més enllà d’una mena de treball plàstic amb fins... terapèutics i de provatura. 

La mostra de la Mapfre és extensa i completíssima, com quasi bé tot el que presenten i aquesta és la primera monogràfica que es pot veure a Espanya. Dibuixos, fotografies, escultures, gravats, pintures es poden contemplar en un recorregut cronològic. 

Com sempre sol passar, un quadre, un apunt, unes pinzellades, la composició o segons quines notes de color fan que alentim el pas davant una obra i que s’estableixi un nexe de comunicació que abans no existia amb l’artista i es trenquen les barreres. A partir d’aquí ja se li pot perdonar que no ens agradi perquè una sola de les seves obres té la força suficient per... redimir-lo. 

Federico Beltrán Massés. Una raresa

La Real Academia de San Fernando, apart de tenir un museu que d’estar a una altra ciutat, que no fos Madrid, estaria ple de visitants, sol organitzar exposicions temporals prou interessants, quan no imprescindibles. Algunes d’elles curioses, ja sigui pel tema o per l’artista triat. Aquests mesos n’allotgen una de ben peculiar del pintor català Federico Beltrán Massés. Alumne de Sorolla, la seva pintura té reminiscències de Julio Romero de Torres i Zuloaga amb aires decadents i cosmopolitisme de fi de segle amb uns resultats que estan més prop de la sicalipsis que de l'erotisme.

Va triomfar arreu del món retratant al who is who de l’època. El rei Alfons XIII, amic seu, li inaugurava les exposicions. El Papa Pius XII, el rei George VI del Regne Unit, Humbert II d’Itàlia, Jordi II de Grècia, El Sha de Persia, els maharajàs de Kapurtala, la princesa Haag de Dinamarca i tota una rècula de comtes i comtesses, ducs, duquesses, marquesos i marqueses van passar pels seus pinzells. Gent de les finances, empresaris, alta societat i artistes, sent Tórtola Valencia la seva predilecta que va retratar de diferents maneres, fins arribar a Hollywood on de la mà de Rodolfo Valentino, amb qui va intimar, va retratar a tota la jet-set del cel·luloide, la banca i l’empresa.

L’exposició, es deixa veure sense cap ensurt ni molt menys sorpresa, tret dels temes que pintava i com els tractava que no fan altra cosa que demostrar com les modes ja neixen mortes.

Un quadre, amb un arlequí pintat el 1917, titulat L’hora blava em remet a l’exposició de Hopper del Thyssen on s’hi exhibeix el seu Soir bleu (1914) amb un arlequí com a motiu central del tema. Tan lluny i tan a prop.

El pare i els seus tomàquets

Com cada any, el pare conrea les seues tomaqueres i avui hem fet la primera collita que portem, com ja és habitual, al blog. Les tomaques que no ens menjarem en amanida, gazpacho o que regalarem als amics en farem conserva i així, durant tot l'hivern, tindrem el rebost ben ple. Els sofregits, salses per la pasta i altres menges són molt més bones amb la conserva casolana. Esteu convidats a probar les tomaques del pare.

Per cert, és la primera vegada que publico des de l'iPad. Tota una aventura.

Publicat amb Blogsy

Hopper al Thyssen

 A l'ombreta d'un magnoli, enredant amb l'iPad.

Al museu Thyssen, les entrades per visitar l’exposició de Hopper s’han d’agafar al menys d’un dia per l’altre, tal és la demanda per poder veure l’obra d’un dels pintors més mediàtics. Així que a primera hora ja estem fent cua per poder entrar a unes sales abarrotades de gent, que amb els àudios a l’orella, van d’un quadre a l’altre amb cares d’esmaperduts. L’aldarull és gran, alguns cops augmentat per la rebequeria ploranera d’una criatura que els pares ja porten a culturitzar, i que sense immutar-se el deixen que cridi i plori al seu aire.

Estar a Madrid i no veure l’exposició de Hopper em semblava que no tocava, tot i haver de pagar entrada, quan totes les altres exposicions que hi ha a la capital les puc veure de franc, però un sempre dóna segones i fins i tot terceres oportunitats a qualsevol artista que la crítica embadalida lloa sense cap mena d’empatx.

No fa molt, aquí al blog, ja deia el que pensava de l’obra d’aquest pintor americà i la visió d’aquesta antològica no me l’ha fet canviar, me l’ha refermat. L’exposició és una successió de quadres, fets amb tintes planes, sense cap vibració ni emoció i que al meu punt de vista no són res més que interpretacions fotogràfiques que no fan altre cosa que recordar-me els cartells que anunciaven les estrenes de l'antic cine Comèdia de Barcelona. Tot molt il·lustratiu, narratiu, literari i de psicoanalista. 

Però res és perd, un parell d'aquarel·les em van tindre un moment mirant com l’artista, degut a la complexitat de la tècnica de l’aigua, va assolir, potser sense pretendre-ho, el que tota pintura ha de tenir; els celatges però, seguien sent opacs.

Per acabar d’adobar-ho, a la sortida ens esperava un muntatge que no té res que envejar a una falla, intentant explicar en tres dimensions com el pintor va copsar i fabricar un dels seus quadres estrelles. Els visitants, un rere l’altre pujant a una tarima, per trobar el punt de vista òptim i posar-se en el lloc del pintor. 

Rafael al Prado

De bon matí, per evitar cues, al Prado. L'exposició dedicada a Rafael i el seu taller ja fa anys que haurien d'haver-la fet, al menys per poder tornar a admirar tot el que del pintor italià atresora el museu i que solen tenir a "les golfes". 

L’exposició és fonamenta en els darrers set anys de vida del qui fou el més gran pintor de l’època i que va morir només amb 37 anys i que dirigia el taller pictòric més important de Roma on hi treballava amb els seus deixebles Gianfrancesco Penni i Giulio Romano i els seus ajudants. 

Al Prado hi podem admirar un grapat d’obres que van des dels quadres d’altar amb verges, nens Jesús, sants Joan, sants i apòstols, les seves típiques madonne i sagrades famílies fins els retrats, o allí el pintor hi desplegava tot el seu art i quelcom més quan es tractava de retratar als seus amics o íntims. Tot això acompanyat d’una quantitat d’esbossos i dibuixos on s´hi pot comprovar la manera de treballar i preparar les obres, el que anomenaríem la cuina, del seu taller. S’agraeix veure les evolucions, canvis, pentimentos que experimentaven les seves obres fins arribar al que l’artista considerava acabades i descobrir on el mestre hi posava el seu toc, la seva, la pinzellada, en definitiva el seu mestratge.

Poder admirar tanta obra, normalment dispersa per diferents museus del món o en mans de col·leccionistes privats, reunida en una exposició, és un dels pocs plaers que ens queden i aquesta exposició dedicada a Rafael ho és sense cap mena de dubtes. 

Les obres de la mostra, algunes vistes per primer cop, altres ja admirades en emocionen potser encara una mica més pel fet de poder-les gaudir juntes. El retrat del seu amic Baldassare Castiglione, tant transparent com la seva mirada; l’autoretrat amb Giulio Romano (tota una declaració d’intencions); El cardenal, probable retrat de Francesco Alidosi, favorit del papa Juli II, sobrepassen el que podríem anomenar retrats.  

No sé perquè, vaig trobar a faltar el retrat del poeta Andrea Navagero i de l’erudit Agostino Beazzano, tots dos venecians, que el passat estiu vaig admirar a la Galleria Doria Pamphilj de Roma.

Tàpies post mortem

Vista de Xerta, aiguada.

Andrés Trapiello, al seu blog ens diu que el pintor López i el diari El País tenen un contracte. La Vanguardia i Tàpies, aquí a Catalunya, mantenen un idil·li que, intuïm es magnifica des de la viudetat i que pot arribar a extrems escatològics. Avui, des de l' AVE, les estones que els inefables exhibicionistes del mòbil deixen el vagó en silenci (alguns d'ells ratllen la impudícia), he pogut constatar que ambdós diaris sembla que s'hagin posat d'acord i dediquen sengles pàgines al finat.

El País, va més lluny i el seu panegíric magnifica l'atreviment del mestre als seus darrers anys. Un Tàpies més potent i corrosiu (tradueixo), un artista que al darrer tram de la seva vida es capbussa obertament en la carn. Entre la pornografia en el sentit més noble del terme (? això ja sobrepassa l’oxímoron), i l' escatològic, com si el presagi d'un final imminent l'hagués alliberat de totes les lligadures.

Peces inèdites, en mans de coŀlecionistes privats d'arreu del món, que les han deixat (quantes ?) per aquesta magna ocasió, es mostren arreu de la fundació, la majoria sense estar penjades, marcant un itinerari laberíntic per al visitant.

Amb un llenguatge alambinat tots dos diaris lloen els darrers treballs de l'artista i el de La Vanguardia acaba així: al soterrani s'hi exhibeix una sèrie realitzada amb làtex, "un material viu, ja que canvia de color amb el temps" ens adverteix la comissària Laurence Rassel, i que es combina amb la representació del llenguatge "sígnic i objectual" de Tàpies. El làtex -similar a l'esperma-, continua alliçonant-nos (en aquest cas haurien de parlar d'esmegma) o el vernís, la sexualitat, la fluència de la vida, l'ombra de la mort (i de la repressió que tot això comporta). 

El seu fill amb pinta de motero americà, davant d'un quadre, ens mira desafiant ens aclareix que “en tota l’exposició hi ha una vibració de la mort”. R.I.P.

El muerto al hoyo y el vivo al bollo.

Aquarel·les

Galatxo, La Cava

La majoria de vegades, els coneguts, la gent, em pregunten sobre les meues pintures; que què estic fent, si pinto molt o poc i que si hi ha alguna exposició en portes. I ara que fas? em diuen, aquarel·les? i solen continuar dient: és molt difícil no, pintar aquarel·les?. Quan els responc que no més que pintar amb una altra tècnica i que fins hi tot és més  senzill que fer-ho a l’oli, solen mirar-me amb cara d’incrèduls.
Hi ha una creença, ben estesa, que l’aquarel·la és difícil perquè no es pot corregir, i que ,és clar, si la cagues no hi ha manera de tapar-ho.

Solc explicar un exemple ben senzill i entenedor, que no obstant i per la cara que posen, no els sol convèncer. Una aquarel·la mitjana, és a dir mediocre, ben enmarcada queda digna. Un oli mediocre, per molt ben enmarcat que estigui fa pena.

Pintant els arrossars

Aquest mes de maig ha estat prou profitós. Amb tota seguretat ajuda que els dies s’allarguin ja que sense adonar-nos també allarguem la nostra jornada, seguint la ruta del sol fins que s’ajoca darrera Mont Caro.

Aprofitant que les tardes cada dia es fan més mandroses i que la planícia del delta està inundada he desempolsat el cavallet i l’he plantat a les vores dels camins, buscant el lluent que encara no estigui brotat per poder pintar l’emmirallament del cel i les seves transparències perdent-se fins la ratlla de l’horitzó. Les minúscules taques dels aubes, palmeres, casetes i magatzems sembla que botonin el cel amb la terra allà on fins la vista ens arriba.

El pavelló Mies van de Rohe

Anada a Barcelona i per fi he entrat al Pavelló Mies van der Rohe. Trobar-se, a finals de maig d’un dissabte, les portes tancades del MNAC a les 7 de la tarda i amb un sol que bada les pedres ho ha propiciat.

La llum de la solpostada ho daurava tot i donava al marbre travertí una pàtina de tarda romana. Alba, l’escultura de Georg Kolbe amb el seu gest tan característic, que li fa pena la llum del sol de l’albada, es retalla sobre la paret de marbre verd emergent de l’aigua que l’emmiralla, mentre el sol, filtrant-se entre l’arbreda, li llampurneja el cap.

L’escultura, que sempre m’agradat, cada cop menys m’aguanta la mirada i la distància curta; és per això que romanc poca estona prop seu i l’admiro i fotografio entre les parets rectilínies del pavelló, com qui juga a mirar sense que et vegin, buscant una nova composició.

Què no donaria per poder-la veure d’esquena !

Pintant els lluents a Camarles

Tot el delta ja és un mirall i aprofitant que la tarda s'allarga he plantat el cavallet i he tret els estris perquè s'airegin. 

Estic pintant els lluents de Camarles, com quasi bé sempre a contrallum (qui té un vici tard se'n desfà) i a contrarellotge abans que l'arròs no verdegi cosa que farà ben aviat perquè les temperatures són massa altes per l'època.

Us en faig cinc cèntims de l'oli durant la primera sessió i que ahir a la tarda ja vaig donar per acabat. Ara, a l'estudi, que s'assaoni i a esperar a que passi la... selecció natural.